2009, JOU I MIRABENT, Lluís - Acadèmia de Jurisprudència i ...

3. Autonomia: el castellà i la llengua territorial són oficials amb plena autonomia
entre les dues sense que es puguin exigir textos dobles.
4. Lliure elecció: el ciutadà té el dret d’elecció de la llengua oficial sense que
mai ni enlloc se li pugui exigir una traducció.
5. Disponibilitat: l’administració, i per extensió els serveis públics i els establiments
oberts al públic, ha d’estar disponible per atendre l’elecció
lingüística del ciutadà, i això tant pel que fa a l’atenció directa com pel
que fa al procediment administratiu. La disponibilitat administrativa
comporta la necessitat d’acreditació de coneixement de les dues llengües
oficials per part dels servidors públics, dels funcionaris. I quan es tracta
de funcionariat de cossos únics estatals, com són els jutges i magistrats,
els fiscals, els notaris, els registradors, els catedràtics d’universitat o els
advocats de l’Estat és imprescindible la territorialització dels processos
de selecció.
Aquests principis parteixen de la base que dins del territori on s’estableix
la doble oficialitat, les dues llengües són idènticament oficials, cosa que ha plantejat,
entre d’altres, la qüestió del deure de coneixement de la llengua territorial,
sovint per a negar-lo, introduint un desequilibri material entre oficialitats quan
la Constitució no estableix altre desequilibri que el territorial.
Efectivament, el Tribunal Constitucional espanyol, a la STC 82/1986, de 26
de juny, va considerar que el deure de coneixement era aplicable al castellà com
a plus d’aquest sobre les altres llengües, no com un efecte de l’oficialitat, amb
l’argument que la Constitució només l’estableix per a aquesta llengua i no per a
les altres. A la STC 84/1986, del mateix dia, va considerar inconstitucional una
llei autonòmica, gallega en aquest cas, que establia que el gallec és la llengua pròpia
de Galícia. Tots els gallecs tenen el deure de conèixer-lo i el dret d’usar-lo. Segons
el Tribunal Constitucional, «...l’ article 3.1 de la Constitució estableix un deure
general de coneixement del castellà com a llengua oficial de l’Estat; deure que
resulta concordant amb d’altres disposicions constitucionals (que el Tribunal no
cita) que reconeixen l’existència d’un idioma comú a tots els espanyols (terme,
aquest, no emprat a la Constitució) el coneixement del qual es pot presumir en
qualsevol cas, independentment de factors de residència i veïnatge. Nogensmenys,
no passa el mateix amb les altres llengües espanyoles cooficials (un altre terme que
el Constitucional inventa) en els àmbits de les respectives comunitats autònomes,
doncs l’article citat no estableix per a elles aquest deure, sense que això es pugui
considerar discriminatori en no donar-se respecte de les llengües “cooficials”
els supòsits abans esmentats que serveixen de fonament a l’obligatorietat de coneixement
del castellà.» (STC 84/1986, FJ 2). En altres sentències el Tribunal
Constitucional qüestiona que la disponibilitat lingüística de les administracions
de l’Estat i de la de la Justícia comporti un deure de coneixement de la llengua al-
51