Descarrega PDF (15.23 MB) - Revista Alella

Vietnam íntim
Us convidem a acompanyar Josep Ramon Germà en un viatge deliciós pel
Vietnam tot captant en forma de fotografies el pols de la societat.
TEXT I FOTOS: JOSEP RAMON GERMÀ
Hanoi
Són genets embussats darrere de mocadors multicolors, que
cavalquen incansables sobre les seves muntures de dues rodes.
No es detenen mai. Els seus ulls ametllats, brúixoles de
nord fix que els porta a totes les destinacions, mai miren enrere,
perquè no té cap sentit rememorar el profund dolor de
la guerra. Conflictes armats contra tothom, xinesos, mongols,
francesos i nord-americans. Massa patiment com per
no mirar exclusivament cap al futur. Vietnam és un poble
que camina cofoi cap a una vida més plena. Amb una herència
cultural mil·lenària, el país de la senyera de l’estrella
groga sobre el firmament roig de la sang de la pagesia, s’ha
posat en peus i amb una petjada ferma es dirigeix vers el seu
veritable destí. Un destí ben marcat per la intel·ligència i
fermesa del seu líder indiscutible Ho-Chi-Minh (el que illumina).
Fill d’un militar, neix a la Indoxina francesa amb el
nom de Nguyen-That-Thanh, un mes de març del 1890. Fet
políticament en el París de principis del segle XX, és membre
fundador del partit comunista francès, que li permet
obtenir el recolzament del seu poble en front de la invasió
japonesa primer i del colonialisme francès poc després. La
famosa desfeta del francesos a Dien-Bien-Fhu porta a la divisió
del país en una zona nord comunista i una sud anticomunista,
que no tornarà a unir-se fins l’any 1975, quan s’assoleix
la retirada definitiva dels nord-americans després de
gairebé 15 anys de brutal guerra, un llançament de bombes
equivalent a la potència de 7 artefactes atòmics i 4 milions
de nord-vietnamites morts: un cost prou alt per conquerir
la desitjada independència. El propi Ho-Chi-Minh no la
veuria en morir als 79 anys dintre d’una petita casa de fusta
adossada al Palau Colonial Francès. Les seves despulles crec
que descansen incòmodes en un enorme mausoleu edificat
al centre de Hanoi, amb una grandària llunyana de les seves
senzilles aspiracions.
Quin Bulevard Rosa oriental és el casc antic de Hanoi!
Cada habitatge és una botiga oberta permanentment al públic;
un autèntic laberint on els diferents gremis artesanals
es barregen amb els mercats i les petites cases de menjar.
Cadascun va a la seva, però existeix una espècie d’harmonia
universal entre tots plegats. Diuen que els vietnamites
mengen a totes hores i en poques quantitats i que tenen
l’arròs, les verdures i petites racions de carns i peix com a
base de la seva dieta. Són d’estructura anatòmica magre
però molt forta, amb una alçada discretament superior a la
mitjana oriental. Dues característiques d’Hanoi ressalten
especialment: la seva netedat i la sensació de seguretat que
respira el foraster mentre passeja pels seus carrerons.
L’altra banda de la força es troba dintre dels recintes de
les pagodes. Tots els sentits són estimulats, tot trepitjant
el llindar de les seves esmaltades portes. L’olfacte és pràcticament
violat per l’olor agredolç de les ofrenes en vies de
lenta descomposició i de les varietats d’encens que cremen
constantment. L’oïda nota el petit cruspeix de les milers
de barretes que cremen sense parar des de temps ancestrals
sobre el soroll somort de les pregàries dels fidels. La vista és
testimoni de les cares esgarrifoses dels déus i dels dimonis,
que cohabiten plegats en la foscor dels altars plens fins a
regalimar de reclams espirituals amb forma de flors, fruites
i tots tipus de regals de paper que imiten els objectes i instruments
més inversemblants. He vist ofrenes amb retalls
de telèfons mòbils, claus de cotxe i altres andròmines de
la vida quotidiana. El tacte atrapa l’aire espiritual que ens
envolta i veu com s’escapa entre els dits la mil·lenària ànima
del “confucionisme” sempre present.
Hanoi és un entremès amb cos de primer plat que obre
prou la gana per seguir gaudint dels menjars que ens ofereix
Vietnam.
55