35 - Paper de Vidre

EXIGIM LA POSSIBILITAT D'UNA ILLA (O L’OPINIÓ D'UN HOOLIGAN D'ANAGRAMA)
> Subal Quinina
http://lasegonaperiferia.blogspot.com
Un autor, un escritor, lo más frecuente es que no sea un hombre.
Es una mujerzuela a la que hay que pagar, sabiendo muy bien
que está a punto de entregarse a otro. Es una puta.
Gaston Gallimard, editor
Opiniones mohicanas, Herralde, Jorge, El Acantilado
NOTA PRÈVIA: Abans d'editar La possibilité d´une île, Houellebecq va deixar a l'estacada l'editorial francesa
Flammarion a favor de Fayard (que pertany al seu temps a la indústria armamentística Matra).
Alhora, i guiat per l'agent d'actors i escriptors François-Marie Samuelson, va trencar relacions amb
Anagrama per passar-se a Alfaguara, que pertany al Grupo Prisa. Tot per la considerable suma d'un milió
quatre-cents mil euros.
No he somiat mai un duel entre Bolaño i Houellebecq, però m'agradaria, m'agradaria.
Tinc pensat ja el final oníric; Bolaño apaga un cigarret amb desgana, agafa amb parsimònia
funcionarial un exemplar de 2666 i amb moviment prest etziba un cop de llibre
a la testa al senyor Houellebecq, que queda estabornit a terra amb un rajolí de
sang que li surt del nas.
Abans suposo que em vaig
masturbar febrilment,
que ve a ser el mateix que
escriure, però en saludable
_52
Senyor director, Houellebecq va ésser el meu autor de
capçalera fa un temps. Mon germà, un no lector militant,
em va fer obsequi d'un exemplar de Plataforma,
de ben segur guiat pel cul de la senyoreta que apareix
a la portada. És un cul inspirador, què vol.
I amb la imatge del cul de la senyoreta tatuada a les retines vaig començar a llegirme
al senyor Houellebecq. Vaig quedar verament impressionat, amb sinceritat li ho dic,
senyor director. Una sensació nova em va recórrer l'espinada i em vaig dir: nen, allibera
el malparit que portes dins, i vaig començar a escriure les meves pròpies coses.
Abans suposo que em vaig masturbar febrilment, que ve a ser el mateix que escriure,
però en saludable.
El cas és que aviat vaig sintonitzar amb el seu discurs depressionista i reaccionari. Vaig
descobrir l'essència de l'home occidental contemporani; home buit de sentiments i
continguts, descregut i cruel, sol, esgotat, egòlatra, amoral o immoral, com es vulgui.
A voltes em feia creus de la impudícia que demostrava Houellebecq a l'hora d'expressar
les seves opinions, que solien ser com un cop de puny a l'estómac dels benpensants.
Potser encara l'admiro en aquest sentit; la seva llibertat a desacreditar-ho tot,
tot i tot. I de les escenes de sexe què me'n diu, senyor director, es-pec-ta-cu-lars, oi?
Des de Qué es Teresa? Es… Los castaños en flor, de José Pierre, que la magnitud de la
meva tragèdia no era tan gran.
Però, què ha quedat de la meva afinitat amb el senyor Houellebecq, després del temps?