Descarrega PDF (14.89 MB) - Revista Alella

col·laboració
JOSEP ANTONI CASCO
Un amic em va fer adonar del fet
que, entre els molt elogis que s'han
fet sobre Quimet Bancells arran
del seu traspàs, n'hi ha una que ens
ha passat per alt involuntàriament
però que fa referència a un tret important
de la seva vida. Es tracta del
compromís social i polític que com
a ciutadà va exercir al llarg de la
seva vida. Efectivament, en Quimet
barber, a més de tenir cura del Casal
i altres activitats culturals, fou
militant del PSC des de la fundació
d'aquest partit. No obstant això,
molta gent jove ho ignora donat
que des que fou nomenat Jutge de
Pau d'Alella no va comparèixer
més en els actes públics del seu partit,
ni aquest li va demanar que ho
fes. No va enganyar ningú. Em
consta que les persones que el van
proposar per a aquest lloc i les que
el van nomenar estaven perfectament
al corrent del seu compromís
polític. Sempre va ser imparcial
i honest en les seves decisions.
De totes maneres, les seves idees
socials i polítiques van respondre
sempre a allò que era: un home
compromès d'esquerres.
Vàrem ser molt amics i compartírem
moltes hores de treball en la
reobertura del Casal, juntament
amb moltes altres persones d'ideologies
molt diferents. En aquella
època en què es destapaven els partits
polítics en tots els àmbits territorials,
també a Alella els militants
teníem molt d'interès en estar presents
en les diferents associacions i
institucions, i fins i tot tendíem cap
el proselitisme partidari. A en
Quimet no li feia falta aquesta
motivació, ja que ell sempre havia
estat disponible per recolzar la
gent, però entenia que calia fer
aquest pas addicional.
Però com ja he comentat, en
Quimet militava en un petit partit
català acabat de fundar, per tant,
també conservo anècdotes del
QUIMET BANCELLS:
UN HOME COMPROMÈS
company Quimet en accions de
partit. Algunes, a vegades, arriscades.
A tall d'exemple, explicaré una
vivència del començament. El partit
l'havíem constituït primer a
Alella, abans que al Masnou i a
Teià, i per tant, els militants d'Alella
ens encarregàvem també d'aquestes
poblacions a efectes de presència
pública. Eren les primeres enganxades
de cartells autoritzades
del PSC i vàrem anar-hi tres militants
d'Alella: en Quimet, la meva
dona i jo. Ens acompanyaven els
meus fills Agustí i Mònica que
encara eren uns nens. En mig de la
feina, ens atacaren uns motoristes
que anaven fent passades
intimidatòries a prop del nostre
grup; nosaltres dissimulàvem perquè
en Quimet ens deia que a la
vista dels desconeguts érem fora
d'Alella, ja que semblàvem una família
que havia anat al Masnou a
passeig. Encara hi havia comportaments
feixistes, però en un altre
indret també vàrem rebre mostres
d'acceptació: efectivament, una
mica més amunt, en la mateixa
població, un aplaudiment espontani
ens donà la benvinguda des
dels balcons de la petita plaça tancada
dels blocs. Aquella mateixa
tarda, a Teià, uns veïns ens van oferir
una escala més segura que la
que portàvem.
D'aquells inicis, el fet més assenyalat
fou l'obertura del nostre local.
A instàncies d'en Quimet
vàrem obrir un local del PSC a la
plaça, a quatre metres de l'església,
just on ara hi ha un banc. Allí exhibíem
senyeres vermelles i ensordíem
amb potents altaveus passant
reproduccions musicals des de la
Internacional al Cant dels Segadors,
fins a les darreres cançons de
la resistència xilena a Pinochet.
Això, a Alella i en aquells temps
fou, com a mínim, escandalós. Era
un senyal inequívoc que la llibertat
tornava a aquest país. Alguns
amics d'en Quimet, que en tenia
de tots els tarannàs i tots els colors,
li deien, mig en broma, que quan
aniríem a cremar l'església.
En Quimet era un home molt
ben informat, no tant sols del que
passava a Alella. Tenia el costum
d'escoltar vàries tertúlies radiofòniques,
incloses algunes ben de
dretes, perquè deia que volia saber
què pensaven els altres. El visitaven
periodistes pertanyents a importants
mitjans de comunicació
amb els quals compartia les seves
opinions. Ealt nivell d'informació
i la seva intel·ligència natural li permetien
d'opinar amb fonament i
sentit comú. Recordo un gest característic:
aixecava el dit índex de
la mà dreta i amb veu greu sentenciava
amb paraules manllevades
que expressaven bé el seu pensament.
Jo, com tants altres, el tenia
per consultor i assessor. Contra
l'opinió d'alguns, en Quimet va
estar d'acord amb mi en que no em
tornés a presentar per alcalde perquè
això, ens semblava, hauria estat
un aprofitament partidista de
l'anterior situació d'unitat. No em
vaig presentar i crec que en
Quimet va encertar i tots nosaltres
també i, així mateix, també va sentenciar
que Alella era encara un
poble massa tradicional per acceptar
una dona com a alcaldessa, tenint
en compte la nostra següent
candidata. Tenia bon olfacte per
imaginar les reaccions de la gent.
Érem molt amics. Abans he esmentat
que en Quimet ens havia
comparat amb una família en unes
determinades circumstàncies.
Doncs bé, jo diria que en la vida
ordinària el consideràvem de la família.
Tenia molts amics, i en especial,
entre militants de les altres
formacions polítiques, perquè valorava
per sobre de tot l'amistat i el
fet d'estar políticament compromès.
Molts d'aquest amics li van
donar un cop de mà quan ho va
necessitar i ell sempre els ho va
agrair en públic. Una mostra d'això
que dic fou en els darrers instants
de la seva vida: Quimet va
morir amb gran dignitat i agafat de
la mà d'un gran amic que havia
estat dirigent, en un altre època,
d'un partit polític antagonista del
nostre. Lògicament, també hi érem
els familiars i amics més pròxims.
Haig d'agrair a la seva filla Dolors
que m'avisés en aquells moments
dolorosos, ja que em vaig sentir
amb el mateix dret de ser prop d'en
Quimet que un familiar.
No vull deixar d'esmentar un
fet important de la història d'Alella
en el qual en Quimet va tenir un
protagonisme rellevant. Em refereixo
al primer Ajuntament de l'era
democràtica, 1979-1983. Va ser un
esdeveniment perquè es va aconseguir
la unitat de tots els partits en
una sola candidatura i perquè sorgí
d'una assemblea popular celebrada
al Casal d'Alella. A tot això
hi contribuí decisivament en
Quimet. No va ser fàcil, ja que la
direcció nacional dels partits s'oposava
a les candidatures unitàries
perquè necessitaven el protagonisme
específic de cada partit de
cara als Ajuntaments. Els militants
vàrem haver de lluitar contra
aquesta idea. En Quimet va aconseguir
la unitat de quatre partits
però n'hi havia un que es resistia.
Ell coneixia un dirigent d'aquest
partit que havia sigut client seu a
la barberia; així que vam anar a trobar-lo
a casa seva i vam ser presentats
per en Quimet. D'aquesta manera
vam aconseguir la seva paraula
que defensaria la nostra causa.
La candidatura unitària va guanyar
les eleccions per majoria absoluta.
I cal dir que no es tractava d'unes
eleccions fàcils donat que J'anterior
alcalde d'Alella, molt conegut,
havia aconseguit millores importants
i comptava amb un bon recolzament
popular.