2009, JOU I MIRABENT, Lluís - Acadèmia de Jurisprudència i ...

cials, soles o amb d’altres en règim de doble oficialitat, als cantons on són històricament
majoritàries.
Si la declaració de llengua nacional recau en llengües no oficials és més aviat
un reconeixement compensatori que implica polítiques de respecte, protecció i
foment. Així, per exemple la Constitució de Mauritània declara llengua oficial l’àrab,
i nacionals però no oficials a d’altres tres 69 , i la del Senegal declara oficial el
francès i nacionals, però no oficials a d’altres sis.
b. Nova oficialització. És el que han fet un grup de constitucions sudamericanes
recents que han declarat l’oficialitat, juntament amb el castellà, d’una o
més llengües indígenes, amb una clara voluntat política de promoure-les. La de
Bolívia de 2009, per exemple, ho fa amb fins a 36. 70 Hi ha supòsits de declaració
d’oficialitat d’una llengua del país juntament amb una altra que ja ho era, amb la
previsió expressa que aquesta altra, la de l’antiga metròpoli, deixi de ser-ho passat
un temps o quan el parlament nacional ho acordi. Pakistan, l’Índia, Filipines
o Malàisia en relació amb l’anglès en són exemples. La constitució d’aquest darrer
país, per exemple, estableix que «El malai serà la llengua nacional i la seva escriptura
serà d’acord amb el que el Parlament decidirà en virtut d’una llei... Això no obstant,
... durant deu anys després del dia de la independència, i fins que el Parlament
no decideixi una altra cosa la llengua anglesa serà utilitzada [...] en tots els
altres usos oficials...». 71
c. Protecció de minories. Finalment hi ha constitucions que, tot i no declarar
l’oficialitat de cap llengua, reconeixen la protecció de les minories lingüístiques,
sovint no esmentades, a les quals no es dóna el tractament de nacionals.
Aquest és el cas de la Constitució italiana de 1947 o la d’Ucraïna de 1991. Les polítiques
de respecte i protecció són, ordinàriament, més febles que les que tenen
per fonament l’oficialitat. 72
V.4. Constitucions i oficialitat
L’amenagement lingüistique dans le monde, que ja he esmentat, conté una pàgina
amb documentació actualitzada a 10 d’agost de 2009 relacionada amb les disposicions
lingüístiques de les constitucions d’estats sobirans i dels territoris no sobirans
sempre que comptin amb una assemblea legislativa i un poder executiu
69
El pul, el soninké i el wolof, que també són llengües nacionals al Senegal veí. Article 6
de la constitució de 1991.
70 Casos semblants es donen a les de Paraguai de 1992, Perú de 1993 o Equador de 2008 en
relació amb el guaraní; el quítxua i l’aimara en els territoris on predominen; i el quítxua i shuar, respectivament.
71
A la pràctica l’anglès s’ha mantingut als quatre països esmentats, però ho ha fet, des
d’un punt de vista jurídic, per decisió de l’estat descolonitzat, no com a seqüela de la colonització,
i sempre amb un clar predomini institucional de la llengua nacional.
72
Tot i això, a Itàlia, sobre aquesta base constitucional, l’alemany, el francès i l’eslovè són
oficials, juntament amb l’italià, a l’Alto Addigio, la Vall d’Aosta i Friuli Venezia Júlia.
31