carrer - Favb

Setembre de 1994
de perpetuar l'imperpetuable.
Els estira-i-arronsa de Viola,
que tenia les seves pròpies i
reaccionàries idees sobre
l'urbanisme, amb els redactors
del pla comarcal, Albert Serratosa
i Joan Antoni Solans, van
desenrotllar-se enmig del
protagonisme de les associacions
de veïns i la premsa i van
acabar amb una sorprenent
decisió final de la Corporació
Metropolitana a favor del pla
Serratosa-Solans i una maniobra
d'última hora de Viola per
aconseguir que es poguessin
seguir demanant llicències
acollides al pla del 53. Els crits
i pintades de "Viola a la cassola"
retraten perfectament la simpatia
que va despertar aquell alcalde
tan poc dialogant entre la
majoria dels ciutadans de Barcelona.
Va durar menys que
Masó: 14 mesos durant els
quals va servir fidelment els
interessos de propietaris del sòl,
constructors i immobiliàries.
• Els dos anys de Socías
Humbert i els tres mesos
de Font Altaba
El seu successor, Josep Maria
Socías Humbert es va trobar,
en prendre possessió el
desembre de 1976, dotze dies
abans del referèndum de la reforma
política, amb una olla a
pressió amb la vàlvula encallada.
Era un home jove, d'aquells
que procedien del Movimiento
però que a la mort de Franco
havia aixecat el dit mullat i havia
sabut veure que bufaven vents
de democràcia. I el que són les
coses: havia estat destituït com
a delegat del sindicat vertical a
Barcelona l'endemà de ser nomenat
alcalde Joaquim Viola.
El primer que va fer va ser
treure del magatzem les estàtues
de Rafael de Casanova,
Pau Claris, Francesc Layret i el
doctor Robert. No es va atrevir
amb la de la República, però no
se li pot retreure, perquè ni
Narcís Serra va gosar posar-la
al carrer. El segon lloc, va encarregar
a Elisa Lumbreras que
donés marxa als barcelonins, i
a fe que ho va fer: la ciutat fou
una festa permanent, en aquells
temps de la transició. I el tercer,
nomenar Joan Anton Solans
com a delegat d'urbanisme.
Solans va portar a la pràctica
una política sistemàtica de compra
de sòl aprofitant aquells moments
de desconcert i temor
dels propietaris, alguns dels
quals ja veien les expropiacions
comunistes en portes. Les 120
L'alcalde Socías vist per la revista "9 Barrios"
hectàrees comprades per
l'Ajuntament de Socías Humbert
durant la transició van ser
molt útils als gestors municipals
de la etapa democràtica posterior.
Socías va ser l'home adequat
per al moment adequat. Amb
una hàbil política de diàleg amb
les organitzacions populars i
una perspicaç visió de futur va
ser un veritable Sant Joan Baptista
dels mesies que vindrien
després. Va dimitir tres mesos
abans de les primeres eleccions
municipals democràtiques del
3 d'abril de 1979. L'interregne
el va cobrir, sense complicarse
la vida. Font Altaba, primer
tinent d'alcalde.
• Els quasi tres anys de
Narcís Serra
Després de més de quaranta
anys sense eleccions, els
barcelonins, igual que els
habitants de les altres capitals
catalanes, van triar un ajuntament
d'esquerres. L'esperit
unitari de l'època, a la Generalitat
encara hi havia Josep
Tarradellas, va inspirar un pacte
de progrés a quatre bandes
entre el PSC (16 regidors), el
PSUC (9), CiU (8) i ERC (2).
Només en quedava fora la UCD,
amb 8 regidors. Com a alcalde
va ser nomenat el cap de llista
del PSC, Narcís Serra. El pacte
"Uns compraven a bon preu terrenys
no edificables, Porcioles els
requalificava, els seus amics hi
construïen barris sencers i les
escriptures se signaven per centenars
a la notaria de l'alcalde"
23
la reu del
CARRER ESPECIAL 25 ANYS
de progrés es va mantenir
durant dos anys i mig.
Set dels regidors d'aquell
primer ajuntament democràtic
procedien del moviment veïnal,
que va entrar a partir d'aquells
moments en un parèntesi de
desconcert, fins a trobar una
nova raó de ser. Un dels factors
que van introduir un element
distorsionador en els plantejaments
mantinguts fins aleshores
va ser la política d'inauguració
de centres cívics iniciada
per Narcís Serra. Els centres
cívics, reclamats com a
ateneus populars, van entrar
en oberta competència, amb
suport oficial, amb les associacions
de veïns. Ha hagut de
passar força temps fins que
cadascú tornés a trobar un
terreny de joc particular.
Oriol Bohigas va substituir
Solans al capdavant de l'urbanisme
i a partir de la seva idea
de reconstruir Barcelona va
produir un conjunt de plans i
projectes, entre 1981 i 1982, de
la dinàmica dels quals ha viscut
l'Ajuntament de Barcelona
durant bona part de la dècada
següent.
• Els dotze anys... de
Pasqual Maragall
Pasqual Maragall, que va arribarà
l'Ajuntament el desembre
de 1982, quan Narcís Serra va
ser nomenat ministre de Defensa,
és l'alcalde que ha recollit
l'herència de Socías i Serra i
l'ha feta produir. Amb el sòl
urbà comprat per Socías, els
projectes de Bohigas i la idea
de la Barcelona Olímpica
engegada per Narcís Serra, ha
pogut, en la dotzena d'anys de
mandat que porta, configurar
un nou model de ciutat, força
allunyat d'aquell que va forjar
"Set dels regidors d'aquell primer
ajuntament democràtic procedien del
moviment veïnal, que va entrar a
partir d'aquells moments en un
parèntesi de desconcert, fins a trobar
una nova raó de ser"
Narcís Serra
L'actual alcalde, Pasqual Maragall
un altre alcalde amb molts
anys de permanència en el
càrrec: Josep Maria de
Porcioles. Si el 95 Maragall
aconsegueix la reelecció, el
seu mandat igualaria en
longevitat al de Porcioles. Els
FERRERES
dos constituirien un cas excepcional
en un panorama de
batlles que, en els últims segles
de la història de Barcelona,
només molt rarament han
arribat a la mitja dotzena d'anys
continuats en el càrrec.