Descarrega PDF (14.89 MB) - Revista Alella

esperar que obrin les portes. Una
cua que sorprèn per les edats dels
què la con I urn ien: anglesos de 50
anys Í europeus d'arreu d'entre 2l)
i 30. S'obren les porres i volem
córrer, com sempre que obren les
portes d'un concert. Però la vergonya
ens frena; ningú no corre,
la gent entra a poc a poc i amb 1111
ordre impensable a Barcelona.
Ens col·loquem relativament a
prop de l'escenari i aviat comença
el concert. Pe! que ta a l'espectacle
podria donar niooooooltes dades,
fins i rot comentar-lo cançó per
cançó, però imagino que els que
esteu sans us estimeu més que no
ho taci. oi? Tan sols dir que, com
era previsible, la baba dels que
som allí veient de nou els Diré
Straits es podria recollir a luxes...
Però tot s'acaba, i hem de marxar.
En Jordi F. es queda al seu hotel
amb uns companys i la Cíntia, en
Jordi G. i jo anem a trobar en
Mike, un amic de la mm protessora
d'anglès que s'ha ofert a acollir-nos.
Viu al nord de la ei mat i
ens queda un 11 argüíssim viatge
amb metro. Un metro que, per
cert, ara presenta un aspecte totalment
diferent. Es ple d'anglesos
d'entre 20 i 40 anys amb una cosa
en comú: un alt índex d'alcoholèmia.
Els britànics son força aficionats
a beure; és d'allò més normal
a totes les edats sortir amb els
amics i tornar a les 11 de la niï,
quan tanquen els bars, borratxo a
casa. Potser perquè hi estan acos-
tumats que ho porten la mar de
bé; si bé en veure el panorama ens
acollonim, de seguida ens adonem
que no hi ha cap perill i que allí
ningú es comporta de manera vu >lenta.
L'escena es repeteix cada nit.
Quan sembla que ja hem de ser
com a mínim a Irlanda, arribem
al barri d'en Mike. El truquem i
Je seguida arriba. Un tipus molt
maco i molt obert que. un cop a
casa. ens ofereix sidra i anacards.
D'aquests fruits aprenem que es
diuen àb'heti' nuls i que quan fa
hores que no menges te n pors
cruspir una bossa en qüestió de
segons. Xerrem durant una bona
estona i, quan decidim donar el
dia per acabar, malgrat la nostra
negativa, ens cedeix la seva habitació
i es posa a dormir al sorà.
FENT EL TURISTA
Ens llevem i en Mike ens explica
que marxa un parell de dies, però
que ens deixa la clau de casa i que
fem el que vulguem. Impressionant!!!
Amb la clau a Ui mà sortim
de casa, comprem pa i xocolata per
esmorzar i ens dirigim cap a
Camden Town. Es tracta d'un
barri molt curiós amb una estructura
que recorda la del Raval de
Barcelona. Es pic de botigues amb
decoracions molt particulars on hi
venen coses inútils (sprays amb
pudor de pet. per posar un exemple!)
i .on hi deu haver la concentració
de gent estranya per metre
quadrat més alta del món. Però,
com al metro, estranys, normals,
amb robes estrafolàries o amb indumentària
de turista, tothom es
respecta i la sensació de seguretat
és total. Passem el matí sorprenent-nos
una vegada rere l'altra
fins que la gana ens fa parar. Dinem
en una zona que és plena de
paradetes on preparen especialitats
culinàries df tot el món i decidim
canviar d'aires.
EI metro ens porta fins a la vora
del Tàmesi. Allí toca veure el Big
Ben, cl Parlament i l'enorme sínia
i el pont del Mitlennium
Dome. Passejant per la zona ens
adonem d'un detall curiós: no hi
ha cotxes aparcats unlloc! Us imagineu
el centre de Barcelona sense
cotxes aparcats? Hi deu haver
molts aparcaments subterranis,
però és que tampoc no es veuen
gaires cotxes circulant. Potser és
que som a finals de juliol i b gent
està de vacances? O potser és que
una bona xarxa de transport públic
aconsegueix descongestionar
la ciutat? Amb el dubte, anem cap
a Trafalgar Square on en Jordi G.
i jo ens fem una foto enfilats en
un dels lleons que va inspirar la
cançó Lious de Diré Straits. Prenem
alguna cosa (quina calor! No
deien que a Londres sempre hi
plou i hi fa fred? Si sembla que
siguem a Almeria!) i engeguem
cap al Soho. el barri xinès. Passegem
sense rumb pels carrerons i
ens fa l'efecte que som al bell mig
de Pequín (cap de nosaltres hi ha
estat, però segur que deu ser així!).
Sorprèn la quantitat de restaurants
xinesos que hi ha, tots amb els seus
ànecs laquejats penjant a l'aparador.
Tants consumidors de menjar
xinès hi ha, com perdonar feina
a tants establiments? Bé, de fet
una de les coses que no es pot fer a
Londres (sí que es deu poder, però
no vull saber a quin preu) és dinar
«normali». Ara bé, si vols hamburgueses,
pi tes, pizzes, kebabs o
qualsevol altra exquisidesa per
l'estil, Toíerra és enorme; això sí,
tol torça més car del que caldria
pagar aquí.
Quan aconseguim sortir del
Soho (on carai era la sortida?) ja
és dtr nit i decidim anar fins a
Piccadilly Circus i veure els famosos
cartells lluminosos; no sé
què esperàvem veure però no són
res més que això: cartells lluminosos
que no són ni especialment
grans, ni especialment bonics ni
especialment t-spectaculars. I
d'aquí, cap a dormir!
Ens llevem aviat per anar cap
al Portobello Road Market, el famós
mercat ambulant d'antiguitats
que va inspirar MK per escriure
Poriolwlio lielle. Només arribarhi
unes noies de blanc somriure
regalen a grapats mostres de pasta
de dents mentre repeteixen sense
parar «free loothptuuisfe» (paaasta de
dents gratis). Passegem una
estoneta sense comprar res (i provem
un aparell que asseguren que
provoca orgasmes!) i decidim tor-