TRANSCRIPCIÓ DEL MANUAL DE CONSELLS DE ... - IMAB GANDIA

abandonats o en ruïna. Des del primer moment, els nous propietaris dedicaren el millor dels
seus afanys a sanejar el colossal deute provocat per l’abús en el carregament de censals,
alhora que aprofitaren la situació semblant de les petites senyories dels voltants, usualment
disconformes amb les prerrogatives del nucli central, per incorporar-les als seus dominis.
Tot això a costa, a la llarga, d’acabar entrampats pels mateixos motius.
Tot i que s’endevinen els primers símptomes, el daltabaix econòmic dels Borja no
pertany pròpiament als temps de Joan i de Francesc, sinó a més avant, fora del marc
cronològic d’aquest volum. Pare i fill són encara hereus de l’empremta que havia dut els
Borja a ostentar els títols de Grans d’Espanya i a formar part del cercle proper a Carles V i
Felip II, els sobirans hispànics que tants esforços consagraren a defensar el Cristianisme
dels atacs a dins i fora del seu imperi. Aquesta celsitud, cal dir-ho, no troba gaires
referències en els fulls del manual, més enllà del tractament amb els quals els jurats
municipals s’adrecen als seus senyors, o les referències a la participació de Joan en
l’armada organitzada per l’emperador el 1541 per a prendre l’Alger, refugi dels pirates que
assotaven la costa mediterrània.
Els manuals de consells, ja ho hem dit, informen sobretot del quefer quotidià de la
vila, de les necessitats bàsiques dels seus protagonistes. I en això són una font preciosa.
Parlen de la Col·legiata, de les ermites de la Verge Maria de Lorito i de la Neu, de Sant
Joan, de Sant Sebastià, que acabarà engolida pel col·legi de la Companyia de Jesús. Parlen
de l’hospital de Sant Marc, per a pobres malalts, de la seua administració, del míser
mobiliari, i de l’obra nova amb la qual Francesc farà mèrits per afegir un dia el seu nom al
de l’evangelista. Fan el seguiment de les “obres públiques”, de la nova muralla amb la qual
Francesc tancarà la Vilanova, desprotegida des del seu origen a finals del segle XIV, de la
sèquia “de mossèn March” i l’assut de Vernisa, malmesos per la pluja, en les costoses
reparacions dels quals els jurats no volen que el poble pense que “se mengen els diners”.
La indefugible realitat agrària de la Safor troba espai a balquena en el manual. I la
inquietud per abastir el poble d’aliment. Gandia té una “cambra dels forments” proveïda
amb gra “foraster” (de Castella), “de la mar” (Sicília, Sardenya), “de la terra” i “de
muntanyes” (Morella i el Maestrat, Llutxent, Planes). Cal comprar-lo al millor preu
possible, transportar-lo, estotjar-lo, procurar que no es faça malbé, i fer-ne “partició” quan
cal renovar-ne les existències. I, a més, regular la seua transformació, perquè els forners
vilatans (els “flequers”), que pasten pa “de doblers” o “de quarterons”, no perpetren els tan
temuts -i sembla que sovintejats- fraus i contravencions als impostos i les lleis locals.
Fent costat al pa hi ha el vi, blanc i vermell. S’han de fer diversos escandalls
(recompte d’existències) per evitar que s’acabe. La gent ne beu en quantitat, i si només
queden uns pocs cànters cal entrar-ne i aforar-lo. Preferentment vell, perquè a l’octubre de
1545, com “els feya mal”, alguns veïns refusen beure vi novell, i en no trobar d’altre,
s’allarga el permís de portar-ne de fora. I falta la carn, de cabró i de moltó, el impost sobre
la qual és una de les principals fonts d’ingressos fiscals, utilitzada sobretot per a pagar els
interessos del deute censal i les despeses extraordinàries. Com diuen els mateixos
consellers, segons els anys es posa més o menys preu, atenent a “les necessitats que la vila
té”.
3