2009, JOU I MIRABENT, Lluís - Acadèmia de Jurisprudència i ...

güística i cultural (article 3). L’evolució de la societat, feta a l’empara de la Constitució,
ha estat important i evident cosa que, precisament per respecte al marc i
a l’esperit constitucional, ha permès interpretar avui algunes de les normes constitucionals
d’una manera diferent a com es va fer fa trenta anys.
És sabut que el principi de la diversitat lingüística el regula la Constitució a
l’article 3 que estableix:
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen
el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats
Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
La doctrina científica ha admès amb caràcter general que la Constitució declara
el castellà com a llengua oficial de l’Estat i remet als estatuts d’autonomia
la compleció del model lingüístic constitucional tot citant el FJ 1 de la STC 82/1986,
de 26 de juny. 101 Gairebé ningú no ha copsat el matís que hi subratllava Puig Salellas,
«... no declara cap oficialitat. Simplement, constata l’oficialitat preexistent del
castellà i anuncia la de les llengües territorials...» 102 Sigui com sigui, l’any 1978, abans
de la Constitució, el castellà era l’única llengua oficial d’Espanya per raons històriques
conegudes i la Constitució no en va variar l’estatus. Es va limitar a acceptar
que aquest paper fos compartit per altres llengües, de manera territorialment
limitada, si el mateix Estat ho declarava per mitjà d’estatuts d’autonomia que
havien de determinar l’abast d’aquesta oficialitat. 103
101 FOSSAS ESPADALER, Enric, Comentario al artículo 3, a Comenatarios a la Constitución española:
XXX aniversario. Dirigits per Casas Baamonde, María Emilia i Rodríguez-Piñero y Bravo-
Ferrer, Miguel. Las Rozas. Fundación Wolters Kluwer, 2008. Pàgs. 66 i 67; PAUNER CHULVI, Cristina,
La materia lingüística en los estatutos de autonomía. El deber de conocimiento en relación con la
lengua propia, a Estudios sobre la Constitución española. Homenaje al profesor Jordi Solé Tura. Madrid.
Cortes generales i altres. 2008. Pàg. 1743. VERNET, Jaume (Coordinador), Dret lingüístic. Tarragona.
Cossetània edicions. 2003. Pàgs. 90-91.
102 PUIG SALELLAS, Josep M. Llengua i dominació política. A Doble oficialitat i llengua pròpia:
Dues llengües i un territori. A cura d’Ester Franquesa i Lluís Jou. Madrid/Barcelona/Buenos Aires.
Marcial Pons. 2009. Pàg. 342.
103 Sobre el sistema constitucional i en relació amb l’oficialitat de les llengües, vegeu, també,
Lenguas y Constitución. Monogràfic de Teoría y realidad constitucional, núm. 2. 2n semestre de
1998. Madrid. UNED/Editorial centro de Estudios Ramon Areces. 1998; ABAD LICERAS, José M.
i CARMONA CUENCA, Encarnación. Leyes de normalización y política lingüística. Madrid. Universidad
euroepea-CEES Ediciones. 1999 (sèrie «recopilación legal», número 2); MILIAN I MASSANA,
Antoni. Ordenament lingüístic. A Comentaris sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Barcelona,
Institut d’Estudis Autonòmics, 1988. Pàgs. 169 a 181. PLA I BOIX, Anna M. El règim jurídic de
les llengües a l’Administració de justícia. Barcelona, Institut d’estudis autonòmics, 2005. Col·lecció
IEA 41; PUIG SALELLAS, Josep M. Doble oficialitat i llengua pròpia: Dues llengües i un territori. A cura
d’Ester Franquesa i Lluís Jou. Madrid/Barcelona/Buenos Aires. Marcial Pons. 2009; VERNET,
Jaume i PUNSET, Ramon. Lenguas y Constitución. Madrid, Iustel, 2007.
41