Descarrega PDF (15.23 MB) - Revista Alella

LAIA DE BOBES
La senyora Àngels Ester ha fet 100 anys aquest hivern passat.
Per fer-nos una idea del que ha viscut, podem dir que
tenia dos anys quan van passar els fets de la Setmana Tràgica;
set quan va esclatar la Primera Guerra Mundial; nou a
l’inici de la Revolució Russa; era adolescent quan van sorgir
el nazisme de Hitler i el feixisme de Mussolini; tenia 16
anys quan va començar la dictadura de Primo de Rivera,
24 quan Macià va proclamar la República Catalana, ja havia
fet els 30 quan els nacionals van entrar a Girona, on ella
vivia, durant la Guerra Civil, i ja estava jubilada quan va
morir Franco...
Àngels Ester va conèixer Alella de gran, quan, després
que morís el seu pare, la mare i les dues germanes van tancar
la casa de Girona —“Fora records tristos”, van dir— per
anar a viure a Barcelona, on tenien familiars i molts coneguts.
Això passava l’any 1941; el 42 les tres dones havien fet
amistat amb uns veïns que tenien una casa al nostre poble;
hi pujaven sovint amb ells, primer a dinar, després els caps
de setmana i fins i tot les vacances... “Ens ho passàvem molt
bé, sobretot quan maduren les figues, que ens n’anàvem
a menjar-les sota la figuera amb una llesca de pa de pagès”,
explica, i així va ser com li va anar agafant estimació
Àngels Ester, centenària
al poble: “Em va agradar, li vaig agafar carinyo a Alella”, diu
l’Àngels; i finalment es van acabar comprant un terreny, un
tros d’una antiga vinya, a la zona de la Gaietana i s’hi van
fer fer una casa, on van continuar venint les tres.
Va ser quan l’Àngels es va jubilar que s’hi va instal·lar
definitivament amb la seva germana —la mare ja havia
mort— i viu aquí des d’aleshores, fa més de trenta anys.
Al principi sovintejava el Casal d’Avis i es va implicar molt,
sobretot, en la vida parroquial de l’Església del Pilar del
Masnou, on fins fa uns mesos solia assistir els diumenges a
la missa d’onze. Hi anava a peu, de bracet d’una senyora de
companyia. Aquest hivern passat, però, quan tot estava a
punt perquè l’Ajuntament d’Alella li fes un homenatge amb
motiu del seu centenari, es va trencar el fèmur i el canell.
“Vaig tenir la dissort de caure a casa la vigília”, lamenta; ara,
després d’estar un mes hospitalitzada, s’està a la residència
Can Torras, molt a prop de casa seva, on té la intenció de
tornar així que pugui. L’homenatge va quedar ajornat, però
no suspès, a l’espera que acabi de recuperar-se.
La senyora Ester és nascuda a Girona. “Amb el cap
ben alt dic que sóc gironina”, declara, perquè no vol que
ningú pensi que és de Barcelona, ja que no li agrada la
prepotència amb què els barcelonins van pel món. El seu
pare, aragonès com la mare, era inspector del tren de Sant
Feliu. Ella va estudiar Magisteri i va treballar d’interina a
Llançà; allà, creient i practicant com era, va anar a veure
el capellà, que la va advertir: “Vés amb compte, perquè
aquestes nenes no han rebut cap educació catòlica, els seus
pares no estan casats i moltes no estan ni batejades”. En
aquella època es va aprimar molt, i la feina va durar fins
que el seu pare va dir prou; l’Àngels ho explica així: “Em
va dir «S’ha acabat! M’estimo més una filla ignorant però
sana i forta com una pagesa!»” De manera que, per poder
estar prop dels seus, va fer oposicions a Hisenda, que, a
diferència de Magisteri, tenia força places a Girona. “Vaig
donar gust al meu pare i a tota la família, i estic contenta
d’haver-ho fet”, conclou.
Durant la guerra va estar presa a mans dels rojos quatre
mesos i mig. Una companya de feina, com a venjança perquè
els col·legues li havien gastat una broma, va denunciarlos
a ella i quatre més. “S’esqueia el dia 10 de febrer i era
dimarts de Carnaval; estàvem rient-nos d’ella a l’hora de
l’esmorzar, al voltant de l’estufa”, detalla, i ella, rancorosa,
va anar a explicar al Comitè que estaven celebrant la caiguda
de Màlaga a mans de Franco; els van acusar de facciosos
i els van detenir. Curiosament, el motiu que consta en el
paper de la denúncia és que eren “desafectes al règim”. No
recorda haver-ho passat especialment malament a la presó
de Girona: “El director era un home educat, i allà les preses
eren totes pageses o dones de món; nosaltres va veure que
érem tres senyoretes i ens va fer amistat; una vegada fins i
tot ens va convidar a postres: maduixes amb nata, relata.
A l’Àngels Ester li agrada la natura i té traça amb les
manualitats “les dues vegades que ha presentat pessebres
al concurs d’Alella ha guanyat el primer premi; els fa com
a diorames i fins i tot ella mateixa elabora les figures amb
fang” i és especialment aficionada a la pintura. Per això el
motiu principal dels quadres que pinta són racons i paisatges
d’Alella. I potser també per això quan li demanem
què és el que pensa que ha canviat més des que era jove
no contesta res relacionat amb la política o la tecnologia,
sinó una cosa molt més bàsica que pot resultar sorprenent:
la relació amb la natura: “Ara no es desitja tant anar
al camp, la gent no sap mirar un arbre i dir «Aquest arbre
s’omplirà de fulles d’aquí a deu dies» i esperar deu dies
i veure com s’omple de fulles, i disfrutar amb això”. És
la veu d’una persona que sap per experiència que la vida
dóna moltes voltes i que en la història res no dura tant
com perquè no puguis tornar a veure del dret el que s’havia
capgirat.
29
Va néixer el dia 8 de
març abans que fos
declarat dia de la
dona treballadora.
Amb una salut envejable,
enguany ha
fet cent anys. Gironina
de naixement,
va conèixer Alella
el 1942 i va venir-hi
a viure quan es va
jubilar, fa més de
trenta anys.