Més de 300 llibres per a regalar aquest Nadal

11 - 17 DESEMBRE 2021 

No faces de la teua ignorància un argument 

Joan Fuster 

GUIA 

DE JOCS 

EN CATALÀ 

MÉS DE 300 LLIBRES 

PER A REGALAR 

AQUEST NADAL

2 

vilaweb.cat 

Divendres, 17 de desembre de 2021 

SUMARI 

11 - 17 DE DESEMBRE DE 2021 

ESPECIAL 

NADAL 

Especial llibres per Nadal: 200 títols per a regalar aquestes festes 

Per Montserrat Serra. 

Trenta llibres sobre vi, cuina i món rural per a regalar aquestes festes 


Especial llibres per Nadal: les llibreries us recomanen literatura infantil 

i juvenil 


Una vintenta de jocs en català per a regalar aquest Nadal 

Per Júlia Julbe. 

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents 

Per Jordi Badia i Pujol. 

Quines activitats podem fer amb nens aquest Nadal? 

Per Marina Arbós. 

ENTREVISTES 

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent 

els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió” 

Per Txell Partal. 

Enric Larreula: “El bilingüisme és mortal, portarà el català a l’extinció” 

Per Clara Ardévol Mallol. 

Marta Daviu: “L’única cosa que fa la Generalitat és rentar-se la cara, 

deixar tota la situació en mans dels centres” 

Per Clara Ardévol Mallol. 

Marina Gay, portaveu de Som Escola: “Atacant la llengua, volen 

fracturar la societat catalana” 

Per Txell Partal. 

REPORTATGES 

ANÀLISI 

La lenta i programada agonia del servei de rodalia de Renfe a València 

Per Esperança Camps Barber. 

Per què a Ciutadella es discuteix ara sobre el paper de les dones a les 

festes de Sant Joan? 

Per Esperança Camps Barber. 

Moviments sigil·losos a Luxemburg: així s’anirà resolent el 2022 la 

batalla dels exiliats 

Per Josep Casulleras Nualart. 

La via de l’avocació: la clau de la discòrdia entre ERC i Junts per 

a protegir les escoles 

Per Odei A.-Etxearte i Josep Casulleras Nualart. 

IMATGE DE PORTADA: KIRA AUF DER HEIDE / UNSPLASH

3 

vilaweb.cat 


ESPECIAL NADAL 

Especial llibres per Nadal: 

200 títols per a regalar aquestes festes 

Descobriu algunes de les millors obres 

de ficció i no-ficció que trobareu a les llibreries 

i que s’han publicat del maig al desembre d’enguany 

MONTSERRAT SERRA 

Us proposem una selecció de llibres publicats enguany, la majoria 

del maig al desembre, o sigui, que han aparegut després 

de Sant Jordi. Veureu que els organitzem temàticament i per 

tendències. Hi trobareu ficció i no ficció. En conjunt, aquesta 

tria dibuixa algunes traces del panorama literari català actual. 

Però sobretot aquest recull aplega les propostes literàries de 

cara a aquestes festes i pretén ser una eina per al lector. També 

podeu llegir l’especial que hem preparat de llibres de temàtica 

gastronòmica, de vins i de temes rurals. Han ajudat 

a conformar la proposta: Esperança Camps, Núria Cadenes, 

Sebastià Bennasar i Joan Safont.

4 

vilaweb.cat 



VITALITAT LITERÀRIA 

Ricard Efa, Les màquines del caos (Mai Més) 

Xavier Serrahima, Terra de mar (Edicions Xandri) 

Sebastià Bennasar, Rates de biblioteca 

(Lletra Impresa) 

Iñaki Rubio, Bestiari pirinenc (Pagès Editors) 

Maria Jaén, Estimat Pablo (Rosa dels Vents) 

Rafel Nadal, Quan s’esborren les paraules (Columna) 

Andreu Gomila, La mesura de totes les coses 

(Empúries) 

Carles Casajuana, Últimes notícies del Chaco (Proa) 

Joan Todó, La verda és porta (Godall Edicions) 

Joan-Lluís Lluís, Junil a la terra dels bàrbars 

(Club Editor) 

Toni Sala, Una família (l’Altra) 

Carlota Gurt, Sola (Proa) 

Francesc Bodí, L’única veritat (Lletra Impresa) 

Adrià Pujol Cruells, Els llocs on ha dormit Jonàs 

Xavier Serra, Espurna (Edtorial Afers) 

Màrius Serra, Fora de joc a Montserrat (Empúries) 

Biel Cussó, Camí de cendres (Pagès) 

Jordi Santasusagna, Porcs (Crims.cat) 

Marc Moreno, Després de la vergonya (Llibres 

del Delicte) 

Jordi Dausà, De sobte pensa en mi (Llibres del Delicte) 

(Empúries) 

Tina Vallès, El senyor Palomar a Barcelona 

(Anagrama) 

Xavier Aliaga, Ja estem morts, amor (Angle) 

Miquel Adam, L’amo (l’Altra) 

PREMIS LITERARIS 

DESPRÉS DE SANT JORDI 

Joan Jordi Miralles, Marginàlia (Males Herbes) 

Montse Barderi, La vida autèntica (Columna) 

Iñaki Rubio, Morts, qui us ha mort? (Comanegra) 

Albert Plans, La segona estrella (Més Llibres) 

Maria Escales, Estimada Mirta (Amsterdam) 

Joan Vigó, Vides potser (Labreu Edicions) 

Pep Puig, El mar de cap per avall (l’Altra) 

Lluís Oliván, Vladivostok (Periscopi) 

Toni Pou, Si un dit assenyala la lluna (Anagrama) 

Sílvia Soler, Nosaltres, després (Univers) 

Jair Domínguez, Estructures profundes (Columna) 

Maite Salord, El país de l’altra riba. Premi Proa de 

novel·la (Proa) 

Tània Juste, Amor a l’art. Premi Prudenci Bertrana 

(Columna) 

Roser Caminals, Garbo parla. Premi Sant Joan de 

novel·la (Edicions 62)

5 

vilaweb.cat 



Marc Quintana, Els culpables. Premi Ciutat de Tarragona 

de novel·la Pin i Soler (Angle) 

CLÀSSICS I RECUPERATS 

Francesc Mompó, Prosceni blau. Premi de la Crítica 

dels Escriptors Valencians de narrativa (Onada) 

Imma Tubella, Els insubmisos del mar. Premi Nèstor 

Luján de novel·la històrica (Columna) 

Francesc Viadel, L’estiu dels brivalls. Premi Teodor 

Llorente (Vincle Editorial) 

Jordi Colonques, Llibre de morts. Premi Antoni Bru 

Ciutat d’Elx (Bromera) 

Llorenç Capdevila Roure, Pell de serp. Premi Portal de 

Bové de narrativa Vila de Montblanc (Pagès Editors) 

DEBUTS LITERARIS 

Víctor Català, Solitud. Amb un epíleg amb nou texts 

breus de narradors contemporanis (Edicions 62) 

Víctor Català, Mosaic III. Intimitats (Club Editor) 

Carmelina Sánchez-Cutillas, Obra completa. A cura de 

Joan Borja i M. Àngels Francés (Acadèmia Valenciana 

de la Llengua) 

Josep Pla, La cendra de la vida. A cura de Jordi Cornudella 

(Destino) 

Joaquim Ruyra, La parada (Adesiara) 

Josep Carner, La creació d’Eva i altres contes 

(Edicions 62) 

Ramon Vinyes, A la boca dels núvols (Males Herbes) 

Xavier Benguerel, Sempre és demà (Edicions de 1984) 

Marian Díez Picó, No t’ho diré mai. Premi Enric Valor 

de novel·la (Bromera) 

Aina Fullana Llull, Els dies bons. Premi València Alfons 

el Magnànim (Bromera) 

Marc Cerrudo, Lluny vol dir mai més. Premi Roc Boronat 

(Amsterdam) 

Núria Bendicho. Terres mortes (Anagrama) 

J. P. Sansaloni, Un final (Raig Verd) 

Elena Bartomeu, Fòrvid (Males Herbes) 

Caterina Pérez, Ruderals (Godall) 

Blai Bonet, Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (AdiA) 

Miquel Àngel Riera, L’Illa Flaubert (Edicions de 1984) 

Montserrat Roig, La veu melodiosa (Edicions 62) 

Carme Riera, Epitelis tendríssims i Contra l’amor 

en companyia i altres relats (Edicions 62) 

Josep Melià i Pericàs, Rondalles de picadors 

(Nova Editorial Moll) 

Jesús Moncada, Cinc vells (Cal Carré) 

Anònim, Jaufré. Traduït de l’occità per Anton M. 

Espadaler (Barcino) 

Natàlia Romaní, La història de la nostàlgia (Univers) 

Jaume Silvestre, Presons de paper (Rosa dels Vents)

6 

vilaweb.cat 



NARRATIVA CONTEMPORÀNIA 

INTERNACIONAL 

Yan Lianke, El somni del poble Ding 

(les Altres Herbes) 

Douglas Stuart, La història d’en Shuggie Bain. Premi 

Booker 2020 (Edicions de 1984) 

Manon Steffan Ros, El Llibre Blau de Nebo. Traducció 

d’Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia 

(Edicions del Periscopi) 

Susanna Clarke, Piranesi (Amsterdam) 

Kawaki Strong Washburn, Taurons en temps de salvadors. 

Traducció de Josefina Caball (Edicions del 

Periscopi) 

Julian Barnes, L’home de la bata vermella. Traducció 

d’Alexandre Gombau i Arnau (Angle) 

Ali Smith, Estiu. Traducció de Dolors Udina. Epíleg de 

Carlota Gurt (Raig Verd) 

Colum McCann, Apeirògon. Traducció de Marta Pera 

(l’Altra) 

Ngugi Wa Thiong’o, El diable a la creu. Traducció de 

Josefina Caball (Raig Verd) 

Rebecca Makkai, Els grans optimistes. Traducció de 

Marc Rubió (Edicions del Periscopi) 

Clarice Lispector, Un alè de vida. Traducció de Josep 

Domènech Ponsatí (Club Editor) 

Sally Rooney, On ets, món bonic? Traducció d’Octavi 

Gil Pujol (Edicions del Periscopi) 

Jean Echenoz, Vida de Gérard Fulmard. Traducció 

d’Anna Casassas (Raig Verd) 

Claudio Magris, Temps curvilini a Krems. Traducció 

d’Anna Casassas (Edicions de 1984) 

Irvin D. Yalom, El remei Schopenhauer. Traducció de 

Griselda Garcia (Edicions de 1984) 

Tessa Hadley, Cap al tard. Traducció de Mercè Ubach 

(Edicions de 1984) 

Lydua Millet, Una bíblia infantil. Traducció d’Alexandre 

Gombau i Arnau (Angle) 

Yasmina Reza, Serge. Traducció d’Oriol Vaqué Sánchez 

(Llibres Anagrama) 

Imbolo Mbue, Quan fèiem goig. Traducció de Neus 

Bonilla Benages (Quaderns Crema) 

Iban Zaldua, Coses que no t’havia d’explicar. Traducció 

d’Agustín Garmendia (Godall) 

Bernhard Schilink, El lector (Univers) 

Andrea Camilleri, El mètode Catalanotti. Traducció de 

Pau Vidal (Edicions 62) 

Hichael Hjorth i Hans Rosenfeldt, Veritats enterrades. 

Traducció de Marc Delgado Casanova (Columna) 

David Foenkinos, La família Martin. Traducció de Pau 

Joan Hernàndez (Edicions 62) 

Paolo Cognetti, La felicitat del llop (la Campana) 

Ken Follett, Mai (Rosa dels Vents) 

Pierre Michon, Vides minúscules. Traducció d’Adrià 

Pujol Cruells (Amsterdam) 

Maggie Nelson, Bluets. Traducció de Míriam Cano 

(l’Altra)

7 

vilaweb.cat 



DOSTOIEVSKI 

I ALTRES CLÀSSICS RUSSOS 

CLÀSSICS 

I CLÀSSICS MODERNS TRADUÏTS 

Fiódor Dostoievski, Crim i càstig. Traducció de 

Miquel Cabal Guarro (Casa dels Clàssics) 

Fiódor Dostoievski, Manyaga. Traducció de Miquel 

Cabal Guarro (Angle) 

Fiódor Dostoievski, Apunts del subsol. Traducció de 

Miquel Cabal Guarro (Angle) 

Fiódor Dostoievski, El somni d’un home ridícul. Traducció 

de Marta Nin (Godall) 

Fiódor Dostoievski, El doble. Traducció de Xènia 

Dyakonova (Quid Pro Quo) 

Fiódor Dostoievski, Pobres. Traducció de Miquel 

Cabal Guarro (Cal Carré) 

Fiódor Dostoievski, Gent pobre. Traducció de Miquel 

Pérez-Muñoz (Troll) 

Fiódor Dostoievski, Un arbre de Nadal i una boda. 

Traducció de Marta Nin, amb il·lustracions d’Oriol 

Malet (Comanegra) 

Anton Txèkhov, 24 contes. Triats i traduïts per Arnau 

Barios (Club Editor) 

Anton Txèkhov, Relat dun desconegut. Traducció de 

Jaume Creus (Viena) 

Franck Herbert, Dune. Traducció de Manuel de Seabra 

(Mai Més) 

Roberto Calasso, La Tauleta dels Destins. Traducció de 

Carme Arenas (Quid Pro Quo) 

Daphne du Maurier, La pomera i altres contes. Traducció 

de Marta Pera Cucurell (les Altres Herbes) 

Willian Saroyan, Les aventures d’en Wesley Jackson. 

Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle) 

Carlo Levi, Crist es va aturar a Èboli. Traducció d’Edmon 

Vallès (l’Avenç) 

Agota Kristof, Ahir. Traducció de Jordi Rourera Peret 

(Amsterdam) 

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent (Edicions de la 

Ela Geminada) 

Lawrence Durrell, El quartet d’Alexandria. Traducció 

de Lluís-Anton Baulenas (Empúries) 

Francis Scott Fitzgerald, El gran Gatsby. Traducció de 

Ferran Ràfols Gesa (Labreu Edicions) 

Francis Scott Fitzgerald, L’ensorrament i Retorn a 

babilònia. Traducció de Carlota Gurt (Ensiola) 

Patricia Highsmith, Petits contes misògins. Traducció 

d’Alfred Sagartal (l’Avenç) 

Rebecca West, La cosina Rosamund. Traducció de Mar 

Vidal (Univers) 

Sir Arthur Conan Doyle, L’arxiu de Sherlock Holmes.

8 

vilaweb.cat 



Traducció de Xavier Zambrano (Viena) 

Gustave Flaubert, Un cor senzill. Traducció de Valèria 

Gaillard. Il·lustracions d’Ana Juan (Rosa dels Vents) 

Jane Austen, Mansfield Park. Traducció de Maria Dolors 

Ventós (Viena) 

Molière, Set comèdies i un ballet. Traducció de Miquel 

Desclot (Proa) 

Hugo von Hofmannsthal, Andreas. Traducció de Clara 

Formosa Plans (Quid Pro Quo) 

Anònim, Les santes putes del desert. A cura de Sergi 

Grau (Adesiara) 

Florals de Barcelona 2021 (Labreu Edicions) 

Raquel Pena Martínez, La breu història dels Estats 

Units. Premi Francesc Garriga (Labreu i més editorials) 

Carles Dachs, Vent a la mà. Premi de poesia Sant Cugat 

a la memòria de Gabriel Ferrater (Edicions 62) 

Francesc Josep Vélez, Els instants submergits. Premi 

de poesia Ventura Ametller 2021 (Edicions de 1984) 

Eva Baltasar, Nus Schiele (Club Editor) 

Sònia Moll, Faci’m oblidar el bosc (Godall) 

Xavier Mas Craviotto, La gran nàusea (Labreu Edicions) 

Susanna Rafart, D’una sola branca (Proa) 

POESIA CATALANA 

Manel Marí, El nòmada i l’arrel. Antologia (Proa) 

Adrià Targa, Canviar de cel (Godall) 

A cura d’Emília Illamola i Queralt Morros, Dones 

poetes de la Maresma (Voliana) 

Enric Casasses, Soliloquis de nyigui-nyogui 

(Edicions 62) 

POESIA INTERNACIONAL CLÀSSICA 

I CONTEMPORÀNIA 

Dolors Miquel, Sutura (Pagès Editors) 

Vicent Andrés Estellés, Obra completa 8 (3i4) 

Joan Brossa, Poesia completa. 1940-1960. Edició a 

cura de Glòria Bordons (Univers) 

Josep Ramon Bach, La saviesa. Obra poètica 1993- 

2005 (3 i 4 i Fundació Ars) 

Antoni Ferrer, Poesia completa 1979-2021 (Alfons el 

Magnànim) 

Joan Todó, La vista als dits (Labreu Edicions) 

Manel Ollé, Un grapat de pedres d’aigua. Premi Jocs 

T. S. Eliot, Poesia completa. Traducció de Josep M. 

Jaumà (Edicions de 1984) 

Elizabeth Bishop, Trenta poemes. Traducció de Jaume 

C. Pons Alorda (Flâneur)

9 

vilaweb.cat 



Guillaume Apollinaire, Alcohols. Traducció d’Andreu 

Gomila (Labreu Edicions) 

FENT MEMÒRIA 

Dante Alighieri, Vida nova (Adesiara) 

Ovidi, Heroides (Adesiara) 

Hyakunin-isshu, Llibre de les cent tankes. Versió de 

Jaume Medina (Lleonard Muntaner) 

Mireille Gansel, La llàntia de l’espera. Traducció 

d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner) 

Philip Larkin, La vida amb un forat a dins. Poesia escollida. 

Selecció i traducció de Marcel Riera. Pròleg 

de Francesc Parcerisas (Quaderns Crema) 

Mireille Gansel, Traduir com transhumar. Premi Veu 

Lliure PEN català. Traducció de Dolors Udina (Lleonard 

Muntaner) 

Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser 

LLENGUA 

normal? Traducció de Dolors Udina (Edicions del 

Periscopi) 

Charles Bukowski, Correus. Traducció de Martí Sales 

M. Carme Junyent (ed.), Som dones, som lingüistes, 

som moltes i diem prou (Eumo) 

Pau Vidal, Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant 

empoderat (Pòrtic) 

Jordi Badia, Salvem els mots (Rosa dels Vents) 

Gerard Furest, Decàleg irreverent per a la defensa del 

català (Núvol) 

Diversos autors, Molt a favor. 57 propostes o un pacte 

(Quid Pro Quo) 

Vivian Gornick, Comptes pendents. Traducció de Martí 

Sales (l’Altra) 

Deborah Levy, El cost de viure. Coses que no vull saber. 

Propietats reals. Traducció de Marina Espasa (Angle) 

Maria Planellas, Les bullangues se comencen el dilluns. 

Vida, obra i viatges d’Apeles Mestres (Trípode) 

Joaquim Molas, El mirall de la vida. Dietari 1956- 

2015. Edició de Rosa Cabré i Maria Capdevila (Edicions 

62) 

Miquel Berga, Una educació (Univers) 

Gabriel Janer Manila, Lungomare (Proa) 

Jordi Puntí, Els castellans (l’Avenç) 

Cristina Masanés, Eroica (l’Avenç) 

per la llengua (Eumo) 

Helena Borrell, 100 paraules de l’Empordà 

(Cossetània)

10 

vilaweb.cat 



RECERCA PERIODÍSTICA 

futur (Ed. Afers) 

Josep Pla, Hem d’acostar-nos més a València. A cura 

d’Antoni Martí Monterde (3i4) 

Isabel Clara Simó, No tinguis èxit (Comanegra) 

Marc Roig, Barcelona, sense capital (Publicacions de 

l’Abadia de Montserrat) 

Patrick Radden Keefe, L’imperi del dolor. Traducció 

de Ricard Gil (Edicions del Periscopi) 

Llibert Ferri, Putin trenta anys després del final de 

l’URSS (Edicions de 1984) 

Manel Alías, Rússia, l’escenari més gran del món (Ara 

Llibres) 

Tura Soler, El pantà maleït. Els morts de Susqueda (la 

Miquel Puig, Els salaris de la ira (la Campana) 

Francesc Canosa, Aigua a les venes (Fonoll) 

Joan Bestard, Notes poloneses (Ensiola) 

Rebecca Tamás, Estranys. Escrits sobre l’humà i el 

no-humà. Traducció de Yannick Garcia (Anagrama) 

Alba Castellví Miquel, Educar adolescents (Angle) 

Bel Olid, Vida, art i obsessió (Ara Llibres) 

Campana) 

Àlex Gutiérrez, Objectiu TV3 (Ara Llibres) 

ASSAIG POLÍTIC I SOCIAL 

ASSAIG LITERARI 

Albert Camus, L’home revoltat. Traducció de Joan 

Fuster i Josep Palàcios. Revisió d’Anna Casassas 

(Raig Verd) 

Judith Butler, Problemes de gènere (Angle) 

Bell Hooks, La voluntat de canviar (Tigre de Paper) 

Núria Viladomat, Solteres i encantades (Angle) 

Karla Cornejo, Els americans indocumentats 

(Saldonar) 

Gustau Muñoz i Vicent Olmos, País Valencià, present i 

Jordi Benavente, Tots els focs totes les pistoles (Lleonard 

Muntaner) 

Miquel Àngel Llauger, Corfú, Cabrera, Martinica, 

Breviari d’illes i miratges (Lleonard Muntaner) 

Joan Fuster, Figura d’asssaig. Literatura, crítica, cultura 

(1948-1992). Selecció i pròleg d’Antoni Martí 

Monterde (Comanegra) 

Edició a cura d’Isabel Graña i Marta Nadal, Sobre 

Marta Pessarrodona (Comanegra)

11 

vilaweb.cat 



Edició a cura de Susanna Àlvarez i Rodolés, Joan Triadú, 

en conversa (Eumo) 

ASSAIG SOBRE ART 

Margalida Pons Jaume, El codi torbat. De la poesia 

experimental a l’escriptura conceptual (Lleonard 

Muntaner) 

Josep M. Sala-Valldaura, Cartes d’un poeta gran. Llibre 

(de) bord (Ensolia) 

Lourdes Toledo, La inquietud. Dietari 2018-2019. 

Premi d’Assaig Josep Vallverdú (Pagès Editors) 

Joan Borja, Enric Valor, memòries (Institució Alfons el 

Magnànim) 

David Nel·lo, És trist morir sense hereus (l’Avenç) 

Oriol Pi de Cabanyes, Estels que encara fan llum. Un 

àlbum de retrats (Pòrtic) 

Narcís Garolera, Al peu de la lletra (Viena) 

Albert Camus, El revers i l’anvers. Traducció de Pol 

Guerrero Alonso i Manuel Guerrero Brullet. Epíleg 

de Marina Garcés (Lleonard Muntaner) 

Patricia Highsmith, Suspens, com escriure una novel·la 

d’intriga. Traducció d’Alba Dedéu (l’Altra) 

Vicenç Altaió, Miró i els poetes catalans (Univers) 

Joan M. Minguet, Pintura catalana. Primeres 

avantguardes (Univers) 

Edició de Julià Guillamon, D’un roig encès. Miró, Palau 

i Fabre, Perucho i Picasso (Fundació Palau i Galaxia 

Gutenberg) 

Josep Massot, Joan Miró sota el franquisme (1940- 

1983) (Galàxia Gutenberg) 

Daniel Gasol, Art (in)útil (Raig Verd) 

HISTÒRIA 

Charles Baudelaire, El pintor de la vida moderna 

(Flâneur) 

Edició a cura d’Ignasi Aragay, Diccionari Montaigne 

(Ensiola) 

Stephen Fry, Herois. Traducció d’Anna Llisterri 

(Ara Llibres) 

Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels 

exploradors catalans (Comanegra) 

Xavier Moret, Històries del Japó (Pòrtic) 

Cèlia Canyellas i Rosa Toran, Hilda Agostini. Les armes 

de la raó d’una mestra republicana, protestant i

12 

vilaweb.cat 



maçona. Premi Bones Lletres d’assaig humanístic 

(Edicions 62) 

Salvador Giné, Federico García Lorca a Catalunya 

(Viena) 

Andreu Claret, 1939. La caiguda de Barcelona (Columna) 

Josep Lluís Martín Berbois, Josep Maria de Porcioles. 

Biografia d’una vida singular (Base) 

Agustí Alcoberro, La desfeta (Rosa dels Vents) 

Mariona i Manuel Lladonosa, Una nova cultura per al 

poble (Enciclopèdia Catalana) 

EN PROCÉS 

Jordi Cuixart, Aprenentatges i una proposta (Ara 

Llibres) 

Oriol Junqueras, Contra l’adversitat (Ara Llibres) 

Damià Del Cot, Lawfare. L’estratègia de repressió 

contra l’independentisme català (Voliana)

13 

vilaweb.cat 



Trenta llibres sobre vi, cuina i món 

rural per a regalar aquestes festes 

Guies vinícoles, receptaris, obres de ficció, llibres al voltant del món rural i la natura 


Us oferim una selecció de llibres de vins i menges que s’han 

editat enguany, la majoria publicats del maig al desembre, 

després de Sant Jordi. Guies vinícoles, receptaris de cuina, 

obres de ficció al voltant del vi i llibres vinculats al món rural 

i la natura, per a regalar aquestes festes.

14 

vilaweb.cat 



GUIES DE VINS I DENOMINACIONS D’ORIGEN 

La Guia de Vins de Catalunya i el Rosselló 2022 

Jordi Alcover i Sílvia Naranjo 

Editorial La Subversiva Lectura 

Catorzena edició d’aquesta guia anual de vins catalans, impulsada 

i escrita per Jordi Alcover i Sílvia Naranjo, que inclou 

també una petita part de vins del Rosselló. Enguany, un jurat 

qualificat ha tastat a cegues i ha puntuat 1.258 vins de 220 

cellers. Els tres vins més ben puntuats de la guia 2022 són 

tres escumosos de Corpinnat, tots tres amb una puntuació de 

9,86: Enoteca Gramona Brut Nature 2006, de Gramona; Turó 

d’en Mota 2007, de Recaredo; i Sabaté i Coca Reserva Familiar 

2012, de Sabaté i Coca. 

Guia Romero dels grans vins a petits preus 2022 

Lluís Romero 

Cossetània Edicions 

Com en el cas de les obres d’art, al món del vi, el valor i el preu no 

són la mateixa cosa. És per això que la guia de Lluís Romero és 

útil: ofereix una selecció de més de 500 vins catalans de qualitat 

(alguns de gran qualitat) amb un preu inferior a 15 €. Perquè 

el Principat és un territori vinícola privilegiat per al cultiu de 

la vinya i fa dos mil anys que elabora vi, que vol dir que en té 

una tradició i uns coneixements adquirits. 

Guia d’enoturisme de la Conca de Barberà 

Lluís Tolosa i Nico Planell 

Tolosa Wine Books 

Després de les guies de denominacions d’origen com ara el Penedès, 

Alella, el Pla de Bages i l’Empordà, l’autor s’endinsa en 

la idiosincràsia vinícola de la Conca de Barberà. Parla de setanta-tres 

llocs per a gaudir del turisme del vi i recomana 160 vins 

i caves d’aquest territori marcat per la varietat de raïm trepat. 

Catalunya, terra de vins. Les DO 

Diversos autors 

Edicions i propostes cultuals Andana 

Impulsat per l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), el llibre 

proposa un recorregut per les dotze denominacions d’origen 

catalanes, cadascuna explicada per un periodista vinícola o 

divulgador que coneix el territori. Signa el pròleg el sommelier 

Josep Roca i els autors dels texts són: Lluís Tolosa (Alella), Josep 

Sucarrats (Catalunya), Ramon Francàs (Cava), Josep Maria Sans 

Travé (Conca de Barberà), Rafa Gimena (Costers de Segre), Clara 

Antúnez (Empordà), Toni Orensanz (Montsant), Pep Antoni Roig 

(Penedès), Toni Massanés (Pla de Bages), Albert Martínez López- 

Amor (Priorat), Esteve Giralt (Tarragona) i Eva Vicens (Terra Alta). 

El llibre vol ser una eina de coneixement en un moment en què 

l’interès i el consum de vi català no deixa d’augmentar. 

MARTIN KELLY / UNSPLASH

15 

vilaweb.cat 



PROPOSTES VINÍCOLES LITERÀRIES 

HOWARD BOUCHEVEREAU / UNSPLASH 

Alcohols 

Guillaume Apollinaire 

Traducció d’Andreu Gomila 

Labreu Edicions 

Acaba de sortir dins la col·lecció Alabatre de poesia aquest títol 

que és un clàssic i que Andreu Gomila retrata com una simfonia 

poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, 

del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana 

a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els 

desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera 

molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), 

d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi 

del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor 

del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a 

la construcció d’aquests Alcohols que es converteixen en una 

mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb 

una voluntat de renovació formal de la seva poesia. 

Vi i veritat 

Natàlia Gisbert Abad 

Edicions Bromera 

Amb aquesta obra, la primera que escriu, l’autora ha guanyat 

el primer premi Ciutat d’Alcoi de novel·la Isabel-Clara Simó. 

Es tracta d’una novel·la negra ambientada en unes vinyes, a 

Alcoi, a Beniarrès, a Escòcia i a la ciutat de València. És el debut 

literari d’aquesta autora jove, que fa de pediatra a l’hospital de 

Sant Joan d’Alacant. 

Vi generós 

Italo Svevo 

Traducció de Marina Laboreo 

Editorial Comanegra 

Aquest títol, per primera vegada traduït al català, de l’escriptor 

italià Italo Svevo (Trieste, 1861 – Motta di Livenza, 1928), aplega 

una selecció dels seus contes. Inclou un pròleg de Francesco 

Ardolino i un epíleg de Maria Callís Cabrera. 

Banyuls, mon amour 

Xavier Febrés 

Vibop Edicions 

Xavier Febrés ens ofereix una crònica sentimental de Banyuls, 

amb dades interessants i amenes que descriuen i aprofundeixen 

en aquesta localitat vinícola del Rosselló, on es fan 

alguns dels vins naturalment dolços més celebrats del món 

i on va néixer el gran escultor Aristides Maillol. L’autor, un 

home de sentits, un gastrònom, ens proposa de trepitjar i 

olorar aquest paisatge de bellesa sòbria, de suaus turons i de 

vinyes en terrasses de cara al mar, tot arribant-hi pel coll de 

Banyuls, una ruta poc transitada i plena d’encant (tot i que 

actualment és tancada).

16 

vilaweb.cat 



La vinya de Joseph Beuys 

Jordi Boldú 

Vibop Edicions 

Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) és l’artista 

que va dir que “tot ésser humà és un artista”, potser perquè 

ara puguem imaginar també que “tota ampolla de vi és una 

obra d’art”. Aquesta plaqueta vol ser un convit a descobrir, 

o redescobrir, l’obra de Beuys més tocada per la vinya i el 

vi, dins el projecte “Difesa della natura”. També vol ser una 

possible resposta a la pregunta de si ell va ser el primer artista 

que va defensar que l’elaboració d’un vi podia ser una 

obra d’art o potser només un altre camí de transformació de 

l’amor i del temps. 

El setembre i la nit 

Maica Rafecas 

Labreu Edicions 

Primera novel·la d’aquesta escriptora de Llorenç del Penedès, 

que ambienta la trama en aquest Penedès vinícola marcat 

per la construcció de polígons industrials a costa d’arrencar 

vinya. L’obra, que no vol deixar de ser literatura i que en l’estil 

es nota que Rafecas prové de la poesia, planteja alguns dels 

grans temes del món rural i del país sobre els quals la història 

assenyala i en té una posició crítica: l’especulació urbanística, 

la destrucció de conreus de vinya, l’abandó de la terra, la manca 

de pagesos joves… 

Aliment 

Martí Sales 

Club Editor 

Aquesta és una obra que l’autor va començar a cuinar fa cinc 

anys, que conté gèneres i recursos diversos, que és un viatge 

cap als records i vivències seves i de la família i els amics; 

on habiten les rondalles i les històries curioses, on caben la 

poesia, la cançó, l’epistolari. El llibre està estructurat com un 

abecedari. A l’encapçalament cada lletra hi ha un dibuix (hi 

han intervingut dinou dibuixants) i li segueix un text, que pot 

ser llarg o curt, en prosa o en vers. 

Slow West. Crònica d’una ruta americana 

Vicent Chilet 

Llibres de la Drassana 

Vicent Chilet és periodista esportiu al diari Levante. Aquest 

és el seu primer llibre, un viatge per la costa del Pacífic dels 

Estats Units, que ha canviat el ritme frenètic de la febre de l’or 

pels plaers de la vida lenta. Chilet ens relata des de la rebel·lia 

d’una cooperativa comarcal de formatges enfront de potents 

multinacionals, fins a la resistència contra el pas del temps dels 

màgics cinemes de Coos Bay i Arcata, el poble més esquerrà 

de tot el país; des de la fascinació de les milenàries sequoies, 

passant pel coent esnobisme de certes butxaques emergents 

a Napa i Sonoma Valley, fins a tastar el millor espresso de San 

Francisco, al refugi preferit dels escriptors de la generació beat. 

GABRIEL TOVAR / UNSPLASH

17 

vilaweb.cat 



RECEPTARIS 

Història de la cuina catalana i occitana. 

El peix, el marisc, els cefalòpodes 

Vicent Marqués 

Edicions Sidillà 

Aquest projecte és enciclopèdic. L’autor explica la història de 

la cuina tradicional dels Països Catalans i Occitània mitjançant 

els seus plats. Conté documentació històrica, receptes, les denominacions 

del plat als diferents territoris i els dialectalismes 

que també hi ha de cada plat. És una feina ingent que Vicent 

Marqués va començar fa quaranta anys i que ha fet tot sol. 

Edicions Sidillà ha cregut en el projecte i ara publica el volum 

que fa quatre, dels deu que contindrà. Són gairebé nou-centes, 

pàgines en aquest cas, dedicades al peix, el marisc i els cefalòpodes 

(sípies, calamars i pops). Hi és tot. 

Història de la cuina i l’alimentació a les Illes Balears 

Josep A. Tur Marí 

El Gall Editor 

Aquest llibre és una mirada personal de l’autor als esdeveniments 

històrics que han anat succeint a les Illes Balears i com 

aquests fets han marcat i definit la nostra manera de menjar 

i de cuinar. 

La cuina d’Eivissa i Formentera 

Jaume Fàbrega 

El Gall Editor 

La cuina d’Eivissa i Formentera, per si sola, es pot considerar 

una cuina nacional, diu el gastrònom. Té, com la de la resta de 

les illes, uns nobles títols històrics, perfectament documentada 

des de l’edat mitjana, amb un fons català, per l’origen dels seus 

repobladors, però obert a influxos i reminiscències semítiques 

(àrabs i jueves), italianes, occitanes i provençals, del País Valencià 

i més. Es fonamenta en un fons pagès i mariner, però 

també amb records medievals (flaó, salsa de Nadal...). 

La millor cuina de Menorca 

Josep Borràs i Damià Borràs 

Viena Edicions 

El cuiner Josep Borràs i el seu fill Damià (poeta, novel·lista, 

traductor i també gastrònom) ens conviden a seure a la taula 

de qualsevol cuina de l’illa per assaborir un centenar i mig de 

plats únics: de la caldera a l’oliago, de l’aguiat als frits, passant 

per les oranes, els cocs, els flaons i les formatjades i, per 

descomptat, la cèlebre maonesa. També recullen els plats més 

cèlebres de l’hotel Sevilla i del restaurant Rocamar, al port de 

Maó. Al primer, Josep Borràs es va formar. Del segon, en va ser 

el xef durant quaranta anys. 

DAVID B TOWNSEND / UNSPLASH

18 

vilaweb.cat 



SPENCER DAVIS / UNSPLASH 

Receptes per compartir en família 

Nandu Jubany i les il·lustracions d’Eudald Jubany 

Edita La Família Jubany 

El volum recull les vuitanta receptes que el cuiner Nandu Jubany 

va preparar durant la pandèmia a casa per a la família, 

que enregistrava i penjava a les xarxes. Un llibre que inclou 

les il·lustracions del seu fill gran i els codis QR que porten a les 

vídeo-receptes que van preparar durant el confinament i que 

ara s’han tornat a fer per a polir-les. 

Arrossos i molt més. Cultura, història i receptes 

Ximo Carrión 

Llibres de la Drassana 

El llibre conté noranta-dues receptes d’arrossos, però per 

sobre de tot és un manual per a superar-se en l’afició que 

al País Valencià es té a cuinar i menjar arròs. L’autor ho fa 

a partir de tres elements: les varietats d’arròs que s’adapten 

a cada elaboració, el brou amb què es cuina l’arròs i la 

incorporació de tècniques, com ara el liquat. Arrossos tradicionals, 

especials, de peix, de marisc, de carn, en paella, 

melosos, al forn… De la paella valenciana clàssica a l’arròs 

sec de Cochinita pibil. 

El bacallà. Receptes, consells i història 

Jaume Fàbrega 

Editorial Farell 

En aquest llibre trobareu un munt de receptes dels Països Catalans 

ben explicades i documentades, pas a pas, al costat de 

les que ens han proporcionat els portuguesos i els bascs i els 

altres països del món on es menja bacallà. I amb informacions 

addicionals sobre l’origen i la història de la recepta, variants, 

etc. També coneixereu allò que cal saber sobre aquest peix salat: 

on es pesca i com es tracta, com cal escollir-lo, remullar-lo 

i cuinar-lo. Bullit, a la brasa, fregit, guisat, cru, marinat, hi 

trobarem receptes per a tots els paladars i ocasions, per tal que 

els secrets de la seva cuina no se’ns resisteixin. 

Essències. Cuina i sentiments 

Mariona Quadrada i il·lustracions d’Adela Blasi 


Aquest llibre és un viatge gastronòmic, íntim i personal, cap 

al coneixement del moment exacte, el com i el quan en què 

cada producte és en plenitud. Un llibre sobre la cuina, sobre 

gustos i emocions, que només es pot escriure després d’una 

llarga trajectòria vinculada a la cuina, com la de Mariona 

Quadrada. 

Garrofa, delícia mediterrània 

Clara Martín Riu i fotografies de Xana Calao 

Pol·len Edicions 

Trenta-cinc receptes per a fer del consum de la garrofa una 

alternativa per a una sobirania alimentària més dolça. A més 

de ser un aliment d’alta qualitat i proximitat, és de cultiu ètic 

i resilient al canvi climàtic.

19 

vilaweb.cat 



El món rural. Cuina del cicle de l’any 

Maria Estruch i les il·lustracions de Núria Puigdellívol 

Editorial Farell 

Al món rural, les menges s’adaptaven al temps i a la disponibilitat 

dels recursos, però també a la feina dels comensals. 

Els àpats anaven sempre lligats a les feines i les festes que 

marcaven el cicle de la vida: Nadal, Dijous Llarder i Quaresma, 

Pasqua, la transhumància, el segar i el batre, la festa major, 

la verema, Tots Sants… Era una cuina d’aprofitament, a foc 

lent, de xup-xup. El volum recull receptes de cada temporada 

i molts recursos culinaris: com fer conserves i confitures, com 

fer pa de pagès, com s’elaboraven els formatges, l’oli d’oliva, 

el vi, els embotits, etc. 

Cuina a bord. 

Alimentació, salut i sostenibilitat en les llargues travessies 

marítimes del segle XVIII 

Vicente Ruiz García 

Onada Edicions 

Al segle XVIII, els queviures que s’embarcaven, a més de les 

habituals salaons, també contenien productes frescs i de 

temporada, animals vius per a consumir durant la travessia i 

conserves de carn, peix i verdura en oli i escabetx. S’empraven 

cítrics, cereals, hortalisses i llegums, amb l’oli d’oliva com a 

greix principal; el consum de peix fresc capturat a la travessia, 

l’all, la ceba i el pimentó roig. Amb tots aquests ingredients 

es va anar conformant una cuina rica i sostenible, plenament 

mediterrània. 

Sa i vegà des de l’esmorzar 

Marta Castells 

Viena Edicions 

Marta Castells, professora de cuina natural i saludable, ha revisat 

els principals ingredients de l’esmorzar per adaptar-lo, 

d’una manera senzilla i imaginativa, a una dieta vegana. En 

aquest llibre trobareu un recull de receptes i propostes, saludables 

i de ràpida elaboració, per a preparar un bon esmorzar 

amb ingredients 100% vegetals, de fàcil digestió, per a arrencar 

el dia de manera saludable. 

Cuina sana @MyHealthyBites 

Gina Estapé 


Gina Estapé és dietista-nutricionista. Alguns lectors la coneixeran 

perquè és l’autora del compte d’Instagram @myhealthybites. 

En aquest llibre ha recopilat vuitanta-set receptes fàcils 

i saboroses que tenen la peculiaritat que es troben al marge del 

gluten, els làctics i els sucres refinats. Hi trobaràs esmorzars 

dolços i salats, entrants, patés, sopes i cremes, amanides, plats 

principals i postres. 

Les millors receptes de bolets 

Jean-Pierre Fombeur amb fotografies d’Alain Gelberger i 

il·lustracions de Bernard Duhem 


L’autor, metge i micòleg, ens proposa un llibre de micogastronomia 

amb una vuitantena de receptes. Detalla disset espècies 

diferents de bolets, amb les quals ens suggereix plats com ara 

el pollastre amb múrgoles, medalló de rap amb trompetes, 

cassoletes de caragols amb ceps, apagallums arrebossats, 

llengües de bou amb calamars… A més, dóna consells sobre 

com fer-ne una recol·lecció més acurada i, per descomptat, 

tots els secrets perquè cadascuna de les receptes sigui un èxit. 

PRATIKSHA MOHANTY / UNSPLASH

20 

vilaweb.cat 



CUINA PER ALS PETITS DE CASA 

ANNIE SPRATT / UNSPLASH 

Les delicioses aventures dels germans Roca 

Joan, Josep i Jordi Roca 

Il·lustracions de Laufer 

Estrella Polar 

Els germans Roca, del restaurant el Celler de Can Roca, proposen 

als infants unes primeres receptes per fer i tastar amb 

tota la família, que és una invitació a l’experiment i el gaudi. A 

partir de les experiències i vivències dels germans Roca, a cada 

capítol se suggereixen receptes amb tècniques i ingredients 

diversos, que permeten d’experimentar conceptes de ciència, 

tot coneixent petites píndoles de la història d’aquests personatges 

que han aixecat un dels millors restaurants del món.

21 

vilaweb.cat 



SOBRE EL MÓN RURAL I L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA 

De pastor a pastor 

Joan Besalduch Mateu 

Edicions 96 

A partir de la lectura de l’obra de John Berger, Joan Besalduch 

fa dialogar les reflexions del pastor Enric Bono amb les de 

l’escriptor anglès, que va fer una immersió al món rural, en 

abandonar el Londres dels anys seixanta, on era un reputat 

divulgador i crític d’art, per a instal·lar-se al petit llogaret de 

Quincy, a l’Alta Savoia francesa, fins al final de la seva vida el 

2017. 

Cal que siguem masovers del món 

Joandomènec Ros 

Editorial Empúries 

Aquests vint anys del nou segle, hem passat dʼuna certa indiferència 

respecte del canvi climàtic a declarar lʼemergència 

mundial pel clima. Aquest llibre de Joandomènec Ros pretén de 

fer-nos reflexionar, des de la divulgació científica, sobre alguns 

aspectes fonamentals, no tots prou coneguts, que afecten el 

medi. El títol vol ser un toc d’alerta: som estadants dʼaquest 

món, no pas els propietaris. 

Estripar la terra 

Contra les mentides del món rural 

Pol Dunyó i Ruhí 

Raig Verd 

L’autor és pagès agro-ecològic de professió i vocació, autodidacte 

i treballa amb tracció animal i amb criteris de maneig 

holístic. A la manera d’un manifest, ens proposa de repensar 

com ens relacionem amb el temps, la terra i allò que hi produïm. 

També analitza les nostres formes de consum i el vincle amb 

l’estil de vida, mentre rebutja la sobreexplotació, la pressa i la 

violència contra la natura i contra nosaltres mateixos. 

Caminar, una filosofia 

Frédéric Gros 

Traducció de Francesc Roma i Casanova 


Aquest llibre intenta d’entendre la caminada com un acte 

filosòfic o una experiència espiritual. Per això fa servir grans 

figures històriques, filosòfiques i literàries per a les quals 

caminar era una disposició del pensament o una inspiració: 

Rimbaud i el desig de fugir, Nietzsche i la crida de les altures, 

Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les 

seves marxes quotidianes a Königsberg. També s’hi tracten les 

dimensions existencials i místiques del fet de caminar: l’eternitat, 

la solitud, el silenci, la lentitud, l’energia, la llibertat… 

L’autor no es descuida de descriure’n les dimensions culturals: 

la peregrinació, el vagabundejar erràtic, la passejada. 

HEATHER GILL / UNSPLASH

22 

vilaweb.cat 



MEHDI SEPEHRI / UNSPLASH 

Quan els pobles no tenien nom 

Miquel Martín i Serra 


Tenir un origen, saber-ne la història i, per tant, poder-la explicar 

i mantenir viva, ennobleix, distingeix de la resta i enforteix 

el sentiment de pertinença a un poble o ciutat. La majoria 

d’aquestes llegendes, de llocs del país que encara no tenien 

nom, són una mostra d’enginy i saviesa popular, d’imaginació 

i espontaneïtat per a explicar l’origen de les nostres viles. 

Llegendes poètiques, històriques, fabuloses, esgarrifoses, dramàtiques 

o plenes d’humor, totes deixen testimoni de temps 

immemorials, de vides sofertes i d’un pragmatisme ancestral. 

L’enigmàtic tarannà dels ocells 

Jennifer Ackerman 

Traducció d’Eduard Castanyo 


Una mare ocell que mata els seus pollets i una altra que desinteressadament 

té cura dels joves d’uns altres ocells com si 

fossin seus. Ocells que creen precioses obres d’art, i ocells que 

gratuïtament destrueixen les creacions d’uns altres ocells. A 

partir d’observacions personals, els darrers avenços científics 

i els viatges arreu del món relacionats amb l’ornitologia, Jennifer 

Ackerman demostra que no hi ha un únic tarannà d’ocell, 

sinó més aviat un ventall vertiginós d’espècies amb diferents 

aparences i estils de vida. 

Natures 

Diversos autors 


Amb el subtítol “11 relats entre mars, muntanyes, camps i 

boscos”, onze escriptors han acceptat l’encàrrec dels editors 

d’escriure un conte sobre, o al voltant, o dins la natura. Els 

autors són: Miquel Aguirre, Mònica Batet, Joan Benesiu, Núria 

Cadenes, Melcior Comes, Carlota Gurt , Laia Llobera, Adrià Pujol, 

Simona Škrabec, Joan Todó, i Montse Mayol (il·lustracions). 

Dones, arbres i poesia 

Diverses autores 

Voliana Edicions 

El llibre neix d’un projecte que originàriament té una primera 

virtut d’haver nascut en el si d’un institut d’educació secundària 

i batxillerat, l’Institut de Premià de Mar (Maresme). I té una 

segona virtut, la de mostrar els versos d’infinitat de poetesses 

catalanes i, per tant, de fer visible un patrimoni cultural sovint 

invisible. Editat per Voliana, l’obra recull poemes de cent trenta 

poetesses catalanes amb poemes dedicats als arbres. L’obra és 

a cura de la professora Margalida Capellà, que és la impulsora 

del projecte, i la poetessa Marta Pérez Sierra.

23 

vilaweb.cat 



Especial llibres per Nadal: 

les llibreries us recomanen literatura 

infantil i juvenil 

Disset llibreries del país recomanen un àlbum il·lustrat, un títol infantil 

de 6 anys a 12 i un de juvenil 


Els llibreters són grans prescriptors. Per això els hem volgut 

fer protagonistes de l’especial de llibres infantils i juvenils 

de VilaWeb. Disset llibreries de tot el país han recomanat un 

àlbum il·lustrat, un títol infantil de 6 anys a 12 i un de juvenil. 

El resultat és variat i ric. Hi ha un títol juvenil que s’ha repetit 

molt, Mary John, d’Ana Pessoa, publicat per l’Altra Tribu. I en 

l’àmbit d’àlbum il·lustrat, alguns llibreters han coincidit amb 

En Blai, la Iseia i el Mataplanetes, de Claude Ponti, el primer 

llibre infantil publicat per Club Editor. També s’ha repetit 

L’illa dels Frarets, de Michael Morpurgo, i Els pòstits del senyor 

Nohisoc, de Tina Vallès, per als lectors de 6 anys a 12. Us 

presentem les llibreries ordenades alfabèticament.

24 

vilaweb.cat 



LA LLIBRERIA AL·LOTS DE BARCELONA 

RECOMANA: 

ELIOTT REYNA / UNSPLASH 

Àlbum il·lustrat: 

Karen Jamenson, Somnis del bosc. Il·lustracions de Marc Boutavant. 

Traducció de Francesc Massana (Coco Books). 

Un llibre rimat, amb una traducció acurada perquè rimi 

en català, que ens convida a baixar el ritme, a observar 

els animals del bosc que es preparen per hivernar. Una 

protagonista que pren nota de la meravella de la natura 

que l’envolta. 

LA LLIBRERIA 451 D’ALELLA RECOMANA: 


Noemí Fernández i Lídia Alcazar, L’embolic. Il·lustracions de 

Seta Gimeno (Bindi Books). 

Embolica que fa fort! En aquest àlbum trobem l’Anna, una nena 

que prova de desentortolligar els pensaments més embolicats. 

Què ajudarà l’Anna a desfer l’embolic de pensaments? 

Lectors de 6 anys a 12: 

William Steig, El gran viatge d’en Dominic. Traducció de Xavier 

Pàmies (Blackie Books). 

El protagonista d’aquest conte és el gos Dominic, que un 

bon dia embolica les seves quatre pertinences en un farcell i 

comença un llarg camí. Tot caminant, descobrirà un món de 

vegades perillós i desconcertant, però bell per damunt de tot. La 

literatura de William Steig és imprescindible a les biblioteques 

dels infants de totes les cases. 


Tina Vallès, Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions Christian 

Inaraja. Premi Joaquim Folch i Torres (la Galera). 

Una nena que ha d’escollir el nom de la seva classe. Un estrany 

nou veí de replà, ple de caixes i de silencis que no té ganes de 

parlar amb ningú. I aquesta nena que no s’aturarà fins a saber 

què li passa a aquest senyor i de què treballa. Una novel·la 

preciosa per a llegir en veu alta en família o arraulir-te al sofà 

per gaudir-la durant les vacances de Nadal. 

Juvenil: 

Ana Pessoa, Mary John. Il·lustracions de Bernardo P. Carvalho 

i traducció de Mercè Ubach (l’Altra Tribu). 

Tenir setze anys no és fàcil. Descobrir l’amor, tampoc. Veure 

com no t’és correspost, encara menys. Canviar de ciutat, un 

terratrèmol. La Maria João decideix escriure una llarga carta 

al Julio, el pirata que li va robar el cor, que la fa plorar, somiar, 

enrabiar-se, mirar en una única direcció. El punt d’inflexió, 

la trobada amb altres adolescents. L’arribada d’un nou amor. 

Començar a estar còmoda a la seva pell. Novel·les que miren de 

cara els joves sense voler-los convèncer de res i sense donar 

lliçons morals. Així, sí! 

LA LLIBRERIA ATZAVARA DE BARCELONA 

RECOMANA: 

Juvenil: 



La Mary John escriu una carta de comiat a Julio Pirata, el seu 

“primer amor” d’infantesa, des d’una perspectiva honesta i 

femenina. Una reflexió sobre la transformació adolescent i el 

primer amor... amb una excel·lent conversa final entre mare, 

filla i àvia. 


Yukiko Noritake, El bosc dels germans. Traducció de Mireia 

Alegre (Coco Books). 

Un àlbum per a entrar en la majestuositat de la doble pàgina, 

la subtilesa dels detalls i l’elegància del text. Per a mirar, llegir 

en silenci, i també per a compartir i fer-nos preguntes. Una 

mirada meravellosa sobre dues maneres ben diferents de viure 

el món i la natura que ens envolta.

25 

vilaweb.cat 




Arnold Lobel, Un any amb en Gripau i en Gripere. Traducció de 

Jordi Ainaud (Entredos). 

Aquest llibre, escrit i il·lustrat per un dels autors de referència de 

la literatura infantil i juvenil, Arnold Lobel, inclou un conte per 

a cada estació, a més d’un conte de Nadal. Entrem de ple en les 

aventures quotidianes de dos personatges entranyables. Amb 

Arnold Lobel no ens cal res més, perquè en els seus llibres ja hi 

és tot: les bones històries, la importància de les petites coses 

i el caliu de l’amistat. Ideal per a llegir plegats o per a infants 

que comencen a llegir sols. 

LA LLIBRERIA BABEL DE CASTELLÓ 

DE LA PLANA RECOMANA: 


Pere Duch, Adrià Duch i Jènifer Solsona, Vull volar! Il·lustracions 

d’Adriana Santos (Bromera). 

Història magníficament il·lustrada, al voltant del valor de 

l’esforç, la resiliència, la col·laboració i l’esperança. Final obert 

i creatiu. 

Juvenil: 

Jim Dodge, Fut. Traducció de Martí Sales (Edicions de 1984). 

La història de tres personatges que viuen a les muntanyes de 

Califòrnia. Els tres conformen una família ben particular: un 

home vell de noranta-nou anys, un noi alt i fort que l’avi va 

adoptar quan era petit, i en Fut: un ànec collverd de nou quilos, 

de caràcter intransigent que imposa ordre per allà on passa. Una 

història breu, tendra i divertida sobre les grans qüestions de 

la vida: l’amistat, la família, la pèrdua. Uns personatges molt 

ben construïts que et fan sentir les emocions a flor de pell i que, 

malgrat tot, sempre surten a la superfície. 


Josep Arrandis, El somriure de Panxo (Tame Edicions). 

Preciosa història en prosa, que insereix el vessant poètic, 

versos, cançons i cal·ligrames ben conjuminats amb el fil 

narratiu. 

Juvenil: 

Onjali Q. Raúf, L’heroi del bus nocturn. Traducció d’Oriol Vaqué 

(la Galera). 

Temes punyents entre el jovent, com ara l’assetjament escolar. 

Narració realista, amb humor i, sobretot, fent palès que 

tothom pot canviar. 

LA LLIBRERIA CASA USHER 

DE BARCELONA RECOMANA: 


Claude Ponti, En Blai, la Iseia i el Mataplanetes. Traducció 

d’Adrià Pujol Cruells (Club Editor). 

Cal aturar en Mataplanetes! Així que la Iseia i en Blai recorren 

als pollets per a construir una nau espacial, la Llampec II, i sortir 

a l’espai. Un llibre gran i a tot color per mirar fins a perdre’t en 

les il·lustracions de cada pàgina, plenes de detalls, amb un text 

preciós per llegir i rellegir, que farà les delícies de tots. 


Michael Morpurgo, L’illa dels frarets. Il·lustracions de Benji 

Davies i traducció de David Nel·lo (Bambú). 

Una nit de tempesta un vaixell naufraga prop d’una illa i és 

l’home que viu al far qui salva tota la tripulació. Un nen que 

viatjava en aquell vaixell somia a tornar a l’illa per agrair a 

aquell home el que va fer. Quan és prou gran per viatjar, ho farà: 

es retrobarà amb el vell i, si és possible, recuperaran la colònia 

d’ocells (els frarets) que hi vivien. Una història d’aventura, 

amistat i respecte per la natura. 

ALEXIS BROWN / UNSPLASH

26 

vilaweb.cat 



Juvenil: 



La Maria João escriu una carta al Julio, el noi de qui ha estat 

enamorada des de ben petita, quan jugaven junts fent-se passar 

per pirates a la placeta, i fins ara, que té 16 anys! Però a mesura 

que la carta avança i les pàgines que porta escrites van en augment, 

veiem com ella també creix, es reivindica, s’enfada amb 

en Julio i, per sobre de tot, li cau la bena que portava als ulls. 

LA LLIBRERIA DRAC MÀGIC DE PALMA 

RECOMANA: 

MICHAL PARZUCHOWSKI / UNSPLASH 





Jakob Martin, La increïble història de la pera gegant. Traducció 

de Sílvia Iriso Ariz (Gribaudo). 

Juvenil: 

Úrsula K.Leguin, Contes de terramar. Traducció de Blanca 

Busquets (Raig verd). 

LA LLIBRERIA FAN SET DE VALÈNCIA 

RECOMANA: 


Joan Borja, Valor, Maria! El llibre de les criatures fantàstiques. 

Il·lustracions de David González (Andana). 

Torna la protagonista de La Maria no té por amb una nova 

aventura. Aquesta vegada, l’acompanyen les criatures fantàstiques 

de les rondalles d’Enric Valor: el Mig Pollastre, la mare 

dels Peixos o la bruixa Safranera. Tot un homenatge a la nostra 

tradició i l’homenot de Castalla. 

veïns, tan grassonet i apetitós. Divertidíssima història amb 

dibuixos espaterrants i molt de sarcasme. 

Juvenil: 

Joanjo Garcia, Els adeus del Jaguar (Bromera). 

Joanjo Garcia s’estrena en la novel·la juvenil trencant un dels 

grans temes tabú i primera causa de mort no natural en els 

joves: el suïcidi. I ho explica amb la veu d’Aina, que quan torna 

al poble intenta de reconstruir i comprendre el suïcidi del seu 

amic, omplir els silencis, trobar-ne respostes. Joanjo Garcia 

s’enfronta a un repte complex de manera valenta i intel·ligent. 

LA LLIBRERIA FOSTER & WALLACE 

DE VIC RECOMANA: 


Joan Turu, Els homes plorem (El cep i la nansa). 

És la història d’en Nil, un nen que té ganes de plorar, però 

sap que “no està bé” que un nen plori. Repassa els clixés i 

els prejudicis de les llàgrimes masculines al seu voltant i 

decideix anar a l’escola decidit a no plorar. 


Anne Fine, Diari d’un gat assassí. Il·lustracions d’Alexandre 

Reverdin. Traducció d’Isabel Obiols (Blackie Books). 

En Tuffi és un gat que fa coses de gats. I ens ho explica en el seu 

diari. Que no entén per què tant de drama per un pardalet que 

ha anat a parar a les seues dents o per què aquesta esgarrifança 

quan els porta un ratolí-trofeu. O la història amb el conill dels 




Sorprenent i meravellós àlbum dibuixat per Ponti (com si fos 

el nou Moebius), sobre la història d’un virus que viatja per la 

galàxia i es podria carregar un planeta de pollets grocs…

27 

vilaweb.cat 



Juvenil: 



La Maria João, anys després, escriu una carta al noi que li havia 

agradat durant la seva adolescència… Novel·la que agradarà 

tant als adolescents com als adults. 

LA LLIBRERIA GELI DE GIRONA 

RECOMANA: 


David Walliams, Petits monstres. Traducció de Ricard Gil Giner 

(Beascoa). 

Un regal ideal per a tots els petits monstres. L’Udol és un petit 

home llop amb un gran problema: no fa gens de por i no encaixa 

a l’Escola de Monstres. Però quan coneix una nova colla 

d’amics, s’adona que ser el més estrany el converteix en el més 

increïble. Ser diferent pot ser interessant. 


Eleanor Coerr, Sadako i les mil grues de paper (Animallibres). 

Basada en una història real, Sadako és una noia alegre i esportista, 

l’estrella de l’equip d’atletisme de la seva escola, fins que comença 

a tenir marejos. El llibre és un homenatge a la valentia de la jove 

Sadako i a les víctimes de la bomba atòmica d’Hiroshima. 


Eulàlia Canal, La nena que portava un núvol al cap. Il·lustracions 

d’Elena Frauca (Editorial Mosaics). 

Què pot passar si perds el teu estimat gat el dia abans de començar 

l’escola? Com diria la Kàtia, només cal seguir les pistes. 

Una història deliciosa per a llegir en família. 

Juvenil: 

Albert Juvany i Blanch, El dia que vull oblidar (Animallibres). 

L’Agnès, el seu pare, un cub de Rubik, una peça que falta, el 

misteri dels forats negres i un dia que marca tan negre al calendari 

que la nostra protagonista vol oblidar. Un altre llibre 

fantàstic de la mà de l’Albert Juvany. 

LA LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE 

DE BARCELONA RECOMANA: 


Jon Klassen, Dues tortugues i un barret. Traducció de Marta 

Morros (Nubeocho). 

Amb un sentit de l’humor brillant, Klassen ens narra una història 

en què les mirades de les tortugues són les protagonistes. 

Innocent, divertida, fantàstica i preciosa! 

Juvenil: 

Robert Waisman i Susan McClelland, El noi de Buchenwald. 

Traducció d’Anna Puente Llucià (Fanbooks). 

L’any 1945 en Romek Wajsman és alliberat de Buchenwald, on 

han mort més 60.000 persones. Ha estat torturat i no sap si la 

seva família és viva. Ell és un dels 472 nens als quals s’anomena 

“els nens de Buchenwald”. Enfadats amb el món, roben i mal 

viuen, fins que Albert Einstein i el rabí Herschel Schacter els 

porten a una llar per rehabilitar-los. 

LA LLIBRERIA LA GRALLA 

DE GRANOLLERS RECOMANA: 


Ian Fleming, Chitty Chitty Bang Bang. Adaptació de Peter Bently, 

il·lustracions de Steve Antony (Editorial Baula). 

Un clàssic cinematogràfic i literari adaptat per als més petits, 

però que pot fer les delícies a pares i avis també. La història 

d’una família molt peculiar i molt divertida! 

PICSEA / UNSPLASH

28 

vilaweb.cat 



Antonio Ladrillo, Ser un fantasma és guai. Traducció de Jordi 

Esteve (Fulgencio Pimentel). 

Un fantasma pot fer moltes coses i divertir-se molt, però n’hi 

ha cap que no puguis fer tu també? Quina? De debò? 

Dick Bruna, La Miffy va al museu. Traducció de Maria Rosich 

(Coco Books). 

Dick Bruna té la màgia de treure el màxim rendiment de la 

màxima simplicitat. La Miffy, el seu personatge estel·lar, va al 

museu i entre rima i rima descobreix coses… i pren una decisió! 

PRAVEEN GUPTA / UNSPLASH 


Antonio Rubio i Emilio Urberuaga, El conductor de síndries. 

Traducció de Miquel Desclot (Kalandraka). 

Un llibre absolutament tendre, meravellós i evocador. Aquesta 

petita joia pot encisar-nos des dels 6 anys fins a la infinitud. 

Amb un discurs inventiu, creatiu i original, veurem com la ciutat 

s’omple d’aire net i sa, en un món idíl·lic on la contaminació 

és llunyana, i tot plegat gràcies a una nena molt espavilada. 

Juvenil: 

Elisabetta Gnone, Fairy Oak. La història perduda. Traducció de 

Xavier Solsona (Duomo). 

Amb motiu del quinzè aniversari de la publicació, ens arriba a 

les llibreries una nova aventura del clàssic Fairy Oak. Aquesta 

vegada la Vainilla i la Pervinca tornen a la vall de Pratverd, on 

sorgiran nous amors i noves amistats. 

LA LLIBRERIA LAIE CCCB DE BARCELONA 

RECOMANA: 

A la darrera sessió de “Diumenge al Pati”, el cicle d’activitats 

que el CCCB organitza amb la Laie, vam tenir la gran sort de 

comptar amb Piu Martínez, activista LIJ (Literatura Infantil i 

Juvenil), que ens va explicar alguns títols imprescindibles per 

a mantenir una bona biblioteca personal d’àlbum il·lustrat. Des 

de llavors, la secció de llibre infantil de Laie CCCB és presidida 

per la selecció que Piu Martínez va “comissariar” per a l’ocasió. 

Maurice Sendak, Tíroli píroli pop! o La vida ha de ser més que 

això. Traducció de Miquel Desclot (Kalandraka). 

La Jennie va ser la gosseta de Maurice Sendak, qui ens la recorda 

amb aquestes històries increïbles que acaben en una 

representació de teatre sensacional. 

LA LLIBRERIA LA LLAR DEL LLIBRE 

DE SABADELL RECOMANA: 

Àlbum Il·lustrat: 

Philip C. Stead, Un dia diferent per al senyor Amos Mc.Gee. Il·lustració 

d’Erin E. Stead. Traducció de Carlos Mayor (EntreDos). 

Un àlbum preciós amb unes il·lustracions tendres que complementen 

una història bonica. L’editorial EntreDos ha recuperat 

aquest títol, que estava exhaurit. El protagonista és un senyor 

gran que té una vida rutinària i que treballa al zoo. El tracte que 

té amb totes les espècies animals és amable, tots esperen cada 

dia la seva presència, fins que un dia no hi va… 


Tomi Ungerer, Les aventures de la família Mellops. Traducció 

de Teresa Guilleumes (Viena). 

Un llibre d’aventures per als més petits. Els Mellops no són 

una família de porquets clàssica i convencional, no! Els agrada 

viure mil i una aventures: buscar petroli, construir un avió, fer 

espeleologia… El millor de tot és que quan acaben una història, 

es retroben amb la mare Mellops, que els ha preparat un deliciós 

pastís per a celebrar l’aventura junts. 

Juvenil: 

Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia, Germanet. Minyan. 

Traducció de Pau Joan Hernández (Blackie Books). 

És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les 

escoles i instituts. Una història commovedora, el relat d’un

29 

vilaweb.cat 



supervivent, que ens explica com l’Ibrahima, que va néixer a 

Guinea, va marxar de casa per buscar el seu germà petit. Un 

títol imprescindible per a tothom! 

LA LLIBRERIA LA LLOPA DE CALELLA 

RECOMANA: 


Anna Miracle i David Acevedo (DAQ), Benvingut, nou món 

(Zahorí Books). 

Un recull d’idees i iniciatives per a protegir el nostre planeta 

ideal per a compartir en família. De la mà del Club del Petit 

Activista de Zahorí Books. Questionem-nos, reflexionem i 

actuem! Prou bla bla bla! 


Michael Morpurgo, L’illa dels frarets. Il·lustracions de Benji 

Davies. Traducció de David Nel·lo (Combel). 

Un naufragi davant d’un far enmig de la nit marca l’inici 

d’aquesta preciosa història que ens parla d’amistat, personatges 

nobles i valents, solitud, natura salvatge, guerra... De 

segones oportunitats i de tornar a casa. 

Juvenil: 

Elin Nilsson, Espais interiors. Traducció de Meritxell Salvany 

(Pagès Editors). 

L’adolescència és una etapa de descoberta preciosa d’un mateix 

i del món, però alhora també de muntanyes russes d’emocions 

i desenganys! Vuit relats curts que aprofundeixen en el món 

interior de diversos adolescents que fan front a emocions i 

situacions reals i complicades ben diferents. 

LA LLIBRERIA QUART CREIXENT 

DE PALMA RECOMANA: 


Gusti (il·lustracions), Alícia Acosta i Luis Amavisca, Visca les 

ungles de colors! (Nubeocho). 

A en Joan li agradava pintar-se les ungles, fins que a l’escola 

se’n van començar a riure. Aquell mateix dia, el pare va decidir 

que ell també es pintaria les ungles. Un llibre inspirat en fets 

reals sobre el respecte i la igualtat. 


Mercè Rodoreda, La noieta daurada i altres contes. Il·lustracions 

d’Albert Asensio (la Galera). 

Recull de narracions per a infants de Mercè Rodoreda, la faceta 

menys coneguda de la seva obra. Són texts innovadors, en els 

quals l’autora juga amb els límits de la realitat i la ficció i ens proposa 

un viatge ple d’emocions a un univers natural i màgic, farcit 

d’animals i persones, però també de fades, bruixes i sirenes. 

Juvenil: 

Cristina Llorente i Flavia Gargiulo, Tanmateix, la màgia (Disset 

Edició). 

Llibre en format còmic. Passejada pel passat i present de Palma. 

Una ciutat on un home feiner, entusiasta i perseverant es dedicà 

a fer realitat els somnis dels més petits. On va fer possible, 

tanmateix, la màgia. 

LA LLIBRERIA SALTAMARTÍ 

DE BADALONA RECOMANA: 


Inga Moore, El bibliobús de l’Ant. Traducció de Maria Bertran 

Beascoa (Baula). 

Un àlbum il·lustrat molt bonic que ens transmet la importància 

de les biblioteques i el gust per la lectura compartida. 

SVEN BRANDSMA / UNSPLASH

30 

vilaweb.cat 




Elise Gravel, L’Olga i l’estranya criatura sense nom. Traducció 

d’Isabel Obiols (Blackie Books). 

Un llibre ideal per a motivar la lectura i per a riure amb les observacions 

científiques de l’Olga i els seus descobriments, una 

protagonista divertida que no s’ajusta als estereotips. 


Tina Vallès, Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions Christian 

Inaraja. Premi Joaquim Folch i Torres (la Galera). 

És un joc de pistes divertidíssim que dóna visibilitat al 

desconegut ofici de la correcció literària. 

Juvenil: 

Bernat Cormand, El cap als núvols (l’Altra Tribu). 

Una novel·la delicada, il·lustrada amb dibuixos del mateix autor, 

que ens explica una història bonica d’amor i amistat entre dos 

nois i que fa visibles altres realitats. 

LA LLIBRERIA VAPOR VELL DE PREMIÀ 

DE MAR RECOMANA: 

Juvenil: 



Una tria claríssima, perquè és una novel·la magnífica on una 

noia explica a través d’una carta els seus sentiments cap al 

Julio, el noi que li agrada. Una història d’amor, desamor i 

adolescència. 


Meritxell Martí i Xavier Salomó, Sunakay (Flamboyant). 

Un àlbum il·lustrat per a totes les edats, amb unes il·lustracions 

magnífiques, sobre dues germanes en un futur distòpic on el 

plàstic ho ha envaït tot i la vida animal ha desaparegut del mar. 

ROBERT ANASCH / UNSPLASH

31 

vilaweb.cat 



Una vintenta de jocs en català 

per a regalar aquest Nadal 

Els clàssics de sempre, de llengua, per a totes les edats, novetats... Us oferim una 

llista amb les propostes més destacades 

JÚLIA JULBE 

S’acosten les festes de Nadal i això vol dir que molta gent cerca 

jocs de taula en català per a regalar. No sempre és fàcil de 

trobar-ne, encara costa, molts catàlegs continuen prioritzant 

els jocs en castellà i en anglès. A continuació, us oferim una 

llista amb els grans clàssics i les últimes novetats. Diverses 

propostes per a totes les edats en català. Fins i tot, el premiat 

com a millor joc d’edició pròpia del 2021! 

Què és el Paraulògic, el joc lingüístic que ha revolucionat 

Twitter?

32 

vilaweb.cat 



ELS JOCS DE TAULA CLÀSSICS 

EN CATALÀ 

“Catan” (Devir). Més grans de deu anys. Un dels jocs de taula 

més populars del país. L’objectiu del joc és conquerir l’illa de 

Catan, formada per dinou hexàgons de terreny envoltats per 

mar, i colonitzar-la. Cada jugador comença la partida amb dos 

poblats i dues carreteres. N’haurà d’anar construint més, i arribar 

a convertir els poblats en ciutats, per expandir-se. Però per 

construir-les necessitarà comerciar amb matèries primeres… 

Per a negociant i comerciant sorgeixen noves oportunitats, 

però “Catan” només pot tenir un sol sobirà: qui serà? Cada 

partida és diferent, perquè el tauler de joc es crea de zero cada 

vegada. També té una versió júnior. 

“Carcassone” (Devir). Més grans de vuit anys. El joc es basa en 

la ciutat occitana de Carcassona traslladada a l’època medieval. 

És un joc d’estratègia i enginy, en què el tauler anirà creixent 

a mesura que avanci el joc. Torn rere torn, es va expandint 

un territori de ciutats, monestirs, prats i camins per on els 

jugadors hauran d’anar col·locant els seus cavallers, monjos, 

bandolers i pagesos, per fer créixer la seva influència. És un joc 

àgil i fàcil de jugar. Té una versió júnior. 

El fenomen del Catan: l’anti-Monopoly que triomfa entre 

el jovent 

“Dixit” (Devir). Més de vuit anys. Els jugadors hauran d’explicar 

una història a partir d’una carta il·lustrada. Cadascú haurà 

d’utilitzar l’enginy i, sobretot, l’agilitat per a endevinar quina 

és la imatge adequada sense caure en el parany dels adversaris. 

SET JOCS INFANTILS EN CATALÀ 

PER A REGALAR AQUEST NADAL 

“Monstrys” (Enpeudejoc Edicions). Més grans de cinc anys. És 

una de les novetats infantils d’aquest Nadal. És un joc de cartes 

familiar d’intuïció i enginy en què el jugador ha d’esdevenir el 

primer d’aconseguir tres cartes de missions Caça-Monstrys. 

Abans de començar, s’han de remenar les cartes de Monstrys 

i de Missions Caça-Monstrys per separat i col·locar-les cap 

per avall. A continuació, el primer jugador més atrevit ja pot 

començar a caçar-les. És una partida ràpida que es pot jugar 

amb els amics o la família.

33 

vilaweb.cat 



“El monstre de colors” (Devir). Més grans de quatre anys. Els 

llibres d’“El monstre de colors” fan un salt i es converteixen en 

un joc de taula. És pensat per fomentar la comunicació verbal i 

treballar el reconeixement d’emocions i la seva expressió. En 

el joc, cada color representa un sentiment diferent. El monstre 

està confós i no sap què sent, els jugadors hauran de trobar 

l’ampolla correcta on guardar els sentiments. 

“Micomicons” (Enpeudejoc Edicions). Més grans de vuit anys. 

És el primer joc familiar publicat per Enpeudejoc Edicions. Els 

micomicons són els familiars dels gnoms i els follets, i a la nit 

surten al bosc a fer malifetes. Els jugadors són els forasters, que 

hauran d’endinsar-se al Bosc dels Micomicons. En aquest bosc 

hi trobaran uns quants personatges màgics que els ajudaran i 

d’altres que els posaran entrebancs per a arribar fins al palau 

del Rei dels Micomicons. 

“Room” (GDM Games). Més grans de vuit anys. En aquest joc 

els jugadors hauran d’endreçar la seva habitació i trobar com 

més monstres millor. Basat en la col·lecció de novel·la gràfica 

“Agus i els monstres”, de Jaume Copons i Liliana Fortuny. De 

l’autor Pak Gállego. 

“El fruiter” (Haba). A partir de tres anys. Els jugadors han de 

recollir tota la fruita dels arbres abans que el corb se l’endugui. 

En aquest cas, hi tindran un paper clau els daus; segons 

què indiquin, els jugadors recol·lectaran una peça o diverses 

d’un arbre i les introduiran a la cistella amb la fruita abans de 

completar el trencaclosques del corb. 

“La traca” (Cartes Catalanes). Més grans de sis anys. És un 

joc de cartes sobre personatges i elements festius de la cultura 

popular catalana. Es divideix en vuit colls o colors, cadascun 

dels quals fa referència a un grup de figures del bestiari festiu 

català. Es reparteixen quatre cartes a cada jugador i se’n col·loca 

una altra al mig del tauler. A sorts, un primer jugador haurà de

34 

vilaweb.cat 



posar una carta al costat de la carta central que sigui del color 

adjacent, és a dir, un grau més fred o un grau més calent que 

la carta central. El següent jugador haurà de seguir la mateixa 

dinàmica i, successivament, cada jugador haurà d’agafar una 

carta de la pila per tenir-ne sempre quatre a la mà. Quan a la 

taula hi hagi quatre cartes seguides (vermella, carabassa, groga 

i verda) haurà fet una traca i, per tant, haurà obtingut un punt. 

Els jugadors que aconsegueixin, per exemple, quatre cartes de 

colors seguits i també quatre números seguits o iguals faran un 

Sant Joan i aconseguiran dos punts. A mesura que s’assoleixen 

els objectius, el jugador va sumant punts. 

“Alakazum!” (Zombi Paella). Més grans de deu anys. En un 

món envaït per la cultura nord-americana, una bruixa valenciana, 

una catalana, una gallega, una basca i una andalusa 

li planten cara amb l’ajuda de pocions, sortilegis i les seves 

pròpies tradicions. Els jugadors hauran de gestionar correctament 

un llistat de sortilegis, diversos objectes i personatges 

de cinc cultures diferents per enfrontar-se a un enemic final. 

El primer jugador que derroti una de les tradicions invasores 

guanyarà la partida. És un joc de cartes de bruixes i tradicions 

en català, castellà, èuscar i gallec. Enguany també s’ha anunciat 

l’expansió del joc, que compta amb setanta cartes il·lustrades 

i la incorporació de personatges nous. 

JOCS EN CATALÀ PER A JUGAR 

TOTA LA FAMÍLIA 

“Codi secret” (Devir). Més grans de vuit anys. En aquest joc 

només els caps dels espies coneixen la identitat secreta de cada 

agent. La resta dels jugadors els hauran de trobar únicament 

amb pistes formades per un mot i una xifra, però hauran d’evitar 

assenyalar les paraules de l’equip rival i, sobretot, l’assassí. 

“Sherlock” (GM Games). Més grans de deu anys. Joc de misteri 

que consisteix a resoldre un cas amb una trentena de pistes, 

pel cap baix. No obstant això, no totes les pistes són rellevants. 

Els jugadors s’hauran d’encarregar de decidir quines pistes 

revelen i quines descarten. Les pistes irrellevants que es facin 

servir restaran punts. Els jugadors hauran de triar una bona 

estratègia i saber prioritzar les millors pistes per a resoldre el 

cas. També té una versió júnior, amb petites modificacions en 

les normes i les trames per a fer-ho més fàcil i accessible. En 

aquest “Sherlock Junior” hi ha en Suriguri, un suricata del 

zoo que ha desaparegut i que caldrà trobar.

35 

vilaweb.cat 



“L’Illa prohibida” (Devir). Més grans de deu anys. Un grup 

d’intrèpids aventurers té una missió: capturar els quatre tresors 

sagrats d’una mítica illa misteriosa abans no s’enfonsi 

completament. És un joc col·laboratiu en què cada jugador té 

una habilitat específica que ha de posar al servei de l’equip. 

Per guanyar, cal raonar, enraonar i col·laborar amb la resta 

de jugadors. 

D’aquesta manera, miren de fer créixer el poblat i aconseguir 

nous avenços. Cal fer una bona planificació que permeti d’obtenir 

prou aliments al final del dia. El jugador que aconsegueixi 

els objectius i prosperar, guanyarà el joc. 

JOCS PER A APRENDRE CATALÀ 

“Scrabble”. Més grans de sis anys. És el joc de paraules clàssic 

que té com a desafiament de lletrejar paraules creuades sobre 

un tauler de joc fent servir fitxes amb lletres que tenen valors 

diferents. L’objectiu és aconseguir la màxima puntuació, que 

es mesurarà segons el valor de cada lletra i la puntuació de les 

possibles caselles amb premi del tauler. 

“La fallera calavera” (Zombi Paella). Més gran de deu anys. 

Després d’haver mort en una mascletà a causa d’un error de 

seguretat, una fallera torna a la vida convertida en zombi. 

Només hi ha una manera de calmar la seva ira apocalíptica: 

cuinar-li una bona paella. Amb l’ajuda de la Dama d’Elx, les 

monleonetes i el capità moro i objectes com la poció d’orxata 

i el taronger putrefacte, haureu de cercar els cinc ingredients 

necessaris per a salvar el món. Podreu trobar la cuixa de pollastre, 

el conill o el garrofó? 

“Enigmàrius” (Devir). Més grans de dotze anys. Màrius Serra 

i Oriol Coma van convertir el programa Engimàrius de Catalunya 

Ràdio en un joc de taula. És un joc que dóna les eines per a 

resoldre enigmes i aprendre a fer-ne. Una competició verbal. 

Enric Aguilar: ‘La Fallera Calavera desmunta molt tòpics 

sobre els valencians i la seua llengua’ 

“4 Data Brokers” (GDM Games). Més grans de vuit anys. Quatre 

rondes, quatre cartes i quatre jugades. Tot gira al voltant del número 

quatre. Els jugadors es transformen en Data Brokers que trafiquen 

i distribueixen informació a les empreses, corporacions i governs. 

Durant la partida, reben cartes amb objectius i reben punts per a 

complir-los. Guanya el jugador que obtingui més punts. És un joc de 

cartes que neix de la novel·la Jugar-s’hi la vida, de Màrius Serra. 

“Stone age” (Devir). Més grans de deu anys. El joc és un viatge 

apassionant al passat, a l’època de pedra, on els jugadors 

hauran de competir entre si mentre reviuen els costums dels 

avantpassats, és a dir, tallar fusta, picar pedra o buscar or al riu.

36 

vilaweb.cat 



Postals de Nadal en català: solucions 

per als dubtes més freqüents 

Us oferim un recull de dubtes de llengua relacionats amb Nadal per escriure 

correctament les felicitacions 

JORDI BADIA I PUJOL 

S’acosta Nadal i arriben dubtes lingüístics. Voleu escriure 

correctament les millors postals de Nadal? Us donem consells 

per a evitar mots i expressions de Nadal que encara sentim 

molt i que podem esmenar ben fàcilment. 

Les vint fires de Nadal que no podeu passar per alt

37 

vilaweb.cat 



EL “CAGATIÓ” O EL TIÓ? 

Encara que algun diccionari registri cagatió, és un mot que 

hauríem d’evitar. Del tronc que dóna regals per Nadal, sempre 

n’hem dit “el tió” i de l’acció de clavar-hi cops per obtenir-ne 

els presents, se’n diu fer cagar el tió i no pas cagar el tió. Per 

entendre’ns, el que caga és el tronc, no pas els picadors. “Que el 

tió us cagui molts regals”, diem, per exemple. En aquest article 

podeu veure alguna confusió que ha originat el tió: “L’heu 

cagada, parlant clar i català”. 

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de 

Nadal: de cremar-lo a caçar-lo 

NADALS O NADAL? 

En català, “Nadal” és sempre singular, llevat, és clar, que 

diguem, per exemple, “tots els nadals de la meva vida”. Genèricament, 

doncs, no hem de fer servir el plural. Diem: “On 

aniràs, enguany, per Nadal?” (i no pas: “On aniràs aquests 

Nadals?”); “Bon Nadal” (i no pas “Bons Nadals”)… 

Nadal. Temps ha, abans de la missa del Gall s’havia cantat 

el Cant de la Sibil·la, un costum que es va anar perdent a tot 

arreu, llevat de Mallorca, l’Alguer i alguns municipis on es va 

recuperar modernament, com ara Gandia i Ontinyent. 

“PARE NOEL” O “PARE NADAL”? 

“És un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una 

figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, 

un homenet que fins i tot apareix –cada any més 

abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres 

dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia 

i sense majestat.” Així defineix l’escriptor Joan Francesc Mira 

el personatge (en aquest article) i, alhora, ens fa veure que 

totes les llengües en tradueixen el nom. A Anglaterra el nom 

tradicional és Father Christmas i en aquest nom s’han basat 

la gran majoria de llengües del nostre voltant: francès, Père 

Noël; italià, Babbo Natale; romanès, Moș Crăciun. I també 

l’alemany, Weihnachtsmann, i el neerlandès, Kerstman… És a 

dir, Noel tan sols es diu en francès. I en castellà, que el copia. 

Vegeu-ne més informació en aquest article: “Pare Noel o 

Pare Nadal?” 

Vuitanta refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis 

Hem de dir ‘el Nadal’ o ‘Nadal’? 

EL NADAL O NADAL? 

Cada vegada sentim més “al Nadal” o “pel Nadal” allà on 

abans dèiem “per Nadal”. O bé, per exemple, “El Nadal és una 

època de celebració” on abans dèiem, simplement, “Nadal és 

una època…”. Sembla que “la Navidad” ens vulgui fer canviar 

innecessàriament la manera tradicional de dir-ho. Podeu llegir-ne 

més informació i més exemples en aquest article: “Us 

agrada “el Nadal”?” 

Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions 

ES DIU LA “NIT BONA”? 

Abans, la vigília de Nadal la gent no tenia per costum d’anar a 

dormir tard, ni de fer cap gran celebració, ni cap tec, sinó a tot 

estirar un humil ressopó després de la missa del Gall. Potser 

per això no n’hem dit mai Nit bona, sinó, simplement, nit de 

PHIL HEARING /UNSPLASH

38 

vilaweb.cat 



JONATHAN MEYER /UNSPLASH 

“CAP D’ANY” O “ANY NOU”? 

Per influència del castellà, molta gent diu any nou, en compte 

de Cap d’Any, una denominació que compartim amb els italians 

(Capodanno), però no amb els francesos (le jour de l’an) ni amb 

els portuguesos i espanyols (ano-novo, año nuevo). També es 

manté encara en algunes contrades el nom Ninou, que ja feia 

servir Jaume I en la Crònica (“Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem 

tro a Ninou en Oriola”) i que fins i tot ha deixat una 

dita, referida a l’allargament del dia: “Per Ninou, un pas de bou.” 

De la nit de Sant Silvestre, hi ha qui en diu la nit de fi d’any o, 

simplement, el fi d’any, calcant l’espanyol fin de año. Tampoc 

no és estrany de sentir Nit vella (còpia de Nochevieja). Doncs 

ni l’una cosa ni l’altra: així com hem dit que la nit de Nadal no 

té cap nom particular, tampoc no en té la de la vigília de Cap 

d’Any, que anomenem, simplement, nit de Cap d’Any. 

“FELIÇ ANY NOU” O “BON ANY”? 

La fórmula tradicional per a felicitar el canvi d’any és Bon 

any!, tot i que sentireu Bon any nou i fins i tot Feliç any nou, 

amb aquesta fal·lera de posar feliç a tot arreu. Si mirem les 

llengües del voltant, veurem que el francès sol optar per una 

fórmula curta, la mateixa que el català (“bonne année”), el 

portuguès es decanta per l’ús de “feliç” (“feliz Ano Novo”) 

i l’italià també (“felice anno nuovo”), tot i tenir la versió 

breu (“buon anno”). Tornant al català, doncs, és ben normal 

que en una felicitació nadalenca hi diguem Bon Nadal i bon 

any! o, simplement, Bones festes!, per bé que els diccionaris 

i manuals també registren Bon Nadal i feliç any nou. Hauríem 

d’evitar, això sí, aquell calc del pròsper any nou, que va estar 

tan en voga anys enrere. 

“REIS MAGS” O “REIS D’ORIENT”? 

El dia 5 de gener al vespre arriben els Reis. Així és com 

s’anomenen aquests tres personatges bíblics, tot i que el 

nom sencer és Reis d’Orient o Reis de l’Orient. En canvi, no 

n’hauríem de dir Reis Mags ni Reis Màgics. De la passejada 

dels Reis pels carrers, se’n diu la cavalcada (no pas cavalgata). 

Aprofitant l’avinentesa, procurem que no es perdi l’ús del 

verb passar associat a aquesta tradició, tant per a la desfilada 

(“A quina hora passaran els Reis?”) com també per a l’acció 

de dur els obsequis, com a sinònim de ‘portar’ (“Què t’han 

passat els Reis?”). 

Les cavalcades de Reis històriques 

PS. La cap de redacció de VilaWeb Esperança Camps, menorquina, 

em fa avinent que a les Balears la vigília d’una festa 

s’anomena “dissabte”, de manera que el 24 de desembre és 

el dissabte de Nadal, el 31 és el dissabte de Cap d’Any i el 5 

de gener és el dissabte dels Reis. Així mateix, de l’endemà 

d’una festa (si també és festa) se’n diu “mitjana festa”. El 

dia de Sant Esteve, doncs, és la mitjana festa de Nadal –o 

també segona festa de Nadal, tal com confirma el professor 

Gabriel Bibiloni.

39 

vilaweb.cat 



Quines activitats podem fer amb nens 

aquest Nadal? 

Us oferim una llista de quinze activitats per a fer amb nens arreu dels Països Catalans 

MARINA ARBÓS 

Per als infants, desembre vol dir vacances. Per això, molts 

adults cerquen activitats per a fer durant aquests dies i omplir 

de màgia aquestes dates tan assenyalades. No sabeu què fer 

amb els nens per Nadal? Us oferim una llista d’idees per a fer 

arreu del país amb tota la família.

40 

vilaweb.cat 



FIRES DE NADAL ARREU DEL TERRITORI 

Amb l’arribada de la temporada nadalenca, el país s’omple de 

mercats i fires de Nadal. N’hi ha de tota mena: d’històrics, de 

molt concorreguts, de famosos per l’entorn on es fan… Molts 

es fan pels volts de Santa Llúcia, que originàriament era el començament 

dels preparatius nadalencs. La majoria ofereixen 

productes estrictament nadalencs, com ara pessebres, neules, 

torrons, tions i guarniments per a la llar. Així, es converteixen 

en una bona opció per a passejar amb la canalla durant aquestes 

vacances. En destaquen la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, 

el Mercat de Nadal de Perpinyà, el Mercat de Nadal de la Ciutat 

de les Arts de València i la Fira de Nadal i Reis de Palma. 

RECORREGUTS LUMÍNICS QUAN 

ES PON EL SOL 

Com més va hi ha més edificis emblemàtics, recintes i jardins 

que s’omplen de llums durant la temporada de Nadal. Al país, 

enguany aquesta tendència ha pres més força que mai. Per 

primera vegada, quatre espais es transformen en paisatges 

lluminosos per celebrar aquestes dates: els Jardins de Pedralbes 

i el Recinte Modernista de Sant Pau a Barcelona i l’Oceanogràfic 

i els Jardins dels Vivers a València. Són una manera 

diferent de gaudir de les llums de Nadal. 

Recorreguts lumínics per Nadal: quins recintes es transformen 

quan es pon el sol? 

Les vint fires de Nadal que no podeu passar per alt 

EL POBLET DE NADAL D’ANDORRA LA VELLA 

A Andorra la Vella, fins el 26 de desembre hi haurà el Poblet 

de Nadal, que transformarà la ciutat durant la temporada 

nadalenca. Cada divendres, dissabte i diumenge, s’hi podran 

sentir nadales i música en directe, i els més petits podran fer 

cagar el tió. El mercat inclourà tallers, espectacles, un parc de 

Nadal i un munt d’activitats per a tota la família. Una parada 

obligatòria per als nens que volen lliurar les cartes al Pare Nadal 

i als Reis d’Orient és l’Oficina de Correus Màgica, que serà a la 

plaça de Guillemó i la vigilaran els famosos menairons. 

Comú d’Andorra la Vella. TONY LARA 

CAÇAR TIONS AL BOSC 

Amagats pels boscs de Catalunya podreu trobar tions. Aquesta 

és una iniciativa de Caçations que vol que els més menuts 

siguin partícips d’aquesta tradició nadalenca. Amb l’ajuda 

d’un mapa i unes coordenades GPS que s’enviaran el dia 

abans, comença l’aventura d’endinsar-se al bosc a la recerca 

d’una soca màgica. S’ha d’escollir una zona i fer una reserva 

prèvia. Enguany, podreu trobar tions amagats a Riudarenes, 

al Montseny, Rupit i Camprodon, entre més indrets, i el preu 

és de 35 euros.

41 

vilaweb.cat 



Fires del Tió 2021: quins mercats estan dedicats a 

aquesta soca màgica? 

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes 

més freqüents 

PISTES DE GEL A LA CIUTAT 

Moltes ciutats, quan s’acosta Nadal aprofiten per instal·lar una 

pista del gel temporal. És una proposta que com més va més 

força guanya. Fins el 6 de gener, torna a València la pista de gel 

a la plaça de l’Ajuntament. Com a novetat, enguany s’estrena 

la pista de gel del districte de Nou Barris de Barcelona, que 

s’instal·larà als Jardins de Can Xiringoi, al barri de Vilapicina 

i la Torre Llobeta. La pista estarà en funcionament fins el 9 

de gener. Aquesta moda s’estén fins a les Illes, on Alaior ha 

muntat una pista que obrirà del 17 de desembre al 9 de gener 

al poliesportiu municipal. 

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de 

Nadal: de cremar-lo a caçar-lo 

NADAL AL POBLE ESPANYOL 

Del 18 de desembre al 5 de gener, de 10.00 a 19.00, el Poble 

Espanyol de Barcelona es convertirà en un calendari 

d’advent gegant amb vint-i-quatre racons sorpresa que 

representaran les vint-i-quatre finestres del calendari. En 

aquests racons, els visitants trobaran un bosc màgic, el caganer, 

un pessebre, un arbre de Nadal gegant i els pastorets, 

entre més coses. Els nens que s’hi acostin podran visitar la 

casa del Pare Nadal i donar la carta als Reis d’Orient. Per a 

visitar els personatges més màgics de Nadal caldrà reservar 

hora. Podeu comprar les vostres entrades a la web del Poble 

Espanyol. 

MENUT PALAU A VALÈNCIA 

El Palau de la Música de València ha programat del 28 al 30 de 

desembre un cicle nadalenc per gaudir en família. Com a preludi, 

el dissabte 18 hi ha una sessió de dansa participativa amb 

música en directe, amb el Nanobucle El Desván de la Navidad. 

La programació a l’Almodí inclou contes i música popular amb 

titelles, obres de teatre i concerts. La novetat d’enguany és que 

els espectacles aniran acompanyats d’exposicions de titelles 

i més objectes d’attrezzo com, per exemple, vestuari d’època. 

Així volen millorar i completar l’experiència cultural. Podeu 

comprar les entrades en aquesta web.

42 

vilaweb.cat 



UNA ALTRA MANERA DE FER EL 

PESEBRE: A LA PLATJA I DE SORRA 

A la platja de la Pineda, a Vila-seca, cada any fan un pesebre de 

sorra quan arriba la temporada nadalenca. Uns quants artistes 

internacionals han donat forma a la sorra per aconseguir una 

escultura única i diferent. Ocupen dos-cents metres quadrats 

i per a fer-la es necessiten vora quatre-centes tones de sorra 

barrejades amb argila, que la fa més consistent. Cada any tenen 

una temàtica concreta i enguany volen mostrar les conseqüències 

de la crisi climàtica. Els Reis porten molins de vent i 

plaques solars, el naixement desapareix sota les aigües de la 

mar i al caganer l’acompanyen un munt de residus. El podreu 

visitar fins el 6 de gener. 

CIRC A L’ATENEU POPULAR 9 BARRIS 

L’Ateneu Popular 9 Barris presenta Sotrac, dirigida per Raül 

Garcia, de la companyia Les dessous de Barbara. És el nou 

espectacle del circ d’hivern que tria l’humor sense renunciar 

a la reflexió sobre els problemes socials del moment. És una 

proposta de circ contemporània, de creació col·lectiva i per a 

tots els públics, que es podrà veure del 18 de desembre al 23 de 

gener. Podeu comprar les vostres entrades en aquest enllaç. 

Vuitanta refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis 

FÀBRICA DELS REIS D’ORIENT 

A LA FABRA I COATS 

Del 28 de desembre al 4 de gener, de 17.00 a 21.00, la Fabra 

i Coats de Barcelona es transformarà en la Fàbrica dels Reis 

d’Orient. Els infants podran veure com els reis treballen per 

poder repartir tots els regals la nit del 5 de gener i com els 

preparen. Durant la visita, els infants que vulguin podran

43 

vilaweb.cat 



acostar-se fins a l’oficina de correus on els patges rebran les 

cartes. A més, els visitants podran gaudir d’un espectacle de 

llums i colors, ple de màgia. 

Tot i que l’entrada és de franc, caldrà reservar hora. Ho podreu 

fer a partir del 14 de desembre a les 10.00. 

LA CIUTAT DELS SOMNIS 

Una iniciativa semblant és el festival la Ciutat dels Somnis que 

es fa al recinte de la Fira de Barcelona del 27 de desembre al 31 

de gener. Hi haurà quatre grans àrees amb una gran varietat 

d’activitats per a gaudir a l’aire lliure. Hi haurà una zona per a 

fer-hi esport, com ara tenis i bàsquet; una de mobilitat, amb 

una pista de patinatge i un circuit per anar amb bici; una de jocs 

amb un Trivial i una cursa de contenidors; i una de cultural, 

on podreu trobar un karaoke i un taller de circ, entre moltes 

més activitats. L’entrada és de franc i no cal fer reserva per a 

accedir-hi. L’horari és de 10.00 a 18.00. 

Les cavalcades de Reis històriques 

EXPOJOVE A VALÈNCIA 

La Fira de la Infància i la Joventut de València s’ha convertit 

en un punt de trobada per a moltes famílies durant la temporada 

nadalenca. Del 26 de desembre al 4 de gener, d’11.00 a 20.00, 

tothom que s’hi acosti podrà gaudir d’un espai ple d’activitats, 

teatre, música i entreteniment. Un altre dels espais clàssics de 

la fira és la zona d’atraccions, una fira dins la fira. A la web de 

l’Expojove podeu comprar les entrades. 

FIRA D’ATRACCIONS DE VALÈNCIA 

La tradicional fira d’atraccions de València torna del primer 

de desembre al 22 de gener. Petits i grans podran deixar anar 

una bona dosi d’adrenalina damunt les atraccions situades 

entre l’avinguda de França i el carrer de l’Enginyer Manuel 

Soto. L’horari serà de dilluns a dijous i diumenges, de 17.00 a 

0.00 i els divendres i dissabtes d’11.30 a 1.00. El recinte tindrà 

zona d’aparcament de franc. 

MUSICALS PENSATS PER ALS 

MÉS PETITS 

La cartellera catalana té unes quantes propostes per al públic 

infantil per gaudir durant aquest Nadal. Hi ha obres de titelles, 

d’ombres xineses i musicals. Un dels espectacles més destacats 

d’aquesta temporada a Barcelona és Bye Bye Monstre, una 

obra de Dagoll Dagom amb la música de Dàmaris Gelabert

44 

vilaweb.cat 



recomanada per a nens entre tres anys i nou. El musical, que 

s’ha estrenat al teatre Poliorama, està inspirat en la situació de 

confinament que han viscut milers de famílies. Podeu anar-hi 

fins el 23 de gener. 

RECORREGUT PELS PESEBRES 

DE PALMA 

A Mallorca és típic, durant la temporada nadalenca, d’anar amb 

la família a veure els pesebres de Palma. N’hi ha una vintena 

de repartits per la ciutat i la gent acostuma a fer un recorregut 

per visitar. Convents, esglésies i centres culturals n’exposen 

i alguns són autèntics tresors. Al Palau March es muntarà un 

pesebre napolità dels anys setanta que es compondrà de més 

de dues mil figures. La ruta pot continuar fins al Centre Social 

de Sa Nostra, que guarda un tradicional pesebre mallorquí amb 

forma d’illa que vol representar la vida del territori. Tampoc 

no es pot deixar de veure el de la plaça de Cort, que és un dels 

més visitats de Mallorca, i el del Palau del Consell, que és just al 

costat. A la web de Nadal a Palma podeu consultar els horaris 

específics de cadascun. 

Al teatre Condal, fins el 9 de gener, s’hi farà el Màgic d’Oz, de 

La Brutal. El clàssic de Lyam Frank Baum es reinventa en una 

versió trencadora i, tot i que manté els personatges, aquests 

presenten algunes novetats. Per exemple, l’espantaocells que 

cerca un cervell, està preocupat pel clima; l’home de llautó ara 

és un cíborg de gènere neutre, però continua cercant un cor, i 

el lleó ha passat a ser una lleona. L’espectacle de David Selvas, 

amb la música de Paula Jornet i Arnau Vallvé, està pensat per 

a tots els públics a partir de cinc anys.

45 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

LOURDES MATEU 

“A la majoria de pacients amb 

covid persistent els diagnostiquen 

equivocadament ansietat o depressió” 

Entrevista a la doctora Lourdes Mateu, cap 

de la unitat de covid persistent de l’Hospital 

Germans Trias i Pujol

46 

vilaweb.cat 


LOURDES MATEU 

TXELL PARTAL 

Dos anys després de l’arribada de 

la covid-19 al món, encara hi ha 

molts dubtes al voltant del virus. 

I un dels principals desafiaments 

pendents té relació amb la covid 

persistent. És a dir, aquells casos en 

què, malgrat haver passat la malaltia 

de manera lleu o moderada, tres mesos 

després de la infecció encara continuen 

els símptomes. Alguns són molt invalidants, 

com ara dolor muscular constant 

i una boira mental constant que no deixa 

pensar nítidament. L’edat mitjana de 

les persones amb aquests símptomes se 

situa al voltant dels quaranta 

anys, i hi predominen les 

dones. De moment, no se’n 

saben les causes i, per tant, 

és molt complicat trobar-hi 

una cura. A més, costa molt 

d’aconseguir un diagnòstic. 

La majoria de pacients passen 

per molts metges abans no 

els diagnostiquen covid persistent. 

És més, n’hi ha molts 

que abans són diagnosticats 

erròniament d’angoixa, ansietat 

o depressió. 

Parlem de tot plegat amb la doctora 

Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid 

persistent de l’Hospital Germans Trias 

i Pujol impulsada per la Fundació Lluita 

contra la Sida i les Malalties Infeccioses. 

—Quins són els avenços més importants? 

—El més important és que el 6 d’octubre 

l’OMS va definir què era la covid persistent. 

Fins llavors no tenien una definició 

clara, i si mireu els articles on es parla 

de probable covid persistent veureu que 

hi ha pacients molt heterogenis. Hi ha 

qui parla de pacients hospitalitzats, que 

continuen tenint símptomes al cap d’un 

mes. No és això. Ara l’OMS diu que ho 

són aquells pacients que continuen amb 

simptomatologia tres mesos després de 

la infecció. Ara tothom qui fa recerca parlarem 

del mateix, i podrem saber coses 

com ara quina és la prevalença real, que 

encara no la tenim. Hi ha articles que la 

situen al 50%, però parlen de pacients 

hospitalitzats que ara no serien considerats 

de covid persistent. L’opció més 

acceptada parla del 10%. Però en realitat 

no ho sabem. Passa igual amb els factors 

de risc. Amb la definició de l’OMS, això 

hauria de millorar. 

Parlem d’un problema de salut pública real. 

Aproximadament, entre un 10% i 15% dels 

pacients infectats pel virus faran una covid 

persistent 

—El principal problema és que no se sap 

què produeix aquesta simptomatologia? 

—Queden molts dubtes per resoldre. 

Encara no sabem el perquè de tot plegat. 

Hi ha pacients molt diferents i, per tant, 

probablement les causes també són diferents. 

Cal que categoritzem bé aquests 

grups, per tal de saber les possibles causes 

de la persistència dels símptomes. 

Parlem d’un problema de salut pública 

real. Aproximadament, entre un 10% 

i 15% dels pacients infectats pel virus 

faran una covid persistent. És molta 

gent. A Catalunya, per exemple, vol dir al 

voltant de 100.000 persones. Encara n’hi 

ha moltes sense diagnosticar. 

—Com dèieu, són símptomes molt diversos, 

per tant, malgrat que actualment 

els coneixem com a covid persistent, 

podria ser que parléssim de diferents 

síndromes? 

—Probablement són diferents síndromes, 

malgrat que només parlem d’un. Els 

pacients no es comporten igual. Potser 

d’aquí a uns anys podrem parlar de diverses 

malalties. Però per saber tot això 

cal invertir-hi recursos. 

—I no se n’inverteixen? 

—Als Estats Units ho tenen molt clar, 

ja han invertit 1,5 bilions 

d’euros en la investigació 

d’aquesta síndrome. 

Però a Europa, Espanya 

i Catalunya s’ha invertit 

molt poc en recerca. Si els 

polítics s’adonessin que 

la major part dels afectats 

són en plena vida laboral 

–l’edat mitjana és de 40 

anys a 50–, hi farien alguna 

cosa. Penseu que això 

representa que un 25% 

dels pacients amb covid 

persistent necessiten la baixa laboral, i un 

45%, una adaptació del seu lloc de feina. 

Si fessin comptes, estic convençuda que 

invertirien més diners en aquesta patologia. 

A la nostra unitat, aquest últim any 

ens hem dedicat a perfilar els pacients amb 

covid persistent. Som en una fase inicial, 

encara tardarem a saber quina n’és la causa. 

Aquest tipus de recerca necessita temps. 

Mentrestant, també cal que s’inverteixi en 

assaigs clínics per a trobar un tractament. 

Hem d’anar provant. També és important 

saber si algun medicament no funciona. 

—I ara el problema és que a molta gent 

els donen l’alta tot i que continuen tenint 

símptomes.

47 

vilaweb.cat 


LOURDES MATEU 

—És que falta el reconeixement de la 

malaltia. Tot i que l’OMS l’ha reconeguda, 

encara hem de fer molta divulgació. 

Hem de treballar tant amb la població 

com amb el col·lectiu mèdic. És una malaltia 

real, amb símptomes reals. Els 

pacients estan incapacitats. El problema 

és que hi ha molts símptomes, i les proves 

de laboratori que fem sovint surten normals. 

Però això no vol dir que no hi hagi 

res alterat, sinó que no estem buscant 

allò que hauríem de buscar. Sabem, per 

exemple, que els pacients fan angines de 

pit. Però les proves que fem normalment 

surten correctes. Ara sabem que si fem 

un tipus de ressonància, veurem que 

realment hi ha hagut l’angina de pit. Un 

dels nostres objectius principals és trobar 

aquests paràmetres per evidenciar que hi 

ha una alternació. 

No aguantar-se dret i haver de tornar 

a treballar 

—Per això costa tant que els pacients siguin 

diagnosticats. És una de les queixes 

més repetides. 

—És molt complicat. Actualment, fem 

diagnòstics d’exclusió. Hem d’excloure 

que no tingui aquests símptomes per 

altres causes. Treballem per poder identificar 

correctament aquests pacients. 

Volem fer circuits assistencials per a 

ells. Seria un pas molt important, i en 

definitiva, estalviaria diners als centres 

de salut. Perquè, normalment, quan ens 

arriben els pacients, abans ja han visitat 

molts metges, s’han fet moltes proves 

innecessàries. Si nosaltres identifiquem 

aquests possibles pacients amb covid 

persistent i fem uns bons protocols assistencials, 

hi guanyarem tots. Els pacients 

estaran més ben atesos, i optimitzarem 

els recursos. 

—Teniu cap recomanació per als pacients 

que creuen que tenen covid persistent 

però no aconsegueixen que cap 

metge els la diagnostiqui? 

—Aquests pacients haurien d’anar al 

seu metge d’atenció primària. Hem de 

treballar perquè aquests metges la puguin 

reconèixer. És allà on s’ha de veure 

la covid persistent. Són ells qui haurien 

de derivar els pacients. 

—Però si actualment es troba amb dificultats, 

hi pot fer res? 

—Avui dia no. La nostra unitat té una llista 

d’espera. No podem arribar a tothom. 

Treballem perquè aquesta malaltia es 

reconegui a l’atenció primària i el pacient 

pugui ser atès com ho fem a la nostra 

unitat a qualsevol lloc del país. Això seria 

ideal. Nosaltres no podem arribar a tot 

Catalunya. Un pacient de la Vall d’Aran 

hauria de ser tan ben atès com un que 

viu a Badalona. 

—Dieu que la simptomatologia és diferent; 

l’evolució, també? 

—Sí. Ja fa divuit mesos que fem seguiment 

d’alguns pacients. N’hi ha que 

s’han recuperat plenament, si bé són 

poquets. I, en canvi, n’hi ha que han 

empitjorat. No sabem per què els uns 

evolucionen d’una manera i els altres 

d’una altra. Segurament, les causes de 

la malaltia són diferents. Però sí que 

tenim clar que aquí juga un paper clau la 

rehabilitació. És el tractament que tenim 

per a pal·liar els símptomes. 

—Quina rehabilitació es fa? 

—Fem rehabilitació tant pulmonar com 

motora i neurocognitiva. Aquesta última 

Si nosaltres 

identifiquem aquests 

possibles pacients amb 

covid persistent i fem 

uns bons protocols 

assistencials, hi 

guanyarem tots

48 

vilaweb.cat 


LOURDES MATEU 

La major part d’afectats 

són dones de quaranta anys 

i cinquanta, en edat premenopàusica. 

I això ho ha 

complicat, perquè moltes 

vegades han estat catalogats 

com a símptomes d’ansietat 

o depressió 

és clau. Hi ha molts pacients que tenen 

una mena de boira mental, desmemòria, 

dificultats a l’hora de pensar... Tenim 

programes per a millorar en aquests aspectes, 

però ara estem pendents de veure 

quina és l’evolució després d’aquesta 

rehabilitació. Si confirmem que és bona, 

haurem de treballar per estendre aquesta 

mena de rehabilitació a tot el territori. 

Penseu que hi ha pacients que són incapaços 

de llegir una pàgina d’un llibre o 

mirar una sèrie. Parlem de gent que era 

molt competent i ara és incapaç de seguir 

el fil, de concentrar-se. 

—Tot plegat deu tenir una afectació 

psicològica. 

—I tant! Però és molt important saber 

que al començament els pacients estan 

bé, de manera que podem descartar alteracions 

emocionals. Si fa un any que 

et trobes malament, és normal que al 

final estiguis alterat emocionalment. 

Imagina’t un any sense poder treballar 

o fer-te càrrec dels teus fills... És lògic 

que els afecti. Hi ha un percentatge de 

pacients que els és més complicat quan 

tenen brots, no es troben igual de malament 

sempre. Hi ha moments que milloren. 

En aquests casos, les recaigudes els 

acaben afectant més emocionalment. Es 

pensaven que ja estava i llavors recauen. 

És molt rellevant el suport psicològic. 

lar-ho. En canvi, aquí no. No els podem 

donar una explicació, ni cap tractament 

que els curi. Gestionar això com a metge 

també és molt complicat. Ens crea frustració. 

Però per als pacients és important 

que siguem sincer amb ells. 

—Saber què tenen els deu ajudar. 

—Sí, sobretot perquè a la majoria els han 

dit que tenen angoixa. Hi ha un gran biaix 

de gènere, aquí. La major part d’afectats 

són dones de quaranta anys i cinquanta, 

en edat pre-menopàusica. I això ho ha 

complicat, perquè moltes vegades han 

estat catalogats com a símptomes d’ansietat 

o depressió. 

La lluita de l’Helena i molts malalts: 

“No és ansietat, tinc covid persistent” 

—Dèieu que és gent amb moltes capacitats. 

Pot ser que la gent que us arriba 

és la que té els recursos per a saber de la 

malaltia i a quines portes ha de trucar, 

i que la gent sense recursos no sàpiga 

on anar? 

—A la nostra unitat hi ha gent amb un 

nivell cultural mitjà alt. Estic convençuda 

que hi ha gent amb un nivell cultural més 

baix que no sap que té una covid persistent. 

Cal que treballem en aquest sentit. 

Hi ha gent sense diagnosticar. 

Montelukast, una possible solució per 

als malalts amb covid persistent 

—Deu ser molt complicat de gestionar… 

—Per a ells, molt. Però per a nosaltres, 

com a metges, també. Estem acostumats 

a donar explicacions. Si ve una persona 

amb un infart, li sabem explicar per què 

ha passat i què hem de fer per contro- 

—Què passa amb les persones que van 

tenir covid però no els van fer proves. 

Se’ls pot diagnosticar? Poden demostrar 

d’alguna manera que van passar la 

covid-19? 

—Es podrien fer estudis de resposta 

cel·lular, però encara no estan validats. A 

la primera onada, els diagnòstics només 

estaven disponibles per a la gent que 

ingressava; per tant, que estaven greus.

49 

vilaweb.cat 


LOURDES MATEU 

Però la major part de pacients amb covid 

persistent han tingut una infecció aguda 

lleu o moderada, de manera que no tenen 

un diagnòstic farmacològic assegurant 

que van passar la malaltia. L’OMS ho reconeix, 

els té en compte. No és necessari 

tenir la confirmació d’una PCR per a ser 

diagnosticat d’una covid persistent. 

—I gent que no n’ha tingut símptomes 

pot tenir covid persistent? 

—És menys probable. A la unitat, nosaltres 

hem vist que hi ha gent que va tenir 

símptomes molt lleus durant la infecció 

aguda i, en canvi, tot s’ha complicat al 

cap d’uns mesos amb la covid persistent. 

—Hi ha cap perfil concret que tingui més 

probabilitats de tenir covid persistent? 

—Partint de la base que els estudis es fan 

amb aquest grup heterogeni que inclou 

persones amb seqüeles post-covid, i que 

no hi ha estudis ben fets sobre els factors 

de risc, sí que podríem dir que afecta el 

fet de ser dona, tenir una infecció lleu o 

moderada i la quantitat de símptomes 

que presenten durant la infecció aguda; 

és a dir, els pacients que tenen més 

símptomes tenen més risc de fer una 

covid persistent. 

—Els infants poden tenir covid persistent? 

—És menys freqüent, però és possible. 

Els menors també poden tenir la covid-19 

persistent: quins símptomes 

tenen? 

—Ara mateix la pandèmia l’encapçalen 

els nens i els adolescents. Fa patir que 

ara s’infectin més i, per tant, hi hagi més 

casos de covid persistent? 

—Ara mateix, ens preocupa l’últim brot 

del juny i juliol, en què molts joves es van 

infectar. Ens comencen a arribar els primers 

casos de covid persistent d’aquesta 

època. L’altre dia vaig visitar un noi de 

dinou anys que havia fet infecció aguda 

al juliol. Era un noi que estudiava i feia 

esports. Ara no pot seguir les classes, no 

pot fer esport. Havia anat quatre o cinc 

vegades al metge. Li havien diagnosticat 

angoixa. 

—Se sap si el vaccí pot tenir algun efecte 

amb la covid persistent? 

—No se sap. Sí que sabem d’algun cas 

molt anecdòtic de pacients que presenten 

símptomes després d’haver-se 

posat la vacuna. Però se’n sap molt 

poc. A la nostra unitat, els pacients que 

tenim no estaven vacunats quan es van 

contagiar. 

—I una vegada posat el vaccí als pacients, 

els disminueixen els símptomes? 

—Aquí hi ha molta controvèrsia. Hi ha 

pacients que amb la vacuna han millorat, 

n’hi ha que continuen amb els mateixos 

símptomes, i n’hi ha que fan un empitjorament 

momentani després de la vacuna. 

Falten estudis robustos de l’efecte de la 

vacuna en la covid persistent. 

—Se’ls recomana posar-se el vaccí? 

—I tant, perquè tenen risc de reinfectar-se, 

molts d’ells no van fer anticossos 

en la infecció. La recomanació és que es 

posin la vacuna. 

—Pot ser que el vaccí eviti que hi hagi 

nous casos? 

—És molt probable que sí. Si et vacunes, 

tens menys risc d’infectar-te i, per tant, 

menys risc de fer covid persistent. 

Hi ha pacients que amb la 

vacuna han millorat, n’hi 

ha que continuen amb els 

mateixos símptomes, i n’hi 

ha que fan un empitjorament 

momentani després de 

la vacuna. Falten estudis 

robustos de l’efecte de la 

vacuna en la covid persistent

50 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

ENRIC LARREULA 

“El bilingüisme és mortal, 

portarà el català a l’extinció” 

Entrevista a l’escriptor, professor i il·lustrador, 

guardonat amb la Creu de Sant Jordi · Després de tota 

una vida dedicada a la llengua, Larreula es mostra molt 

preocupat per la situació actual 

ALBERT SALAMÉ

51 


vilaweb.cat 


CLARA ARDÉVOL MALLOL 

Enric Larreula (Barcelona, 1941) 

acaba de fer vuitanta anys, però 

conserva l’entusiasme de les criatures 

i la passió, expressivitat i 

lucidesa del mestre que ha estat 

durant dècades. Fa poc es va anunciar 

que havia estat guardonat amb la Creu 

de Sant Jordi a tota una trajectòria: la 

d’il·lustrador, la d’escriptor prolífic i 

polifacètic –amb històries per a totes les 

edats, novel·les, poemaris, llibres de text, 

assaigs...–, però, sobretot, la de mestre a 

qui dol la llengua i ha lluitat tota una vida 

per salvar-la. Larreula va començar a fer 

classes clandestines amb Òmnium a nens 

castellanoparlants i va acabar essent 

mestre de mestres a la Universitat Autònoma 

de Barcelona i creant contingut 

didàctic per a ensenyar el català. 

Parlem sobre la seva vida i carrera a casa 

seva, un oasi llibertari als afores de Rubí 

que ha esdevingut una petita comunitat: 

viu amb la seva companya en una de les 

plantes, però a la finca hi ha més gent i 

uns quants animals. Als armaris guarda 

els més de cent llibres que ha publicat i 

els ensenya orgullós mentre recorda els 

viatges pel país tot investigant i divulgant 

el català. Una llengua que es va estimar 

d’una manera especial perquè era prohibida 

i que ara el preocupa enormement. 

“Mai el català no havia estat en tant de 

perill de substitució.” 

—Viviu envoltat de natura i animals. 

D’on us ve aquesta passió? 

—De petit, el meu ídol era Tarzan i el 

meu somni era viure a la selva. Però no 

podia triar: era fill de mecànics i no vaig 

tenir més remei que començar a fer de 

mecànic a catorze anys. Si hagués pogut 

triar, hauria estat naturalista o zoòleg. 

—Vau néixer al costat de Santa Maria 

del Mar el 1941. 

—Sí, justament en un ambient contrari 

a això que deia, en un carrer molt estret i 

fosc. L’època, era estreta i fosca... Era poc 

Encara que sembli 

increïble, quan vaig 

néixer, Barcelona parlava 

català 

ALBERT SALAMÉ 

després de la guerra i només deixaven 

encendre el llum a partir de l’hora que es 

feia fosc. Però a casa era fosc sempre... Era 

un món que m’entristia profundament, 

tenia enyorança de la natura. 

—A catorze anys ja treballàveu a la fàbrica, 

però finalment vau sortir-ne per 

a il·lustrar. Com va ser? 

—Treballava a la Hispano Olivetti. Hi 

entrava que encara era fosc i al vespre 

estudiava Mestratge Industrial, però 

sempre que podia feia excursions i els 

diumenges anava al parc de la Ciutadella 

a dibuixar animals. Tenia la sensació 

que els posseïa, com si me’ls mengés... 

Quan dibuixes un paisatge, fas l’amor 

amb aquell paisatge, i quan dibuixes una 

cosa viva és com si l’abracessis. Un dia un 

senyor em va veure i em va dir que ell era 

dibuixant, que l’anés a veure perquè hi 

tenia traça. Ell dibuixava historietes, era

52 

vilaweb.cat 



amo del seu dia, i vaig veure que jo volia 

allò mateix. Al cap d’un temps vaig començar 

a treballar a l’editorial Bruguera 

tot fent historietes d’aventures. 

—Però finalment vau haver de deixar 

de dibuixar. 

—A vint-i-un anys vaig anar al servei 

militar i vaig tenir un despreniment de 

retina. Em van operar a l’hospital militar 

tan malament com van saber i vaig sofrir 

un horror. Vaig perdre molta vista i ho 

vaig haver de deixar. Va ser greu perquè 

per a mi el dibuix era la llibertat. Llavors 

el pare d’un conegut em va portar a Edicions 

62. Era el 1963 i s’acabava de crear, 

i jo venia llibres en català a catalanistes. 

Fins que va arribar un altre canvi molt 

important a la meva vida, a partir de la 

primera Universitat Catalana d’Estiu a 

Prada. 

—Què va passar? 

—Francesc de Borja Moll, el lingüista, 

va demanar un voluntari per a escriure a 

la pissarra. M’hi vaig oferir i a la sortida 

una senyora em va dir que escrivia molt 

bé, que podia fer classes. Devia ser perquè 

jo havia llegit molt en català i m’era 

una llengua familiar. Encara que sembli 

increïble, quan vaig néixer, Barcelona 

parlava català. Al barri vell tothom era 

català. A la dona li vaig dir que jo no era 

mestre, però que provaria... 

—I vau anar a parar al barri del Bon 

Pastor de Barcelona. 

—Sí, i vaig tenir un impacte: absolutament 

tothom parlava castellà. Jo havia 

notat que cada vegada hi havia més gent 

que parlava castellà, però el meu món 

–l’excursionisme, el dibuix, la venda de 

llibres en català– em feia tenir la sensació 

que Catalunya es recatalanitzava. 

Vaig anar a una escola parroquial i em 

va atendre l’única monja que parlava 

català. Ella creia que les filles de la 

immigració havien de saber català per 

tenir més oportunitats i va demanar 

a Òmnium Cultural un professor. Allà 

vaig veure que s’havia de canviar d’estratègia. 

—En quin sentit? 

—En compte d’anar de catalanista a 

catalanista dient “que bonics que som”, 

la urgència era que la gent que venia de 

fora sabés on havia anat a parar, que 

ens coneguéssim i ens estiméssim. O els 

integràvem o ens desintegraven, perquè 

eren molts, i em va semblar útil ensenyar 

català a aquella canalla. Fer poble, que no 

visquessin al marge nostre. Això em va 

marcar de per vida. Vaig veure que allà 

era on podia fer més per aquest país que 

tant m’estimo, potser perquè el veig tan 

dissortat... Volia que coneguessin aquesta 

llengua que m’estimo tant. 

—Com vau transmetre l’amor pel català? 

—Ni els llibres que havia utilitzat per 

aprendre català ni els que havia venut 

no em servien per a explicar res a aquella 

canalla que no havia sentit mai el català. 

Cada dia omplia la pissarra de dibuixos 

i explicava històries. Els deia: “Vivim 

en un país que va des de muntanyes de 

gel fins a llocs amb palmeres.” La meva 

idea era de Països Catalans, el meu país 

és aquell en què dic “bon dia” i em responen 

“bon dia”, com deia Josep Pla. No 

eren classes de gramàtica, eren classes 

de país, i intentava de fer-les divertides. 

Perquè volguessin parlar m’inventava 

obres de teatre i activitats per a motivar-los 

a intervenir. El truc era fer coses 

perquè el català fos útil. Després s’hi 

va afegir l’escola de nens, però allà les 

classes de català eren en una hora a part. 

Dir als nens que s’havien de quedar una 

hora més –a fer català!– era cremar-me 

el terreny... 

—Com va anar? 

—Eren vuitanta nens dins l’aula amb un 

xivarri impressionant. No sabia què fer, 

però no podia rendir-me. Vaig anar cap 

a la pissarra mentre em tiraven guixos 

i se’m va acudir de dibuixar una gran 

diligència amb uns cavalls i uns indis 

darrere, una escena d’aventures de l’oest. 

Es va fer un silenci sepulcral, els va sorprendre. 

Al cap d’uns minuts un nen va 

aixecar el dit i va preguntar en castellà: 

“Senyor mestre, ho hem de copiar?” A la 

Ni els llibres que havia 

utilitzat per aprendre 

català ni els que havia 

venut no em servien per 

a explicar res a aquella 

canalla que no havia 

sentit mai el català

53 

vilaweb.cat 



setmana següent vaig veure que no havien 

deixat que ningú esborrés el dibuix! Al 

començament em deien “en espanyol!”, 

però al final ens vam acabar entenent. 

De fet, una vegada em vaig trobar una 

ex-alumna que em va dir: “Em vas ensenyar 

a estimar aquesta llengua.” I em 

vaig emocionar... 

—Tot això era encara durant els anys 

seixanta i setanta. Vau tenir algun problema? 

—Era un delicte. No va passar res, però 

ens podria haver passat. En uns llocs 

s’havia prohibit, però en uns altres no. 

Abans dels setanta hi havia hagut molta 

pressió perquè el català entrés a l’escola 

i al final a El libro blanco de la Enseñanza 

es va fer una menció que deia que “es 

podien cultivar les llengües vernacles”. 

No hi havia interès per a aplicar-ho, però 

Òmnium va aprofitar-ho per argumentar 

que no era prohibit davant la resistència 

d’alguns directors. A Santa Coloma de 

Gramenet, Joaquim Arenas feia classes 

de català a la biblioteca. Moltes famílies 

castellanes volien que el fill l’aprengués 

i al final es van fer dues hores setmanals 

de català a totes les escoles del municipi. 

De tant en tant venia algun inspector a 

dir que era prohibit, perquè la norma era 

ambigua. I així fins a la transició. 

Joaquim Arenas: “Si no fem del català 

una llengua franca, desapareixerem 

com a poble” 

Mai el català no havia 

estat en tant de perill de 

substitució 

ALBERT SALAMÉ

54 

vilaweb.cat 



Si no aconseguim que els 

nens parlin català entre 

ells, la llengua té els dies 

comptats 

ALBERT SALAMÉ

55 

vilaweb.cat 



—Es van posar les bases per a la immersió. 

—Quan es va morir Franco, Fraga deia 

que el català es podia aprendre voluntàriament, 

però ja s’havia aconseguit que 

s’ensenyés a 178.000 nens de famílies 

castellanoparlants. Fer-ho voluntari 

era recular, per tant, quina transició 

era aquella? Això va ser decisiu perquè 

el català fos d’aprenentatge obligatori. 

En aquella època, des del 1976 al 1981, 

vaig estudiar Filologia Catalana, i vaig 

acabar-la a quaranta anys. Després vaig 

treballar de professor de català i didàctica 

de la llengua durant vint anys, tot 

preparant els futurs mestres, fins que 

una paràlisi facial em va obligar a deixar 

la docència. 

—Amb tota la vostra experiència, com 

veieu la situació de la llengua? 

—És la pitjor situació de totes. Mai el 

català no havia estat en tant de perill de 

substitució. Hi ha una combinació de 

tres elements: el primer, que condiciona 

els altres dos, és que els estats francès i 

espanyol són enemics del català. No són 

com Suïssa o Bèlgica. A Suïssa totes les 

llengües que es parlen són tractades per 

igual. I a Bèlgica hi ha el territori flamenc 

i el francès i una ciutat que és mig i mig, 

però les llengües són protegides territorialment. 

A l’estat espanyol i francès 

només hi ha una sola llengua i les altres 

són noses. A la transició es va decidir que 

el castellà fos l’única llengua de coneixement 

obligatori i oficial, i per a les altres, 

règim de cooficialitat. Però cooficialitat, 

si l’altra és oficial, vol dir que el català 

passa a ser una llengua prescindible. 

—Quin és el segon factor? 

—Hem rebut una immigració molt gran 

de gent que no ha tingut la necessitat 

d’aprendre català. El problema no és la 

immigració, el problema és que, com que 

l’estat ha fet el català innecessari, qui ha 

vingut de fora no l’ha hagut d’aprendre. 

El tercer factor és l’acovardiment dels 

catalanoparlants. Som un poble espantat 

Ara tenim una nació 

sense estat. En cas 

d’independència, si 

perdem la llengua, 

tindrem un estat sense 

nació 

ALBERT SALAMÉ

56 

vilaweb.cat 



i l’orgull d’ajudar-los. Hi ha més barreja 

entre grans i petits. Si no aconseguim que 

els nens parlin català entre ells, la llengua 

té els dies comptats. 

—A aquesta preocupació la vau anomenar 

“dolor de llengua”. 

—És el títol del llibre que vaig fer durant 

trenta-dos anys, tot parlant amb gent 

que sofreix per la llengua. A Catalunya 

Nord i a Alacant el català pràcticament 

ha desaparegut. A València, a Castelló, 

a Cornellà, a l’Hospitalet... El procés de 

substitució al començament és molt lent, 

però arriba un moment en què s’accelera. 

En una generació pots deixar de parlar la 

llengua als fills. 

Enric Larreula, amb una de les historietes que va dibuixar de jove. ALBERT SALAMÉ 

perquè ens han castigat durant trescents 

anys. I ara ho fan d’una manera 

refinada: “Ets un maleducat, un insolidari, 

vols crear problemes on no n’hi 

ha.” La gent no vol ser insolidària ni crear 

problemes a qui ve de fora i no s’atreveix 

a fer servir el català davant un que no el 

parla. I qui no el parla no l’aprendrà mai. 

Aquest “en castellà ens entenem” afona 

el català cap a l’extinció. És culpa dels 

catalanoparlants, però més aviat és causa 

del primer problema: l’estat espanyol. 

—Què cal fer davant aquesta situació? 

—Parlar amablement en català. Hem de 

perdre la desconfiança que tenim davant 

d’aquells qui no el parlen. La gent que 

parla castellà no és anticatalana, molts 

voldrien parlar català amb tu. La meva 

companya és argentina i tothom li parla 

en castellà, encara que ella s’esforça a 

parlar català... 

—I com veieu la situació de la llengua 

a l’escola? 

—En compte de ser el lloc de catalanització, 

com se somiava, és el lloc de 

castellanització. El castellà s’ha anat 

convertint en la llengua dels nens i dels 

joves. Quan jo era petit, el català era prohibit, 

però tots el parlàvem! Ara, només 

que hi hagi un nen que parla castellà, tots 

canvien. Imiten els adults: els pares del 

que parla castellà tampoc no canvien, 

i els dels nens que parlen català sí que 

ho fan. Per a salvar la llengua a l’escola 

cal el sistema de la Bressola a Catalunya 

Nord, que conec bé. Gràcies a la Delegació 

d’Ensenyament Català hi vaig entrar en 

contacte quan es va engegar el 1976 i 

després, amb Francesc Ferrer i Gironès, 

vam crear l’Associació Amics de la Bressola. 

És un sistema d’immersió complet. 

—Què vol dir “complet”? 

—Aquí no es fa immersió, és una mentida. 

Els mestres a vegades contesten en 

castellà, per exemple. A la Bressola, quan 

va obrir només hi van entrar nens petits, 

no pas nens grans amb la llengua francesa 

consolidada. I els van parlar català 

sempre. A mesura que van anar creixent, 

els van dir que havien d’ensenyar català 

als petits, i van prendre la responsabilitat 

—Aquest canvi de llengua als fills com 

s’explica? 

—A Catalunya Nord, per exemple, van 

tenir una política de càstig: a les escoles, 

si un nen parlava català, li donaven 

un objecte, que passava al següent que 

parlés català. I l’últim que el rebia, llepava. 

Implicava la delació dels companys, 

era terrible. Aquí també es va fer... El fet 

que els francesos guanyessin la Segona 

Guerra Mundial va implicar una eufòria 

de ser francès, i no parlar francès et 

feia sospitós. La gent es va acovardir, 

i a això es va sumar allò que ja havien 

creat perquè s’avergonyís: “Sigueu nets, 

parleu francès.” Perquè la criatura no ho 

passi malament, canvies. A l’Alguer una 

persona m’explicava que el seu pare li 

parlava italià perquè no volia que sofrís 

com ell per parlar alguerès. La majoria de 

gent no és conscient de com una llengua 

desapareix. 

—Creieu que falta més consciència d’això, 

també des dels partits independentistes? 

—Sí. Formo part del Grup Koiné i vam 

reaccionar davant la proposta d’Oriol 

Junqueras, que va dir que en una futura 

república catalana el català i el castellà 

serien llengües oficials. Si ja t’has independitzat 

i la teva proposta lingüística és 

que tot continuï igual, que el català sigui 

una llengua dominada i acomplexada

57 

vilaweb.cat 



davant una de dominant, tu mateix la 

condemnes. Les llengües només se salven 

si són imprescindibles. Al cap d’un 

temps, CiU va dir el mateix perquè hi ha 

la por de quedar com un supremacista. 

La gent es pensa que per tenir la convivència 

de totes dues llengües en igualtat 

d’estatus no passa res, i el bilingüisme 

és terrible, és mortal. Portarà el català 

a l’extinció perquè el castellà ja ocupa 

tot l’espai que li toca territorialment 

al català. 

—No hi ha casos de bilingüisme en què 

totes dues llengües convisquin amb 

normalitat? 

—No, ni un. Una llengua sempre s’acaba 

imposant. I volem que la llengua 

que s’acabi imposant sigui el català. 

El castellà és una llengua molt important, 

que parla molta gent, i molta 

gent aquí. Cal donar-li el valor que té 

com a llengua important, però el país 

ha de funcionar en català. Ara tenim 

una nació sense estat. En cas d’independència, 

si perdem la llengua, 

tindrem un estat sense nació. L’única 

cosa que ens fa catalans és la llengua. 

Quan era petit, odiar 

l’estat era molt fàcil. I 

l’amor als animals em 

va portar al naturisme, a 

no matar, no fer mal, al 

vegetarianisme... Fins i tot 

vaig aprendre esperanto! 

Sóc anarquista sense 

haver estat educat per a 

ser-ho 

Som catalans perquè parlem català. Si 

no, som “los catalanes”, que és com dir 

“los sorianos”. Què haurem aportat al 

món, de diferent? Ens classificaran com 

a espanyols, com a castellans. Haurem 

creat una república sud-americana al 

cor d’Europa, castellana. 

—M’agradaria acabar l’entrevista parlant 

de la vostra faceta d’escriptor. Heu 

escrit més de cent llibres. Quin és el 

secret? 

—No entenc com ho he fet, perquè treballava 

a la universitat. He escrit novel·les, 

poesia, llibres d’ensenyament, llibres 

traduïts a l’èuscar, al danès, a Braille... 

Una vegada, a Alacant, vaig presentar 

un llibre en una escola amb nens cecs: 

“Qui no entengui el català, que aixequi la 

mà”, vaig dir. “Podem fer la presentació 

en català, perquè aquells que no l’heu 

aixecada m’enteneu i aquells que l’heu 

aixecada, també.” Van riure i me’ls vaig 

posar a la butxaca. D’aquesta manera 

sempre es genera més interès... 

—Aquest contacte amb el jovent us ha 

dut a escriure molts llibres per a joves, 

però també per a adults. Quin patró 

creieu que es repeteix a la vostra obra? 

—L’amor a la natura, a la justícia i a la 

llibertat. Ala de Corb, per exemple, és un 

pirata al Carib del segle XVII que lluita 

contra els imperis i allibera esclaus. Tinc 

tres llibres representatius d’aquests temes: 

Dolor de llengua, l’Animalari i Contes 

per a un món millor. 

—Sobre utopies, a La vida promesa parlàveu 

força de l’anarquisme. És compatible 

ser anarquista i independentista? 

—Volem carregar-nos l’estat que tenim 

davant, després ja veurem... Quan era 

petit, odiar l’estat era molt fàcil. I l’amor 

als animals em va portar al naturisme, a 

no matar, no fer mal, al vegetarianisme... 

Fins i tot vaig aprendre esperanto! Sóc 

anarquista sense haver estat educat per 

a ser-ho. 

ALBERT SALAMÉ

58 

ENTREVISTA 

vilaweb.cat 


CLARA ARDÉVOL MALLOL 

MARTA DAVIU 

“L’única cosa que fa la 

Generalitat és rentar-se 

la cara, deixar tota la 

situació en mans dels 

centres” 

Entrevista a la portaveu del SEPC sobre la 

vaga contra la llei Castells i en defensa de la 

immersió lingüística 

Avui és la jornada principal de la 

vaga estudiantil contra l’anomenada 

“llei Castells” i en defensa 

del model d’immersió lingüística, 

després de la sentència que 

imposa un 25% de castellà a les escoles i 

instituts. A l’educació secundària, la vaga 

s’ha convocat per tots dos motius, però a 

l’ensenyament superior ja va començar 

ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona, 

i és convocada tan sols contra la llei 

impulsada pel ministre d’Universitats 

del govern espanyol, Manuel Castells. 

El Sindicat d’Estudiants dels Països 

Catalans (SEPC), convocant de la vaga, 

denuncia que la llei Castells retalla 

el poder de decisió dels estudiants i 

omet qüestions com ara la llengua, les 

pràctiques remunerades i l’accés a la 

universitat. Parlem de tot plegat amb 

Marta Daviu, la portaveu del sindicat, 

que la setmana passada, en una concentració 

a Canet de Mar, va demanar 

que el govern actués per blindar el català 

a les escoles. 

—El SEPC ha pres posició contra la llei 

Castells. Per quins motius? 

—Ens sembla un atac directe a l’educació 

entesa com a dret i al sistema educatiu 

dels Països Catalans. Es posa l’educació 

en mans d’empreses privades i es permet 

que es converteixi en un negoci, una 

mercaderia de la qual s’extreu benefici. 

Les empreses privades converteixen la 

universitat en un engranatge més del seu 

procés de creació de treballadors per al 

mercat laboral. 

PRATS I CAMPS

59 

vilaweb.cat 


MARTA DAVIU 

La universitat pública fa anys que pateix 

d’infrafinançament. En compte de solucionar-ho amb 

polítiques públiques i un augment del pressupost, es 

permet que aquests diners vinguin d’empreses privades 

—A què us referiu quan dieu que l’educació 

es posa en mans d’empreses privades? 

—La universitat pública fa anys que pateix 

d’infrafinançament. En comptes de 

solucionar-ho amb polítiques públiques 

i un augment del pressupost, es permet 

que aquests diners vinguin d’empreses 

privades. En el moment en què posen 

diners dins de la universitat tenen privilegis, 

com ara formar part d’òrgans decisoris 

del consell social, al qual aquesta 

llei atorga més competències, com les 

relatives als pressupostos de la universitat. 

La universitat els publicita, i no em 

refereixo tan sols a posar seus del Banc 

Santander dins les facultats, per exemple, 

sinó que aquesta publicitat sigui dins 

el temari. Poden opinar sobre els plans 

docents i modificar-los. La qüestió de 

crear els perfils de treballadors perfectes 

la veiem, per exemple, en l’augment de 

l’anglès. Els convé que augmenti perquè 

els treballadors no estiguin arrelats i 

puguin treballar a qualsevol lloc. Això, a 

més, va en detriment del català. 

—Com es manifesta, això? 

—La qüestió no són tan sols les assignatures 

en anglès, sinó que no es blinden les 

que es fan en català. A les guies docents hi 

ha marcat un idioma, però no es respecta. 

Una llei estatal hauria de vetllar perquè 

les llengües en perill siguin blindades, 

però passa al revés: l’única cosa que fa és 

incentivar les llengües estrangeres. Volen 

un mercat laboral en què les persones 

siguin flexibles i desarrelades: que avui 

puguis treballar a Catalunya, l’endemà a 

Itàlia i l’endemà als Estats Units. Per tant, 

que no et sentis d’un lloc ni necessitis la 

llengua d’aquell lloc, com podria ser el 

català, que forma part de la identitat dels 

Països Catalans. Que puguis treballar allà 

on el mercat et necessita. 

—També heu criticat que perdeu capacitat 

de decisió com a estudiants. 

—La llei ens redueix a òrgans merament 

simbòlics i consultius. No podem aprovar 

res en cap òrgan decisori de la universitat 

perquè ens redueix la poca presència que 

hi tenim. També som contraris a la llei 

de convivència universitària, impulsada 

pel mateix ministre. Hi ha un punt que 

preveu sancions d’expulsió de la universitat 

de tres mesos a tres anys. Té la 

voluntat de desmobilitzar i desorganitzar 

el moviment estudiantil i ataca drets tan 

fonamentals com la reunió, la manifestació 

i la vaga. Per una banda, t’ataquen 

el sistema educatiu i, per una altra, eviten 

que puguis queixar-te. Part de l’impuls 

d’aquesta llei s’explica perquè a Catalunya 

hi ha un moviment estudiantil 

organitzat. Té la voluntat d’atacar el 

moviment estudiantil català i dels Països 

Catalans en general. 

—Una de les reivindicacions que repetiu 

és la de facilitar l’accés econòmic a la 

universitat. Com trobeu que ho aborda 

això el ministeri espanyol? 

—Intenten vendre’ns aquesta llei com 

a progressista, i sobre l’accés a la universitat 

només diu una frase de l’estil 

que ha d’estar garantida per a tothom i 

que és un dret fonamental. Una frase no 

farà baixar els preus de les matrícules ni 

que els estudiants de classe treballadora 

puguin estudiar. Tampoc no soluciona el 

problema de les pràctiques no remunerades. 

Més de la meitat dels estudiants 

treballen per poder-se pagar la carrera, 

i les pràctiques s’acostumen a fer en 

horari no lectiu, l’horari en què treballen. 

Per tant, si aquestes pràctiques no són 

remunerades, hauran de deixar d’estudiar. 

A més, el fet d’aprendre no justifica 

l’explotació laboral. Qualsevol feina ha de 

ser remunerada. 

—Sobre l’accés a la universitat, sovint 

s’argumenta que les beques el garanteixen. 

—És evident que les beques són un fracàs. 

Ni n’hi ha prou ni són ben repartides 

ni tenen en compte tots els ítems que 

necessiten els estudiants. Són com una 

tireta que ni tan sols cobreix la ferida. 

Cal la gratuïtat de la universitat, que realment 

sigui accessible. La barrera no és 

tan sols en l’accés a la universitat, també 

durant els estudis. La beca la tindràs, o 

no, una vegada estudiïs. Moltes vegades 

arriben a final de curs, quan ja has hagut 

d’avançar diners. No són una realitat 

palpable i efectiva per als estudiants que 

ho necessiten. 

—Als instituts, l’altre motiu de la vaga 

és la sentència que imposa el 25% de 

castellà a les aules. Com creieu que s’ha 

d’entomar aquest nou atac a la llengua? 

—Primer, cal exigir a la Generalitat, al 

Departament d’Educació, que blindi el 

català i que impulsi mesures reals per a

60 

vilaweb.cat 


MARTA DAVIU 

Si s’ha fet algun piulet 

contra l’infant de Canet, 

nosaltres no ens en 

responsabilitzem perquè 

no parlem d’aquestes 

famílies, sinó de les 

altres, de les que sí que 

volen el català 

salvar-lo. Ara mateix l’única cosa que fan 

és rentar-se la cara, deixar tota la situació 

en mans dels centres i no fer res més 

que passar-se la pilota. També cal fer una 

crida a la desobediència: els estudiants 

hem d’exigir que se’ns facin les classes 

en català i cal que els professors no acatin 

la sentència, sobretot les direccions dels 

centres. Cal desobeir la sentència i continuar 

fent classes en català. Blindar-lo, 

perquè corre perill, desapareix d’aules i 

patis. I el model d’immersió lingüística 

ha demostrat ser veritablement efectiu. 

A més, des del 2005, només vuitanta 

famílies han demanat l’escolarització 

en castellà... 

—La sentència afecta escoles i instituts, 

però com creieu que han de reaccionar 

les universitats? Darrerament, s’ha 

parlat força de la reculada del català a la 

universitat. 

—Per molt que el pla docent digui que la 

classe és en català, si un alumne demana 

que es faci en castellà sovint s’acaba canviant. 

Hem d’alçar la veu i dir que volem 

la classe en català. Com a moviment estudiantil, 

l’any passat vam presentar al 

conjunt de rectors un compromís contra 

la crisi educativa. Un dels punts exigia 

un 80% de català a les universitats. Es 

treballa perquè s’acabi fent efectiu. 

—Alguns professors potser no es veuran 

amb cor de desobeir. 

—Evidentment, sempre ens hi juguem 

una mica, però és que ens hi juguem 

una llengua. I el català no és tan sols 

una llengua, forma part de la història, 

la cultura i la identitat dels Països Catalans. 

Empatitzem amb els professors, 

i per això fem la crida a la Generalitat 

i al Departament d’Educació perquè 

prenguin mesures d’una vegada i deixin 

de rentar-se la cara i fer veure que no 

veuen res. Si el govern hagués blindat fa 

anys el català, ara ens trobaríem en una 

situació lingüística menys perillosa. Es 

renten la cara dient que no patim, que 

tranquils, que no s’acabarà aprovant... 

Pensant que això farà que demà el català 

deixi de perillar. 

—Com valoreu la resposta social en 

general? 

—Mobilitzar-se és essencial en tots els 

atacs que rebem als Països Catalans diàriament 

i de manera recurrent de l’estat 

espanyol. Ara, també cal que les persones 

que parlem català prenguem consciència 

de l’emergència lingüística. Cal que anem 

al teatre i parlem català, que parlem català 

a les escoles, als fills i filles... Diuen que 

una llengua no desapareix perquè qui no 

la sap no l’aprèn, sinó perquè qui la sap 

no la parla. La responsabilitat màxima 

és del govern, però la responsabilitat 

individual també és important. 

Estudiants i professors s’aixequen i 

diuen prou a la marginació del català 

—Per acabar, volia preguntar-vos per 

la campanya mediàtica que hi ha contra 

entitats i persones que s’oposen a 

la sentència del 25%. Fins i tot us han 

esmentat en algun article a la premsa 

espanyola. Què en penseu? 

—És un escàndol i diuen coses que ni tan 

sols són certes. També circulen fotografies 

meves per xarxes amenaçant-me, 

però ho miro poc i no m’hi faig mala sang. 

Juguen al joc de sempre, a aquest paper 

victimista de fer-nos terroristes, encara 

que l’únic que defensem sigui una evidència: 

que cal fer alguna cosa en aquesta 

situació d’emergència lingüística. Si s’ha 

fet algun tweet contra l’infant de Canet, 

nosaltres no ens en responsabilitzem 

perquè no parlem d’aquestes famílies, 

sinó de les altres, de les que sí que volen 

el català.

61 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

MARINA GAY, PORTAVEU DE SOM ESCOLA 

“Atacant la llengua, volen fracturar 

la societat catalana” 

Entrevista a Marina Gay, membre de la junta directiva d’Òmnium 

Cultural i una de les portaveus de la plataforma Som Escola

62 

MARINA GAY 

vilaweb.cat 


TXELL PARTAL 

La plataforma Som Escola ha convocat 

demà una mobilització per a 

defensar el model d’escola catalana 

en resposta de la sentència del Tribunal 

Suprem espanyol que ordena 

que l’ensenyament a Catalunya sigui en 

castellà en almenys el 25% de les hores 

de docència. Per això, avui entrevistem 

Marina Gay, membre de la junta directiva 

d’Òmnium Cultural i una de les 

portaveus de Som Escola. Hi parlem de la 

importància de la manifestació de demà: 

“Veiem que la resposta de l’administració 

és molt tímida, per no dir molt poc 

eficaç. La manifestació és cabdal per a la 

defensa i el blindatge del model d’escola 

catalana.” 

A Som Escola es mostren preocupats perquè 

el model d’immersió lingüística, tal 

com es va concebre als anys vuitanta, ha 

rebut clarament la deixadesa i la desídia 

de l’administració educativa. Defensen 

que cal actualitzar-lo per garantir que 

sigui un model de cohesió social. 

—Per què és important la manifestació 

de demà? Què hi ha en joc? 

—La manifestació convocada per Som 

Escola és cabdal per a la defensa i el blindatge 

del model d’escola catalana. Sobretot 

amb el propòsit amb què el vam 

concebre als anys vuitanta, en el sentit 

de poder educar en igualtat de condicions 

tots els infants i joves del nostre país, i 

especialment a través del català com a 

llengua que possibilitat la cohesió social 

i la progressió dins la societat. Aquest 

model precisament no segrega per raó 

de llengua. Té un propòsit molt clar, fer 

de vertebració social. Quan és agredit 

pels tribunals, és molt important que 

hi hagi una reacció contundent per part 

de la societat. Hem de deixar clar que no 

volem que ens toquin l’escola. Trencar 

aquest model significa trencar la cohesió 

social del país. 

—El model d’immersió és en joc, però 

no solament per les decisions judicials... 

—A Som Escola ens preocupa el fet que 

el model d’immersió lingüística, tal com 

es va concebre als anys vuitanta, ha rebut 

clarament la deixadesa i la desídia 

de l’administració educativa. Cosa que 

ha fet que se n’hagi anat abandonant 

la implantació. A més, no tan sols s’ha 

abandonat el model, sinó que no s’ha 

actualitzat tenint en compte els canvis 

de context sociocultural que hi ha al 

segle XXI. Tot plegat ha fet que el model 

d’escola catalana estigui molt fràgil. Ja 

ho vam veure amb les dades del consell 

superior d’avaluació respecte de l’ús 

del català a les aules. Era molt crític. I la 

tendència és molt negativa. Per tant, ja no 

solament es tracta de defensar el model 

sinó que hem de poder-lo actualitzar 

per garantir que en sigui un de cohesió 

social. És un debat molt complex, però 

molt necessari. A l’administració li costa 

molt d’entomar, però cal fer-ho. 

—A Som Escola treballeu en aquest sentit? 

Com es repensa el model? 

—Veiem molta confusió i desorientació 

sobre l’actualització del model. La societat 

té molts dubtes. És normal perquè 

dins la comunitat educativa es defensen 

alternatives molt diverses. No serà un 

debat gens fàcil. Hi ha gent que opta 

clarament per la immersió lingüística, 

diuen que cal aplicar-la bé i ja està. Però 

també hi ha qui proposa alternatives. 

Cal analitzar-ho bé. Cal veure com ens 

assegurem que el català és la llengua 

vehicular a l’escola, i per als adults en 

els espais informals. El fet que hi hagi 

una distància tan gran entre allò que ens 

pensàvem que hauria de ser la immersió 

lingüística als anys vuitanta, i això que 

passa realment, fa que hi hagi una gran 

sensació d’impotència. 

—Aquests darrers anys l’escola ha canviat 

molt. 

—Aquests darrers anys ha canviat molt 

la manera d’aprendre a l’escola. Per això 

diem que no té sentit posar un percentatge 

a la llengua. Si ets una escola que 

s’estructura per projectes, les assignatures 

no saps que són i, per tant, no es 

pot partir l’horari en quatre trossos i 

fer-ne una part en castellà, sinó que s’ha 

de formular d’una altra manera. L’única 

cosa que ens demana la llei és que els 

resultats quant a competències lingüístiques 

de l’alumnat demostrin que són 

competents en català, castellà i anglès. I 

això és garantit. Ara cal treballar perquè 

també es garanteixi el reconeixement 

social del català. I, per tant, que la funció 

de l’escola vagi més enllà d’una qüestió 

de quantes hores fas de llengua, i que es 

vertebri com un referent de com volem la 

societat. Per això és molt important que 

el català estigui normalitzat a l’escola. És 

allò que aspirem que passi a la societat. I 

ho hem d’aconseguir sense menystenir el 

castellà, els infants també l’han d’aprendre 

perquè és a la societat. 

—Creieu que es fa una defensa ferma del 

model per part de la Generalitat? 

—Veiem que la resposta de l’administració 

és molt tímida, per no dir molt poc 

eficaç. I això no ajuda gens. No es troba la 

manera de protegir els directors i docents 

dels centres. I això implica una amenaça 

de fractura dins la comunitat educativa. 

Ja no solament es tracta de 

defensar el model sinó que 

hem de poder-lo actualitzar 

per garantir que en sigui un 

de cohesió social

63 

vilaweb.cat 


MARINA GAY 

Cal veure fins a quin punt 

el fet que tinguem les 

competències transferides en 

educació significa que podem 

protegir el català. Sembla que 

malauradament no depèn de 

nosaltres 

Cal descobrir de quina manera amb la 

nostra actuació com a país podem blindar 

el model d’escola com creiem que ha de 

ser. És molt important que la immersió 

no deixi de tenir consens, que no ens 

trobem que la societat queda dividida 

pel model d’escola. Per això cal que el 

govern ho defensi com a model del país, 

que el català sigui la llengua vehicular. 

Però per a aconseguir-ho, cal el suport 

de les administracions i que es destinin 

els recursos necessaris perquè les escoles 

puguin desenvolupar-se en català. 

—Cambray va dir que no podia blindar 

la immersió fins que Catalunya no fos 

independent. Què passa, mentrestant? 

—Realment tenim un problema d’encaix. 

Cal veure fins a quin punt el fet que 

tinguem les competències transferides 

en educació significa que podem protegir 

el català. Sembla que malauradament no 

depèn de nosaltres. En tot cas, mentre 

sí que hi depenia, s’haurien pogut fer 

més coses. Ara com ara, es poden fer 

més coses per ajudar a la presència del 

català a la societat. Cal que el català es 

vegi com una llengua de progressió social. 

Segurament aquí és on hem perdut 

més. Hi ha gent que pensa que el català 

no li és útil. Aquesta és la gran qüestió, 

com garanteixes que l’ús i l’aprenentatge 

del català a les escoles és efectiu. 

A Som Escola hem dit sempre que, amb 

aquesta sentència, no volen atacar tan 

sols la llengua, sinó que vol fracturar el 

consens en el model d’escola. Cal evitar-ho, 

perquè atacant la llengua, volen 

fracturar la societat catalana. No pot ser 

que per defensar la llengua acabem amb 

una societat fracturada. 

—Dieu que és un model de consens, 

però cada vegada ho és menys? El PSC 

no anirà a la manifestació de demà. 

—És molt greu que els socialistes renuncien 

a allò que sempre havien defensat. 

Sempre havien dit que el model d’escola 

estava pensant per no segregar per qüestió 

de llengua. Ara es veu que no és prioritari 

defensar el nostre model d’escola. 

És un element crític que caldrà veure com 

treballem. Però és evident que la qüestió 

de la llengua i el dret de l’educació lingüística 

dels infants no pot dependre del 

color polític que hi ha el govern. És molt 

mala notícia que el PSC hagi renunciat a 

defensar la immersió lingüística. 

—Aquests dies hi ha hagut crítiques 

cap a la plataforma. Hi ha hagut sectors 

que s’han queixat que la manifestació 

arriba tard. 

—Som Escola és formada per cinquanta-quatre 

entitats. En realitat, ara ja som 

més perquè aquests dies hi ha hagut moltes 

adhesions... Ser tantes entitats ens fa 

poc àgils a l’hora de respondre, encara que 

a la vegada les decisions que es prenen 

dins la plataforma són molt robustes. No 

crec que no hàgim respost, sinó que hem 

respost a poc a poc, perquè ens costa més 

aconseguir prendre consensos dins la plataforma. 

Som entitats que venim de punts 

de vista molt diferents. Ens vam activar 

tan bon punt va sortir la sentència, però 

vam trigar a fer públic el posicionament. I 

per això és normal que hi hagi gent amb la 

sensació que no vam respondre. Aquesta 

mena de plataformes són molt complicades 

de gestionar, però, alhora, són molt 

valuoses per a poder defensar els grans 

consensos de país. No hi podem renunciar, 

sinó que les hem de fer més fortes. 

—Una altra crítica ha estat que és una 

protesta amb un to massa lúdic o festiu. 

L’ANC, per exemple, reclamava un to 

més reivindicatiu. 

—Dins Som Escola també hi ha hagut 

posicionaments diferents. Sempre es va 

pensar en una resposta reivindicativa, 

però a partir d’aquí, la mobilització pot 

tenir un caire més cultural o festiu, o fer 

una manifestació. Es van valorar unes 

quantes opcions i al final ha quedat una 

solució de consens que ens semblen que 

reflecteix totes les posicions que hi havia. 

I, en qualsevol cas, com que es va filtrar 

el debat intern que vam tenir, l’ANC suposo 

que va treure les seves conclusions 

i posicionament. Després del seu acte, 

l’Assemblea s’afegeix a la nostra mobilització; 

per tant, benvinguts.

64 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Moment de l’arribada d’un tren de Gandia el dilluns 13 de desembre (fotografia cedida per l’usuari de Twitter @Don_pesimo). 

La lenta i programada agonia del 

servei de rodalia de Renfe a València 

Les cancel·lacions i retards que tant enutgen els usuaris de Renfe són conseqüència 

de la política de deixadesa voluntària del servei · Les inversions en grans estructures 

han ocasionat un deteriorament que sembla irreversible 

ESPERANÇA CAMPS BARBER 

Dilluns, o dimarts o dimecres o dijous… Dos quarts de vuit del 

matí, o les vuit o les nou o les quatre de la vesprada. L’andana, 

qualsevol andana de qualsevol estació, és plena de persones que 

esperen el tren per anar a València a treballar, a estudiar o a fer 

qualsevol altra gestió. A l’Estació del Nord de València, l’escena 

es repeteix amb persones que volen eixir de la ciutat. Ha tornat a 

passar. El tren de rodalia no arriba a l’hora prevista i els viatgers 

fan anar la mirada del rètol lluminós de l’estació a la pantalla 

del mòbil. Gests de nerviosisme i murmuris. Algú diu que Renfe 

anuncia un tren d’ací a deu minuts o potser vint. Els comentaris 

apugen de to. També, la gesticulació dels uns i dels altres. 

El compte de Twitter del servei de rodalia de Renfe es troba 

entre els destacats dels usuaris del tren. Alterna la publicació 

de recomanacions sanitàries amb propostes per a visitar un 

betlem gegant o la publicitat del Bioparc, amb els avisos de les 

cancel·lacions dels trens i dels retards. A voltes anuncia que la 

ruta es farà en autobús. Fins i tot, a última hora del vespre, 

avança els trens que no circularan l’endemà. Això es pot saber 

perquè si un conductor es posa malalt i demana una baixa, ja 

se sap que deixarà de fer tots els serveis que tenia assignats. 

Poden ser cinc o sis recorreguts i, per tant, cinc o sis cancel·lacions 

totes d’un cop.

65 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Vuit anys d’un declivi planificat 

Aquesta situació no és nova. Juan Ramon Ferrandis, maquinista, 

delegat sindical de CGT i membre de la plataforma Indignats 

amb Renfe, explica a VilaWeb que les anomalies en el servei 

van començar fa vuit anys, aproximadament. El deteriorament 

del servei ha estat constant i progressiu. “Hi ha molta falta de 

personal. Renfe ha tret molt poques places per a substituir el 

personal que es jubilava. El primer any es podia suportar. Es 

treballava un poc més o s’ajornaven els descansos als moments 

de menys feina, però això ha anat sumant i hi ha un dèficit tan 

gran que han començat a suprimir trens.” Segons Ferrandis, a 

tot el País Valencià hi ha 450 maquinistes, i perquè el servei 

funcione correctament, se n’han de menester 520. 

Ferrandis denuncia que, a banda de maquinistes, també falta 

material. Molts viatges se suspenen perquè no hi ha trens 

disponibles per a eixir a fer el servei. De retruc, això impedeix 

que es complesca la promesa de fer circular dobles unitats per 

a evitar aglomeracions quan s’ha anul·lat un tren anterior o 

en dies que es preveu la presència de més viatgers. I aquesta 

mancança de material rodant pot ocórrer o bé perquè no hi 

ha combois físics aturats a les estacions, o perquè el que hi ha 

està avariat i no es pot reparar perquè també falta personal 

als tallers. 

Un darrere l’altre. Dilluns van ser prop de vint al llarg de tot 

el dia, però els dies anteriors, eren deu o vuit o dotze. I ahir 

dimarts, més de quinze. Un rosari de notificacions. Depèn de la 

sort en aquesta ruleta incerta que és el servei de rodalia de Renfe 

que els usuaris que esperen a les andanes arriben puntuals a 

fer un examen o a saber els resultats d’unes proves mèdiques. 

Segons les dades facilitades per Ferrandis, durant els cinc 

anys anteriors a la pandèmia, Rodalies València va suprimir 

20.500 trens. És a dir, una mitjana de 4.100 cada any. L’any 

que més se’n van anul·lar va ser el 2019, amb 7.590. Això fa 

una mitjana de vint trens diaris. Trens de rodalia que havien 

d’eixir, que estaven programats i no van eixir. Són els registres 

més recents que hi ha, perquè l’any 2020 va ser extraordinari 

per l’aturada global. 

Un matí negre de supressió de trens fa créixer la indignació 

dels usuaris de Renfe a València

66 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Indignats 

Aquest deteriorament progressiu del servei ha ocasionat un 

malestar, també creixent i progressiu, dels usuaris. Fa més de 

tres anys que la plataforma Indignats amb Renfe organitza 

protestes per a reclamar un servei digne de ferrocarril. N’hi 

ha una altra de ben activa que és Usuàries del Tren Valencià. 

Totes dues treballen conjuntament. 

plens de gom a gom i els viatgers denuncien que no es poden 

mantenir les normes de prevenció de la covid que el mateix 

compte de Twitter de la companyia recomana. 

Rafael Villalba és un dels portaveus de la plataforma d’indignats. 

Viu a València i treballa a Vila-real. És un usuari contumaç 

i convençut del ferrocarril. “Sempre hem intentat protestar 

utilitzant les poques eines que tenim. Hem parlat amb polítics, 

hem fet protestes i hem recollit signatures. Ens hem mogut 

molt de manera molt respectuosa i pacífica, però veiem que 

això no funciona i que les institucions no responen i no ens 

donen suport.” 

Ara se senten estafats, diu, i intentaran obrir una via judicial 

contra Renfe encara que reconeix que tenen pocs recursos 

econòmics. “Els usuaris ens pressionen perquè fem accions 

més contundents. La gent comença a enfadar-se i 

tenen tota la raó. Hi ha persones que han hagut de deixar 

la feina perquè no poden conduir i l’únic mitjà de transport 

possible era el ferrocarril”, diu Villalba, que lamenta que 

fins i tot el Síndic de Greuges haja respost a la seua queixa 

enviant-los la carta de resposta de Renfe, sense prendre 

cap més iniciativa. 

Mala gestió 

En la conversa amb VilaWeb, Villalba i Ferrandis coincideixen 

a atribuir a la mala gestió dels recursos la principal causa del 

caos ferroviari que es viu darrerament. “Una empresa que 

gestiona un servei públic com el ferroviari ha de preveure que 

els maquinistes es jubilen o es posen malalts. El que volem és 

que Renfe gestione bé. No ens resol res que ens retornen els 

diners, volem que Renfe ens done el servei que té encomanat”, 

diu Villalba. 

L’última acció que han posat en marxa per les xarxes socials 

és demanar als usuaris que facen visible l’enuig fent onejar 

mocadors al vent cada volta que hi haja una cancel·lació o 

un retard. Espontàniament, Twitter ja s’omplia diàriament de 

fotografies i de vídeos d’usuaris que se senten molt mal tractats 

per la companyia pública. Aquests dies, el ressò s’ha multiplicat. 

Els usuaris, de totes les edats, de totes les procedències, posen 

en solfa els retards constants, les anul·lacions i les condicions 

insalubres en què s’han de fer molts trajectes. Els vagons van 

Relacionen aquesta mala gestió amb les inversions milionàries 

en el TGV o en infrastructures que no tenen una relació 

directa amb la millora del servei. A la vegada, denuncien 

deixadesa en el manteniment d’algunes línies, com la R5 

de Sagunt a Caudiel. “Han llevat vies a les estacions perquè 

els trens cada volta hagen d’esperar més per a creuar-se, 

perquè no hi ha doble via i ni tan sols està electrificada”, 

denuncia Rafael Villalba. 

Des de la seua experiència com a sindicalista i treballador de 

l’empresa pública, Ferrandis explica que, aquests darrers 

anys, Renfe ha treballat amb els recursos mínims perquè hi 

havia la intenció de privatitzar el servei. “Va fer eixa aposta, 

va suprimir personal, però no s’ha arribat a privatitzar aquest 

servei i ara els ha agafat el bou. Fan ofertes de fins a mil llocs 

de treball a tot l’estat, però un maquinista tarda vora un any i 

mig a formar-se.”

67 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Les transferències 

La insatisfacció dels usuaris i de tantes persones pel nefand servei 

de Renfe al País Valencià ha provocat diversos moviments 

polítics aquestes darreres setmanes. D’una banda, Compromís 

ha insistit a demanar la transferència del servei de rodalia a 

la Generalitat. Consideren que sense mantenir la dependència 

de Madrid se’n podria millorar la gestió. La coalició ha insistit 

a remarcar quines són les inversions estatals en els trens de 

proximitat i les ha comparades amb el que s’inverteix en les 

grans infrastructures. Segons les seues dades, l’estat espanyol 

inverteix 98 euros per cada usuari de TGV i 0,0015 euros per 

cada usuari del tren de rodalia. 

La pandèmia i el canvi climàtic 

A la vista de les condicions en què es fan alguns trajectes, Rafael 

Villalba insisteix a demanar la intervenció de la Conselleria 

de Sanitat. Es declara un amant del ferrocarril, perquè viatjar 

en tren permet descansar, estudiar o fins i tot dormir, però 

reconeix que molts usuaris han deixat d’utilitzar-lo. “Molts 

usuaris han optat per anar amb cotxe. Si és això el que persegueixen, 

ho han aconseguit. Això empitjora la congestió a 

l’entrada de les ciutats en hora punta. És un problema sanitari 

que no s’aposte pel ferrocarril.” Villalba remarca el fet que el 

vestíbul de l’Estació del Nord de València serveix moltes voltes 

de lloc d’exhibició i promoció per a marques d’automòbil. 

“És lamentable que promocionen els cotxes i no el tren. No ho 

entenem de cap manera.” 

Quant a la pèrdua de viatgers a rodalia, Juan Ramon Ferrandis 

diu que fa una dècada es feien més de vint-i-quatre milions de 

viatges anuals. Enguany no arribaran als deu milions. 

Han recordat també que entre els anys 2010 i 2020 s’havien 

pressupostat 3.400 milions d’euros dels quals s’ha executat 

un 0,009%. 

Fa mesos, Compromís va obrir una web que du el compte 

dels trens que s’anul·len cada dia, dels que circulen amb retard 

i, fins i tot, dels minuts de temps que els usuaris han perdut 

esperant a les andanes. 

També el Partit Socialista demana la transferència del servei. 

Ho va anunciar el president Ximo Puig en el debat de política 

general fa uns mesos, i ara, el conseller de Política Territorial, 

Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España, ha recordat que el 

procés ja ha començat. Són en la fase preliminar de les reunions 

tècniques, i la conselleria desconeix si el pressupost general 

de l’estat del 2022 preveu una transferència econòmica a la 

Generalitat per a fer front a la gestió. 

El conseller ha respost, per escrit, a preguntes de VilaWeb que 

lamenta profundament els incidents i els problemes que el ser-

68 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

vei causa a totes les persones per motius laborals o d’estudis, i 

ha reconegut que el servei és millorable. Ha dit també que s’havia 

reunit amb el responsable dels trens de rodalia de València, 

Juan Carlos Fulgencio, qui va ser delegat del govern espanyol 

al País Valencià, per a demanar-li solucions immediates. 

España es va reunir a final de novembre a Madrid amb el 

president de Renfe, Iasías Táobas, per fer-li saber la indignació 

entre els usuaris pel funcionament del tren de rodalia. “El 

president de Renfe ens va traslladar que l’escenari plantejat 

és que en els primers mesos de l’any vinent es vaja recuperant 

progressivament la normalitat al servei de Rodalia.” 

Mocadors 

L’escena del principi d’aquest reportatge es repeteix cada dia 

a moltes estacions de línies diferents. Després de rebre el missatge 

de la incomptable anul·lació del tren, tímidament algú 

fa voleiar un mocador. I una altra persona fa sonar un xiulet. 

I després ja són quatre mocadors i tres xiulets i molts crits. 

L’escena del principi d’aquest reportatge 

es repeteix cada dia a moltes estacions 

de línies diferents. Després de rebre el 

missatge de la incomptable anul·lació 

del tren, tímidament algú fa voleiar un 

mocador. I una altra persona fa sonar un 

xiulet. I després ja són quatre mocadors i 

tres xiulets i molts crits

69 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Una dona cavallera fa botar el cavall a les festes de Sant Bartomeu de Ferreries. PRATS I CAMPS 

Per què a Ciutadella es discuteix ara 

sobre el paper de les dones a les festes 

de Sant Joan? 

La sortida de to d’un cavaller, que va dir que el lloc de les dones era a casa, ha encès 

les xarxes socials i ha obert un debat amagat fins ara · Una primera reacció és la 

convocatòria d’una concentració feminista dissabte 

ESPERANÇA CAMPS BARBER 

Hi ha una pregunta que ningú no gosava fer en veu alta: per què 

Ciutadella és l’únic municipi de Menorca on les dones no van 

dalt cavall a les festes? A les festes de Sant Joan, s’entén. Ningú 

no gosava fer-la fins ara, fins diumenge passat. Diumenge es 

presentava al Casino 17 de Gener de Ciutadella l’associació 

Salvem Sant Joan. Pandora s’hi va presentar sense avisar i va 

obrir una capsa que mai més no es podrà tornar a tancar. 

L’objectiu de l’associació, que es defineix com a apolítica, era de 

fer propostes per a preservar l’essència, la genuïnitat i l’esperit 

de la festa. Defensar-la de la gernació que cada any desembarca 

com un ramat a Ciutadella i, a parer d’aquells que la volen salvar, 

la desvirtuen i la converteixen en una entrompada global. 

Es va parlar de qüestions que vorejaven algun dret fonamental 

com ara el de la lliure circulació de les persones. Tot, per evitar

70 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

que l’esperit santjoaner de sempre es dissolgui com un sucre 

esponjat dins un magma de discomòbils i gin amb llimonada. 

Però ara, això ja no té importància. El debat és un altre. 

Les madones, a casa 

La guspira va saltar quan Joan Fedelich, pagès (l’amo, com es 

diu a Menorca) de Sant Joan Gran i president de l’associació 

salvadora, va dir unes paraules que li van néixer de ben endins, 

com l’esperit santjoaner. “A Sant Joan no volem ni política ni, 

amb tots els respectes, dones per allà enmig.” Després va dir 

que sí, que les dones, sa mare i la seva esposa, ja saben quina feina 

tenen per Sant Joan. “I no hi ha res més a xerrar”, va reblar. 

poden sortir dalt cavall per Sant Joan. El mot que més es llegia 

en aquests comentaris era “tradició”. El segon, “protocol”. 

Després venien “història”, “estima”, i més “tradició”. 

Al món de la política també hi va haver reaccions. La més 

destacada, la de la presidenta del govern, Francina Armengol, 

que, en una piulada feta dilluns a primera hora, va voler 

deixar clar que les dones no necessitam que ningú ens digui 

quin és el nostre lloc. Més dones del socialisme illenc, com ara 

Pilar Carbonero, que havia estat batllessa de Ciutadella, o la 

presidenta del consell, Susana Mora, també van reaccionar 

amb enuig. 

Ho saben, sí. Les dones pageses, per Sant Joan han de parar 

compte que les camises dels seus homes o fills o germans siguin 

ben blanques, planxades i emmidonades, que el vestit i la 

guindola siguin ben nets, que la buldrafa del cavall tengui tots 

els brodats a lloc. La posada, o la casa que tenen al poble, ha de 

ser ben neta, amb les parets ben emblanquinades i preparada 

per a la visita del be o de les amistats els dies de festa. També han 

de procurar de tenir la taula ben parada: pa amb sobrassada, 

formatge, cuixot, pastissets, pilotes amb tomatigat, coques, 

confits, carquinyols… I, també, que les ensaïmades siguin molt 

estufades i la xocolata ben espessa. 

Reacció a Ciutadella i a fora 

Les paraules del pagès de Sant Joan Gran van sortir disparades 

de la sala del Casino i van començar a rebotar de grup de WhatsApp 

en grup de WhatsApp. Primer, amb timidesa, i després de 

manera molt més desimbolta, les xarxes socials, especialment 

alguns grups de Facebook, es van omplir de crítiques a aquest 

discurs més propi de fa un parell de segles, de la Ciutadella que 

Joan Benejam descrivia a Foc i Fum, per exemple, que no de 

la Ciutadella del 2021. 

També hi havia comentaris comprensius, gent que pretenia 

explicar què havia dit Fedelich. Molts, ciutadellencs de cor i 

santjoaners de primera, entenien que potser les formes no havien 

estat adequades, però en compartien el fons: les dones no 

L’actual batllessa de Ciutadella, Joana Gomila, que diumenge 

era a la sala del Casino 17 de Gener on es feia la presentació, va 

tardar moltes hores a fer cap comentari sobre la qüestió. Va dir 

que havia anat a la reunió en representació de poble, com va a 

tants altres actes on la conviden. Per veure una reacció contra 

les paraules de Fedelich vam haver d’esperar moltes hores més. 

Gomila va escriure un text molt llarg al seu mur de Facebook. 

Va escriure que aquells mots representen un clar menysteniment 

de la dona i del seu paper a la societat. “Afirmacions com 

aquestes no tenen cabuda en una societat igualitària, moderna 

i equitativa.” El seu partit, Més per Menorca, també va fer un 

comunicat molt escarit sobre la qüestió.

71 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Hores després de dir allò que va dir, Joan Fedelich va demanar 

disculpes a les madones (pageses) que s’haguessin 

pogut sentir ofeses. Però Pandora ja havia fet la seva tasca 

i la pregunta s’havia ensenyorit de les xarxes. Per què les 

dones no poden sortir a la cavalcada per Sant Joan? Per què 

les dones no poden sortir a la cavalcada per Sant Joan? I així 

es repetia en bucle. 

De totes les respostes, la més llisa i prima que es pot llegir o 

escoltar aquests dies és: “Perquè no hi han anat mai.” Després 

hi ha tots aquells que s’aferren als protocols i a la tradició, i 

aquells que diuen que la festa sempre ha estat així, sense poder 

definir bé on naix aquest “sempre”. 

Un debat (im)possible i ajornat 

Fa uns quants mesos van aparèixer a Ciutadella unes pintades 

en què es reclamava el dret de les dones de participar en la cavalcada. 

En aquell moment, la regidora d’Igualtat, Carla Gener, 

de Podem, va aprofitar-ho per demanar que es començàs a 

xerrar d’aquesta qüestió, amb calma, amb raonaments i sense 

passió. Va dir també que havia de ser l’ajuntament que havia 

d’encapçalar el debat. Fins i tot, aprofitant que la pandèmia 

impedia de celebrar unes festes tan multitudinàries, va proposar 

d’organitzar unes jornades d’anàlisi. 

Aquestes manifestacions van molestar la batllessa, Joana 

Gomila, que va tancar ràpidament la carpeta del debat. Ara 

Gener recorda les crítiques ferotges que va rebre dins i fora 

de l’ajuntament i el poc suport de l’equip de govern. “Sincerament, 

els drets humans no s’han de debatre, i la igualtat és 

un dret humà. La versió oficial és que a l’equip de govern no 

hi va haver acord per a fer aquelles jornades, però el PSOE sí 

que estava disposat a xerrar-ne. La batllessa no en va voler 

saber res perquè deia que això s’havia de tractar dins la Junta 

Municipal de Sant Joan”. 

La Junta Municipal de Sant Joan és un organisme que, ara per 

ara, no existeix després d’haver-se extingit. Actualment, és en 

exposició pública el reglament per a constituir-la novament. 

Entre els objectius que diu que té, hi ha el d’actuar com a àmbit 

d’anàlisi i revisió de tot allò que afecta la festa, promoure’n el 

coneixement, treballar els protocols, etc. Un decàleg molt eteri 

que, quan parla de la composició de la junta, no té en compte 

la paritat dels integrants. 

Carla Gener admet que el masclisme és molt més arrelat a la 

festa que no la gent es pensa, i que les paraules de Fedelich les 

comparteix molta gent. “Sant Joan és un lobby. Un lobby de 

poder, i dóna i lleva vots. Pot fer caure ajuntaments. Imagín 

que ara, a final de legislatura, treure aquest tema no és gaire 

amable, però ha sortit i no en podem fugir. Jo, com a regidora 

d’Igualtat no en puc fugir. No tindria gens de sentit tenir una 

regidoria d’Igualtat a l’Ajuntament de Ciutadella, que el tema 

surti i que no hi fem res. No m’entra dins el cap”, diu Gener, 

que insisteix a parlar de la por. 

Madona de s’Ullestrar 

La regidora reconeix també que hi ha moltes dones criades 

al camp que no han pensat mai en la possibilitat de sortir a 

les festes com a cavalleres. També parla de por de fer visible 

aquest desig. Per a exemplificar-ho, recorda el cas de Nina 

Marquès Pons, la pagesa de s’Ullestrar que fa més de vint anys 

va gosar dir que si ella hagués pogut, quan era jove, li hauria 

agradat sortir. 

Nina Marquès, de seixanta-sis anys, va rebre moltes crítiques 

en aquell moment, i en rep encara, diu, però es referma en el 

seu discurs igualitari. “Continuï pensant que les dones haurien 

de poder anar a la festa. Tenc tres néts; una és una filleta que

72 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

“Continuï pensant que les dones haurien 

de poder anar a la festa. Tenc tres néts; una 

és una filleta que està boja amb els cavalls. 

Jo pens que quan venguin els caixers 

pagesos a convidar son pare, per exemple, 

convidaran el meu nét i no la meva néta. 

Per què no la conviden? Per què és una 

filleta?” 

està boja amb els cavalls. Jo pens que quan venguin els caixers 

pagesos a convidar son pare, per exemple, convidaran el meu nét 

i no la meva néta. Per què no la conviden? Per què és una filleta?” 

El cas de Nina Marquès no és el més habitual entre les dones 

que treballen al camp, perquè s’Ullestrar, el lloc (les terres) 

és de la seva propietat. En la majoria de casos, el lloc és d’un 

“senyor”, com s’anomenen els membres de la noblesa encara 

ara a Ciutadella. Diu que alguna vegada n’ha parlat amb 

més dones també pageses. “Se’m tiren damunt. L’excusa que 

posen és que la presència de les dones dalt cavall faria malbé 

la festa. Què és fer malbé la festa? També em diuen que hi ha 

massa cavalls, però a vegades veig homes que cavalquen que 

són jardiners i en aquest cas no complirien els protocols que 

diuen que defensen…” 

Madona de s’Ullestrar va fins i tot en contra que s’obri un debat 

sobre aquesta qüestió. “Què hem de debatre? Quin debat hem 

de fer? Això és perdre el temps. El que s’ha de fer és posar les 

eines perquè quan els caixers pagesos van als llocs a convidar, 

convidin tots els de la casa, homes i dones. És tan senzill com 

això”, diu. 

Els protocols 

Nina Marquès parla de convidar. Això té a veure amb un dels 

protocols de la festa, amb els senyors i amb l’arrel profunda 

del problema. 

Qui hi mana, a la festa? De qui és la festa? Per què algú ha 

de convidar els pagesos a participar-hi? I qui els convida? 

La resposta és que manen els senyors. Cada dos anys, un 

d’aquests senyors és nomenat Caixer Senyor i presideix la 

festa. I són els caixers senyors els que conviden els pagesos 

a participar-hi. 

Els caixers senyors són membres de la noblesa de Ciutadella. 

Comtes, barons, ducs, donys… Títols i llinatges diversos de les 

famílies preeminents de Ciutadella. Algunes encara conserven 

els palaus i els llocs. Alguns altres els han hagut de vendre perquè 

no els podien mantenir i ara són hotels amb encant al centre 

de Ciutadella o hotels rurals. Es preserven, això sí, tot el poder 

damunt la festa organitzats en la Junta de Caixers Senyors. I 

ho poden fer perquè s’ajuden entre ells. Perquè, per exemple, 

si un Caixer Senyor ja no té palau, algun altre membre de la 

junta l’hi deixa perquè pugui celebrar-hi la festa. 

La regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Ciutadella, Carla 

Gener, és molt radical quan parla de l’immobilisme que fa que la 

igualtat hagi arribat a tots els aspectes de la vida social, lúdica, 

política o cultural de Ciutadella, excepte a les festes de Sant 

Joan. “Els que no volen tocar la festa s’alimenten de mantres 

que repeteixen com ara que fa set-cents anys que Sant Joan és 

així, i això no és cert. Que Sant Joan no ha canviat mai, i no és 

cert… I totes aquestes coses que no són certes.” 

Entre tants mantres i frases fetes, a Ciutadella es diu que les 

festes de Sant Joan no tenen cap norma escrita, que és una 

tradició que passa de pares a fills. I això no és ben bé cert. Josep 

Pons Lluch, que va ser arxiver municipal, i un estudiós obsessiu 

de la festa, va aplegar els protocols de les festes i els va publicar 

l’any 1977. I, més tard, se n’han fetes diverses reedicions. 

Aquest llibre fixava l’organització de la festa i algunes idees 

sobre què és o no ser bon ciutadellenc. Pons Lluch, conegut 

per Bep Padet, va crear una escola de molts més estudiosos i 

entesos en la festa que s’han encarregat de vetllar pel seu llegat 

i per fixar-ne la doctrina. 

Un dels detalls que fossilitza Pons Lluch és el paper de la 

noblesa. Tanmateix, passa per alt que fins abans de la guer-

73 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

A Ciutadella s’ha retardat tant com s’ha 

pogut el debat sobre si les dones han de 

cavalcar o no, sobre si seria convenient o 

no que ja junta de nobles deixàs d’exercir 

el poder de lobby com fan ara i es limitassin 

a representar un paper durant dos dies... 

ra de 1936-1939 era l’ajuntament que tenia el control de la 

festa. Ho va deixar escrit Jaume Marquès al llibre Funcions de 

l’Ajuntament de Ciutadella en les festes de Sant Joan, publicat 

per Editorial Menorca. 

L’etnomusicòleg Amadeu Corbera, al llibre Les festes de Sant 

Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, editat per Lleonard 

Muntaner, resol un altre oblit de Pons Lluch: fins l’any 1946 els 

membres de les famílies nobles de Ciutadella no es constitueixen 

en Junta de la Nobleza i comuniquen al batlle que a partir 

d’aquell moment la festa serà cosa seva. Fins al punt que el dia 

de Sant Joan, quan caixers i cavallers es disposen a fer els jocs 

medievals del Pla, el Caixer Senyor va a l’ajuntament a convidar 

la corporació municipal perquè hi vagin com a espectadors. 

I ara aquesta claríssima connivència de la noblesa amb el règim 

guanyador de la guerra, amb el franquisme, per a controlar una 

festa que era popular, és tradició. 

Per tant, aquest “sempre” que addueixen aquells qui volen una 

festa fossilitzada és molt més recent que no sembla. 

Consuelo Marquès. Ferreries, Sant Bartomeu de 1970 

El debat sobre la presència de les dones a les festes de Sant Joan 

de Ciutadella arriba amb cinquanta anys de retard. Cinquanta-un, 

per a ser més exactes, perquè l’any 1970 Consuelo 

Marquès, que en tenia dinou, va sortir com a cavallera a les 

festes de Sant Bartomeu de Ferreries, la població que hi ha més 

a prop de Ciutadella. 

Nina Marquès, madona de s’Ullestrar, ho recorda. “Jo era molt 

jove quan va sortir na Consuelo a Ferreries. Jo era a la plaça i 

va sortir amb tota normalitat, i als altres pobles de Menorca 

també surten. Què passa? Som especials a Ciutadella?” 

Tradicionalment, Sant Bartomeu és viscut com un segon Sant 

Joan pels ciutadellencs, que el 23 d’agost reviuen, a la plaça 

de l’Església, els caragols de dos mesos enrere. Consuelo 

va obrir un camí que moltes dones han continuat i així han 

gaudit de les festes a tots els pobles de l’illa. A tots, llevat 

de Ciutadella. 

Les festes de Sant Joan són considerades pels ciutadellencs 

l’essència i l’originalitat. I les dels altres pobles, una còpia, 

una imitació. Unes festes de marca blanca sense uns protocols 

tan ferris, inamovibles i, presumptament, tan arrelats al pou 

de la història. 

En el cas de la resta de municipis, qui gestiona les festes patronals 

és l’ajuntament. No hi ha cap representació de la noblesa 

que les presidesqui, sinó que el paper prominent el té el batlle 

o la batllessa, i és ell, o una persona que el representa, que 

presideix la cavalcada. 

Mentrestant, a Ciutadella s’ha retardat tant com s’ha pogut 

el debat sobre si les dones han de cavalcar o no, sobre si seria 

convenient o no que ja junta de nobles deixàs d’exercir el poder 

de lobby com fan ara i es limitassin a representar un paper 

durant dos dies... 

Però ara Pandora tresca a lloure i contempla com, una setmana 

cada any, les dones de Ciutadella tornen a l’edat mitjana, 

donen la raó a Joan Fedelich i es limiten a mirar la festa des 

de baix. Amb tot, Nina Marquès, madona de s’Ullestrar, està 

convençuda que això durarà molt poc i que les coses cauran 

pel seu pes. De moment, aquest dissabte hi ha convocada una 

concentració feminista per a reivindicar el paper de la dona a 

la festa.

74 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Moviments sigil·losos a Luxemburg: 

així s’anirà resolent el 2022 la batalla 

dels exiliats 

Les peces del trencaclosques són totes damunt la taula del Tribunal de Luxemburg, 

i aquest any vinent s’acabaran d’encaixar 

JOSEP CASULLERAS NUALART 

Les peces del trencaclosques 

són totes damunt la taula del 

Tribunal de Luxemburg, i 

aquest any vinent s’acabaran 

d’encaixar. Serà el moment 

de la resolució judicial 

del gran litigi dels exiliats 

contra la justícia espanyola 

per la persecució de què han 

estat víctimes. El resultat, 

depenent de quin sigui, pot 

aplanar el camí judicial per al 

seu retorn al Principat, després 

de més de quatre anys. 

Però encara no hi ha resultats 

tangibles, tot i que les resolucions 

recents del Tribunal 

General de la Unió Europea 

(TGUE) sobre la primacia del 

dret de la UE per a advertir la 

justícia espanyola que, provisionalment, 

no pot fer detenir 

Puigdemont, ni Comín, 

ni Ponsatí, poden ser un bon 

auguri. I els nervis i errors a 

l’hora d’encarar aquest litigi 

a la part espanyola, amb la dimissió 

inclosa, en ple procediment, 

de la representant de 

l’estat espanyol al Tribunal 

de Justícia de la Unió Europea 

(TJUE) per desavinences amb 

el Tribunal Suprem espanyol, 

un símptoma de veure la batalla 

mig perduda. I mentre 

Sonsoles Centeno abandonava 

en silenci la representació 

de l’advocacia de l’estat 

davant el TJUE, tipa dels atacs 

rebuts per part de Llarena

75 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


Els advocats dels 

exiliats continuen 

movent fils en 

aquesta pugna 

judicial tan 

complexa i que té 

tants fronts oberts 

i que ningú, absolutament 

ningú, al govern espanyol no 

sortís a defensar-la, els advocats 

dels exiliats continuen 

movent fils en aquesta pugna 

judicial tan complexa i que té 

tants fronts oberts. 

El cop de Luxemburg a Llarena: 

què faria si demà tornés 

Puigdemont? 

La darrera feina de Centeno 

abans d’agafar una excedència 

i fitxar pel despatx 

Pérez-Llorca fou la presentació 

de les al·legacions 

a la demanda de mesures 

cautelars que els eurodiputats 

exiliats van presentar 

al TGUE perquè els 

retornés provisionalment 

la immunitat després de la 

detenció i alliberament de 

Puigdemont a Sardenya. 

Era la segona demanda de 

cautelars que formulaven 

en relació amb la demanda 

que van presentar contra 

l’aprovació del suplicatori 

al Parlament Europeu que 

els va retirar una part de la 

immunitat. I era la segona 

perquè la primera, resolta 

el 30 de juliol d’enguany, 

fou desestimada per part 

del TGUE amb l’argument 

principal que, com que les 

euroordres restaven suspeses 

d’ençà de la presentació 

per part de Llarena d’unes 

qüestions pre-judicials sobre 

l’abast precisament de 

les euroordres, no hi havia 

risc que els detinguessin. 

Però Puigdemont fou detingut 

a l’Alguer a instància 

del Suprem, que mantenia 

actives totes les ordres de 

detenció contra els exiliats. 

Per això aquesta segona demanda 

de cautelars. 

La cassació de les cautelars 

Però quan Sonsoles Centeno i 

els lletrats del Parlament Europeu 

registraven les seves 

al·legacions, els advocats dels 

exiliats obrien una carpeta 

nova a Luxemburg i presentaven 

un recurs al TJUE contra 

aquella primera resolució, 

la del juliol, sobre la petició 

de cautelars. Aquesta nova 

acció, registrada a l’alt tribunal 

europeu l’11 d’octubre, 

pot ser una peça clau en la 

resolució aquest any vinent 

de tot aquest trencaclosques 

judicial. 

Es tracta d’un recurs de cassació 

que qüestiona les consideracions 

que feia el TGUE 

quan el juliol deia que no hi 

havia risc de detenció, que 

les euroordres estaven suspeses. 

Però els advocats dels 

exiliats sabien que Llarena 

les mantenia actives tot i haver 

presentat unes qüestions 

pre-judicials sobre aquestes 

mateixes euroordres el mes 

de març. El jutge del Suprem 

no havia retirat les alertes al 

sistema Schengen, i n’advertien 

el vice-president del 

TGUE, que, tanmateix, no va 

veure que hi hagués un risc de 

detenció. 

Qui alinea els serveis jurídics 

de l’Eurocambra amb Espanya 

contra Puigdemont? 

L’episodi de l’Alguer va demostrar 

que s’equivocava i 

per això les segones cautelars 

de l’octubre. Tot i això, per 

a qüestionar l’argument de 

fons sobre l’actitud del tribunal 

espanyol i l’amenaça real 

de detenció, calia presentar 

aquest recurs que cerca un 

retorn efectiu de la immunitat 

als eurodiputats mentre 

no es resol el litigi principal 

contra el suplicatori aprovat 

pel Parlament Europeu. Com 

que el Parlament Europeu no 

estava al cas de la presentació 

d’aquest nou recurs al TJUE, 

va dir a les al·legacions presentades 

contra la demanda 

de cautelars al TGUE que allò 

que haurien d’haver fet els 

eurodiputats exiliats era presentar 

un recurs de cassació 

al TJUE. I això havien fet de 

manera sigil·losa. 

La resolució de la demanda 

trigarà encara uns quants 

mesos, fins ben entrat l’any 

vinent, i sempre abans de la 

sentència que el TJUE dicti 

sobre el suplicatori. Si fos 

favorable, tindria un valor 

executiu, és a dir, obligaria 

a la retirada efectiva de 

les alertes al sistema de Schengen 

contra tots ells. Però 

encara més, perquè els protegiria 

davant una possible 

resolució de les preguntes 

pre-judicials de Llarena. Si 

les pre-judicials es resolen, 

l’argument que fins ara exposa 

(i que és vàlid) la justícia 

europea per a afirmar 

que no els poden detenir, 

desapareixeria. Per això els 

exiliats volen anar més enllà.

76 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


Els dos grans procediments 

La qüestió de la immunitat 

sobrevola tot el procés de resolució 

dels dos grans casos 

en litigi a Europa: la demanda 

contra el suplicatori presentada 

pels eurodiputats exiliats 

i les qüestions pre-judicials 

presentades per Llarena. No 

serà fins ben entrat el 2022 

que el Tribunal de Luxemburg 

els pugui resoldre. I tant pot 

ser que ho faci alhora com 

que abans en resolgui un dels 

dos. Per això, el blindatge de 

la immunitat abans de la resolució 

de les pre-judicials és 

fonamental. 

Tant si arriba més aviat com 

més tard, les respostes que 

el tribunal europeu doni a les 

preguntes de Llarena determinaran 

la resolució de la batalla 

de l’exili. Perquè el TJUE 

interpel·larà a la sentència 

directament el Tribunal Suprem 

espanyol, que li demana 

que aclareixi els criteris amb 

què un estat pot rebutjar una 

euroordre. Llarena ho va demanar 

a la desesperada quan 

va veure que Bèlgica refusava 

definitivament l’extradició de 

Lluís Puig. I veia a venir que 

també passaria amb Puigdemont. 

De manera que el control 

de la causa dels exiliats 

ja no el té el Suprem, sinó el 

Tribunal de Luxemburg. 

Llarena vol saber si els arguments 

de Bèlgica per a rebutjar 

l’euroordre, com el fet 

de qüestionar la competència 

del Tribunal Suprem espanyol 

per a fer l’enjudiciament, o 

qüestionar, d’acord amb un 

grup de treball de l’ONU, que 

a l’estat espanyol es respectessin 

els drets fonamentals, 

són vàlids. I també li demana 

si podria tornar a emetre 

una euroordre contra Lluís 

Puig. Però, de retruc, Llarena 

dóna l’opció a les defenses 

d’exposar arguments i plantejaments 

sobre la validesa 

de les euroordres, i amb precedents 

com el del cas WS, 

per demanar si no s’hauria 

d’impedir que un ciutadà fos 

sotmès a un nou procés de detenció 

i d’extradició quan un 

estat membre de la UE ja l’ha 

desestimada amb sentència 

ferma. 

És el cor de la batalla judicial 

europea, que té un altre episodi 

clau a la demanda contra 

el Parlament Europeu per les 

irregularitats en l’aprovació 

del suplicatori contra Puigdemont, 

Comín i Ponsatí. Si 

la justícia europea tombés el 

suplicatori, el cop polític, i no 

tan sols judicial, seria formidable. 

Perquè no n’hi ha cap 

precedent, perquè certificaria 

que no tan sols s’han vulnerat 

els drets de tres eurodiputats, 

sinó que s’ha malmès la 

institució sencera, perquè la 

demanda va adreçada contra 

el parlament. 

Aquell dia que no els van 

deixar entrar 

Però segurament, abans no 

es resolguin aquests dos 

expedients, se’n podria resoldre 

un altre, el que té a 

veure amb les credencials 

de Puigdemont i Comín com 

a eurodiputats. Antonio Tajani, 

el president sortint de 

l’eurocambra, ho va impedir, 

tot fent cabal de la 

consigna de les autoritats 

espanyoles d’impedir-los 

d’exercir com a eurodiputats 

si abans no juraven presencialment 

la constitució 

espanyola. Van presentar 

unes cautelars al Tribunal de 

Luxemburg per poder accedir 

a l’eurocambra el dia que 

es constituïa, el 2 de juliol de 

2019, però els les van denegar. 

I el desembre d’aquell 

any, l’endemà de la sentència 

del TJUE que reconeixia 

la immunitat de Junqueras, 

el tribunal va anul·lar 

aquella decisió prèvia i va 

permetre que també Puigdemont 

i Comín poguessin 

exercir d’eurodiputats amb 

caràcter retroactiu des del 

moment que van ser proclamats 

electes. I la demanda 

de fons continua viva i és 

a punt de passar a la fase 

de la vista oral, que es farà 

el mes vinent. L’objectiu 

és que quedi clar i ben fixat 

que les autoritats espanyoles 

no poden imposar com a 

condicionant per a accedir 

al càrrec d’eurodiputat fórmules 

de jurament o accions 

similars. 

Si totes aquestes peces, durant 

l’any vinent, van encaixant, 

els exiliats tindran moltes 

més eines jurídiques per a 

poder tornar. Encara queda 

força camí per a arribar-hi i hi 

ha una incertesa lògica sobre 

quina serà la resposta final 

de la justícia europea i sobre 

els matisos i els marges d’interpretació 

que pugui donar. 

Però el camí ja és traçat i s’hi 

comença a caminar. 

Hi ha una incertesa 

lògica sobre quina 

serà la resposta 

final de la justícia 

europea i sobre els 

matisos i els marges 

d’interpretació que 

pugui donar. Però 

el camí ja és traçat 

i s’hi comença a 

caminar

77 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

La via de l’avocació: la clau de la 

discòrdia entre ERC i Junts per a 

protegir les escoles 

Tots dos partits donaran suport a una moció de la CUP perquè el departament 

n’assumeixi “la plena responsabilitat política i jurídica”, sense concretar com 

ODEI A.-ETXEARTE I JOSEP CASULLERAS NUALART 

La clau jurídica que explica 

la topada entre ERC i Junts 

per la defensa de la immersió 

lingüística és un article 

de la llei de règim jurídic i 

de procediment de les administracions 

públiques de 

Catalunya, aprovada el 2010. 

Junts vol que el Departament 

d’Educació defensi la immersió 

assumint temporalment la 

direcció dels centres afectats 

per la sentència del Tribunal 

Superior de Justícia de Catalunya 

que imposa un mínim 

del 25% de castellà, fins que 

no es reformi la llei d’educació 

de Catalunya. I demana que 

s’apliqui l’article 9 d’aquesta 

llei. Aquest precepte regula 

l’anomenada avocació, és a 

dir, estableix que “els òrgans 

administratius superiors poden 

avocar el coneixement 

d’un assumpte la resolució 

del qual correspongui” als 

seus òrgans administratius 

dependents, si és convenient 

per “circumstàncies d’índole 

tècnica, econòmica, social i 

jurídica o territorial”. Aquesta 

fou la via que l’octubre del 

2017 va seguir la consellera 

Clara Ponsatí per a assumir 

la responsabilitat de les escoles 

l’1-O. Però no hi ha acord 

entre els socis de govern per 

aplicar-la, i la discrepància 

podria obrir una altra crisi al 

consell executiu, que es reu-

78 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Resolució signada per Clara Ponsatí el 29 de setembre de 2017. 

Borràs furgava en les declaracions 

polèmiques de Gonzàlez 

Cambray de la setmana 

passada, quan va dir, després 

d’haver visitat l’escola Turó 

del Drac, que la Generalitat 

no hi podia fer res perquè el 

TSJC s’adreçava directament 

a la direcció per a executar 

la sentència. “És impossible 

que no puguem fer-hi res, 

s’hi ha de poder fer alguna 

cosa –deia ahir Borràs–. Per 

exemple, assumir la direcció 

del centre, assumir les 

competències de la direcció 

del centre per poder dir que 

nosaltres donem cobertura 

per a descarregar la pressió 

sobre els professionals.” I reneix 

avui. Per una altra, ERC i 

Junts, amb la CUP, preservaran 

la unitat d’acció al parlament. 

Segons que ha pogut saber 

VilaWeb de fonts de tots dos 

partits, ERC i Junts preveuen 

de votar demà a favor d’una 

moció de la CUP que insta el 

Departament d’Educació a 

assumir “la plena responsabilitat 

política i jurídica en la 

instrucció i aplicació” de la 

immersió en tots els centres 

educatius de Catalunya, bo i 

“garantint la seguretat jurídica 

del professorat”. Però què 

vol dir això? Com es pot fer? 

El text no concreta la manera 

d’assumir aquestes responsabilitats 

i això permetrà que 

ERC i a Junts, malgrat les diferències, 

avalin plegats l’intent 

de la CUP d’apujar el llistó de 

la defensa de la immersió pel 

govern. Una defensa declarativa 

que fins ara no ha impedit 

que els alumnes de P5 de l’escola 

Turó del Drac de Canet 

de Mar tinguin un 25% de les 

classes en castellà. 

Però, encara que ERC i Junts 

salvin la unitat al parlament, 

la via de l’avocació ha tornat a 

obrir un front de discrepàncies 

després de la tensió que ja va 

suscitar el pacte pressupostari 

amb els comuns o la taula 

de diàleg. La defensa pública 

que Junts ha fet d’aquesta alternativa 

ha molestat ERC. 

De primer, la presidenta del 

parlament, Laura Borràs, en 

una entrevista a la 2 i a Ràdio 

4, va reclamar que el conseller 

d’Educació, Josep Gonzàlez 

Cambray, assumís la direcció 

de l’escola de Canet. I més 

tard la portaveu de Junts, Elsa 

Artadi, feia extensiva aquesta 

posició a tot el partit. El 

president Pere Aragonès hi va 

respondre demanant a Junts 

que no fes partidisme i que 

demostrés responsabilitat. 

Segons Aragonès, el govern 

treballa per trobar una solució 

“sòlida, permanent i efectiva”, 

que permeti de defensar 

la immersió sense entrar en 

picabaralles partidistes.

79 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Però, encara que ERC i Junts salvin la unitat al parlament, la via 

de l’avocació ha tornat a obrir un front de discrepàncies després 

de la tensió que ja va suscitar el pacte pressupostari amb els 

comuns o la taula de diàleg 

cordava que Clara Ponsatí ja 

s’havia fet càrrec del control 

de tots els centres educatius 

uns quants dies perquè les 

escoles poguessin ser col·legis 

electorals durant el referèndum 

del Primer d’Octubre. 

En efecte, Ponsatí va signar 

una resolució en què precisament 

invocava el concepte 

de l’avocació de les competències 

que tenien atribuïts 

els responsables dels equipaments 

educatius a la titular 

del Departament d’Ensenyament. 

Però la validesa de la resolució 

era molt limitada: del 29 

de setembre del 2017, quan 

fou signada, al 2 d’octubre a 

les set del matí, amb el referèndum 

ja acabat. No tenia, 

doncs un caràcter indefinit. 

I aquesta és una de les principals 

diferències que hi ha 

entre un cas i un altre, segons 

fonts jurídiques consultades 

per VilaWeb. Aleshores, 

Ponsatí provava de protegir 

tot el conjunt de directors 

i responsables de centres 

educatius de possibles conseqüències 

legals per la utilització 

d’aquests espais com 

a punts de votació. I amb un 

objectiu concret: poder fer 

efectiu el referèndum. 

Allò que va fer Ponsatí topava 

amb la legislació, podia 

entrar en conflicte amb la 

llei d’educació de Catalunya, 

concretament amb un 

dels aspectes fonamentals: 

el principi d’autonomia dels 

centres, segons les mateixes 

fonts. Però si la resolució era 

impugnada per aquest motiu, 

si més no s’arribava a 

temps de fer el referèndum. 

Tanmateix, ara, l’avocació 

que proposa Junts pot topar 

amb aquest obstacle legal, i 

caldria veure quant trigaria 

algú a impugnar una resolució 

per assumir la direcció 

d’una escola, quant temps 

passaria fins que un tribunal 

l’anul·lés i fins a quin punt la 

conselleria estaria disposada 

a fer-ho, tant políticament 

com judicial. 

De moment, l’únic espai 

d’entesa és al parlament i en 

el terreny declaratiu, amb el 

suport a la moció de la CUP. 

Una moció que insta el govern 

a garantir que la immersió 

s’aplica a tots els centres, cosa 

que ara no passa. Els dos socis 

del govern no hi han presentat 

esmenes. Sí que n’hi han presentat 

els comuns (que volen 

que s’hi afegeixi un punt perquè 

s’atenguin les demandes 

del col·lectiu de professionals 

de les aules d’acollida i dotin 

els centres de prou recursos) i 

el PSC, Cs i Vox, que reclamen 

que s’asseguri el compliment 

del mandat del TSJC.

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB 

EN UN SETMANARI DIGITAL 

JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA

Més de 300 llibres per a regalar aquest Nadal

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?