Descarrega PDF (15.23 MB) - Revista Alella

Canvis
Sembla que tinc tres lectors asidus. Jo i dos més que fa no gaire em van
pregar exigentment que tornés a fer un “Pets” una mica lleuger, com
els que fa temps que no faig. És veritat, reconec que darrerament la
meva ploma -en sentit literari- sembla treta de l’ala d’un àngel negre,
fins al punt que no vaig ni publicar a la darrera edició de la revista.
I, tot i que el tema que em proposo per a aquest
número no hauria de ser tractat mai de forma frívola,
potser li podem donar un toc somrient.
Som-hi, que deien els socialistes en una
campanya del segle passat. Qui més qui
menys, tothom detecta canvis al llarg de
la seva vida. Alguns de més graduals,
alguns de sobtats, alguns d’esperats i
alguns d’imprevistos. Per millorar, per
empitjorar o per tenir-nos contents i
enganyats. Canvis estables i canvis
canviants. I el canvi del dependent
de la floristeria, si no li ho dones
just.
Darrerament, però, sembla
que els canvis que ens envolten
i que ens han d’envoltar ben aviat
mostren una clara tendència a
l’apocaliptisme (sant mot!), en el
sentit que s’albiren per una banda
noves possibilitats pel que fa al desenvolupament
de la humanitat, mentre
que per l’altra som bombardejats amb
pronòstics infausts sobre l’evolució de la
demografia -que va ser tema de debat del
meu primer “Pets”, escrit a l’estranger-, l’ecologia
i el clima, l’humanitarisme, la salut -pública
i individual, humana, animal, vegetal i mineral-, l’evolució
política, social, econòmica, científica i tecnològica del
Món, i l’espiritualisme i la religió, que també Déu n’hi dó!
Bé, certament hi ha canvis, i no nego que són grossos, ràpids, sorprenents
i sovint molt trasbalsadors per als individus afectats ja sigui directament
o indirecta, però hi ha coses que segueixen igual.
Em podeu dir que el que roman igual és el que hauria de canviar, i que el
tira còmica
que canvia sempre és cap a pitjor. Però, sent completament subjectiu, ebri
d’optimisme i carregat d’esperança, m’atreveixo a dir que
les coses no són negres, sinó que jo les veig d’un gris
molt fosc, que m’agradaria dir que és un blau marí que
es confon, però de fet no es confon res: és un gris molt
fosc.
El gris molt fosc de l’apilament demogràfic de les
grans ciutats i la desertització d’extensíssimes
àrees, el gris molt fosc de la contaminació
que ja els més sensats i reconeguts científics
postulen com a irreversible, el gris
cada cop menys distingible del negre
que prenen les ànimes dels que haurien
de ser exemple a seguir, el color
de les malalties relacionades amb
hàbits i actituds que ens afecten a
nosaltres i al nostre entorn, la foscor
dels interessos que mouen els
grans poders fàctics a què estem
sotmesos, i la manca absoluta de
claror del que s’ha erigit en el cànon
de lideratge moral de la societat,
que ens ensenya a odiar i malfiar-nos
de la diferència i a fer-nos
forts en la nostra suposada raó.
En fi, mentre puguem surar per
sobre de la línia del negre, podem estar
contents, i confiar en la força dels
que han d’heretar el nostre Món, perquè
puguin aixecar el vol cap a colors més
clars.
El blanc m’agrada molt, però el blau cel també
el trobo encisador, per a un planeta que espero que
mai perdi el títol de Planeta Blau.
Sí, a la darrera frase del primer paràgraf hi heu llegit
correctament un “potser”.
IL·LUSTRACIÓ DE DAVID ROMAN
Planeta Blau, 12 d’abril de 2007,
fent esforços per surar.
SERGI BANCELLS