Descarrega PDF (14.89 MB) - Revista Alella

Com que el Pare era fumador,
també hi havia gent amiga de
Barcelona que li enviava algun
paquet amb capses de tabac. Sovint
hi camuflaven una capseta
metàl·lica que contenia Hòsties
ja consagrades. Més endavant,
quan ens vam dispersar, tal com
ja explicaré més endavant, jo em
vaig quedar amb la capseta fins
que el Pare Casanovas la reclamaria
a través d'una persona
amiga a la qual la vaig lliurar. Recordo
que el paquet de tabac on
hi anava aquesta capseta el vam
cremar al foc amb el tabac i tot en
senyal de respecte.
Un dia, de cop i volta, vàrem
rebre una visita inesperada. Van
venir dos individus que ens van
dir que eren d'Odena, un poblet
del costat d'Igualada on el Pare i
la seva família tenien una finca.
Allí hi vivia encara la seva mare,
ja gran, amb un altre germà, el
Pare Ignasi, també escolapi, que
hi estava amagat. La parella es va
presentar davant el Comitè
d'Alella perquè els diguessin on
trobar el Pare, ja que venien a
comunicar-li, com a veïns, que
el seu germà havia estat assassinat
a la seva finca d'Odena; que
se l'havien endut i que, a pocs
metres, fou vilment assassinat.
L'anciana mare va poder sentir
els trets.
El Comitè d'Alella va caure de
bona fe en la trampa i els van
acompanyar fins a la casa on estàvem.
La torre tenia un barri de
ferro molt alt, acabat amb punxes,
i la porta que hi feia joc. Jo
era l'encarregat pel pare de sortir
quan algú trucava, procurava in-
formar-me de qui era i què volia,
ho comunicava al Pare i obria.
Com que la parella va venir amb
l'agutzil, en Joan de cal Dimoni,
que m'era conegut, no vàrem
trobar inconvenient d'obrir. Com
és natural, el Pare quedà astorat
quan li van comunicar la macabra
mort del seu germà, tot i les
paraules de consol i l'abraçada
hipòcrita de l'estranya parella
que tot seguit van marxar correcuita.
Però la missió d'aquell parell
de «veïns», no era altra que la
de fer d'espies; tal vegada eren els
mateixos que havien assassinat el
seu germà, i que s'havien avançat
a un altre grup de més gent
que restaven al Masnou. Segurament
amb aquest parany volien
assegurar-se d'on es trobava la
seva presa.
Al cap d'una estona van tornar
a comparèixer amb un camió,
acompanyats de quinze o
vint persones més. Irromprien
armats i segurs de saber on es trobava
allò que buscaven. Però no
va ser així. Una vegada més el
Comitè d'Alella salvà la vida al
Pare Casanovas, ja que, adonantse
de l'engany, enviaren prest
l'agutzil per avisar, abans no arribessin,
que marxés corrents
cap a la muntanya. I el pare, amb
el nostre ajut, va saltar la tàpia
de la part del darrere, lloc queja
teníem previst en cas d'emergència.
Quan va arribar tot aquell estol
de gent armada amb fusells,
jo vaig sortir com si no portés la
clau per donar més temps al fugitiu.
Sense esperar que els obrís
s'enfilaren a les baranes i saltaren
dins desesperadament. Però
l'ocell ja no era a la gàbia. Vaig
passar molta por i només els podia
dir que el pare havia marxat.
Plorava sol entre ells, ja que els
altres nens van aprofitar la porta
oberta per fugir, i m'amenaçaven
perquè els digués on era el pare.
Van registrar l'edifici de dalt a
baix fins que es van assegurar que
se'ls havia escapat. Aleshores un
d'ells em va agafar i donant-me
un petó em va dir «no tinguis por
que no et farem res». Encara enmig
de la maldat i l'odi pot sorgir