aquatreveus - Federació Catalana d'Entitats Corals

107
La feina avançava, la Montse Colomé i el mateix Carles Santos venien als assajos
per marcar posicions i explicar escenes, i va arribar el dia d'anar a Tecla Sala per als
assajos d'escena de debò. L'escenografia era simple, tota una declaració de
principis: un solitari piano de cua enmig d'un espai nu envoltat del típic bust de Bach
multiplicat fins a l'infinit... Bach, en paraules de César Núñez, un dels companys,
esdevenia la unitat de mesura de les dimensions d'un escenari. Passats els primers
comentaris, la companyia va fer una funció sencera de l'espectacle, sense cor,
perquè ens en poguéssim fer una idea.
En voleu més, de panteres?
La incredulitat augmentava a mesura que passaven els minuts, i al final ens vam
quedar parats, sense saber si aplaudir o no, i amb la certesa, alguns, de no haver
entès absolutament res. La quantitat d'informació que enviava Carles Santos a
través de la seva companyia era increïble: Bach del dret, del revés, Bach irònic,
creient, profund, Bach ridícul per culpa dels que creuen que tocar a tota velocitat és
un mèrit... Només amb el temps, una representació rere una altra, hem arribat a
entendre una petita part de l'univers Bach-Santos.
Una sorpresa total i absoluta. I ens hi vam posar. En Carles volia que l'inici fos
arrauxat, quasi un malson obsessiu sobre el la-si-do de la fuga, i ens vam trobar
gesticulant com si fóssim bojos mentre cantàvem. Confesso que ens va costar: ja se
sap que la gent de cor canta d'una manera més aviat estàtica... Però en Carles no
s'estava de posar-se davant nostre i mostrar-nos què volia, i no va parar fins que ho
va aconseguir. També volia que el teló s'obrís i es tanqués a mesura que els
cantaires interveníem o callàvem, i això li ho vam treure del cap: el teló de l'escenari
de Peralada feia un soroll infernal i no s'hauria sentit res més! Va semblar decebut,
però va ser una simple anècdota; de seguida es va dedicar a abocar idees i més
idees...
Al principi costaven de pair, tot era nou, però a mesura que avançaven els assajos
l'entusiasme es va anar apoderant de tots. Era fantàstic veure un dels moments amb
més grapa, el zapateado dels actors sobre una fuga que en Carles tocava a la
pianola que es movia per tot l'escenari, sabent que després cantaríem Jesu, meine
Freude mentre trepitjàvem les tecles de piano que havien caigut del sostre; després
d'un moment tan accelerat, la serenitat del motet de Bach s'imposava i es feia un
silenci espès, reverent. I de seguida apareixien les actrius escombrant les tecles cap
al fossat de l'orquestra, provocant rialles incontenibles davant una escena tan
absurda...