Descarrega PDF (14.89 MB) - Revista Alella

personatges
[Jacinto Granados]
IAIA DE BOBES
A en Jacinto no li fa gràcia fer de
personatge de la revista; diu que
prefereix passar desapercebut...
cosa que costarà de creure a tots
els que el tenen per un professor
amb caràcter i proferidor d'amenaces
memorables. Un exemple:
«Oye, itú sabes volar?», pregunta
a mitja classe a un alumne xerraire,
«No, dpor qué?» «Porque como
no te calles te tiro por la ventana».
Ara s'ha suavitzat, diu, però molts
exalumnes seus encara el recorden
dient que els llançaria al cap
el llibre que duia a les mans «iy la
mesa detràs!» i cridant-los «iesto
es una chapuza!» quan li lliuraven
un treball.
En un català perfecte amb un
perfecte accent andalús, ens explica
com va venir a parar aquí: ell és
d'un poblet on encara va cada estiu,
a la província de Còrdova,
prop de la frontera amb
Extremadura; de petit va viure i
estudiar a la capital de la província,
i mentrestant la seva germana
gran es va instal·lar a Barcelona.
Per això ell també va anar-hi per
fer-hi el PreU i la carrera, ja que a
Còrdova no hi havia facultat de
Psicologia, i això és el que ell volia
estudiar. Va ser un dels cent
privilegiats que van estrenar la
Universitat Autònoma de
Barcelona anant a classe al monestir
de Sant Cugat. Després va
estudiar Magisteri per lliure, es va
presentar a oposicions i va obtenir
plaça. Va triar fer alfabetització
d'adults perquè les classes es
feien en horari de tarda i això li
permetia seguir estudiant als matins.
Amb aquesta feina va passar
mig any treballant a la Mina i al
barri de Sant Roc; després va fer
la mili «a Còrdova, a veure què
passava», ens explica, i va passar
que l'estada a la seva terra li va
agradar molt però en acabat va
decidir tornar-se'n cap aquí. Altre
cop alfabetització d'adults: tres
mesos a Manresa i tres més al Prat
de Llobregat fins que...
Fins que un dia va venir a jugar
un partit de futbol contra
l'Alella —neguitós com és, practica
aquest esport, entre d'altres,
des de sempre— i el poble li va
agradar i va decidir demanar-hi la
plaça de mestre. La hi van atorgar
i encara hi continua. D'això fa 30
anys; a uns 50 alumnes per curs
(segurament la mitjana és més
elevada), han passat per les seves
mans més de 1.500 alellencs. I té
el mèrit de ser un professor esti-
dre's un poema mensualment:
enguany els seus alumnes ja se
saben La paloma d'Alberti i La
muralla de Guillén, entre d'altres.
Fa anys feia memoritzar a criatures
de 12 anys peces molt més
denses... «Però ara ells no les entendrien,
s'han d'agafar coses més
properes, més fàcils», explica, i
continua la reflexió: «Els temps
canvien. Ara els nois saben més
de tecnologia i informàtica, però
de llengua en saben menys».
perquè alguns nens i nenes poguessin
anar a les monges o als
padres, i no al col·legi Fabra! Cap a
l'any 1968 aquest ja comptava
amb dues classes, la dels petits i la
dels grans; el 73 n'hi havia quatre
i el 74, com hem dit, va ser el primer
any amb una classe per curs,
de primer a vuitè d'EGB. En
Jacinto va viure la transició des de
dins en el món de l'ensenyament:
la creació de l'APAi l'obertura de
l'escola a la participació de la soci-
Fa 30 anys que dóna classes a Alella, des d'en fa vuit a l'Institut i abans a les Escoles Fabra, i és el
professor degà del poble, el quefa més anys que exerceixaquí. Cordovès amb pinta d'andalús
prototípic -no gaire alt, cabells ara força blancs però abundants, colrat pel sol-, qualsevol dels seus
primers alumnes del poble el reconeixeria, perquè no ha canviat gens i perquè és d'aquells professors
que no s'obliden... Tot i amb això, qualsevol d'aquests exalumnes el saludaria,segur, amb afecte.
mat: «Sempre que em trobo antics
alumnes em saluden amb
carinyo, i mai m'han punxat una
roda o ratllat el cotxe», ens comenta.
El truc és, diu, trobar l'equilibri
entre la distància i el bon rotllo
amb l'alumne, i tenir sempre el
control a la classe.
Reconeix que té un caràcter
molt primari: reacciona i s'empipa,
salta sovint, i crida, crida molt.
De tant en tant té alguna enganxada
amb algú, però assegura que
després hi parla perquè les coses
tornin al seu lloc. De totes maneres,
diu, «de vegades és més teatre
que realitat», perquè «amb els petits
s'ha de fer teatre... i enfadar-se
a classe també s'ha de fer, de tant
en tant». Lajustificació: «Ells imiten,
i si et poses seriós ells també
s'hi posen». Al mateix temps diu
que la comunicació amb els alumnes
ha de ser en part afectiva, que
l'autoritat per l'autoritat no funciona,
i que és bo que s'adonin que
estàs per ells, que te'ls estimes...
sense perdre de vista, però, que a
classe s'ha de fer el que s'ha de fer:
«No m'agrada perdre el temps,
hem de ser responsables!», diu. El
seu programa de treball a l'assignatura
de Llengua castellana inclou
fer tres redaccions i apren-
És mestre per vocació: «Vocació
és fer una cosa que t'agrada, i a
mi fer de mestre m'ha agradat
sempre», ens confessa. Es prepara
molt les classes, però al mateix
temps li agrada molt improvisar,
perquè «l'avorriment s'ha de treure
com sigui de les aules». En
aquesta mateixa línia, opina que a
l'Institut hi falta vida, dinamisme,
activitats que facin il·lusió i que
mobilitzin i motivin els alumnes,
perquè sinó l'aprenentatge és molt
avorrit. Comparant els estudiants
d'ara amb els d'abans, afirma que
la gent no ha canviat tant: «A l'escola,
n'hi ha que s'interessen pel
que es fa, i n'hi ha que no, com
sempre!», i afegeix el tòpic que no
són ni millors ni pitjors, sinó diferents,
però matisa que «les generacions
d'ara no estan acostumades
a sacrificar-se per aconseguir
una cosa... i l'aprenentatge és
un sacrifici».
Ara que es parla d'ampliar les
escoles Fabra, fem memòria: «Jo
vaig arribar-hi l'any 1974, que va
ser el primer que l'escola tenia una
classe per curs», explica. Abans,
molt abans, hi havia hagut només
una aula unitària al poble; diu el
Jacinto que, segons deia dona Pilar,
es feien rifes per recollir fons
etat, el canvi de colegio nacional a
escola pública, el pas a dependre de
la Generalitat... L'any 80, essentne
ell director, es va arribar a un
acord amb Ensenyament i les Escoles
Pies: aquestes van tancar l'escola
que tenien a Alella i les Fabra
van assumir-ne l'alumnat; com a
conseqüència es van duplicar tots
els cursos, i des d'aleshores, a causa
del creixement de la població
alellenca, l'alumnat no ha deixat
de créixer. «Actualment no hi caben,
estan a tope», diu en Jacinto.
Ell ara ja no és a les Fabra: fa
vuit anys,, després que s'implantés
l'ESO, va canviar a l'Institut.
De fet, a l'escola ell sempre havia
fet les classes als grans, els de 7è i
8è, i ara en canvi s'ocupa dels «petits»,
els dels primers cursos
d'ESO... és a dir que va haver de
canviar-ho tot perquè no canviés
res. Li falta poc perjubilar-se; podria
fer-ho d'aquí a un parell d'anys,
però potser trigarà una mica més
perquè la seva dona —l'Anna,
mestra a les Fabra— és vuit anys
més jove que ell... «El que sí que
vull és fer-ho de manera que no se
n'assabenti ningú», discretament
—ja hem dit que no és amant de la
notorietat—, sense actes de comiat
ni homenatges. Serà difícil!