El tresor de la memòria. Llibre del professorat - Baula

DICTATS PER CONTINUAR LLEGINT:
3 No diré res
Fitxa del llibre:
Títol: No diré res
Autor: Bernard Friot
Editorial: Baula
Núm. i col·lecció: La llum del far, 76
Pàg.: 68
ISBN: 978-84-479-2014-3
Dictat:
«Sisplau, Brahim, no diguis res, no serveix de res, no cridis
l’atenció i tot anirà bé.» És la cançó de la meva mare, pobra
mama, t’estimo, així doncs, no dic res, em premo el ventre perquè
s’enfonsi tot ben endins i no surti, eh?, i no surti. Perfecte,
sempre perfecte... Ben net, ben pentinat, ben vestit, clean, cool,
educat, amo de mi mateix, bon alumne, delegat de classe, club
de judo, grup de rock, ajudant sempre els petits amb els deures,
tot com ha de ser... Com la nostra gespa, davant del nostre
pavelló dels afores, la gespa més bonica de totes les parcel·les,
tallada amb tisores i sense una sola mala herba. I els testos amb
flors als ampits de les finestres, i les cortines rentades cada
quinze dies. Els meus pantalons ben planxats, fins i tot els texans
—no, mama, els texans no es planxen—, i les sabatilles d’esport
netejades tots els dissabtes... Perfecte, impecable... Fins i tot el
vocabulari, propi, ben polit, «això no es diu, Brahim», «parla
correctament, Brahim». I jo obeeixo, sí, mama, sí, mama...
Perfecte, perfecte, perfecte... Per a què?
Em dic Brahim, precisament, i tinc els ulls negres.
I això no s’esborra, no es renta.
4 Maic
Fitxa del llibre:
Títol: Maic
Autora: Tina Vallès
Editorial: Baula
Núm. i col·lecció: La llum del far, 78
Pàg.: 88
ISBN: 978-84-479-2266-6
Dictat:
I ara, què?
Sempre que tinc mal de panxa la mare no hi és. Arribo de
l’escola, ella se’n va i em ve el mal de panxa, uns remolins que
em comencen al melic i se’n van cap endins fins que em dobleguen
per la meitat. Quan la mare torna, el mal de panxa se’n va.
Ella sempre diu que són nervis. Es veu que tots els nervis els tinc
sota el melic.
La mare se’n va cada dia i no em diu mai si tornarà. Llavors
vénen els remolins al melic, quan em quedo sol. De vegades
l’acompanyo i anem junts pel carrer, però no em dóna mai la mà
com he vist que fan les altres mares. Ella va davant i jo la
segueixo. La mare no és gaire més alta que jo, però fa trampa i
porta talons. Es veu que la mare és molt jove per tenir un nen
com jo: la senyora Coixins sempre diu que em va parir que encara
era una nena.
Quan anem pel carrer i la mare va davant, jo me la miro i m’inflo
tant que em penso que també sóc més alt, tot i no portar talons.
La mare és molt guapa i els homes es giren per veure-la passar.
Se la miren de dalt a baix com si se la volguessin aprendre de
memòria.
19