35 - Paper de Vidre

CLÒNIQUES BRISES DE RIU PENGEN... Efivisena entrega
> Rovell Intens
mussolblau@hotmail.com
Ser o no ser… No era aquesta l'obsessió?
Cavalcar descalços per l'aresta d'una carena glaçada o jeure tips com porcs i sedats fins
les parpelles sobre una infinita pista de mantega calenta…
O no era així, ben bé?
No en tinc ni idea…
L'espai fronterer... immens... desmesurat... com una infinita cresta de mantega glacenta...
Tan gran com el desert on Travis va acabar oblidant-ho tot. Oblidant el seu nom, el seu
destí i l'ombra que el perseguia arrapada als seus peus, conscient -l'ombra-- de ser l'últim
vestigi d'una identitat cada vegada més desdibuixada. Sí, tan gran com el desert on
fins i tot va arribar a oblidar el ressò de la veu de la Jane, a qui estimava amb tot el dolor
del món. Tot. Grandiós.
Oh, Jane, el límit és un desert grandiós.... edge... border
Gran... gran com la por d'una nena petita amenaçada per un monstre impossible. «Vinc
d'allà on no heu estat mai -xiuxiueja- ergo faig cagar de por». Would you like a bitter kas?
Ingent com el dubte, com el vertigen o el desconcert.
Dubte: frontera entre sí i no. Immensa frontera.
Com la tremolosa vacil·lació de qui descobrint el pecat del seu pare, s'adona sorprès que
no aconsegueix sinó callar. Callar i eixamplar la ferida com qui esventra un cadell amb
les mans. Callar i embrutar-se en la més patètica de les complicitats; la complicitat no
corresposta. Callar i no saber dir ni sí ni no. Enfangar-se en la frontera.
L'espai fronterer, sí... el límit. L'olor d'enterrament, el color d'un naixement...
Entre l'apodíctica realitat de la paraula jo i la hipòtesi, sempre tan aventurada, del mot Tu.
Jo sóc jo. Sí.
Però tu... qui dimonis ets tu? Els meus afores? Una il·lusió òptica? La meva llum? L'enemic?
Però jo... ah, jo... sóc jo, jo?
Frontera
Entre el que faig i penso ara, per exemple, i el que serà de mi demà passat no l'altre.... o
abans d'ahir, als vuitanta, quan la Sònia n'estava tant de mi.... Es deu haver casat?
Entre el to del «sí» que pronuncia públicament i l'eco d'un «no» que balla per l'espai privat
de la consciència... de qui es casa avui mateix, per cert.
Una línia finíssima o una vida sencera, d'inici a fi... sempre dubtant, sempre topant de
cap contra una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua.... la frontera.
No creuem la frontera transversalment... la seguim... la portem lligada a la sabata.
L'arrosseguem com en Travis arrossega la seva ombra.
Frontera és distància entre el bar on els homes exhalen tristesa disfressada de cansament
i els diminuts menjadors dels sisès primera on dona i criatures respiren ressentiment
acumulat... sense descobrir-ne la composició química, és clar.
Espai... ofec.
També hi ha un bar, però, al cantó no visible de la lluna, on la frontera posa en contac-
paper de vidre_ 39