TRANSCRIPCIÓ DEL MANUAL DE CONSELLS DE ... - IMAB GANDIA

mateix teixit urbanístic de la vila, i malgrat els vassalls responen durant les obres a les
seues peticions d’ajuda, Francesc els reclamarà en el testament part de les despeses. Les
discrepàncies tenen origen en diferents versions d’una vella concòrdia signada entre vila i
ducat en època de la duquessa Maria Enríquez, i en la insistència del consell gandià que les
obres en els murs han pertocat sempre als senyors.
S’aprecien més canvis mentre Francesc exerceix de duc. Un és la fi de la tolerància
envers la prostitució, que des de mitjans del segle anterior mereixia un tractament
“administratiu” per part dels jurats municipals. Les prostitutes ja no s’exhibeixen orgulloses
pels carrers, sinó que acaben els seus dies a l’hospital de pobres. Com Beatriu, que el maig
de 1545, ja malalta, mana fer inventari de les seues pertinences, on crida l’atenció una
respectable porció de fina roba. Són dies de lluita religiosa a Europa, i Francesc assumeix
íntimament la defensa del catolicisme, que a més d’acabar amb laxituds morals, vol també
protegir dels atacs dels pirates barbarescos i de les forces turques que amenacen les costes
de l’imperi. Les seues ànsies fortificatòries, manifestades abans a Catalunya, les traspassa a
Gandia amb l’obsessió per murar la Vilanova, enfront de la qual s’hi assenta l’atapeït raval
de població sols nominalment cristiana. Com a complement a les defenses estàtiques, la
“guarda de la mar”, vigilància a cavall de les platges entre Xeraco i Piles, pertoca a la vila, i
és un dels dispendis extraordinaris sufragats amb la cisa de la carn.
Altra evidència és que la substitució lingüística, apuntada amb Joan II, avança
inexorable, potser no al carrer, però sí als despatxos. En castellà escriuen els jurats a
Francesc de Borja quan el seu pare deixa el món, i en la mateixa llengua contesta ell, de
Barcelona estant. Alhora, els personatges castellans es fan més de notar. De vegades se’ls
esmenta com a tals en citar-ne el nom, o bé se’ls identifica simplement com a “forasters”.
Alguns exerceixen la seua professió i assisteixen a les sessions del consell general, altres
han arribat a càrrecs d’importància o formen part del capítol de la Col·legiata. Són els
signes del temps, als quals els copistes locals es resistiran fins a la Guerra de Successió a
principis del XVIII. El notari Benet Monroig, “escrivà de jurats”, és responsable
pràcticament únic de la redacció dels fulls transcrits, feta en un valencià acurat i precís, un
poc més apropat a l’actual que el de la centúria anterior.
Els filòlegs hi trobaran tema d’estudi, i els historiadors moltes més dades d’interés,
a banda de les descrites. Per exemple, informació de primera mà sobre la cultura material
(vestits, mobles, ferramentes), el sistema impositiu, els costums agrícoles, el preu dels
productes, els oficis de la gent, o el nom de paratges hui soterrats pels eixamples urbans.
També una extensa relació dels cognoms gandians del segle XVI, que pot contrastar-se amb
les llistes més antigues conservades, del XIII i del XIV, elaborades per Enric Guinot en el
seu treball Els fundadors del regne de València, publicat el 1999. Molta, al capdavall, de la
“lletra menuda” de la Història, aquella damunt la qual descansen les cal·ligrafies majors.
Criteris de transcripció
Han estat els següents:
5