aquatreveus - Federació Catalana d'Entitats Corals

68
Egea (intèrpret de viola de roda), de pensar en una col·laboració relacionada amb la
música popular. La composició de lloc d‘aquest concert-espectacle és un mercat on
el producte que s‘ofereix són cançons, les quals provenen de dues procedències:
l'una, del musicòleg i compositor Miquel Querol, i l‘altra, del sempre ric i vast camp
de la cançó popular, harmonitzada per diferents autors. L‘espectacle combina tant
cançons cantades en formació bàsicament de cor a cappella com d‘altres
interpretades amb instruments tradicionals: viola de roda, tarota, flautes i percussió, i
escenificades pels mateixos cantaires. Cada cançó tenia la seva pròpia posada en
escena.
2. El segon, Diàlegs entre Fauré i Saint-Saëns, parteix d‘un diàleg mantingut entre
aquests dos músics coetanis a la Societé Musicale de París sobre els compositors
del moment en diferents països d‘Europa. Ens trobem a finals del segle XIX i
principis del XX, en ple postromanticisme dominat pel simfonisme, els nacionalismes
i el wagnerisme. Aquí, el cor interpretava les peces polifòniques que assenyalava el
fil conductor històric i geogràfic mantingut pel diàleg d‘aquests dos personatges. Dos
actors professionals, vestits d‘època, situats en un context de tertúlia de l‘època
modernista en un extrem de l‘escenari, interpretaven el paper dels compositors. El
cor es mantenia al centre de l‘escena, però en un segon terme, i a l‘altre extrem hi
havia l‘espai reservat als instrumentistes; concretament, un piano de cua i un
violoncel. Els autors interpretats foren, entre altres: Gounod, Bizet, Fauré, Saint-
Saëns, Wagner, Brahms, Bruckner i d'altres de Rússia, Finlàndia, Anglaterra, Itàlia i
Catalunya. Aquest espectacle el varen representar quatre vegades.
3. El tercer, Cantar amb l’Ignasi Terraza, va significar l‘apropament dels cantaires al
món del jazz. L‘Ignasi Terraza, invident, és un dels grans jazzmen d‘aquest moment
al nostre país. Ell, des del piano, improvisava sobre temes donats. Aquí s‘establia un
diàleg entre el pianista i el cor. Aquest cantava un tema musical que tot seguit era
improvisat pel pianista. El temes musicals anaven des de cançons històriques fins a
cançons populars –un repertori, de tota manera, molt conegut en el món coral. El
títol de l‘espectacle era Jazz & Cor (diàleg entre el jazz i el cant coral). L‘originalitat –
i, en certa manera, el risc– d‘aquest concert consistia a combinar-hi dues maneres
diferents de fer música: la formalitat de la interpretació coral i la informalitat de
l‘intèrpret de jazz, el qual es compromet del tot amb l‘aspecte més essencial de la
música.
C) Agustí Vidal
El punt de partida d‘Agustí Vidal va ser la constatació del fet que el públic s‘avorria
en els concerts de cant coral de format clàssic. Calia buscar noves maneres
d‘expressió i de comunicar-se amb els oients. S‘havia d‘interpretar segons el que
expressava el text, es deia a si mateix l‘Agustí. Amb aquest objectiu es va posar en
contacte amb un director d‘escena, amb gent de teatre. Creu que això és bàsic
perquè són els que entenen com s‘ha d‘interpretar i escenificar un text al marge de
la música. El director de cor és qui ha de treballar la música de manera que els
cantaires arribin a cantar de memòria la partitura. La Polifònica de Granollers es
planteja de muntar un projecte escènic coral cada any. En això consisteix la seva
programació.
1. Il festino (A. Banchieri, 1568-1634). Va ser la primera escenificació que va dur a
terme la Polifònica de Granollers. Aquí, l‘Agustí Vidal es va proposar que el nivell
d‘interpretació estigués d‘acord amb la comprensibilitat del text, del que s'hi diu.