FOTO: SERGI BANCELLS
LAIA DE BOBES La senyora Àngels Ester ha fet 100 anys aquest hivern passat. Per fer-nos una idea del que ha viscut, podem dir que tenia dos anys quan van passar els fets de la Setmana Tràgica; set quan va esclatar la Primera Guerra Mundial; nou a l’inici de la Revolució Russa; era adolescent quan van sorgir el nazisme de Hitler i el feixisme de Mussolini; tenia 16 anys quan va començar la dictadura de Primo de Rivera, 24 quan Macià va proclamar la República Catalana, ja havia fet els 30 quan els nacionals van entrar a Girona, on ella vivia, durant la Guerra Civil, i ja estava jubilada quan va morir Franco... Àngels Ester va conèixer <strong>Alella</strong> de gran, quan, després que morís el seu pare, la mare i les dues germanes van tancar la casa de Girona —“Fora records tristos”, van dir— per anar a viure a Barcelona, on tenien familiars i molts coneguts. Això passava l’any 1941; el 42 les tres dones havien fet amistat amb uns veïns que tenien una casa al nostre poble; hi pujaven sovint amb ells, primer a dinar, després els caps de setmana i fins i tot les vacances... “Ens ho passàvem molt bé, sobretot quan maduren les figues, que ens n’anàvem a menjar-les sota la figuera amb una llesca de pa de pagès”, explica, i així va ser com li va anar agafant estimació Àngels Ester, centenària al poble: “Em va agradar, li vaig agafar carinyo a <strong>Alella</strong>”, diu l’Àngels; i finalment es van acabar comprant un terreny, un tros d’una antiga vinya, a la zona de la Gaietana i s’hi van fer fer una casa, on van continuar venint les tres. Va ser quan l’Àngels es va jubilar que s’hi va instal·lar definitivament amb la seva germana —la mare ja havia mort— i viu aquí des d’aleshores, fa més de trenta anys. Al principi sovintejava el Casal d’Avis i es va implicar molt, sobretot, en la vida parroquial de l’Església del Pilar del Masnou, on fins fa uns mesos solia assistir els diumenges a la missa d’onze. Hi anava a peu, de bracet d’una senyora de companyia. Aquest hivern passat, però, quan tot estava a punt perquè l’Ajuntament d’<strong>Alella</strong> li fes un homenatge amb motiu del seu centenari, es va trencar el fèmur i el canell. “Vaig tenir la dissort de caure a casa la vigília”, lamenta; ara, després d’estar un mes hospitalitzada, s’està a la residència Can Torras, molt a prop de casa seva, on té la intenció de tornar així que pugui. L’homenatge va quedar ajornat, però no suspès, a l’espera que acabi de recuperar-se. La senyora Ester és nascuda a Girona. “Amb el cap ben alt dic que sóc gironina”, declara, perquè no vol que ningú pensi que és de Barcelona, ja que no li agrada la prepotència amb què els barcelonins van pel món. El seu pare, aragonès com la mare, era inspector del tren de Sant Feliu. Ella va estudiar Magisteri i va treballar d’interina a Llançà; allà, creient i practicant com era, va anar a veure el capellà, que la va advertir: “Vés amb compte, perquè aquestes nenes no han rebut cap educació catòlica, els seus pares no estan casats i moltes no estan ni batejades”. En aquella època es va aprimar molt, i la feina va durar fins que el seu pare va dir prou; l’Àngels ho explica així: “Em va dir «S’ha acabat! M’estimo més una filla ignorant però sana i forta com una pagesa!»” De manera que, per poder estar prop dels seus, va fer oposicions a Hisenda, que, a diferència de Magisteri, tenia força places a Girona. “Vaig donar gust al meu pare i a tota la família, i estic contenta d’haver-ho fet”, conclou. Durant la guerra va estar presa a mans dels rojos quatre mesos i mig. Una companya de feina, com a venjança perquè els col·legues li havien gastat una broma, va denunciarlos a ella i quatre més. “S’esqueia el dia 10 de febrer i era dimarts de Carnaval; estàvem rient-nos d’ella a l’hora de l’esmorzar, al voltant de l’estufa”, detalla, i ella, rancorosa, va anar a explicar al Comitè que estaven celebrant la caiguda de Màlaga a mans de Franco; els van acusar de facciosos i els van detenir. Curiosament, el motiu que consta en el paper de la denúncia és que eren “desafectes al règim”. No recorda haver-ho passat especialment malament a la presó de Girona: “El director era un home educat, i allà les preses eren totes pageses o dones de món; nosaltres va veure que érem tres senyoretes i ens va fer amistat; una vegada fins i tot ens va convidar a postres: maduixes amb nata, relata. A l’Àngels Ester li agrada la natura i té traça amb les manualitats “les dues vegades que ha presentat pessebres al concurs d’<strong>Alella</strong> ha guanyat el primer premi; els fa com a diorames i fins i tot ella mateixa elabora les figures amb fang” i és especialment aficionada a la pintura. Per això el motiu principal dels quadres que pinta són racons i paisatges d’<strong>Alella</strong>. I potser també per això quan li demanem què és el que pensa que ha canviat més des que era jove no contesta res relacionat amb la política o la tecnologia, sinó una cosa molt més bàsica que pot resultar sorprenent: la relació amb la natura: “Ara no es desitja tant anar al camp, la gent no sap mirar un arbre i dir «Aquest arbre s’omplirà de fulles d’aquí a deu dies» i esperar deu dies i veure com s’omple de fulles, i disfrutar amb això”. És la veu d’una persona que sap per experiència que la vida dóna moltes voltes i que en la història res no dura tant com perquè no puguis tornar a veure del dret el que s’havia capgirat. 29 Va néixer el dia 8 de març abans que fos declarat dia de la dona treballadora. Amb una salut envejable, enguany ha fet cent anys. Gironina de naixement, va conèixer <strong>Alella</strong> el 1942 i va venir-hi a viure quan es va jubilar, fa més de trenta anys.