aquatreveus - Federació Catalana d'Entitats Corals

Article
La Pantera Imperial
106
Què més es pot escriure sobre La pantera imperial? Moltíssim, perquè no en va
Carles Santos és un dels creadors més esplèndids del panorama actual. Però, què
en puc escriure, jo? Em demanen que escrigui sobre l'experiència del cor a la
pantera (així, en minúscula, de tan familiar i proper, i estimat, com ha arribat a ser
aquest espectacle per a tots els qui formem part de Lieder Càmera), i no sé per on
començar. Se m'acut parlar de Carles Santos, buidar articles i llibres, i m'adono que
em ficaria de peus a la galleda, perquè ja hi ha qui ho ha fet i amb molts més
coneixements que jo. Perquè jo, com molta gent, a Carles Santos no el coneixia: la
seva música, la que interpretava i componia, em queia massa lluny. Sóc dels que ell
mateix anomena "divorciats de la música contemporània", dels que no acaben de
trobar el què a les noves propostes, dels que, per inèrcia, procuren evitar els
contactes amb aquest estil. Així és que quan ens va arribar la proposta de participar
en l'espectacle, la primera reacció va ser d'arrufar el nas. El 1992, una servidora
havia format part de les fanfares en les cerimònies olímpiques i m'havia sorprès la
música que en Carles havia escrit, un festival d'alteracions molt difícil per a qui, com
jo, estava acostumat a tocar com a molt en re major... Sort que la intervenció de les
fanfares, com la de tothom, estava enregistrada, perquè la partitura, tal com va sortir
del sobre hi va tornar a entrar, i encara dorm en algun calaix. La primera pensada va
ser: "Aquest senyor no sap què pot demanar als instruments de cobla això no es pot
tocar!". I no vaig ser l'única. Ja veieu què pot fer la ignorància...
Però entrem en matèria. L'any 1997, crec que al juny, en Josep Vila ens va anunciar
que en Carles Santos ens vindria a sentir durant un assaig per veure si li fèiem el
pes. No ens va dir gaire més; en Carles va venir a l'assaig següent, vam cantar-li
Jesu, meine Freude, ens va fer cinc cèntims de La pantera imperial i aquí va acabar
la cosa. De moment; perquè al cap de poc ens va arribar la proposta de participar en
l'espectacle, que es representaria al Festival de Peralada. Com que les dates queien
de ple dins el mes d'agost, es van demanar cinc voluntaris per corda, perquè la
feinada era considerable: assajos i més assajos, musicals i d'escena, a part d'havernos
d'aprendre de memòria fragments d'obres de Bach... i del mateix Santos.
Al primer assaig musical ens van repartir les partitures de la peça que començaria
l‘espectacle, i les cares d‘estranyesa de la gent en intentar desxifrar una cal·ligrafia
inintel·ligible eren un poema: notes minúscules, repeticions i més repeticions... Però,
què és això?‖ En Josep Vila hi va posar ordre: ―Solo de soprano, sopranos, baixos,
segona secció comencem alhora i solo de tenors, després solo de contralt, respon
solo de baríton, última secció comencen contralts i acaba tutti diminuendo‖.
Semblava senzill, però només ho semblava. Vam provar el solo inicial, alguna
soprano va dir que s‘estimava més no intentar-ho. Una bogeria de notes, la-si-do, mil
combinacions sobre el mateix ritme. Minimalisme pur. Disbauxat. Divertidíssim. I
molt, motl, difícil: s‘havia de cantar en un sol rengle, a boca d‘escenari, i d‘una punta
a l‘altra no ens sentíem... Tocava picar pedra. Al següent assaig va arribar la
partitura de la peça final, i va saltar l‘Ignasi Pinyol:·‖No llegim tan bé o ens trobarem
una peça nova cada dia...‖