35 - Paper de Vidre

ELS CAFÈS DERELICTES
> Ramon Lladó
ramon.llado@uab.es
De la sèrie «Cròniques llunàtiques»
Barcelona fou tan devastada per les bombes de l'aviació italiana a sou de Franco durant
la guerra civil com ho ha estat més tard pel picot de l'especulador, l'altra guerra implacable
que pateixen les ciutats. Avui, en la seva geografia urbana i en l'arquitectura, ja
no queda res de les aromes de la ciutat del perdó, madrastra sorollosa i entranyable, de
virtuts privades i vicis públics, de llengua travada i de desitjos agilíssims, com va escriure
Max Aub. Potser hi queda la polida cortesia, tan lloada en el Quixot, llibre d'altra
banda ben barceloní, segons que afirma més d'un publicista d'avui dia. Però aquesta és
pura metafísica de biblioteca.
Ben poc ens arriba ara d'aquell alè sentimental i acanallat, que feia dels seus racons
una atracció mundial però quasi secreta. En una època no tan llunyana, de plaça
Catalunya en avall corrien els fills desheretats de la millor burgesia europea que havia
arribat en vaixells que transportaven pianos Steinway & sons d'una banda a l'altra del
món.
L'aristocràcia del delicte enfilava la Rambla i es perdia en el cor cancerós del Raval.
Als barcelonins de soca o als d'al·luvió, que havien vingut de Múrcia a fer el metro i el
telefèric de Montjuïc, no els calia viatjar, ni anar-se'n
de vacances transatlàntiques perquè tenien el Putxet
o el Tibidabo. Els rics s'instal·laven als poblets perifèrics
per passar-hi l'estiu, que s'allargassava d'ençà les
primeres calors de Sant Joan fins als espeternecs festius
de la Mercè, en declinar setembre, i fugien com
esperits dels pisos confortables però mal airejats de
l'Eixample o del Casc Antic. Els més cosmopolites
anaven fins a Sitges. Els obrers i la menestralia es distribuïen
en formigueig cap als banys de Sant Sebastià
o, a tot estirar, s'aventuraven fins a Ocata, seguint la ratlla de mar, que alguns van
anomenar la platja de les noies de merceria. Allà oblidaven durant tot un matí que les
seves sabates no feien el pes en els llocs elegants de la ciutat.
Caldria tenir una salut a prova
de tabac per anar a vendre fum
als cafès aigualits d'avui,
perquè no hi trobaríeu ni un
trist parroquià que no us
repliqués amb l'enèsima aventura
de l'heroi de la pantalla
La pitjor destrucció de totes, però, ha estat la dels cafès. Encara que, en certa manera,
potser res no sigui tan efímer com una borratxera, el fum i les històries dels cafès
són un material tan sòlid i tan carregat de permanència com les columnes del Vaticà
o els còdexs de la biblioteca de Montserrat. D'altres ciutats més afortunades i menys
volàtils en la fira de les vanitats, han conservat els seus cafès amb dignitat. Avui els
barcelonins ni tan sols no poden dir, amb el posat desmenjat que gasten, posem per
cas, els habitants de Torí, Brussel·les o Toronto que els seus cafès hagin canviat. No, a
Barcelona aquesta nostàlgia de bona llei no és moneda de curs legal. Els cafès, senzillament,
han desaparegut sense deixar rastre. I ningú no sembla haver-ho lamentat.
No hi va haver mai una època daurada de la bohèmia, malgrat el que puguin dir les
guies turístiques o alguns cronistes ben intencionats. Però els cafès van existir sempre
i allà la vida sempre va tenir un dring i un passar més accelerat, més libidinós i més
paper de vidre_ 41