L'anuari de VilaWeb. 2020, un any de 332 dies

73
ANUARI 2020
Especial #04
vilaweb.cat
Dimecres, 30 de desembre de 2020
sa, el Vendrell, Vilafranca i
Calafell, tot ensenyant que
el nostre marc mental eren
els Països Catalans però que
els catalans de la diàspora els
consideràvem part del nou
país virtual que anàvem dibuixant.
Vam ser pioners a fer xats
amb personatges coneguts,
xats que alguna gent es pensava
que ens inventàvem –el
batlle de Barcelona aleshores,
Pasqual Maragall, un gran
internauta, es va enfadar
molt quan va veure que hi
havia gent que no es creia que
fos ell qui era a l’altra banda
de la pantalla. Vam col·laborar
amb tot de gent fent, per
exemple, la campanya electoral
amb La Vanguardia en
un projecte que es va dir Plaça
Internet, on els lectors enviaven
preguntes per mail i els
candidats, en teoria, també
responien per mail, tot i que
la realitat era que un motorista
del diari del grup Godó
traginava disquets d’una seu
a una altra! El 5 de novembre
de 1989, vam crear el primer
servei WAP del país per a servir
informació als incipients
i prehistòrics telèfons mòbils
de l’època, i un any després,
una edició per als Palm Pilot
que ens va fer confiar, pobres
de nosaltres, que anàvem encarant
bé el futur. Vam pactar
amb Menta, Cable i Televisió
de Catalunya un servei informatiu
per als seus abonats
que va permetre el primer salt
endavant de la redacció del
diari i la primera font d’ingressos
directa, periodística,
en uns anys on els diners els
fèiem sobretot fabricant webs
per a tercers, una feina aleshores
molt desconeguda.
Quan vam descobrir que
érem un diari
Aquells van ser uns anys tan
apassionants com divertits,
això s’ha de reconèixer. Uns
anys en què ningú no tenia
cap problema de provar una
idea i abandonar-la perquè,
en realitat, ningú, enlloc del
món, tenia gaire clar què feia.
Des de sempre, VilaWeb
va beure de les experiències
internacionals. El 1995, gràcies
a una invitació de Wayne
McPhail, vam conèixer el Canadà
i el Hamilton Spectator,
on ell dissenyava el projecte
d’internet que seria pioner,
també, en aquell país. El
1998, VilaWeb va servir per a
explicar què era internet en
un acte prohibit per la policia
a Turquia i, durant anys,
va posar tota la seua infrastructura
al servei de Bianet,
els nostres valents col·legues
periodístics que lluitaven, i
lluiten encara, per la democràcia.
Al Congrés Mundial de
Periodisme de Recife (Brasil)
de 1998, el nostre diari
va ser un dels tres projectes
escollits per a explicar a periodistes
de tot el món que tot
allò que coneixíem del paper i
les rotatives s’acabava. Pocs
ens van fer cas aleshores i hi
ha qui encara avui no s’ho
creu del tot.
Però no van ser anys senzills
en tot. La borratxera de
les .com i els portals va ser a
punt de destrossar tot l’ecosistema
internauta. Hi havia
nous rics que ho compraven
tot amb una ànsia per créixer
que només podia portar
–com ho va fer– a una crisi
monumental. També van
intentar comprar VilaWeb,
especialment Star Media, un
dels grups més poderosos de
la internet mundial d’aquella
època, amb seu a Nova
York. No ens vam vendre, i
en la perspectiva del temps
passat, aquesta va ser una
decisió magnífica. Entre més
coses, perquè estem segurs
que si ho haguérem fet avui
VilaWeb no existiria, però
també perquè el català potser
no hauria crescut a la xarxa
com ho va fer.
I això ho diem perquè cal
recordar que el 1995 poca
gent creia que el català podia
ser el cas d’èxit a internet
que va certificar la concessió
del domini propi .cat l’any
2004. I poques notícies devem
haver donat més de
gust que aquesta. Amadeu
Abril, el màgic cervell darrere
l’invent, va rebre la trucada
des de l’altra banda de
l’Atlàntic que comunicava
que ja era tot fet i, uns minuts
després, nosaltres vam
penjar aquestes preguntes i
respostes sobre el nou domini
de la cultura catalana,
les quals, vistes des d’ara,
són curioses, si més no. S’hi
explica, per exemple, la famosa,
i oblidada, prohibició
de penjar fotografies de
gats que es van empescar els
americans perquè el .cat fos,
efectivament, per a catalans
i no per a amants dels felins.
Però al començament les coses
no eren així de clares ni de
bon tros. El 1996, la Generalitat
de Catalunya va dedicar
tots els seus esforços a fer
un portal en espanyol, amb
l’inequívoc nom d’Olé, portal
que va acabar als tribunals
embolicat en acusacions de
corrupció.
La borratxera
de les .com i els
portals va ser a
punt de destrossar
tot l’ecosistema
internauta
El 1995 poca gent
creia que el català
podia ser el cas d’èxit
a internet