carrer - Favb

í I Setembre de 1994
Jaume Perich
Dibuixant
33
Lii teu del
CARRER ESPECIAL 25 ANYS
«No accepto la crítica que
acaba carregant-se el sistema»
'.ï»
é m0rtsp\&mya gossa Olívia, a
qui només parla en castellà.
— No és un gat el que apareix
als seus dibuixos?
m Sí. És en Mao. El vaig tenir
durant divuit anys, fins que el
pobret va morir. Ara en tinc un
altre, de gat. El vam trobar al
carrer, abandonat.
— I entre un gos i un gat?
«Millor els gats. Fan més
companyia i són menys exigents
que els gossos.
— Què hi fa aquí, a Premià?
« Hi visc des de fa setze anys.
És molt agradable. Tenim
l'autopista i el tren, que ens
porta a Barcelona. I una ciutat
mitjana com Mataró també molt
a prop, on pots trobar quasi tot
el que jo necessito: una bona
llibreria, cines... Abans vivia a
Barcelona, al mig del brogit. Com
que la ciutat era molt dura, els
caps de setmana fugíem cap a
Pals, un poble de l'Empordà,
buscant la ració de tranquil.litat
i herba que necessitàvem. Allà
ens trobàvem una colla d'amics,
en una masia restaurada. Van
ser uns anys de la nostra vida,
que coincidiren per altra banda
amb els de major activitat
professional. Anàvem de bòlid.
Tota la setmana treballant, la
meva dona i jo, amunt i avall,
amb la filla, i a sobre, el cap de
setmana, agafàvem el cotxe, i
apa, a l'autopista, les cues,
l'estrès. Amb els anys, Pals es
Va convertir en una mena de
Poble Espanyol, i la colla d'amics
es va desfigurar a conseqüència
de les separacions i altres
esdeveniments. Total, que vam
Venir a Premià, on hem trobat la
síntesi de la vida anterior. Pots
viure a prop de Barcelona, però
no al mig. Ser-hi i no ser-hi.
~- El fèiem més "urbanita", més
enganxat a l'asfalt, gens
bucòlic...
* Es culpa dels 40 anys. Quan
els vaig fer, em vaig adonar que
Una entrevista de Roser Argemí i Eugeni Madueno
Jaume Perich viu en una torreta de
Premià, lluny de la Barcelona que
cada cop s'assembla més a Los Angeles
i a prop dels records d'infantesa.
Perich, amb barret escocès fet a Taiwan, al pati de casa seva
tota la vida havia desitjat ser
com Guillermo Brown, un dels
herois de les meves lectures
d'adolescent; volia tenir una
caseta baixa i una finestra des
d'on es veiés el verd dels arbres.
— Continua sent «progre»?
" Sóc el que he estat sempre.
Un socialdemòcrata d'esquerres.
És a dir, un antiracista, un
antimilitarista, un tipus que
creu en la llibertat, en la
democràcia... Em fa gràcia la
gent jove que fa conya sobre els
«progrés». Un dia a uns amics
de la meva filla els vaig fer una
relació de les coses que estaven
prohibides durant el franquisme
jVaig omplir set folis! Sembla
mentida, oi? jSet! Coses que no
es podien fer quan manaven
Martín Villa, i Fraga, i altres
militans del PP del senyor
Aznar.
— Està d'acord amb la forma
com la gent de la seva
generació ha conduït el país,
un cop assolit el poder?
M Es van equivocar en una cosa:
pensaven que un cop al poder
seria fàcil fer i canviar moltes
coses, i no ha estat així.
— Alguns joves creuen que la
seva generació ha traït els
ideals una vegada instal·lada
en el poder.
H Això ho faran alguns, però no
RETRAT
Entre el gat
i la coma
Jaume Perich i Escala
va néixer a Barcelona.
Té 52 anys. És fill
únic, i potser per això,
un amant de la lectura
i la soledat. El que no
vol dir que sigui un
solitari. És capaç de
deixar de banda el
llibre que està llegint
quan se li ofereix una
conversa interessant.
Però també pot fer tot
el contrari. És a dir, ha
arribat a l'edat en què
un sap què és
important i què no ho
és. Des d'aquesta
talaia vital mira els
fets del món i en treu
conclusions en els
acudits que publica
cada dia a "El
Periódico". Li agrada
definir-se com un
periodista que utilitza
el dibuix per
expressar-se. I diu que
busca -a la vida, als
acudits- la simplicitat i
la concreció. Creu que
l'encert d'un dels seus
últims acudits li ve
d'una simple coma:
«No mateu, per Déu; i
especialment no
mateu per Déu».
tots. No es pot generalitzar
d'aquesta manera. Jo no accepto
que Aznar sigui igual que
Gonzàlez perquè en el fons tots
els polítics són iguals; no accepto
la crítica que acaba carregant-se
el sistema.
— Vostè creu en el sistema?
^ Sí. Pago els meus impostos.
Els he pagat sempre des que
tenim democràcia i malgrat el
meu assessor fiscal, que sap mil
«trucos». Em fa gràcia la gent
que només exigeix sense donar
res a canvi. Molta gràcia. Són
gent que propugna pagar menys
impostos, o fer-ho com al
franquisme, que només es
pagaven els impostos indirectes,
els que s'afegeixen als productes
de consum. És a dir, que Mario
Conde pagui el mateix preu que
jo per un paquet de Ducados.
iQuina injustícia!
— Li agrada la Barcelona que
creix en democràcia?
•• Gens. La ciutat que s'està
fent ara no m'agrada. Estem
fent Los Angeles, i jo preferiria
una ciutat que s'assemblés a
Florència. És un problema de
models. Aquí imitem els EUA i
a mi m'agrada Itàlia, o Holanda,
on les ciutats estan a l'abast
de la gent. Barcelona serà molt
aviat un «continuum», des de
Sitges a Mataró, sense solució
de continuïtat.
~ Un magma de ciment.
^ La desaparició dels terrenys
de conreu avança a passos
gegantins. Al Llobregat ja s'han
perdut pràcticament tots, i al
Maresme cada cop en queden
menys. Òbviament els terrenys
de conreu no són substituïts per
parcs urbans, sinó per més
ciment.
"Un diaa uns
amics de la
meva filla els
vaig fer una
relació de les
coses que
estaven
prohibides
durant el
franquisme.
jVaig omplir set
folis! Sembla
mentida, oi?"
— Això és el que volia en
Porcioles: la Gran Barcelona.
•• Ah, sí. I en Maragall fa com
en Porcioles, però amb més gust.
— Es nota que se sent lliure
per opinar. Deu ser dels pocs
que encara exerceixen la
crítica.
^ Em sento lliure perquè crec
que continuo sent coherent
amb mi mateix. Potser també
perquè visc aquí, sol, i defujo
els contactes amb els polítics
per tal que no em convencin de
les seves raons. La crítica és per
a mi una necessitat, i una
obligació.
— Les seves màximes són tan
conegudes com els seus
dibuixos: «Cuando un bosque
se quema, algo suyo se quema,
seiïor conde» -va ser una
de les més famoses dels anys
70.