2009, JOU I MIRABENT, Lluís - Acadèmia de Jurisprudència i ...

tabliment de l’oficialitat de la llengua comporta un efecte «comunicador» que
tampoc no pot ser desvirtuat per ignorància, llevat dels supòsits lògics de respecte
als drets fonamentals. La presumpció de coneixement que deriva de l’oficialitat
d’una llengua funciona, també, d’una manera semblant a la presumpció de
coneixement que alguns països estableixen en relació amb el contingut de determinats
registres públics. Així, si es presumeix que el contingut dels registres és conegut
per tothom, també es presumeix que la llengua oficial és coneguda per
tothom. Una cosa similar succeeix amb la determinació de l’hora oficial, establerta
per cada estat amb independència de l’hora solar o de la que correspondria per
fus horari, ja que ningú no pot per exemple, arribar a treballar a les tres de la tarda
al·legant que hi arriba a les nou dels Estats Units ni pretendre el còmput final
d’un termini sobre la base de l’hora d’Alaska.
I portats a aquest punt, la presumpció ha de tenir necessàriament un doble
abast, semblant als efectes de les normes jurídiques. Un, d’eficàcia territorial i
un altre d’eficàcia personal.
a. L’efecte territorial és fort, es fonamenta en la sobirania sobre el territori
i comporta que caldrà dotar d’eficàcia tota mena de relacions jurídiques,
oficials o no, que s’estableixin en la llengua oficial dins del territori
en què ho és; i això amb independència de la nacionalitat, el veïnatge
o la residència de les persones implicades, tot sobre la base de l’establiment
d’una presumpció iuris tantum de coneixement general. Com a
conseqüència, ningú no pot al·legar vàlidament que desconeix la llengua
oficial, cap resident al territori pot ser eximit d’acreditar-ne el coneixement
a l’hora d’obtenir la titulació d’estudis que expedeixen les autoritats
públiques i se’n pot exigir l’acreditació per a accedir a determinats
llocs de treball de les administracions públiques o per prestar determinades
activitats de servei o d’atenció al públic.
b. L’efecte personal és més limitat, menys universal per dir-ho així, i es fonamenta
a) en la relació de dependència entre els poders públics i els
seus servidors, als quals se’ls pot exigir de manera individualitzada el
nivell de coneixement adequat a les funcions que tenen encomanades,
i b) en la identificació entre ciutadà i estat, que comporta que es presumeix
que una persona de la nacionalitat de l’estat que ha declarat oficial
una llengua concreta la coneix fins i tot fora del territori on és oficial.
Això justifica que «a priori» sigui possible usar com a intèrpret d’urdú
un ciutadà paquistanès o com a intèrpret de danès una persona d’aquesta
nacionalitat si coneixen la llengua del territori.
En estats lingüísticament homogenis on és oficial la llengua de la comunitat
lingüística que s’hi integra, ningú no gosaria de discutir aquest principi de coneixement.
Per això llurs constitucions no es preocupen de fer-hi cap referència. Els
49