35 - Paper de Vidre

agtime
animat a seguir passejant pel museu. És llavors quan he pressentit que Els primers
freds havien de ser a prop. M'he posat a buscar-los amb un rosec al pit gens recomanable
i quan els he trobat –sense gaire esforç, tot s'ha de dir– ¡blam!, la patacada: és
l'escultura més trista i commovedora que he vist mai. Avui, com quinze anys enrere,
he tremolat davant la desesperació dels perdedors –i aquest cop de forma plenament
conscient.
En aquesta meravella de Miquel Blay, el marbre pren la forma d'una nena i el seu avi.
Seuen en un banc completament nus i, mig arraulits, esperen la mort. La nena busca
una mica d'escalfor en l'espatlla de l'avi, que s'agafa les mans entre les cames i espera,
amb una serenitat que avui dia seria impensable, que arribi el final. L'escena m'ha
estripat les entranyes a la recerca del cor, un òrgan que, si bé amb els anys s'ha anat
tornant fred encara és capaç de reaccionar molt de tant en tant. I és exactament el
que m'ha passat aquest matí: m'he emocionat. Llàstima que prop de l'escultura no hi
hagués cap banc per plorar en silenci. He sortit de la sala desconsolat mentre em
venien al cap imatges de la meva pròpia desgràcia personal que es barrejaven amb la
revenja del tiet Lluís al somni de l'àvia. Tard o d'hora hem de pagar pel mal que hem
fet. «Cal anar a dormir amb la consciència tranquil·la», m'ha dit sempre el pare, i jo,
entre aquella col·lecció de sentiments artístics arrauxats em veia incapacitat d'aixecar
mai més el cap.
He anat al lavabo per calmar-me i, abans de marxar, he entrat a la botiga on venien
postals. He localitzat sense dificultats el Pantocràtor i una Verge Maria qualsevol.
Cadascuna costava noranta cèntims. Pagaria un euro amb vuitanta i jo em quedaria
amb una propina poc profitosa: però millor això que res. Mentre feia cua, les punxades
al pit se m'han revifat i, aprofitant que la caixera tenia problemes per entendre's
amb un alemany que comprava un coixí a un preu vergonyós, me n'he anat sense
pagar.
Ja a fora el museu, mentre baixava les escales, he trobat una llagosta enorme i lletja
–abominable. M'he vist reflectit en els seus ulls, o almenys això m'ha semblat, i sense
vacil·lar ni un sol moment l'he esclafada i he seguit caminant fins a la parada de l'autobús.
Del 2 al 8 d'octubre del 2005
49
paper de vidre_