Descarrega PDF (15.23 MB) - Revista Alella

natura
La processionària del pi
Nom comú:
Processionària
fitxa
Nom científic:
Thaumetopoea pytocampa
Ordre:
Lepidòpters
Família:
Thaumetopoeidae
EULÀLIA SERRANO
Tot sovint, caminant pel bosc o
simplement al jardí de casa nostra o
al del veí, ens hem trobat amb la fila
d’erugues que caminen aparentment
sense una direcció definida. Tots les
coneixem, la processionària, però
qui són i on van aquestes erugues
realment? Són tan “dolentes” com
sempre hem sentit?
Donem aquest nom de processionària
del pi a la larva d’una papallona
que rep el nom científic de
Thaumetopoea pytocampa. El nom
comú fa referència a aquestes característiques
formacions en fileres,
talment com una processó, que fan
les erugues en desplaçar-se per terra
en una fase del seu cicle. Tothom coneix
aquestes erugues, però gairebé
ningú no en coneix les papallones.
El cicle vital d’aquests animals, que
es completa sencer en un any, té
quatre fases ben diferenciades: ou,
eruga (fase de larva), crisàlide (fase
de pupa) i imago (fase adulta o de
papallona).
Aquestes papallones tenen una
vida nocturna i molt efímera: viuen
entre tres i quatre dies durant
els mesos d’estiu (des de mitjans
d’agost fins a finals de setembre).
Durant aquest temps s’aparellen i
ponen entre 100 i 200 ous a la base
de dues fulles d’un pi. Aquests ous
es desclouen després d’uns trenta
dies i en surten les larves o erugues.
Aquestes erugues passaran per cinc
estadis de desenvolupament al llarg
dels quals aniran creixent i madurant.
Cada cop que s’assoleixi una mida
determinada l’eruga patirà una mutació
per tal d’adaptar el seu cos a la
nova mida corporal assolida, procés
que es repetirà fins a quatre cops. És
després de la segona mutació que
l’eruga, que en sortir de l’ou fa uns
2’5 centímetres de longitud, adquirirà
la seva capacitat urticant i l’aspecte
amb el qual tots la coneixem.
Les erugues viuen de manera
gregària durant tota la seva vida,
però és durant el seu tercer estadi
de desenvolupament que comencen
a elaborar les bosses de seda que típicament
veiem als arbres. Aquestes
bosses, que van construint de manera
contínua durant tot l’hivern, els
serveixen justament per a protegirse
del fred. Ho fan a les nits, que és
també quan surten a alimentar-se de
les fulles del pi, del qual es converteixen
en una espècie paràsita.
Cap al final de l’hivern, quan el dia
comença a fer-se més llarg, les erugues
inicien les típiques processons
per a baixar del pi i buscar un lloc on
enterrar-se. Baixen del pi guiades
sempre per una femella i en unes
files perfectes. Un cop enterrades
sota terra, les erugues fabriquen el
capoll de seda amb el qual entraran a
la fase de crisàlide. En aquesta fase
passaran el que queda de l’hivern i
tota la primavera, i és a l’estiu quan
emergeixen les papallones i torna a
començar el cicle.
La processionària afecta principalment
els pins i el seu gran poder
defoliador, degut a que s’alimenta de
les fulles dels arbres als quals parasita,
pot causar-los greus perjudicis. La
voracitat de les erugues s’incrementa
a mesura que es van fent més grans
i, malgrat que la seva acció no arriba a
matar l’arbre, el debilita molt i el fa susceptible
de patir altres malalties o de
disminuir el seu ritme de creixement
anual. A les persones les erugues els
poden causar reaccions al·lèrgiques,
sobretot als ulls i les mans.
La processionària del pi comença
a ésser una plaga i per això se
n’intenten controlar les poblacions.
Existeixen altres animals que en
són depredadors naturals durant diferents
etapes del cicle vital, però
si les poblacions són molt grans cal
també utilitzar altres mecanismes
de control. Alguns d’aquests mecanismes
són la captura de mascles
atrets mitjançant feromones, els mecanismes
per a afavorir els depredadors
naturals (com la col·locació de
Una típica estampa de la processionària travessant un carrer.
61
caixes-nius per a afavorir els ocells
insectívors), la destrucció mecànica
de les bosses, o l’aplicació d’insecticides
o altres productes químics. La
poca selectivitat de molts d’aquests
mecanismes els fa recomanables
únicament en masses boscoses
molt afectades, per a no perjudicar
alhora altres espècies vegetals.
ENRIC ARAGÓ