aquatreveus - Federació Catalana d'Entitats Corals

111
Llibres
La casa dels cants
Maria Rosa Nogué: Ed. Barcanova, 621 pàg.
Se‘m fa difícil comentar un llibre
sense entrar en valoracions i, encara
més, valorar-lo de forma objectiva,
segurament perquè sóc un subjecte i
no un objecte. Ara que ja m‘he posat
l‘armilla salvavides, m‘hi llenço.
Tal com la veig, aquesta novel·la se
centra a l‘entorn de tres pols que es
complementen: el Palau de la Música
Catalana, un edifici que l‘autora
coneix amb detall i que sadolla de
vida, de música i de misteri; l‘Orfeó
Català, que ella retrata des de dins
per haver-ne estat cantaire, i la
música, sobretot la música vocal, que
tot ho enriqueix amb la seva
presència.
La senyora Nogué ens porta cap a
una hàbil mescla de realisme quotidià
i de fenòmens paranormals. Ens fa
anar de les vivències més humanes,
els amors, les petites enveges, les
xafarderies, els nervis que
precedeixen un concert, el temor de
la cantaire que és conscient que es fa gran i el del cantaire que sordeja i no vol que
ho notin, fins a les misterioses presències incorpòries i les desaparicions molt
corpòries que ningú no és capaç d‘explicar.
Inquietuds, estats d‘ànim, esperances, temors, decisions difícils i algun drama, tot
ben ordit i tramat per una escriptora que, com se sol dir, té ofici.
El llibre es planteja en tres parts: la primera transcorre en l‘època actual. Podríem dir
que és el Palau del centenari. La segona part és un flash back que ens porta a
començaments del segle XX, el moment de la culminació de les obres del Palau, la
seva inauguració i els primers anys de vida activa… Del Palau o de l‘Orfeó? De tots
dos, perquè són inseparables, tot i que l‘Orfeó va néixer abans que el seu ―local‖. La
tercera part reprèn l‘època actual allà on l‘havia deixada en cloure la primera.
Però hi ha un seguit de paral·lelismes que ara no explicaré perquè no s‘hi val. És
com si…
Vaja, llegiu-lo i després en parlem.
Pep Solé