35 - Paper de Vidre

agtime
tim. «T'estalviaràs a la vora de nou euros», em va dir amb aquella exaltació tan pròpia
d'ella. Jo encara no m'havia recuperat de la bogeria aquàtica i mig atontat li vaig prometre
que hi aniria. Va ser un error terrible, perquè llavors va anar a buscar el moneder
i em va donar tres euros: «Té, això és perquè em compris una postal del Pantocràtor
i una altra de la Verge Maria». Em va dir que em podria quedar el canvi, però el pessic
de diners que m'enduria no m'arribarien ni per un paquet de xiclets. Quan vaig arribar
a casa vaig fer unes quantes trucades per arranjar una visita al museu que fos més
digerible. L'Ester –la meva gran aposta– es va excusar molt educadament: se n'anava
a fer una graellada al Pedraforca. En Xavi tenia un dinar familiar i l'Eduardo em va
jugar una de les seves males passades: primer em va dir que sí però a les tantes de la
matinada em va enviar un missatge que no podia ser més explícit («Tendrá que ser otro
día, pibe»).
Avui m'he llevat amb un mal de cap degut a un somni, que aquest cop era producte
del meu cap. M'he pres un parell de pastilles d'amagat dels pares –que em controlen
la ingestió de fàrmacs– i m'he arreglat amb una mandra considerable. Cada vegada
que badallava em venien unes pessigolles força molestes a l'omòplat dret i quan mirava
de gratar-me –cada cop amb més ràbia– la picor desconcertant desapareixia. He
sortit de la meva cel·la cap a tres quarts de deu i m'he acostat fins al menjador, on el
pare feia un cop de cap perquè havia estat intentant llegir un dels articles d'opinió del
diari que més ens recomanen a la facultat. La mare s'estava dutxant, així que, lluny de
voler alterar la postura sancallosa del pare, els hi he escrit una nota brevíssima amb
les indicacions que he considerat més essencials.
El carrer era ple de pirulís inflats –homes– amb els seus respectius gossets de color
crema. Al forn m'he trobat amb la senyora Mercedes i m'ha preguntat si ja havia
començat les classes. Pobra dona: sempre la mateixa història i sempre la mateixa resposta:
no. Sempre que me la trobo quan estic sol me l'espolso amb respostes negatives,
i si em demana algun detall inesperat faig servir paraules que no entén com
«excedència» o «burot» com a motius essencials per tenir la sort de ser tan i tan ociós.
M'he comprat una canya de crema i me l'he endrapada a la parada de l'autobús amb
un parell de queixalades voraces. Esperar un autobús en dissabte és una estupidesa
similar a esperar el senyor Godot: calen un parell d'actes llargs i repetitius envoltat
d'estrafolaris que es miren una ceba o un recull
de poesia goliàrdica (¿per què, en dissabte, per
què?). Finalment, quan arriba l'autobús penses
per uns moments que alguna institució pública
pot estar-te jugant una mala passada, però
apartes braços, cames i cotxes i t'hi enfiles
resignat. Sempre hi ha algú que desprèn una
intensa olor a hiena, però al llarg del trajecte
–els semàfors es posen vermells dos cotxes
abans– t'hi acabes acostumant. D'aquesta
manera, quan surts altre cop a l'aire lliure notes
com se't despleguen els pulmons tot i que l'atmosfera de la ciutat de Barcelona no és
per tirar gaires coets. Això és el que exactament m'ha passat avui dins l'autobús: una
superposició de vivències inesperada i amb un punt desassossegant –una epifania.
Però ja sabem tots que això de les
dimensions canvia a mesura que
rellisquem vida avall: quan som petits,
tot ens sembla descomunal i fantàstic;
llavors fem l'estirada i creiem que
arribarà un dia que ens podrem
escurar les dents amb una de les torres
inacabades de la Sagrada Família
paper de vidre_ 45