El tresor de la memòria. Llibre del professorat - Baula

I ara, què?
DICTATS PER CONTINUAR LLEGINT:
1 Estripar la teranyina
18
Fitxa del llibre:
Títol: Estripar la teranyina
Autora: M. Carme Roca
Editorial: Baula
Núm. i col·lecció: La llum del far, 50
Pàg.: 204
ISBN: 978-84-479-1431-9
Dictat:
El problema és que la majoria de la gent n’està, de l’Abel, un noi
tan simpàtic, tan amable, tan emprenedor, tan de tot...
La Yukino, la meva millor amiga, va al·lucinar quan li vaig dir que
l’Abel no era qui semblava.
No em va creure, fins i tot penso que es va preocupar per mi.
Podia llegir a la seva cara que creia que m’havia trastocat de
veritat.
La Yukino diu que sóc una exagerada, que l’Abel pot ser especial,
que potser sí que de vegades té mal geni, però que és un bon noi...
Què sap ella?
I jo, la veritat, és que tampoc no sé res, només que tinc por.
De què?
No ho sé, ben cert que no ho sé, si més no del tot.
Durant mesos he deixat créixer un sentiment enganyós. Amor i
possessió s’han barrejat enfollidament fins que he quedat atrapada
en una teranyina.
Però ja he decidit estripar-la.
Sé que no em serà gens fàcil. L’Abel no em deixarà anar, simplement,
perquè jo hagi dit prou, perquè hagi manifestat la meva
voluntat de deixar córrer una relació a la qual no veig futur.
Futur per a mi, sobretot.
«Para ja de dir bestieses, Berta», em va dir fa uns dies la Yukino.
I va afegir també que sóc una histèrica, que m’agrada fer-me
pel·lícules.
La comprenc. Ella només coneix la cara amable de l’Abel i com
que, a més, n’està penjada, només veu el que li convé. L’entenc,
perquè també em va passar a mi. Però el que pensi la Yukino ara
no té cap importància. El que tinc clar és que acabo de fer disset
anys i no vull empenyorar la meva vida. Per això he dit prou, per
això el deixo.
2 Prop del llac
Fitxa del llibre:
Títol: Prop del llac
Autor: Sebastià Sorribes
Editorial: Baula
Núm. i col·lecció: La llum del far, 63
Pàg.: 189
ISBN: 978-84-479-1633-7
Dictat:
Quan en Francesc, a l’hora de dinar, va comentar a la seva tia que
aquella tarda aniria al Mas Pinós amb en Marcel Just, la dona va
moure el cap preocupada i va dir:
—Ja són ganes de complicar-se la vida. A què treu cap, remenar
allò que va passar fa tants anys? Creu-me, Francesc, el passat,
passat. No t’hi encaparris més.
—Tieta, tu no ho entens. He viscut tots aquests anys creient el
que em va explicar la meva mare: que en Marcel de Cal Bitlles
havia estat qui havia denunciat al pare. En venir a Bedó per uns
dies em vaig fer el ferm propòsit de parlar amb el senyor Marcel.
Com ell mateix m’ha fet evident, era una espina que portava
clavada des de feia nou anys, tieta! I ara resulta que ell no va ser
el denunciant. Que fins i tot havia vist el pare el dia abans del seu
assassinat. Que havia anat a avisar-lo. Aquesta tarda tindré la
confirmació del que m’ha explicat l’home. I potser aquest tal
Frederic Pinós em donarà alguna pista per esbrinar que va
denunciar-lo.
—De què serveix, Francesc... —va començar a dir la dona.
Però el seu nebot la va tallar:
—Tieta, que no ho entens? El meu pare va morir assassinat! I jo
vull saber qui en va tenir la culpa. Encara que jo mateix no m’ho
volia confessar, aquests nou anys que he viscut lluny de Bedó he
estat obsessionat per la mort del meu pare. No em vull venjar,
creu-me, tieta. Després de tants anys, té poc sentit la venjança,
però tinc tot el dret a voler saber què va passar amb l’assassinat
del meu pare. A més…