35 - Paper de Vidre

i la joia exquisida que acabava de desempenyorar la star de moda del Molino; una pipa
de tabac de Virgínia i una petaca de picadura o un paquet d'Ideales; una copa de
musigny i un gotet de malvasia. O tempora, o mores!
Potser perquè dels cafès en sortien l'exageració i les revolucions, i aquest era l'arcanum
maximum de la societat d'abans d'ahir, avui ningú no prendria en consideració
aquesta mena de coses. Però passejant per Barcelona, avui només sorgeix el fantasma
tronat de Disneylàndia. La ciutat formiguejant, decorat necessari dels cafès, «fourmillante
cité, toute pleine de rêves», ha deixat pas a les imatges reciclades, i a la pobresa
de sentiments; les velles referències, la bíblia intel·lectual i la bíblia popular dels
cafès, s'han esvanit per sempre. Ara ens topem amb hotels pretenciosos, sempre buits
i amb grums vestits d'uniforme com en una mala pel·lícula, que només fan la viu-viu
en els moments caniculars, i que només ocupa un públic que sembla que s'hagi equivocat
de lloc.
Fins a l'arribada dels fast-food, d'altres modes s'han anat succeint, en una fantàstica
galopada estètica digna de ser analitzada per Baudrillard: xocolateries, granges la
catalana, el pop, els dissenys funcionals, les cadenes estereotipades tipus Il cafè di
Francesco i d'altres inútils succedanis ens castiguen encara més la nostra imaginació
fatigada. Però el cafè estricte, brillant, irreductible, igual a ell mateix, no ha ressuscitat.
Els carrers de molts barris de Barcelona no traspuen gens d'història, ni de la petita
ni de la gran. La vida continua, la cultura continua. Sorgeixen alguns bons quadres,
cançons ben intencionades, el jazz encara sura, la ciutat bull d'una altra manera,
sonen els telèfons mòbils. Una mica pertot arreu l'esperit es refà per transformar-se
definitivament en una cosa nova, que s'ha venut l'ànima al diable. Apagats per sempre
els llums dels cafès, que cremaven dia i nit, s'ha perdut també l'ombra civilitzada
i compacta que escampaven. Caldria tenir una salut a prova de tabac per anar a vendre
fum als cafès aigualits d'avui, perquè no hi trobaríeu ni un trist parroquià que no
us repliqués amb l'enèsima aventura de l'heroi de la pantalla. En l'aperitiu social hi
domina la pessigolla d'allò que els cursis en diuen multiculturalitat, que és una aigua
que no fa moure cap molí. La fal·lera de les grans exposicions temàtiques ha posat al
dia el museu imaginari de les farmàcies antigues i dels cafès, amb reconstruccions
mil·limètriques d'aquelles acadèmies d'esnobisme: el «Lion d'or», «Els Quatre Gats», «El
Comerç» i el públic massiu s'hi passejava embadalit. Però deixaven anar fortor d'hule
i de desinfectant. Léon-Paul Fargue deia de certs noctàmbuls: «ils font la nuit comme
ils font de la peinture».
Ara, a les nits de Barcelona es veuen baixar grupets de joves que es parlen d'una banda
a l'altre del carrer fent concursos d'oxímorons, però no tenen res a veure amb els llegendaris
hydròpates. Encara es troba aquí i allà algun racó més o menys autèntic. Per
exemple, podem agafar un taxi, i anar a petar al vell Marsella per engolir unes gotetes
d'absenta. La impressió dels miralls sense amalgama, verolosos de tanta fumera
com s'hi ha encrostissat, semblen l'evidència que no hi ha falsificació. Però de seguida
ens adonem que, ben guardat per quatre turistes francesos i algun director de cine,
el més estripat dels seus clients és un assassí d'aigua dolça.
els cafès derelictes
paper de vidre_ 43