2009, JOU I MIRABENT, Lluís - Acadèmia de Jurisprudència i ...

les comunitats lingüístiques són iguals en dret 61 . Per a la Declaració és essencial la
distinció entre «comunitat lingüística» assentada en el seu espai territorial històric,
i «grup lingüístic», entès com a col·lectivitat humana que comparteix una mateixa
llengua i que es troba assentada en l’espai territorial d’una altra comunitat
lingüística, però sense una historicitat equivalent, com succeeix en casos com
immigrats, refugiats o membres de diàspores.
La Carta europea de les llengües regionals i minoritàries de 5 de novembre
de 1992, amb uns objectius diferents i referint-se a llengües en principi no oficials,
incideix en les mateixes idees d’historicitat i territorialitat. Així, entén com a llengües
regionals les «parlades tradicionalment en un territori d’un Estat per nacionals
d’aquest Estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població
de l’Estat...» i exclou expressament les llengües dels immigrants.
Això no vol dir, és clar, que no hi hagi llengües que per raons d’expansió i
domini colonial present o pretèrit siguin oficials fora del territori on són històriques
com és el cas de l’anglès, el francès, l’espanyol, el portuguès o el neerlandès,
cosa legítima si és acceptada i decidida per la comunitat lingüística en qüestió,
però il·legítima si li és imposada. 62
d) Una dimensió objectiva. Malgrat la igualtat ideal de drets de totes les comunitats
lingüístiques, hi ha causes objectives que impedeixen la declaració d’oficialitat.
Les llengües no escrites, per exemple, no poden ser usades en la major part
dels usos oficials i llur ensenyament reglat és impensable. I les llengües parlades per
comunitats lingüístiques molt reduïdes i social i tecnoeconòmicament subdesenvolupades
o amb un domini lingüístic dispers i poc concentrat, difícilment podran
accedir a l’oficialitat. Algunes constitucions tenen en compte aquest fet. Al Camerun,
per exemple, són oficials el francès i l’anglès, no ho és cap de les 278 llengües
indígenes que s’hi parlen i només es consideren «nacionals» les normativitzades;
i a Indonèsia és oficial l’indonesi, mentre que de les altres 700 llengües del
país només les més parlades i cultivades tenen un estatut de protecció o de reconeixement
relatiu.
En definitiva, la situació actual de les diverses comunitats lingüístiques ens
permetria parlar, guardant totes les distàncies i reserves, de
a. comunitats lingüístiques «sui iuris» amb «reconeixement ple» de l’oficialitat
de la llengua al seu territori. Tenen poder polític per a comptar amb
un estat o un ens autònom subestatal, empren llengües normativitzades
i compten amb un nombre de parlants suficient com per a desplegar
els efectes de l’oficialitat. En Dret internacional es reconeix l’oficialitat
61 Article 10.1.
62 Vegeu, sobre la presència de l’anglès a antics territoris de l’imperi, Fishman, Joshua A.
Post-Imperial English: The Status of English in Former British and American Colonies and Spheres of
Influence (ed.) Mouton de Gruyter, Berlín. 1996.
27