AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

AGRAÏMENTS
C
om qualsevol altra iniciativa, aquest llibre s’ha beneficiat de l’ajuda i el suport de
moltes persones i institucions. Estic en deute amb el meu supervisor, Paul
Preston, per la seva paciència i ajuda al llarg de tot el projecte. Les xerrades amb
els meus amics i col·legues del Centre Caðada Blanch d’Estudis Contemporanis
em van ser de gran ajuda. Voldria donar les gràcies especialment a Beatriz
Ansón.
Jonathan Oates i Natasha Muslih em van ajudar enormement amb la
correcció del llenguatge d’aquest llibre quan era una tesi de doctorat en versiñ
anglesa. La seva tasca va ser admirable. Vull també mencionar la paciència del
meu traductor, Ricard Gil, i agrair-li molt la seva feina. Finalment, voldria agrair
tots els amics que van haver de suportar els moments difícils que vaig passar
durant el projecte: David, els meus pares, Mirta, les Maries, Duncan, Roberto,
Vinz, Francesc, Joaquín, Joaquim, Lluís, Santi, Fred i tots els amics a Espanya,
Londres i París.
Sense el suport, l’ajuda i l’encoratjament de tots aquests amics i col·legues,
el meu llibre no s’hauria completat mai. No cal dir que qualsevol error que pugui
haver en el text és només meu.

PRESENTACIÓ
A
quest llibre de Casilda Güell és una notable contribució a la literatura històrica
sobre l’oposiciñ antifranquista del .període immediat a l’ocupaciñ de Catalunya
per part de les forces nacionals del general Franco. De manera específica,
investiga la dimensiñ nacionalista catalana de l’exili democràtic que va ser
conseqüència de la derrota de la Segona República. L’ambiciñs propòsit del
llibre és omplir el buit literari identificat per Francesc Vilanova i altres
importants historiadors catalans, en el sentit que fins ara no hi ha hagut cap
anàlisi panoràmica dels nacionalistes catalans durant el període inicial de l’exili
polític (1939-1950), període durant el qual els catalans, com altres republicans,
seguien dipositant les seves esperances d’una eventual restauraciñ democràtica a
partir d´una intervenció militar per part dels aliats occidentals destinada a
derrocar la dictadura de Franco.
El llibre aconsegueix oferir una visiñ panoràmica i original de l’experiència
fragmentada de l’exili polític catalanista. La força de l’obra resideix
principalment en l’original descripció empírica de les més importants bases del
catalanisme a l’exili durant la Segona Guerra Mundial. La recerca de Casilda
Güell dóna nova llum al paper i desenvolupament del Consell Nacional de
Catalunya, amb base a Londres, sota el lideratge de Carles Pi i Sunyer
d’Esquerra Republicana de Catalunya i el pedagog Josep Maria Batista i Roca.
De la mateixa manera, investiga l’emergència paral·lela del Front Nacional de
Catalunya, amb base a París, fundat per Joan Cornudella i Barberà i Manuel
Cruells d’Estat Català, Enric Pagès de la Federaciñ Nacional d’Estudiants de
Catalunya, Jaume Martínez Vendrell de Nosaltres Sols! i Lluís Companys i Josep
Irla d’Esquerra. També s’inclou una interessant anàlisi del paper jugat per les
comunitats catalanes de Nova York i de diversos països d’Amèrica Llatina.

Alguns lectors trobaran discutible l’exclusiñ per part de l’autora del Partit
Socialista Unificat de Catalunya per «no catalanista», un punt de vista
comprensible si es tenen en compte les lleialtats internacionals del PSUC, però
més difícil de sostenir en vista de les dificultats a les quals es va enfrontar Joan
Comorera en ser acusat per Moscou de catalanista. Altres tampoc estaran d’acord
amb la suposició principal de la autora que la desunió interna va ser la causa
fonamental del fracàs polític de tots els components de l’exili republicà, fossin
bascos, catalans o espanyols. Un examen de la continuïtat de les polítiques no
intervencionistes seguides per les potències occidentals al llarg de la Guerra Civil
espanyola i durant la Guerra Freda suggereix altres raons contextuals d’aquest
fracàs.
Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats occidentals disposaven de poca
o nul·la energia per consumir en la situació a Espanya, ocupats com ho estaven
amb els seus propis esforços bèl·lics i amb la qüestió específica de garantir la
neutralitat de Franco. Més tard, la Guerra Freda va imposar una dinàmica
internacional de «contenciñ». D’aquesta manera, hi ha raons adequades que
suggereixen que el fracàs polític del catalanisme, així com el de la globalitat de
l’exili republicà espanyol, té més a veure amb la relaciñ de forces externes que
amb les disputes internes. En aquest aspecte, un bon complement a aquest llibre
és l’obra clàssica de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Als dos costats de la
frontera, relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948
(Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001). No obstant, Casilda
Güell ofereix una descripciñ útil, des del cor de les diverses bases de l’exili
polític català a Anglaterra, Franca, Estats Units, Mèxic, Argentina i Cuba.
INTRODUCCIÓ
PAUL PRESTON

Resta encara molta recerca històrica per fer sobre el període inicial de l’exili.
D’una banda, encara es fa referència freqüent ..als textos tradicionals de Joan
Sauret, Felip Calvet i Costa i J M Rosich, i a alguns dels clàssics espanyols.
D’altra banda, els estudis més recents de Daniel Díaz Esculies, Josep Benet o
Miquel Caminal, entre d’altres, ens han ensenyat que encara resta un llarg camí
pel que fa a exhaurir les fonts primàries i confirmar les línies de recerca. La
bibliografia existent demostra que hi ha una gran fragmentació i divisió en els
estudis sobre l’exili català del 1939. En altres paraules, ens manca un punt de
vista panoràmic, integrat, general i estructurat de la història contemporània.1
Aquest llibre pretén omplir el buit historiogràfic en relaciñ a l’exili català de
1939 a 1950, identificat per Francesc Vilanova i d’altres. Un recompte complet
de l’oposiciñ a Franco ha d’incloure una investigaciñ general i de conjunt de
l’exili català de 1939 a 1950. És aquesta la investigaciñ que presentem en aquest
llibre.
La dispersiñ dels catalans durant l’exili va tenir necessàriament
conseqüències historiogràfiques i històriques, cosa que fa relativament difícil el
seu estudi. Francesc Vilanova ha posat èmfasi en la dificultat d’investigar
l’oposiciñ catalana d’aquest període en particular degut a les diverses
experiències de l’exili. Cada nucli local comportava un conjunt específic de
circumstàncies culturals, socials i polítiques, que el feien seguir el seu propi curs.
El resultat, per a Vilanova, juga en contra d’establir un punt de vista global o
integrat del període.2
El punt central d’aquest estudi és el fracàs dels grups polítics catalans dintre
i més enllà de les fronteres espanyoles per organitzar una oposició política a
Franco en els anys quaranta. La tesi ofereix una millor comprensió del fenomen
del franquisme, així com de l’oposiciñ a aquest fenomen. La intenciñ és
desentranyar els orígens dels partits polítics catalans i el seu desenvolupament,
de manera que puguem comprendre millor l’organitzaciñ i la cultura polítiques
catalanes de l’actualitat.
L’estudi proposa dues idees clau. En primer lloc, demostra que el fracàs dels
catalans a l’hora d’organitzar una oposiciñ cohesiva a Franco entre 1939 i 1950
no es pot atribuir simplement a factors internacionals, com han suggerit anàlisis
anteriors, sinó que va ser, en certa mesura, degut a les divisions internes del propi
nacionalisme català. El llibre també investiga fins a quin punt el fracàs dels
catalans va ser degut a factors interns o externs.

Una segona conclusió és que els catalans només podrien haver dut a terme
una oposició efectiva a Franco mitjançant una aliança amb els grups d’esquerres
de l’oposiciñ, és a dir, tot presentant un front comú contrari a Franco. L’autora
d’aquest estudi sosté que, com a força política aïllada, el nacionalisme català era
incapaç de causar poc més que una certa irritació en el règim. Amb la restauració
de la República com a únic mitjà realista de derrocar Franco,3 i tenint en compte
fins a quin punt això era reconegut pels membres del moviment català, és
possible apuntar a una incapacitat de concentrar-se suficientment en la necessària
aliança i a una posterior incapacitat d’orquestrar un front comú contra els
franquistes com a causes principals del fracàs de l’oposiciñ catalana.
L’oposiciñ al règim va ser a la vegada àmplia i variada. Després de la
Guerra Civil espanyola, i en alguns casos abans fins i tot del seu acabament,
molts van decidir marxar del país i anar a l’exili. D’altres s’hi van quedar, tot
organitzant formes domèstiques d’oposiciñ. És útil distingir l’oposiciñ interna i
externa al règim. En aquest estudi, per oposició interna al règim s’entenen els
elements dissidents dintre del propi franquisme. En canvi, per oposició externa
s’entenen les forces externes als límits del règim, en particular les forces
d’esquerra i els nacionalistes. L’oposiciñ interna i externa podia trobar-se tant
dintre com fora del territori espanyol. L’oposiciñ interna incloïa membres de les
bases falangistes, insatisfets amb la monopolització del poder per part de Franco,
i els monàrquics desafectes, que esperaven que el dictador restaurés el tro
espanyol i aviat es van adonar que això no succeiria.4 Entre els grups externs, hi
havia els partits d’esquerres (el bàndol que havia perdut la guerra), que incloïen
una variada i dividida comunitat d’anarquistes, comunistes, republicans,5
socialistes i regionalistes (nacionalistes gallecs, bascos i catalans6), entre
d’altres. En la seva major part, l’oposiciñ externa esperava restaurar la
democràcia a Espanya. Les diverses reclamacions nacionalistes es basaven en un
desig d’obtenir més autonomia per a Galícia, el País Basc i Catalunya. Aquestes
tres regions havien gaudit històricament d’un major o menor grau de sobirania, i
volien recuperar-lo.
Per tant, l’oposiciñ catalana formava part de l’oposiciñ externa a Franco,
tant a nivell domèstic com a l’estranger. Catalunya tenia una cultura, una llengua
i una història distintives.7 Els objectius dels nacionalistes catalans eren derrocar
Franco, assegurar l’autonomia en el marc de l’Espanya castellana, i a la llarga
aconseguir una autodeterminaciñ completa dintre d’una federació ibèrica.
Derrocar Franco era una prioritat necessària per als nacionalistes catalans, ja que
el dictador mai no acceptaria les exigències d’autonomia. Dos principis centrals
descrivien la ideologia dels nacionalistes catalans que s’oposaven a Franco: el
compromís per la democràcia i el principi d’autonomia.8 El fracàs de l’oposiciñ
catalana a Franco ha de ser avaluat per tant en el context del projecte català, però
també en el context més ampli d’un fracàs generalitzat de l’oposiciñ externa a
Franco.9

L’oposiciñ a Franco va adoptar quatre formes polítiques diferenciades.
L’oposiciñ cultural es basava en la defensa de la llengua i les tradicions
catalanes, mitjançant la propaganda i un sistema de premsa clandestina tant
dintre d’Espanya com a l’estranger.10 L’acciñ directa estava organitzada per
grups juvenils, que s’enfrontaven directament amb l’aparell franquista i
intentaven organitzar vagues locals i generals.11 A més, van intentar provocar
una certa pressió política en el panorama polític internacional. Hom creia que, tot
recolzant els esforços aliats en la Segona Guerra Mundial mitjançant la
cooperaciñ d’agents secrets i les xarxes compartides d’informaciñ secreta, el
nacionalisme català rebria, a canvi, el recolzament de la comunitat internacional.
Al capdavall, l’oposiciñ institucional catalana es va mantenir en precari, sense
cap institució de govern entre 1939 i 1945, i tots els intents de ressuscitar la
Generalitat (la principal institució governamental catalana) van acabar en fracàs.
L’aspiraciñ d’una autonomia regional era compartida per altres grups a
Espanya. En aquest tema, els nacionalistes catalans estaven molt propers als
nacionalistes bascos. A diferència dels nacionalistes catalans, els grups
nacionalistes bascos es van unir sota les sigles d’un únic partit, el Partit
Nacionalista Basc (PNB), que coordinava l’activitat nacionalista basca dintre i
fora de les fronteres. Amb uns fonaments més sòlids, els nacionalisme basc era
un aliat important amb interessos estratègics comuns.12
Els nacionalistes bascos estaven més ben organitzats que els catalans, però
tanmateix els seus assoliments van ser relativament similars, a excepció potser
d’una reacciñ més intensa per part de Franco. Menys organitzats, els catalans
passaven per ser una amenaça material menor per a la dictadura. Els gallecs van
ser el tercer grup que va expressar desitjos d’autonomia regional durant aquest
període. No obstant, malgrat que les seves reclamacions històriques eren
similars, els gallecs no van assolir un nivell comparable d’organitzaciñ política, i
el seu pes a nivell nacional va ser molt menor.13
Una certa mesura de realpolitik va tenir la seva influència sobre la política.
Amb la idea que les potències occidentals afavoririen la restauraciñ d’una
república després de la guerra, es van fer esforços per fer causa comuna amb els
grups republicans.14 Va haver-hi intents de formar aliances amb els grups de
l’esquerra, per regla general amb socialistes i republicans, però no van passar de
ser intents esporàdics i no van prosperar.15
El període 1939-1950 és molt significatiu per al desenvolupament del
nacionalisme català. Malgrat haver guanyat la Guerra Civil, que va acabar l’1
d’abril de 1939, el règim franquista encara no havia arrelat totalment. A mesura
que el franquisme començava a consolidar-se, es va desenvolupar una base
opositora. Els catalans esperaven l’ajuda de la comunitat internacional. Entre
1939 i 1950, l’oposiciñ catalana va passar per diversos estadis de
desenvolupament.

Tot i que molts refugiats van sortir d’Espanya després de l’1 d’abril de 1939,
una xifra considerable havien començat a cercar refugi a l’estranger des de
començaments del mateix any, temorosos d’una victòria franquista a la Guerra
Civil. La majoria de catalans que van sortir de Catalunya ho van fer abans de la
caiguda de Barcelona. Es calcula que durant aquest període van marxar al voltant
d’uns 300.000 catalans. Després que Barcelona caigués en mans franquistes16,
es van tancar les fronteres i es va fer progressivament més difícil sortir del país.
La situació dels catalans sota la dominació de Franco es va tornar molt difícil.
Hom estima que la població de Catalunya al 1939 era aproximadament
d’1.300.000 habitants, i que uns 300.000 catalans es van exiliar després de 1939.
D’aquests, molt pocs catalans van participar en els partits catalans antifranquistes
(potser entre el 10 i el 15 per cent), ja que la majoria estava principalment
preocupats per la qüestió de la pròpia supervivència.17 Fins al 1940,
immediatament després de la Guerra Civil, l’oposiciñ va ser vacil·lant, dubitativa
i un poc anèmica. Amb el feixisme en marxa i la sensació que Hitler guanyaria la
Segona Guerra Mundial, semblava que la presa de poder per part de Franco es
consolidaria. Al llarg de 1939-1940, l’activitat catalana es va concentrar a
França. 1940-1942 va ser un període més reeixit per al nacionalisme català que
s’estava organitzant al Regne Unit, els Estats Units i l’Amèrica Llatina.
Si els anys anteriors semblaven prometedors, 1942-1944 va ser un període
de crisi i escassa activitat per al nacionalisme català. L’oposiciñ antifranquista
esperava que, després d’una victòria dels aliats sobre les potències de l’Eix i el
derrocament de Hitler i Mussolini, la col·laboració amb aquestes forces per
invalidar el règim franquista fos el següent pas natural. Durant el període de
1944 a 1946, l’oposiciñ catalana va arribar tal vegada al seu punt culminant. El
marc internacional i espanyol del període són fonamentals per comprendre el
desenvolupament del nacionalisme català. L’experiència de la Guerra Civil
(1936-1939) es va fer notar enormement a nivell moral i material. La violència
durant la Guerra Civil a Espanya havia estat ferotge, i la pèrdua de vides
immensa. L’oposiciñ antifranquista no es trobava en posiciñ d’entrar en un altre
conflicte, doncs li mancaven la voluntat, els recursos i la unitat necessàries per
afrontar-lo. Malgrat que Espanya va romandre neutral quan la Segona Guerra va
esclatar al 1939, l’atmosfera imperant d’amenaça i inseguretat va afectar la
psique espanyola, tot afeblint encara més la voluntat de lluita contra el règim
franquista, especialment si es té en compte la perspectiva d’una victòria de l’Eix.
En començar les hostilitats, els espanyols temien una invasió alemanya
d’Espanya. L’ambigüitat pel que fa a les intencions diplomàtiques i la posterior
retirada del suport internacional havia estat problemàtica. Més tard, la victòria
aliada va demostrar ser menys propícia per a la causa catalana del que hom podia
esperar.

L’eficàcia de la repressiñ franquista també va tenir efectes severs. Franco va
reeixir en establir una dictadura, recolzada per una maquinària de repressió molt
efectiva que va impedir la formaciñ d’una oposiciñ política sòlida. Tal com es va
ocupar de remarcar posteriorment a la comunitat internacional i a les classes
mitjana i alta espanyoles, Franco podia assegurar l’estabilitat.18 Astutament,
Franco alimentava els interessos dels moderats, lluitava molt vigorosament
contra l’oposiciñ monàrquica i es presentava com l’única alternativa viable a una
successió comunista. Tot això ha estat degudament documentat. També és cert
que el nacionalisme català podria haver contribuït per ell mateix en la sèrie de
factors que es van girar en contra seva.
Aquest estudi examina les raons internes que van causar el fracàs dels
catalanistes. Les seves mancances i equivocacions van ser diverses i
significatives. Com ja hem indicat, als catalans els mancava confiança i capacitat
de recuperació i reorganització després de la Guerra Civil. Tot i ser conscients de
les restriccions que això els imposava, no van aconseguir vèncer la seva
tendència a la facció i la disputa. Les organitzacions institucionals
representatives necessàries per legitimar la lluita no estaven establertes. No es va
crear un govern a l’exili. No es va fer causa comuna entre els que s’havien
quedat al país i els que estaven fora, i la força i efectivitat del règim va ser
persistentment infravalorada. En aquestes circumstàncies, no es va desenvolupar
una alternativa democràtica creïble a Franco.

L’exili català plantejava unes dificultats d’organitzaciñ particulars. A més,
els que estaven a l’oposiciñ no eren prou pragmàtics, i les lluites personals van
resultar més fortes que qualsevol desig d’unitat. De fet, tots els grups d’oposiciñ
que es van trobar a l’exili van demostrar no estar disposats a fer concessions
polítiques. Per extensió, els grups catalans no van poder establir bones relacions
amb l’esquerra ni amb altres forces opositores. Si un bloc cohesionat per derrocar
Franco era necessari, la manca d’un lideratge clar i una certa arrogància per part
dels diferents grups va evitar la seva formació. Les potències internacionals no
veien una alternativa realista a Franco. El record fresc de la Guerra Civil, en la
qual l’esquerra i la dreta havien estat rivals, dificultaven l’assoliment d’acords.
Era difícil acceptar com aliats aquells que com a mínim eren contemplats amb
suspicàcia. Finalment, els catalans van confiar massa, i probablement d’una
manera una mica ingènua, en l’ajuda dels aliats, encara que aquesta no hagués
estat promesa formalment. La diplomàcia aliada, en especial la diplomàcia
britànica a Espanya, Europa i arreu del món, era antifeixista, i el que és més
important, anticomunista. Si els catalans s’haguessin unit amb la resta de grups
antifranquistes, especialment els grups antifeixistes i anticomunistes (donat que
subscrivien aquestes ideologies), i haguessin presentat un bloc cohesionat a ulls
dels aliats, haurien tingut una oportunitat per derrocar Franco. La prova que els
actors principals (Regne Unit, Estats Units i Nacions Unides) no tenien intenció
de recolzar Franco, ni que fos de manera encoberta, és que van condemnar la
seva política i van establir alguns contactes amb els antifranquistes. És més, els
aliats únicament van donar la seva aprovació al franquisme quan es van veure
obligats a emprendre mesures anticomunistes al començament de la Guerra
Freda.
Historiografia
Hi ha una sèrie d’obres excel·lents sobre els diferents aspectes de l’oposiciñ
antifranquista. Aquestes obres acostumen a posar èmfasi en les oposicions
republicana, monàrquica i nacionalista basca, més que no pas en el nacionalisme
català per se. Aquesta literatura també té tendència a citar factors externs per tal
d’explicar el fracàs de l’oposició a Franco, en comptes dels factors interns. Un
nombre d’escriptors defensen que la rañ principal del fracàs de l’oposiciñ fa ser
la manca d’ajuda internacional. En canvi, només unes poques obres, com
Políticas de los exiliados españoles 1944-1950,19 argumenten que les forces
opositores estaven mancades d’organitzaciñ, i que la responsabilitat d’aquest fet
no es pot desviar a cap altre motiu. El tractament de Borràs, tanmateix, no es
centra en el nacionalisme català.

Com ja hem dit, no existeix encara cap interpretaciñ completa de l’oposiciñ
catalana, com sí que és el cas de l’oposiciñ monàrquica, la nacionalista basca o la
republicana. Hem consultat material secundari per desenvolupar un punt de vista
equilibrat del nacionalisme català als anys quaranta, com Als dos costats de la
frontera, relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra20, 1939-1948,
i Les ruptures de l’any 193921, de Francesc Vilanova. Novament, però,
Vilanova, si bé explícitament, tampoc no ofereix una avaluació integral del
període. Les ruptures de l’any 1939, en particular, es centra exclusivament en el
final de la Guerra Civil i el primer exili a França. Als dos costats de la frontera
abraça un període més ampli, però es centra solament en els esdeveniments dels
catalans a França i a Espanya.
Nacionalisme català22, de Montserrat Guibernau, apunta al fracàs personal
dels líders catalans com a rañ que va evitar l’organitzaciñ d’un moviment.
Guibernau explica la incapacitat de l’oposiciñ catalana per fundar un bloc
unificat, la divisiñ entre els exiliats i els que s’havien quedat a Espanya, i la seva
ingenuïtat en confiar en el suport incondicional dels aliats. A continuació,
Guibernau suggereix diversos arguments que podrien explicar el fracàs, però
degut a l’ample lapse de temps que abraça el seu estudi, no es decideix a oferir
una explicació històrica completa.23
Els arxius públics i privats van ser les fonts principals per a la confecció
d’aquest estudi. A la bibliografia s’inclou una llista exhaustiva de fonts. Algunes
d’aquestes fonts han demostrat ser especialment valuoses.24 Pel que fa a les
fonts fonamentals, els records de Carles Pi i Sunyer són crucials, ja que va ser un
dels líders polítics principals del període i va descriure detalladament cadascuna
de les seves accions polítiques. No obstant, Pi i Sunyer proporciona solament una
visió parcial del desenvolupament del nacionalisme català als anys quaranta.
S’ha fet alguna referència als arxius britànics, en especial als documents de
l’Oficina del Registre Públic rebuts pel Ministeri d’Afers Exteriors i provinents
del personal d’ambaixades i consolats a Espanya. Aquests arxius han resultat
útils per descobrir la perspectiva britànica sobre la creació i desenvolupament de
l’oposiciñ catalana. A més, han servit per detallar l’actitud de la diplomàcia
britànica i aliada envers la qüestió espanyola durant els anys quaranta. Dos arxius
catalans han contribuït especialment a l’estudi: l’arxiu de la Fundaciñ Pi i Sunyer
i l’Arxiu Tarradellas. La Fundaciñ Pi i Sunyer, a Barcelona, recopila la
correspondència entre Carles Pi i Sunyer i altres líders del nacionalisme català de
dretes en els anys quaranta. L’Arxiu Tarradellas de Poblet proporciona una
explicaciñ molt àmplia del espectre d’esquerres del nacionalisme català als anys
quaranta, mitjançant la correspondència entre Josep Tarradellas i altres membres
del moviment. La investigaciñ d’aquests dos arxius va donar com a resultat una
visiñ exhaustiva de l’oposiciñ catalana de dretes i esquerres a Franco durant els
anys quaranta.

El llibre es basa també en una sèrie d’entrevistes realitzades per l’autora amb
algunes de les figures rellevants del període. Poques d’aquestes figures segueixen
amb vida, i és per això que el seu testimoni és tan valuós. Finalment, cal
remarcar que l’estudi es centra en els esdeveniments europeus (en especial els
que van tenir lloc a Espanya, França i el Regne Unit), més que en els de les
comunitats americanes. La major part d’esdeveniments i decisions polítiques, i
també els més significatius, van tenir lloc a Europa. Per aquest motiu, les
comunitats americanes no tenen tanta rellevància, però certs aspectes d’aquest
exili són examinats als capítols 4 i 5, i la recerca es limita fonamentalment a la
premsa.
CAPÍTOL PRIMER
CONTEXT I ANTECEDENTS DE L’OPOSICIÓ CATALANA
ABANS DE 1939
Introducció
E
‘Il est toujours joli le temps passé.
Une fois qu’ils ont cassé leur pipe,
On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés:
les morts sont tous des vraves types.1

l context i antecedents de l’oposiciñ catalana a Franco sorgida als anys quaranta
van ser responsables d’alguns dels trets del moviment durant aquella dècada. És
per tant fonamental per comprendre la configuració dels grups catalans posteriors
a 1939 que fem un repàs als seus orígens i evoluciñ. D’aquesta manera, la
situació internacional, espanyola i catalana anterior a 1939 es troba resumida
aquí, així com l’impacte de la Guerra Civil. L’establiment del franquisme, les
seves arrels, organització i aparell de repressió, així com el desenvolupament de
l’oposiciñ antifranquista i la postura del règim envers l’oposiciñ catalana en
particular, també és prenen en consideració.
Context i antecedents de l’oposició catalana (1875-1936)
Les tensions entre els catalans i l’estat central provenen de segles enrere, i
van arribar a un punt culminant en el període 1868-1875, quan es va produir la
restauració del règim liberal a Espanya, liderada per un petit grup de famílies
dependents del poder militar, els terratinents i el poder de l’Església. Va ser un
període d’enorme inestabilitat política que va impedir un procés de
democratitzaciñ a Espanya semblant al que s’estava gestant a la resta d’Europa.2
Al 1874, un cop militar va restaurar la monarquia borbònica en la persona
d’Alfons XII. L’any següent va marcar el començament de l’era de la
Restauració, basada en una alternació entre els Conservadors Liberals (liderats
per Antonio Cánovas del Castillo3 i els Liberals (liderats per Mateo Sagasta),
mitjançant un mètode de frau electoral (caciquismo). Els partits es composaven
d’agrupaments d’unes subfaccions subjectes al control dels caps locals, els
cacics, que dirigien l’administraciñ local així com l’aparell judicial, i
s’asseguraven el suport amb la concessiñ de llocs de treball. El sistema depenia
del vot rural i es basava en la manipulació de les eleccions per part del govern.
Sovint, els vots es compraven o falsificaven. La burgesia, els militars i l’Església
van ser els pilars de la Restauració. Els liberals van acceptar la constitució de
1876, que posava en pràctica el sistema jurídic i el sufragi universal masculí,
però aquests partits estaven construïts artificialment des de les altres esferes, i es
mantenien gràcies a les influències. L’elit governant, formada principalment per
terratinents, seguia monopolitzant el poder. La successió en el govern de liberals
i conservadors liberals es va conèixer amb el nom de Torn Pacífic.4
El conflicte entre el centre i les regions ja era evident en el segle XIX sota el
sistema liberal de Cánovas, on hi va haver una continua repressiñ de l’estat
centralista a les aspiracions regionalistes catalanes i basques.5 La Restauració era
un sistema centralista que no va fer cap concessiñ a l’autonomia dels catalans.
Així, el moviment català del segle XIX va ser una reacció al projecte de
modernitzaciñ de l’estat dels liberals espanyols.6

Paral·lelament a la Restauració de Cánovas hi va haver un moviment a
Catalunya que es va anomenar Renaixença.7 La Renaixença era la resposta
catalana al moviment romàntic, que havia provocat arreu d’Europa un fenomen
d’interès pel passat de les nacions amb i sense estat.8 A Catalunya, la
Renaixença va ser un projecte de revitalització cultural que cercava recuperar
una continuïtat amb el passat, mitjançant el qual els intel·lectuals catalans van
promocionar la llengua, les lleis i el folklore catalans. La publicaciñ de l’Oda a
la pàtria 9 de Carles Aribau, al 1833, es va considerar el tret de sortida de la
Renaixença. La Renaixença va estar connectada amb la revolució industrial a
Catalunya. L’economia catalana del segle XIX era raonablement avançada, molt
més que la de l’estat central, que es quedava enrere respecte a la resta d’Europa
en termes de capitalisme i industrialitzaciñ. L’impacte de la revoluciñ industrial
als territoris català i basc va incrementar enormement la disparitat econòmica
entre aquestes dues regions i la resta d’Espanya, l’economia de la qual
continuava dominada per l’agricultura.10 Els processos bessons de la
industrialització catalana i la Renaixença van multiplicar les aspiracions
catalanes durant el segle XIX.
L’octubre de 1880, el federalista Valentí Almirall11 va convocar el primer
Congrés Català, que va inspirar la creació del Centre Català, un grup amb
consciència de la pròpia identitat catalana. El març de 1885, Almirall va fundar
el primer diari en català, Diari Català, i va participar en la redacció del
Memorial de Greuges que es va presentar a Alfons XII, un document en el qual
industrials, agricultors i intel·lectuals defensaven el nacionalisme català i la
llibertat respecte a l’estat espanyol. La lectura del Memorial de Greuges va ser
un moment important per al devenir del nacionalisme català,12 ja que va ser el
primer compromís públic per una agenda política nacionalista catalana.
L’informe exigia el manteniment del codi legal català i cridava al
desenvolupament de la indústria catalana. Tot i ser moderat, el document va
provocar una forta reacció a Madrid, ja que va per primera vegada el govern de
Madrid es va adonar que els catalans començaven a assolir una certa organització
política. Malgrat que el Memorial de Greuges no fos posat en pràctica, els
catalans van continuar treballant envers la concreció de la seva agenda política.
La Unió Catalanista va ser creada al 1891 com una federació d´ associacions
catalanes provinents fonamentalment de la joventut de classe mitjana i els
intel·lectuals, i que va marcar el començament de l’organitzaciñ política del
nacionalisme català. La Unió Catalanista va convocar una conferència a Manresa
l’any 1892, durant la qual es va redactar un document que delineava l’agenda
nacionalista. El manifest de la conferència, en la qual es formulava i declarava
que solament la llengua catalana tindria un estatus oficial, es va titular Bases per
a una Constitució Regional.

La següent fita significativa en el desenvolupament de les relacions entre
Espanya i Catalunya va ser el desastre colonial de 1898, en el qual Espanya va
perdre el que quedava del seu imperi: Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els
espanyols no es van adaptar fàcilment a la pèrdua de les colònies, i el sistema de
partits de la Restauració va entrar en decadència i va acabar fracassant degut a la
mancança d’una organitzaciñ nacional potent i d’una disciplina de partit. La
monarquia comptava amb un recolzament certament minso durant aquest
període, i els esdeveniments de 1898 van enfortir les reclamacions regionals i les
protestes de les esquerres. Això va conduir a la pèrdua de legitimitat de l’estat
central.13
Del 1870 fins al desastre colonial, els empresaris catalans s’havien
beneficiat de l’existència de l’imperi espanyol. A Catalunya, la pèrdua de Cuba i
les Filipines el 1898 es va interpretar com una demostració del fracàs de la
política de l’estat central. La burgesia catalana, mercantil i industrial, va actuar
per defensar els seus interessos econòmics, primer d’una manera purament
econòmica i més tard mitjançant el desenvolupament del nacionalisme català
polític.14 Després del desastre colonial de 1898, es van consolidar a Espanya
diverses forces polítiques que durant la Restauració havien quedat al marge.15
La burgesia catalana, per exemple, va fundar la Lliga Regionalista a
Barcelona, el 25 d’abril de 1901. La Lliga va esdevenir hegemònica en la política
del nacionalisme català entre 1901 i 1923, i va fer que la qüestió catalana fos
cada vegada més difícil d’ignorar. Aquesta política es fonamentava en les idees
d’Enric Prat de la Riba,16 el programa del qual es basava en incrementar
l’autonomia econòmica i la intervenciñ en la política espanyola per tal de
modernitzar l’estat. L’organitzaciñ es va crear mitjançant la fusiñ de la Uniñ
Regionalista i el Centre Nacional Català.17 El diari Veu de Catalunya era el seu
principal vehicle d’expressiñ pública. L’objectiu de la Lliga era treballar per
l’autonomia de Catalunya, i va ser creada per participar en les eleccions
nacionals de 1901 en oposició als partits centralistes. Tenint en compte els forts
lligams entre la indústria catalana i els mercats espanyols, la Lliga no cercava la
separaciñ de l’estat espanyol.18 En aquella època, l’objectiu general dels partits
nacionalistes catalans era l’autonomia, més que no pas la independència. La
Lliga va pressionar al govern central de Madrid per tal que aquest fes
concessions econòmiques a Catalunya.19 Així, el 1901 va significar la primera
vegada que els grups polítics catalans podien guanyar unes eleccions i fer sentir
la seva veu a Madrid amb una certa esperança d’obtenir reformes estatals.
Aquests grups esperaven aconseguir algunes concessions per part del govern de
Madrid. I el que és encara més important, el tomb del segle va ser testimoni de
com els grups catalans més radicals entraven en acció.20

El començament del segle XX va estar marcat pel regnat d’Alfons XIII
(1902-1917), una època de tensió creixent en la qual les manifestacions més
greus van tenir lloc a Catalunya, amb el creixement del moviment nacionalista i
l’anarcosindicalisme de la classe treballadora.21 Un exemple va ser el Centre
Nacionalista Republicà (CNR), fundat al 1906 per un segment escindit de la
Lliga, i que va proporcionar una plataforma a una sèrie de joves radicals per fer
els seus primers moviments en l’escena política. El CNR recolzava un règim
autonòmic, democràtic i republicà. Els republicans anticlericals i anticatalans de
Barcelona també van guanyar força sota el comandament d’Alejandro
Lerroux22, líder del Partit Radical, un revolucionari antimonàrquic que lluitava
per liderar els treballadors. El Partit Radical va ser finançat per Madrid per tal de
crear una oposició de classe treballadora al moviment catalanista. Al llarg
d’aquest període va haver-hi tensions creixents entre els catalans que havien
radicalitzat el seu punt de vista (com el CNR) i el Partit Radical de Lerroux, que
esperava frenar el desenvolupament del nacionalisme català.
Les accions radicals de carrer a començaments del segle XX van culminar
amb la crema de les oficines de la revista catalana Cu-Cut i del diari Veu de
Catalunya a Barcelona al 1905, a càrrec d’oficials regulars de la guarniciñ de
Barcelona.23 Els oficials de l’exèrcit estaven ofesos pels editorials i caricatures
suposadament antiespanyols d’aquestes publicacions. Aquest esdeveniment es va
convertir en un símbol de la tensiñ creixent entre l’estat centralista i les
exigències del nacionalisme català.24
Entre 1907 i 1909, els catalanistes es van unir sota el nom de Solidaritat
Catalana, un grup que incloïa la Lliga, el CNR i altres partits catalans. Solidaritat
Catalana era una plataforma electoral unitària, intel·lectualment inspirada per
Francesc Cambó, el líder de la Lliga.25 Les eleccions provincials i legislatives de
1907 van fer que Solidaritat Catalana es consolidés como a coalició política.
Tanmateix, en arribar les eleccions municipals de 1909, la coaliciñ ja s’havia
desintegrat, ja que Solidaritat Catalana no havia assolit un grau satisfactori
d’autonomia.
En aquests tres anys també es va produir un enfortiment de l’anticlericalisme
a Espanya, que va culminar a la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta revolta
popular a Barcelona contra l’enviament de tropes catalanes al Marroc va ser el
detonant del trencament definitiu entre els catalanistes moderats i els radicals.
Els catalanistes moderats acceptaven el poder de l’Església, al contrari dels no
moderats. De sobte, el conflicte religiós va esdevenir una qüestió fonamental, ja
que els catalans associaven l’església catòlica amb l’estat central de Madrid i la
consideraven un símbol de la injustícia i la intransigència del govern central.
Davant la imminència d’una vaga dels reservistes catalans, es va declarar la llei
marcial. Durant la Setmana Tràgica, tres membres del clero van ser assassinats i
es van destruir dotze esglésies i quaranta convents i edificis religiosos.26

L’any1914 es va crear la primera expressiñ institucional del nacionalisme
català, la Mancomunitat, principalment a càrrec de membres de la Lliga. La
Mancomunitat unificava Catalunya amb propòsits administratius, tot ajuntant les
quatre diputacions provincials (Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida), i
treballant dintre del rígid marc legal de les províncies burocràticament
governades. La Mancomunitat es va dedicar principalment a la millora de les
infraestructures catalanes i a la promoció de la cultura catalana, i es va considerar
un primer pas envers una major autonomia catalana.27 Va estar presidida
primerament per Enric Prat de la Riba i després per Josep Puig i Cadafalch28, i
va esdevenir el vehicle d’expressiñ de la Lliga. Carreteres, línies telefòniques i
instal·lacions tècniques van ser els principals avenços instigats per Prat de la
Riba. La Mancomunitat només va representar un petit pas envers la
descentralitzaciñ, i no va aconseguir donar resposta a l’antiga qüestiñ de com
integrar Catalunya a Espanya.29
Mentrestant, va esclatar la Primera Guerra Mundial. En la guerra (1914-
1918) s’hi van involucrar gairebé tots els estats europeus (excepte Holanda,
Suïssa i Espanya), així com nacions com Austràlia, Canadà i els Estats Units. La
societat catalana (i espanyola) es va dividir entre els simpatitzants dels interessos
alemanys i els que s’hi oposaven, tot polaritzant els espectres dretà i esquerrà del
moviment. La neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial va permetre
extraure beneficis econòmics d’ambdñs bàndols. La no bel·ligerància va
possibilitar una posició econòmicament privilegiada en què era possible proveir
ambdós bàndols de productes industrials i agrícoles. Els propietaris de mines
asturians, els magnats de l’acer i constructors navals bascos, i els empresaris
tèxtils catalans van experimentar un boom vertiginós, que va significar el primer
ascens significatiu de la indústria espanyola. Encara que Espanya fos neutral en
el conflicte, aquest la va afectar substancialment.30 Es va produir un descomunal
debat entre els partidaris de les potències de l’Europa central i els simpatitzants
dels aliats. La Primera Guerra Mundial va destruir el sistema de Cánovas.31 I si
la guerra va beneficiar Espanya, la Lliga va reforçar el seu paper com a partit
d’una burgesia catalana que també s’estava beneficiant significativament de la
millora econòmica.32

La presa de poder per part dels bolxevics a Rússia l’any 1917 va socñrrer el
moviment obrer espanyol, i va conduir a una època de crisi per als nacionalistes
catalans. Al començament, els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT33) es van alinear amb els bolxevics, però més tard van
enretirar el seu suport en fer-se evident la naturalesa autoritària del bolxevisme.
El final de la Primer Guerra Mundial i el seu corol·lari, el final del boom
econòmic, en especial a Barcelona, va aguditzar el conflicte de classes de
l’època.34 Les peticions d’autonomia regional per a Catalunya tenien relaciñ
amb la percepció que les càrregues fiscals dels beneficis industrials assolits
durant la Primera Guerra Mundial no havien estat justes perquè els interessos
catalans no estaven representats a les Corts. El nacionalisme català no era
únicament una manifestació de divisió cultural, sinó el resultat de ser la regió
d’Espanya més avançada econòmicament, que produïa una quarta part de la
riquesa del país (amb només una vuitena part de la població), i rebia a canvi
únicament una vintena part de la despesa del govern.
L’any1917, la vaga general era inevitable, i l’exèrcit espanyol va intervenir
políticament una vegada més, mitjançant la creació de les Juntes de Defensa. De
1917 en endavant, els sindicats de treballadors es van multiplicar. Es va declarar
ràpidament l’estat de guerra, i l’exèrcit es va utilitzar per restaurar l’ordre sota un
nou govern que comptava amb el suport i la participació activa de la Lliga. L´
efecte global va ser la consolidació del poder dels terratinents a Espanya. La
mort de Prat de la Riba el 1917 va significar el final del nacionalisme català més
moderat.35 En aquest moment la Lliga va recolzar els militars perquè la màxima
preocupaciñ dels seus membres era assegurar l’estabilitat i salvaguardar els
propis interessos econòmics.
Durant l’estiu de 1917, la burgesia industrial, les forces armades i el
moviment obrer van intentar derrocar l’oligarquia liberal governant. El resultat
va ser una situació de caos total. La monarquia liberal amb prou feines va
sobreviure al desafiament de 1917. La victòria aliada, la recessió econòmica de
postguerra i el triomf bolxevic van intensificar la lluita de classes a Espanya.36
El període 1918-1923 va ser famós pels tirotejos en ple carrer en una
Barcelona devastada per un conflicte de classes manifest. L’any 1918 l’ambient
revolucionari continuava, mentre la CNT augmentava enormement la seva
influència a Catalunya. Francesc Macià,37 líder republicà del nacionalisme
català durant aquests anys, creia en una Catalunya com a estat federal dintre
d’una Espanya federal. Macià va canalitzar les seves energies a través de la
Federaciñ Democràtica Nacionalista (FDN) l’any 1919, centrada en la lluita
armada, i després a través de la plataforma d’Estat Català (EC), creada el
1922.38

Entre 1917 i 1923, la Lliga es va tornar cada vegada més conservadora, i es
va apropar fins i tot a l’opciñ monàrquica, cosa que va provocar una escissiñ
entre els seus membres i els catalanistes més progressistes. L’any 1921 es va
formar un nou govern, amb Francesc Cambó i Batlle com a líder parlamentari.
Cambó creia en un nacionalisme català moderat que permetria la intervenció
catalana en el camp de la pràctica política espanyola. Va pressionar per ampliar
l’autonomia política catalana, més enllà del que permetia la simple
descentralització administrativa. No obstant, després de la mort de Prat de la
Riba, la orientació política de Cambó va virar cap a la dreta i va començar a
defensar una política col·laboracionista amb Madrid. Cambó va dimitir el 1923,
sense haver pogut monopolitzar el nacionalisme català ni haver aconseguits
avenços significatius al govern de Madrid. Va ser el final de l’hegemonia de la
Lliga. Va sorgir un nou partit, Acció Catalana (AC), fundat el 1922 per un sector
de les joventuts de la Lliga, descontent amb les polítiques conservadores de
Francesc Cambó. Acció Catalana era liberal i nacionalista, radical però no
independentista. La formació estava ben organitzada. La seva fundació va afeblir
enormement la influència de la Lliga Regionalista.
En plena situaciñ de buit i agitaciñ polítiques, el Rei, l’exèrcit i els
industrials burgesos van decidir recolzar un intent de presa de poder per part de
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. Primo de Rivera, Capità General de
Catalunya, va establir una dictadura militar a Espanya el 13 de setembre de 1923
amb el suport de la Lliga, que el considerava útil per posar ordre en el país.39
Primo de Rivera va governar Espanya durant set anys, tot defensant inicialment
una coaliciñ d’industrials i terratinents que va cristal·litzar el 1927. La dictadura
de Primo de Rivera va contribuir al deteriorament de la situació al país. Després
d’alguns èxits, la dictadura va emprendre una sèrie d’esforços infructuosos de
col·laboració amb diversos grups polítics, inclosos els socialistes, i en una acció
desesperada, va posar en pràctica més polítiques liberals, per tal de cercar el
suport dels sindicats i els partits d’esquerres, però també va fracassar. Després de
perdre la confiança dels seus antics partidaris, en especial del Rei i l’exèrcit,
Primo de Rivera va abandonar Espanya al gener de 1930, i va morir uns mesos
més tard a França.40

Durant la dictadura, les classes mitjanes catalanes van donar l’esquena a la
Lliga, incapaces d’acceptar que donés suport a un règim que atacava la cultura
catalana. El fet que Primo de Rivera resultés ser un militar centralista tradicional
va robar credibilitat a la Lliga. Primo de Rivera va anul·lar el projecte de
catalanitzaciñ de la Mancomunitat el 1925, va restablir l’ordre públic i va
dissoldre la CNT. Els líders de la Lliga que van decidir recolzar Primo de Rivera
no havien detectat la ideologia centralista del dictador, que aviat començaria a
reprimir el nacionalisme català. El 1926, el Futbol Club Barcelona va ser
clausurat, així com l’Orfeñ Català. Aquesta repressiñ cultural contra el
nacionalisme català durant la dictadura de Primo de Rivera va donar com a
resultat un creixement de les reivindicacions catalanes. La pròpia Lliga va ser
il·legalitzada. L’any 1930, el General Dámaso Berenguer i l’Almirall Aznar41
van assumir el govern del país, però la feble dictadura de Berenguer va ser
esclafada per les accions del moviment obrer.
L’agost de 1930, el Pacte de Sant Sebastià havia unit els republicans i
l’esquerra catalanista contra la monarquia. El Pacte de Sant Sebastià va ser un
intent d’establir un govern provisional a l’espera. L’esperança catalana era que,
una vegada establerta la república, els consells catalans redactarien un estatut
d’autonomia que seria ratificat per les Corts.42
Mentrestant, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va ser creada l’any
1931, tot unificant el Partit Republicà Català43, liderat per l’advocat laboralista
Lluís Companys, que tenia algunes influències en els sectors moderats de la
CNT, el Grup d’Opiniñ,44, que es reunia al voltant del setmanari d’esquerres
L’Opinió, i el grup separatista Estat Català (EC). El partit es va fundar en
reconeixement de la personalitat diferenciada de Catalunya. El primer executiu
incloïa Francesc Macià d’Estat Català i Lluís Companys45. ERC va ser el grup
polític hegemònic a Catalunya després de 1931, i el seu objectiu era proclamar la
República Catalana. El resultat va ser una victòria decisiva d’ERC sobre la Lliga
a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. El 14 d’abril, Macià
proclamava la República Catalana des del balcñ de l’Ajuntament de Barcelona.
La proclamació resava:
«Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de
donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant
de la Federació Ibèrica. Catalunya es constitueix com a regió autònoma
dintre de l’estat espanyol, tot arranjant la constituciñ actual de la república i
l’estatut actual. La seva organització representativa és la Generalitat i el seu
territori és el format per les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i
Tarragona. La llengua catalana és l’idioma oficial de Catalunya..» 46
El 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola. Els
membres del Pacte de Sant Sebastià van formar govern i la proclamació de
Macià no va perdurar. Dos dies més tard, el govern de Madrid va aconseguir
reintegrar Catalunya al Pacte de Sant Sebastià.47

Al juny van tenir lloc les eleccions a les Corts constituents. L’establiment
d’un estat republicà a Espanya representava l’assoliment dels ideals liberals i
democràtics. L’adveniment de la república va fer que el poder polític passés de
l’oligarquia a l’esquerra moderada. El president del govern republicà provisional
va ser Niceto Alcalá Zamora.48 La Constituciñ de 1931 proclamada per l’estat
espanyol no reconeixia cap religió oficial, anunciava el final del finançament al
clero, i establia l’educaciñ laica. La Constituciñ de 1931 també va reconèixer els
drets de les dones i va legalitzar el divorci.49 Tanmateix, la Segona República es
va enfrontar al descontentament polític durant tota la seva durada. Mentre
intentaven posar en pràctica reformes polítiques i econòmiques radicals, els
republicans provaven de moderar entre l’ímpetu revolucionari de les
organitzacions d’esquerres i la pressiñ de la dreta. En la primer legislatura, el
govern republicà va implementar reformes econòmiques i socials. La segona
legislatura, en canvi, va veure com les reformes anteriors es desmantellaven. La
República va fracassar perquè no va dur a terme les reformes desitjades ni
tampoc va satisfer les esperances un tant utòpiques dels seus partidaris més
fervents. La República va coincidir amb un període de crisi econòmica
mundial.50
Entre 1931 i 1933, els socialistes de la coalició entre republicans i socialistes
van intentar introduir un programa de reformes a Espanya, en plena depressió
econòmica. Però aquestes mesures eren una amenaça per al delicat equilibri
social i econòmic d’Espanya. Els socialistes van ser el grup d’esquerres més
important durant els anys vint i trenta. L’UGT era el sindicat socialista. Malgrat
que tradicionalment fos un sindicat de treballadors urbans i qualificats, a
principis dels anys trenta va acollir una quantitat ingent de treballadors rurals que
es van unir a la secció de treballadors agrícoles, la Federació Nacional de
Treballadors de la Terra.
Com a primer ministre de 1931 a 1933, arquitecte del Front Popular el 1935
i president de la República de 1936 a 1939, Manuel Azaña va quedar estretament
identificat amb la Segona República. Azaða volia modernitzar l’exèrcit i les
relacions entre l’Església i l’estat, i va introduir el racionalisme en la vida
parlamentària. Azaña va dur a terme la tasca de reconstruir la coalició entre
republicans i socialistes. A començaments de 1934, els esforços d’Azaða van
quedar reduïts als intents per facilitar el reagrupament de les forces d’esquerra
republicanes.51 Al llarg de 1935, Indalecio Prieto52, el líder socialista, va posar
la seva autoritat dintre del moviment socialista al servei d’Azaða, que va dimitir
de la presidència de la República el 27 de febrer de 1939, un dia després que
França i Gran Bretanya reconeguessin el govern de Franco.

Els catalans van acollir positivament la Segona República perquè esperaven
que aquesta ajudés a trencar el control centralista del poder. Amb el la Lliga ja
desacreditada, les aspiracions nacionalistes catalanes va passar a ser
personificades per l’esquerra republicana, l’ERC. En adonar-se que Estat Català
no disposava de la maquinària electoral per aprofitar la seva popularitat, Macià
va organitzar un congrés el març de 1931 on es va crear ERC.53 Amb la reeixida
fusió dels republicans catalans, el govern autònom, la Generalitat, va passar a ser
governat pels liberals catalanistes. La Generalitat era una institució
governamental sorgida amb el nom de Generalitat Provisional de Catalunya el 17
d’abril de 1931. Estava presidida per Macià i va ser reconeguda pel govern
provisional de la República el 21 d’abril de 1931.
L’esborrany d’estatut d’autonomia de Catalunya de Macià va ser aprovat el
9 de setembre de 1932.54 L’estatut assegurava el control català de les
administracions locals, amb un parlament local, la Generalitat. El 20 de
novembre de 1932 va haver-hi eleccions al parlament català. ERC va guanyar per
majoria absoluta i Macià va ser ratificat com a president. La Generalitat estava
constituïda pel president, el Parlament i un consell executiu, i tenia potestat per
governar els quatre consells provincials de Catalunya (com havia fet la
Mancomunitat). L’Estatut Català de Núria de 1932, redactat pel gabinet de
coalició de Macià, no era generós. Creava un parlament català, les competències
del qual es limitaven a l’agricultura, els transports, la salut pública, el control del
govern municipal i el dret civil català. L’estatut també autoritzava el govern a
administrar (sense poders legislatius) l’educaciñ pública, les obres públiques
importants, els serveis laborals, les forces policials i els tribunals. Es mantenia
una inspecciñ directa de l’Estat en totes aquestes àrees: el govern de Madrid
podia intervenir sempre que ho volgués. Per als que cercaven la plena
independència, el pitjor de l’esborrany original de l’estatut era l’apartat
econòmic: només un terç dels impostos catalans s’adjudicaven a la Generalitat
(per tal de cobrir els costos del serveis estatals existents). La resta era retinguda
per l’Estat.55
La Generalitat s’enfrontava a tres problemes fonamentals: d’una banda, la
fricció continua entre aquest gabinet de coalició i el govern central de Madrid; en
segon lloc, ERC no va assolir bones relacions amb les organitzacions obreres; i,
per últim, a la Generalitat encara li mancava poder efectiu.56 La influència
desproporcionada de Madrid i els castellans en la política espanyola, combinada
amb el menyspreu mostrat envers els catalans, va unir els catalans de totes les
classes per recolzar la República com a mitjà per trencar el control centralista del
poder. La Segona República havia cedit un cert grau d’autonomia a Catalunya,
que els catalans havien assumit ràpidament, però la devolució del poder a la
Generalitat va ser lenta, i el progrés de les reformes estava greument limitat per
les restriccions econòmiques.57

Després de la mort de Francesc Macià el desembre de 1933, el Parlament va
elegir Lluís Companys com a nou president de la Generalitat. Els conflictes
obrers es van multiplicar l’any 1933, tot provocant continues vagues i desordres
públics en protesta per l’absència d’una política obrera efectiva i per l’endèmica
incapacitat de l’administraciñ de garantir el poder autonòmic. El novembre de
1933, els radicals de Lerroux i la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes
(CEDA) van guanyar les eleccions. L’arribada de la dreta al govern va
incrementar les tensions amb els grups obrers. Lerroux va ser nomenat president,
i les relacions entre la Generalitat i el govern de la República es van deteriorar
ràpidament. El resultat de les eleccions a Catalunya va ser un sistema de dos
partits compartit per la Lliga i ERC. La Lliga, com a partit moderat de dretes
català amb el suport de la burgesia catalana, volia l’autonomia per a Catalunya i
estava disposada a formar coaliciñ amb el govern central per tal d’obtenir-la.
ERC, en canvi, era un partit republicà d’esquerres, que havia sorgit com a
coalició de forces catalanes i que a la llarga cercava una separació total
d’Espanya.
Companys va formar una coalició de govern de quatre partits, que incloïa
Acció Catalana, Unió Socialista58, el Grup d’Opiniñ i ERC. Aspirava a
completar la transferència de poders des de Madrid.59 El socialisme espanyol no
va reeixir a Catalunya, tot i que van sorgir faccions com, per exemple, la Unió
Socialista de Catalunya (1923), el Bloc Comunista Obrer i Camperol (1930), i el
seu successor, el Partit Obrer d’Unificaciñ Marxista (POUM). Fins a l’arribada
de la república, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) s’havia mostrat hostil
al nacionalisme català, i això explica la seva importància marginal a
Catalunya.60
El període 1934-1936 és conegut com el Bienni Negre. Durant aquest
període del govern republicà, la política va estar amargament polaritzada.
D’octubre de 1934 a febrer de 1936, l’Estatut de Catalunya va ser suspès. Els
acords assolits en el període 1931-1933 van ser violats pel govern de la CEDA i
els radicals. Les eleccions municipals a Catalunya, celebrades el 14 de gener de
1934, van resultar en una victòria important de l’esquerra a totes les ciutats
importants. El nou govern va intentar posar en pràctica el seu programa, i
Companys va viatjar a Madrid per obtenir la transferència de poders. A finals
d’abril de 1934 hi havia dues campanyes antifeixistes diferents a Catalunya, la
d’Alianza Obrera i la d’ERC. Totes dues lluitaven per l’hegemonia de l’esquerra.
La Generalitat també va convocar una manifestació antifeixista, encapçalada per
Companys. La Llei de Contractes de Conreu va obrir un conflicte de cinc mesos
entre els governs central i regional, que va resultar en la sublevació de la
Generalitat. Durant el Bienni Negre, l’autonomia catalana es va suprimir, i els
símbols d’identitat cultural van ser despietadament reprimits.61

La Llei de Contractes de Conreu, aprovada el 12 de juny de 1934, va ser la
primera reforma social del parlament català. La llei afavoria els «rabassaires»62,
pagesos arrendataris que treballaven les seves propietats com a unitats familiars,
sovint durant diverses generacions i contractant treballadors addicionals només
en època de collita. Aquests pagesos havien patit les conseqüències de la baixada
dels preus de mercat. La Llei de Contractes de Conreu estipulava el nivell
d’arrendament aplicable a aquestes terres, i garantia la permanència dels
rabassaires tot donant-los l’opciñ de comprar la terra que treballaven si així ho
desitjaven, en cas que haguessin treballat aquesta terra durant més de vuit anys.
L’any 1851, els terratinents catalans de Barcelona van crear l’Institut Agrícola
Català de Sant Isidre per defensar-se dels rabassaires.
Aquesta llei es va convertir en el tema principal de negociacions entre
Madrid i Barcelona. Tanmateix, el setembre de 1934, José María Gil Robles63
va deixar clar que el nou govern de la CEDA no acceptaria la Llei de Contractes
de Conreu, i més endavant va suprimir tot el poder polític de la Generalitat.64
El parlament català va aprovar la llei una vegada més mentre la Unió de
Rabassaires s’encarregava d’agitar la pagesia. L’estiu de 1934, semblava que les
negociacions progressaven. La Llei de Contractes de Conreu va ser acceptada
finalment l’octubre de 1934. Es va concedir una amnistia als pagesos, cosa que
va estabilitzar la situació a Catalunya, tot i que la crisi econòmica continuava
empitjorant.
El 4 d’octubre de 1934, Lerroux va formar un govern que incloïa tres
ministres de la CEDA. Els socialistes van declarar una vaga nacional, recolzada a
Astúries per Alianza Obrera.65 A Catalunya, la Generalitat va proclamar la
República Catalana.66 Companys va rebre pressions de diversos bàndols,
inclosos els nacionalistes catalans radicals. Estat Català va empitjorar les
relacions amb Madrid.67 D’altra banda, Alianza Obrera va recolzar les
reivindicacions dels rabassaires. El 6 d’octubre, Companys va proclamar l’estatut
català dintre de la república federal espanyola. Pocs minuts després de la
declaració de Companys, Lerroux va ordenar el final de la rebel·lió a Catalunya.
Poques hores més tard, Companys es va rendir a l’exèrcit. La rebel·liñ d’octubre
va ser un pas enrere per a l’autonomia catalana. El Parlament va ser clausurat,
l’Estatut es va suspendre, el control dels afers laborals i l’ordre públic van
revertir al poder central, i la Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada.68
El tractament dispensat per la dreta a Catalunya durant la suspensió de
l’Estatut va preparar el terreny per a la victòria del Front Popular69 a la regió en
les eleccions generals del 16 de febrer de 1936. L’esquerra va aconseguir el 60
per cent dels vots, l’Estatut va ser restituït i Companys i els seus seguidors van
recuperar els seus llocs a la Generalitat al març. La Lliga va tornar al parlament
català com a oposiciñ durant quatre mesos. Mentrestant, el populisme d’ERC, i el
seu domini del nacionalisme català gràcies a al seu poder a la Generalitat, va
accelerar enormement la difusió del nacionalisme català sota la República. ERC
mantenia un grau de control de l’aparell polític i de part de l’administraciñ, i
comptava amb el suport dels intel·lectuals catalans i d’alguns anarquistes.70

A més de la Lliga i ERC, un grup polític important en aquest període va ser
Unió Democràtica de Catalunya (UDC71), fundada el novembre de 1932 i que
va causar escissions tant a Acció Catalana com a la Lliga. UDC incloïa elements
de la classe mitjana catòlica.72 El projecte d’UDC era crear un partit influenciat
per la tradiciñ cristiana europea, per tal d’assolir la recristianitzaciñ i
reconciliaciñ d’una societat catalana dividida. La polaritzaciñ política a
Catalunya deixava poc espai per a un partit com UDC, que el 1936 comptava
només amb 3.000 membres. Era un partit català de dretes. UDC estava
estretament vinculada amb una associació religiosa catalana, la Federació de
Joves Cristians (FJC), fundada el 1931 per Albert Bonet. La FJC compaginava el
nacionalisme català amb el catolicisme.
La Guerra Civil Espanyola, 1936-1939
La victòria del front popular d’esquerres l’any 1936 va augmentar les
tensions a Espanya. La dreta espanyola havia perdut terreny durant els anys de la
Segona República i conspirava per organitzar el cop militar que finalment va
provocar la guerra civil espanyola. La victòria electoral del Front Popular havia
provocat els temors dels latifundistes de que el sistema democràtic deixés de
defensar els seus interessos, i per tant aquests van enretirar el suport a
l´ostensiblement legalista Confederació de Dretes Autònomes (CEDA), i van
desviar aquest suport cap a aquells que conspiraven per derrocar la República. La
gran depressió havia eliminat qualsevol opció per als treballadors emigrants o per
als refugiats polítics que tornaven, i una successió de males collites va contribuir
a produir un augment de l’atur i les tensions polítiques. La rebel·liñ militar va ser
l’espurna final que va encendre la revoluciñ. El boom econòmic, recolzat per la
política espanyola de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial, s’havia
acabat de manera abrupta després de la guerra, i havia posat de manifest la
incapacitat d’Espanya per competir en els mercats mundials, degut a una manca
d’inversiñ en modernitzaciñ de l’agricultura i la indústria del país.73
Pressionats per una injusta càrrega d’impostos i mancats de beneficis, els
industrials van emprendre retallades de salaris i de plantilles. Hi va haver una
creixent militància entre els sindicalistes urbans com a conseqüència del declivi
dels sous i les condicions laborals, cosa que va provocar lluites amb els
empresaris i vagues, que sovint eren brutalment reprimides. L’Estat, privat de les
seves forces coactives, sense policia, guàrdia civil o forces militars que
comandar, i enfrontant-se a un populatxo cada vegada més armat, va veure com
el seu poder s’ensorrava gairebé de la nit al dia. Aleshores, la rebel·liñ militar
contra la República va desencadenar una revolució que havia estat fermentant
des de 1917.74

La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 va ser, en realitat, no una sinó
moltes guerres. Es va precipitar per la rebel·liñ d’oficials de l’exèrcit contra el
govern republicà, recolzat a les Corts per la coalició del Front Popular formada
per partits comunistes, socialistes i republicans d’esquerres, elegida el febrer de
1936. Significatius sectors socials de l’Espanya dels anys trenta eren hostils a les
reformes progressistes de la República. La rebel·lió va estar recolzada per un
dispar agrupament d’organitzacions de dretes arreu d’Espanya, inclosos la
Falange, els carlistes i el monàrquics. Amb el rerefons europeu dels anys trenta, i
l’avenç aparentment irrefrenable del feixisme, la Guerra Civil va ser percebuda
com una guerra ideològica per molts, inclosos els alemanys i els italians que
havien fugit de la persecuciñ als seus països d’origen i que es van allistar a lluitar
per la República, i els voluntaris que es van unir a les Brigades Internacionals.
La concepció de la Guerra Civil com un precursor clar de la lluita aliada
contra les potències de l’Eix durant la Segona Guerra mundial és força simplista.
Les raons de la rebel·lió del 18 de juliol no eren senzilles. La guerra va tenir
moltes dimensions: la lluita per les ciutats més grans; la guerra de classes; la
lluita per l’autonomia regional contra els centralistes; les batalles per
l’hegemonia política dintre de les zones republicana i nacional.
La Guerra Civil de 1936 també va ser un conflicte armat entre els defensors
de l’Església i els seus enemics. La victòria de Franco va atorgar a l’Església
catòlica uns privilegis majors dels que havia gaudit en qualsevol estat
contemporani, incloent un generñs finançament per part de l’Estat, el control
total del sistema educatiu, un monopoli ideològic i la personificació legislativa
de la seva doctrina moral. L’Església, per la seva part, va oferir serveis
ideològics i propagandístics a l’exèrcit insurgent.75 Els bisbes espanyols van ser
els padrins d’una croada, i les tropes rebels lluitaven per una Espanya catòlica.
Al capdavall, la Guerra Civil va deixar Espanya econòmicament devastada, i
l’experiència va pesar amb força en la consciència nacional i va condicionar
clarament el sorgiment de l’oposiciñ antifranquista, la qual no solament no
disposaria d’un marc institucional i una bona organitzaciñ, sinñ que li mancaria
també la voluntat d’embrancar-se en un nou conflicte.
Hom podria argumentar que els orígens immediats de la Guerra Civil tenien
menys a veure amb Catalunya que amb altres zones d’Espanya. A Catalunya hi
havia un nivell menor de tensió social, en contrast amb la situació deteriorada de
la resta del país. No obstant, la dreta va percebre la rebel·lió de la Generalitat
com una amenaça a la unitat essencial d’Espanya. Josep Tarradellas havia estat
conseller de la Generalitat de 1931 a 1933. Va assumir la presidència del consell
de la Generalitat l’any 1936 sota el govern del president Companys, i va establir
un camí cap a l’autonomia de Catalunya. Josep Tarradellas76 va crear un govern
de concentraciñ i unitat de setembre a desembre de 1936, tot reunint l’UGT, la
CNT, ERC i el POUM.77 La CNT, o Confederació Nacional de Treball, era el
sindicat anarquista fundat el 1910 amb poca participació catalanista.

Josep Tarradellas va néixer a Cervellñ l’any 1899. Va ser secretari general
d’ERC quan aquesta es va constituir. Defensava dues tesis: la necessitat de
col·laboració amb els governs republicans i la necessitar de mantenir la primacia
de la Generalitat. Va exiliar-se a França al febrer de 1939 i va ser empresonat
sota el govern de Vichy. Va aconseguir fugir a Suïssa i va tornar a París el 1944.
L’any 1954 va ser nomenat President de la Generalitat, després de Josep Irla. La
ideologia de Tarradellas es pot resumir en tres principis: era un liberal
d’esquerres, no era federalista, i considerava la Generalitat el principal
instrument per a la unitat catalana. Companys va ser president de la Generalitat
fins a 1940. Tarradellas va esdevenir president el 1954.
El cop militar de 1936 va fracassar a Barcelona, i la derrota va conduir a la
radicalització de la classe obrera i a l’esclat de la revoluciñ. A Catalunya, la
Guerra Civil va tenir un caire especial. En primer lloc, va haver-hi un
enfrontament entre la revolució liderada pels anarquistes i la coalició de forces
republicanes d’ERC, recolzada pels socialistes catalans i els comunistes del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)78. Fins el 1939, Catalunya va ser la llar
d’un dels moviments obrers més radicalitzats d’Europa, dominat pels
anarquistes. En segon lloc hi havia la tensió entre la Generalitat i el govern de la
República. En tercer lloc, al còctel s’hi afegien les mesures repressives dels
franquistes. Una altra conseqüència de la revolució a Catalunya va ser
l’assassinat de 2.000 sacerdots i membres d’ordres religioses.79
Després de maig de 1937, el govern republicà espanyol va recuperar la
responsabilitat del manteniment de l’ordre públic i la defensa de la Generalitat,
tot iniciant un procés de pèrdua de poders que no s’aturaria fins que les
institucions es van haver traslladat a l’altra banda de la frontera francesa. El 18
de maig de 1937, Juan Negrín va esdevenir el president del govern republicà
espanyol itinerant, basat a València i després a Barcelona d’ençà de l’1 de
novembre. Negrín va substituir un altre socialista, Largo Caballero.80 La crisi
econòmica es va aguditzar, i la guerra va esclafar la revolució.81
El setembre de 1936 es va formar un govern d’unitat obrera, sota el lideratge
de Largo Caballero. No obstant, el maig de 1937 aquest govern va ser derrocat
per una aliança de republicans, socialistes i comunistes. En acabar la Guerra
Civil, Prieto va exiliar-se a Mèxic i Largo Caballero va marxar a França.82

De 1938 a 1939, els catalans van cedir gran part de les seves finances al
govern republicà, que s’havia traslladat a Catalunya per motius de seguretat. El
govern republicà de Burgos havia estat reconegut internacionalment al 1938. El
decret franquista de Burgos havia abolit l’Estatut català el 5 d’abril de 1938, i
aquest va ser l’inici de la repressiñ del nacionalisme català a càrrec del
franquisme. Més tard, l’ofensiva franquista de Nadal de 1938 semblava decisiva,
i va provocar una retirada de les forces catalanes que va causar el primer èxode
català a França. La República es va mostrar incapaç d’organitzar una defensa
seriosa de Barcelona,83 que va caure en mans franquistes el 26 de gener de
1939.84 En virtut del Pacte de Peralada signat al gener de 1939 per Companys,
Aguirre, Azaña i Negrín, la Generalitat va acordar entregar les seves finances a la
República, amb l’esperança de poder ajudar en l’esforç bèl·lic i de recuperar els
diners després de la guerra.85 La Generalitat tenia una infraestructura insuficient
per gestionar i administrar les pròpies finances i va marxar a l’exili sense un
cèntim.
Quan Catalunya va ser ocupada per les forces franquistes el febrer de 1939,
la Generalitat va haver de marxar a l’exili.86 En aquell moment, estava clar que
l’aparell judicial franquista de l’Estat es faria servir per eliminar tots els signes
de la identitat catalana.87 Antoni Rovira i Virgili, que havia arribat a Montpeller
el 31 de gener, va deixar un missatge per escrit:
«És la desfeta absoluta: aquesta vegada, el cop no és solament militar, polític
i administratiu. No va contra la clofolla de l´organització legal sinó contra
l´esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no
sols l´edifici polític, ans encara, l´ànima nacional. El cop va contra la Catalunya
nació, contra la civilització catalana».88
L’establiment del franquisme
Franco va sortir vencedor de la Guerra Civil el 1939 i va establir amb èxit un
govern feixista. La dictadura de Franco es basava en un pacte implícit amb
l’Església. Es va declarar responsable només davant de Déu i la Història, i només
l’Església podia fer veure que limitava el seu poder. La naturalesa totalitària del
règim era demostrable. Per als franquistes era útil afirmar que Déu estava del seu
bàndol, perquè això justificava les seves activitats i augmentava el recolzament.
De fet, l’aliança de l’Església amb Franco va esdevenir un instrument fonamental
per al règim.89

La dictadura de Franco es basava en un únic partit, la Falange, que incloïa
entre els seus membres un gran nombre de famílies de dretes, concretament
monàrquics, carlistes i catòlics. Després de la guerra, la Falange va guanyar
estatus institucional com a únic grup polític legal. La pertinença al partit era
obligatòria per als que cercaven un lloc en el nou ordre polític a Espanya.90 El
nou estat espanyol era un instrument totalitari al servei d’una pàtria integral. La
unitat d’Espanya no era un tema obert al debat, sinñ més aviat un article de fe. La
llibertat d’expressiñ, de premsa, el dret de reuniñ i el judici davant un jurat
estaven subordinats a les necessitats de l’Estat. Els sindicats lliures també
estaven subordinats a aquestes necessitats i van ser substituïts per sindicats
verticals basats en el model de les corporacions italianes, organitzades per la
indústria i representades per tres nivells: treballadors, tècnics i patrons. L’Estat
també duia l’empremta d’una organitzaciñ feixista. Franco no va restaurar la
monarquia (davant la consternaciñ d’alguns dels seus partidaris91), i en canvi es
va proclamar ell mateix cap d’estat. Com a cap de la Falange, tenia un veto
absolut en el govern. Nomenava i presidia el gabinet. En restablir-se les Corts el
1943, ell mateix va nomenar molts dels seus membres. Franco podia eliminar a
voluntat els altres membres, elegits o nominats pels cossos corporatius de
l’Estat.92 La Guerra Civil havia provocat una depressió econòmica sense
precedents. Franco va establir una economia autàrquica, d’autosuficiència.
Aquesta política estava associada amb el catolicisme. L’autarquia representava
una forma extrema de proteccionisme econòmic, que sempre havia estat la base
de les exigències de l’elit envers l’Estat.93

L’aparell repressiu94 franquista era exhaustiu, i incloïa la mort, la presó,
l’exili la discriminaciñ social, política, religiosa, econòmica i ideològica, la
inanició, el terror i el genocidi cultural.95 El règim operava amb un còctel de
repressió política, violència física i privacions materials. La coacció també
s’aplicava a través de la feina. La dictadura de Franco va comportar quaranta
anys d’excepciñ política, basada en la repressiñ de qualsevol oposiciñ, inclosos
els nacionalismes perifèrics.96 Sota el franquisme, la repressió jugava un paper
polític fonamental: el de paralitzar l’enemic mitjançant el terror. La repressiñ no
s’exercitava amb discriminaciñ, sinñ arbitràriament. Franco va mantenir molts
opositors polítics a la presó, i va autoritzar als tribunals militars que
condemnessin a mort incomptables republicans. Els que eren detinguts
indefinidament anaven a les presons provincials per ser sentenciats en tribunals
de guerra. Les presons estaven totalment plenes. A la presó Model de Barcelona,
l’any 1939, hi havia fins a 13.000 presoners. El nou govern va iniciar una intensa
campanya de persecucions arreu d’Espanya. Acusacions personals no
fomentades de crims de guerra sovint conduïen a un home a ser condemnat a
mort. L’activitat política o sindical es considerava un acte de rebel·liñ militar,
destinada ser jutjada al tribunal militar. La policia secreta era tal vegada l’arma
més eficaç de govern (en especial durant els primers anys del franquisme), i es
deia que posseïa dossiers de totes les persones conegudes o sospitoses de tenir
punts de vista subversius envers el règim. La xifra d’execucions per raons
polítiques es va elevar a nivells que suggerien la seva naturalesa sistemàtica.
Només a Madrid, entre 200 i 250 persones s’executaven diàriament; A Barcelona
la xifra era de 150; a Sevilla, de 80. Josep Benet, historiador català i expert en la
repressió franquista a Catalunya, ha descrit els seus efectes.97 «La repressió
franquista va ser increïblement efectiva durant la guerra civil i després
d’aquesta». Per tant, la principal preocupaciñ de la societat catalana era la
supervivència.98
Un dels pilars de la repressió franquista va ser la Llei de Responsabilitats
Polítiques signada i aprovada per Franco el febrer de 1939. Aquesta llei
possibilitava imputar una causa als desapareguts i als absents, però revocava
qualsevol dret de defensa. La llei també s’aplicava als morts, de manera que les
famílies esdevenien responsables. El Tribunal Nacional podia revocar l’acord
d’arxivar un expedient; l’expedient podia resoldre’s a la càmera. La llei creava
delictes, establia càstigs i sotmetia els acusats a un procés singular. Aquesta llei
es va mantenir vigent fins l’abril de 1945. Tanmateix, en una pràctica jurídica
molt peculiar, fins el 1966 les persones encara podien ser dutes davant dels
tribunals civils per respondre de «responsabilitats polítiques» definides com a
delictes99.

Una altra faceta de la repressió franquista va ser la social. Els sindicats de
treballadors van ser prohibits l’any 1939. Franco va establir una estructura
orgànica jeràrquica, que va convertir Espanya en un estat nacional amb sindicats
verticals que incloïen a la vegada els patrons i els treballadors i personificaven
els ideals falangistes. Franco va perseguir i prohibir els sindicats tradicionals,
juntament amb qualsevol tipus de revolta o queixa. L’objectiu principal era
restablir el sistema capitalista i aïllar les mines de descontentament social. Les
vagues van ser il·legalitzades i els sindicalistes reconeguts es van trobar en perill
constant de patir una execució sumària.100
La repressió franquista va ser especialment severa pel que fa a les
reivindicacions d’autonomia dels seus rivals, en particular les dels nacionalistes
catalans i bascos, que el règim va intentar destruir.101 Una Espanya unitària i
castellana (lleial a l’imperi i al catolicisme) no es podia establir de cap altra
manera. Els objectius principals de la repressió a Catalunya van ser les persones
que ocupaven alts càrrecs polítics i socials durant la guerra civil, els acusats de
participació directa en la guerra, i les personalitats rellevants a nivell local. A
més de la repressió de les organitzacions democràtiques i les institucions
d’autogovern, la draconiana maquinària del terror es dirigia directament a la vida
cultural catalana, i atacava les institucions educatives, la llibertat de premsa i la
pròpia llengua catalana.102 Un exemple de la repressió franquista del
nacionalisme català es va produir quan, el 1938, el cap de l’UDC, Manuel
Carrasco i Formiguera, va ser executat a Burgos, malgrat el seu fervor
catòlic.103 L’abast de la repressiñ era gran; la societat catalana estava
terroritzada. Un negociador recordava l’episodi:
«Vaig provar de fer el possible, de la nit al dia, per evitar la matança.
(...) Alguns van dir que no en sabien res, d’altres que la decisiñ ja estava
presa. (...) Finalment em van dir que la decisiñ d’assassinar Don Manuel
Carrasco Formiguera era definitiva. (...) Aleshores vaig comprendre que no
podia fer res per evitar la seva mort. Vaig entrar a la seva habitació i no el
vaig abandonar fins que el van enterrar».104
Josep Maria Batista i Roca, un polític català, va descriure la totalitat i abast
de l’extermini:
«L’amarga persecuciñ dels catalans per part del general Franco:
supressiñ de l’autonomia votada en plebiscit pel 78 per cent de la poblaciñ;
l’aboliciñ de totes les lleis aprovades pel parlament català; el tancament de
les escoles; la prohibiciñ de l’ús públic de la llengua; i finalment l’execuciñ
del president; han creat una situació especial a Catalunya».105

L’establiment de l’oposició antifranquista
L’oposiciñ a Franco comprenia l’oposiciñ dintre del règim (monàrquics,
falangistes) i la de fora del règim (socialistes, republicans, comunistes i
anarquistes), a més dels bascos, gallecs i catalans que lluitaven per les seves
aspiracions nacionals. En tots els casos, es va formar una oposició a Espanya i
una altra a l’exili.106 L’oposiciñ interna al règim es nodria dels que havien
recolzat la rebel·liñ militar però no estaven d’acord amb la monopolitzaciñ del
poder per part de Franco després de la seva victòria a la guerra civil. Entre
aquests hi havia els monàrquics (que confiaven en la restauració de la monarquia
una vegada Franco arribés al poder) i els falangistes que esperaven fer-se amb
una part del poder.
Un nombre d’escriptors com Javier Tusell, Luis María Ansñn i José María
Toquero han argumentat que l’oposiciñ més important a Franco va provenir del
sector monàrquic, pel fet que els aliats desitjaven, per damunt de tot, un règim
estable a Espanya, i la corona podria haver atret un suport més fiable que la
República. D’altra banda, Franco s’enfrontava a una considerable pressiñ per
part de l’exèrcit i les classes conservadores per restaurar la monarquia.107 El
ministre d’exteriors italià, Ciano, va ser testimoni d’aquesta pressiñ: «Serrano
Súñer havia viatjat a Suïssa, on resideix ara el Rei. La monarquia no solucionaria
res, però tots els espanyols la volen. Per tant, hem de fer un seguiment d’aquest
viatge».108
La participació monàrquica en la coalició reaccionària de juliol de 1936 va
sorgir de la expectativa raonable que la insurrecció militar conduiria a la
restauració de la monarquia. La participació dels monàrquics va ser decisiva per
a la victòria de Franco en la Guerra Civil. Com que Franco no adoptava una
postura concreta en relació a la restauració de la monarquia un cop acabada la
guerra, l’oposiciñ monàrquica va començar a créixer.109 Franco es va assegurar
que els monàrquics rellevants fossin allunyats dels llocs de responsabilitat. A
més, Franco comptava amb el suport fonamental de l’Església i l’Exèrcit. En
termes numèrics, l’oposiciñ monàrquica no va ser de gran conseqüència, i la seva
composició no era en absolut homogènia.110

Els monàrquics van intentar en va organitzar diverses conspiracions contra
Franco. Ells també estaven dividits. Una majoria de monàrquics considerava Don
Joan de Borbñ l’hereu legítim del tron espanyol. Però no tots els monàrquics
estaven d’acord amb l’elecciñ del pretendent, i això va afeblir l’organitzaciñ de
l’oposiciñ. Don Joan i el seu germà van lluitar visiblement pels seus respectius
drets al tron.111 L’any 1942, Don Joan va declarar públicament que esperava ser
coronat Rei dels espanyols.112 Propugnava una visió tradicionalista de la
monarquia113 i limitava les seves activitats, amb l’esperança que Franco
restaurés la monarquia. Un any més tard, Don Joan va rebutjar públicament la
identificació de la monarquia amb la Falange, i, a mesura que avançava la
Segona Guerra Mundial, es va identificar cada vegada més amb les democràcies
occidentals.114 No obstant, el 1945, just després de la victòria aliada, Don Joan
va recuperar part de la fe en la seva pròpia causa. El 19 de març de 1945 va
donar a conèixer el Manifest de Lausanne115, que deixava clar el seu rebuig a
Franco.116
De 1948 a 1950, les circumstàncies es van tornar cada vegada més
desfavorables per als monàrquics. El començament de la Guerra Freda va
provocar la por a una expansió comunista a Espanya. La comunitat internacional
preferia el franquisme al comunisme. El pacte de Saint Jean de Luz va ser un
darrer intent desesperat d’unir les forces de la dreta i l’esquerra contra Franco,
però va arribar després que Franco es reunís amb Don Joan al iot Azor, on el
dictador el va convèncer perquè li confiés la tutela del seu fill. Don Joan havia
escollit col·laborar amb Franco.117 Tot apoderant-se de la iniciativa, Franco va
lluitar activament contra la corona, va prohibir tota la propaganda i la premsa
monàrquica, i va predicar una postura antimonàrquica entre el jovent del país.118
L’oposiciñ falangista estava encapçalada per alguns generals119 de
Franco120 contraris a la monopolització del poder per part del dictador121 i que
sovint van decidir aliar-se amb els monàrquics en la seva lluita per obtenir una
part del poder. Els generals falangistes van intentar organitzar diversos cops
contra Franco. En un d’ells, José Enrique Varela va fer un intent contra
Franco.122 En general, però, els monàrquics123 i els falangistes van expressar la
seva resistència en forma de declaracions i manifests124, més que no pas amb
accions concretes.125
El factor més important que va contribuir al fracàs de l’oposiciñ a l’exili va
ser la persistència de les divisions ideològiques de la Guerra Civil. La història de
l’exili va ser una història de fragmentaciñ. Les divisions republicanes ja existents
es van agreujar per la dispersió geogràfica posterior a 1939. Els comunistes i la
resta de grups estaven profundament en desacord.

Altres grups van contribuir a l’oposiciñ externa, però en parlarem sempre en
relaciñ amb el nacionalisme català, que és el tema central d’aquest estudi. Els
comunistes no es van reorganitzar amb èxit fins el 1944. El Partit Comunista
d’Espanya (PCE) seguia en línies generals la posició del Comintern, cosa que
aïllava els comunistes respecte a altres grups d’esquerra oposats a Franco.126 La
incondicional adherència a Moscou dels comunistes va causar ràpidament
dificultats interiors, en absència d’un comitè central. Els mètodes stalinistes
també van danyar les relacions del PCE amb altres grups que generalment eren
tractats com a traïdors. Així, gairebé no hi va haver cap relació entre el
nacionalisme català i el PCE. D’altra banda, el Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), va ser fins a cert punt catalanista i comunista a la vegada,
sota el lideratge de Joan Comorera,127 fins als anys quaranta. Originàriament, el
PSUC va ser el resultat de la fusió entre els comunistes i els socialistes, i era
independent del PCE. A més, el PSUC es va declarar antifranquista i va lluitar
per la unitat democràtica durant la dictadura.128
La desfeta militar de 1939 va trasbalsar el bàndol republicà, els sectors del
Front Popular es va separar, i alguns, com els socialistes, es van desintegrar
totalment.129 Els socialistes es van dividir entre Indalecio Prieto, que era
anticomunista, i Juan Negrín130, que era favorable als comunistes.131 Indalecio
Prieto, principal líder del PSOE, intentava defensar la República. Prieto va
decidir ajudar Azaða després de 1934, amb l’argument que la prioritat era
recuperar el poder per tal de posar fi al patiment de la classe treballadora en mans
de la coalició entre els radicals i la CEDA. Prieto va ser substituït per Negrín el
maig de 1937. Va marxar a Xile el desembre de 1938, decidit a ajudar els
refugiats espanyols. A Espanya, el socialisme va seguir sent molt feble fins a
mitjans dels quaranta, i les relacions entre el nacionalisme català i el socialisme
no van ser significatives.132 El PSOE va restar dividit en els anys següents a
1939. D’altra banda, el PSOE i l’UGT no estaven preparats per a la lluita secreta,
degut a la seva història com a partits parlamentaris de masses. El sector del
PSOE lleial al govern pro comunista de Juan Negrín estava liderat per Ramón
Lamoneda, ajudat per Julio Álvarez del Vayo. El sector negrinista s’emmarcava
en la Unió Socialista Espanyola, i alguns dels seus líders, com Amaro del Rosal,
es van fer comunistes. A més dels problemes originats per l’exili, el factor
principal que va contribuir al fracàs de l’oposiciñ fora de Catalunya van ser les
divisions ideològiques creades durant la Guerra Civil, que van empitjorar després
de la dispersió geogràfica posterior a 1939. Les divisions més profundes eren les
que existien entre el PSOE i el PCE, i dintre dels sectors pro comunistes i
anticomunistes del PSOE. Una minoria encapçalada per Negrín i Álvarez del
Vayo estava a favor d’una col·laboraciñ continuada amb els comunistes, mentre
que la majoria s’inclinava pels aliats com a solució per assolir la llibertat.133

La figura més important entre els republicans espanyols després de la mort
de Manuel Azaña134 va ser Diego Martínez Barrio135, que va fugir a Mèxic el
1939. Formava part d’Uniñ Republicana, i va esdevenir president de la República
a l’exili, des d’on va intentar ressuscitar el procés republicà. Martínez Barrio va
intentar dur a terme un pacte amb els catalans. Es van fer diversos intents per
unir les forces republicanes i catalanes, però cap d’ells va donar fruit.
Els anarquistes també estaven dividits. Les antigues CNT, FAI i FJL es van
unir el 25 de febrer de 1939 en el Moviment Llibertari Espanyol, que va ser
ràpidament dispersat per les circumstàncies bèl·liques. La divisió era
extremadament complexa però en línies generals molts líders exiliats a França
van adoptar una posició purista, mentre que la majoria creia que la Guerra Civil
no s’havia acabat i que un gran front antifeixista era necessari.
L’aliança política més important del nacionalisme català al llarg del període
va ser amb els nacionalismes bascos, degut a la coincidència d’interessos i
reivindicacions. El basc era un territori petit i aïllat que havia patit poques
invasions al llarg de la seva història, un terreny fèrtil per establir les potencials
reivindicacions d’autonomia. El nacionalisme basc dels segles XIX i XX es
remuntava al sistema foral136, que atorgava una autonomia radical a les
administracions dels territoris bascos. Els fueros (privilegis), com s’anomenaven,
eren les constitucions basques originals, expressions de sobirania i dret al
autogovern de les quals havien gaudit fins el 1839.137 Un article de Poblet
defineix els fueros com:
«Lleis basques, fetes pels bascos per tal de servir l’ordre públic
col·lectiu. En conseqüència, els fueros eren també la facultat (...) de
governar-se ells mateixos, sense influència de cap poder estranger. Els
fueros sñn per tant l’expressiñ de la sobirania política perquè segons ells
cadascun dels estats ex bascos va ser organitzat lliurement en virtut dels
acords de les Juntes Generals i les Corts. D’altra banda, la seva sobirania
estava especialment garantida per l’ús d’un camí foral administrat per les
Juntes».138
Durant la Restauració de Cánovas, es van executar diversos concerts
econòmics a la regiñ basca. Eren lleis que confirmaven l’autonomia econòmica
del País Basc. El 26 de gener de 1865, Sabino Policarpo de Arana Goiri va néixer
al poble biscaí d’Abando. Arana va establir els pilars de la ideologia nacionalista
basca. Els nacionalistes bascos van patir una mena de crisi d’identitat amb
l’aboliciñ dels fueros l’any 1876. La llei que posava fi als fueros implicava la
plena incorporació dels territoris bascos a la unitat institucional de la monarquia
espanyola, i deixava la societat basca òrfena del seu principal referent
comunitari, simbòlic i secular: el règim foral. Arana va provar de replantejar les
reivindicacions basques, tot concebent una nova ideologia en l’època d’enormes
transformacions de la revolució industrial al País Basc.139

L’any 1895, Arana va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB), que
esdevindria la principal força d’oposiciñ a Franco, i que a, en el moment
d’escriure, encara governa el País Basc. El PNB tenia una orientaciñ de classe
mitjana, sotmesa a propostes polítiques moderades, i estava lligat a l’Església.
Tenia fortes connotacions racials, i era antifeixista, antimonàrquic i contra
revolucionari.140 Arana afirmava que les distincions de raça141, llengua,
història i religió constituïen la identitat nacional basca.142 L’euskera, la llengua
basca, no solament era una prova irrefutable de l’originalitat i la puresa de la
raça, sinó també una eficaç eina de protecció i defensa per tal de preservar la
puresa de la raça i aïllar la nació basca de les influències centralistes hispàniques,
tot garantint la preservació de les seves essències i tradicions.143 A més, la
doctrina d’Arana tenia un contingut religiñs, que es trobava encapsulat en el seu
lema: tot pel país i el país per Déu (Gustija Errikarentzako Ta Errija
Jaungoikuarentzako).144 José María de Areilza, un intel·lectual i polític
monàrquic, comentava sobre l’excepcionalitat basca que «Mai no s’han
considerat espanyols, sempre afirmen que són únicament bascos».145
L’any 1931, la proclamaciñ d’intencions de l’estatut basc sota la República
s’assemblava en certs aspectes a la constituciñ de l’estatut català.146 L’estatut no
atorgava el mateix grau de sobirania al País Basc que el sistema foral, però era
un pas endavant en la devolució de poders a la perifèria, i sintetitzava els drets i
les lleis de l’autonomia basca. Per descomptat, la cultura, la llengua, els partits i
les organitzacions basques van ser reprimides durant la Guerra Civil, cosa que va
provocar l’apariciñ del terrorisme:
«El juliol de 1936, en esclatar la rebel·lió, els bascos van ser privats del
seu legítim estatut d’autonomia. Els demòcrates cristians del nacionalisme
basc van ser atacats per l’exèrcit rebel. Repeteixo una vegada més que les
execucions dutes a terme pels rebels a Euzkadi es van comptar per milers.
(...) Aquesta conducta incontrolada per part dels rebels va aixecar una forta
reacció entre la gent del País Basc, i es van produir actes de violència».147
Bilbao va caure en mans dels nacionals el juny de 1937. El govern basc
havia creat institucions socials que van permetre l’evacuaciñ de bascos al territori
català, que encara no estava en mans franquistes. La Generalitat va ajudar molts
nacionalistes bascos a escapar de la dominació franquista. José Antonio
Aguirre148 va viatjar a Barcelona el 1937. Es va establir un govern basc a
Catalunya, reflex de la tradició de solidaritat entre catalans i bascos.149 No
obstant, l’ocupaciñ de Barcelona per part dels nacionals, el 1939, va fer
necessària la fugida generalitzada al sud de França.

Els catalanistes estaven més pròxims als nacionalistes bascos que cap altre
grup d’oposiciñ a Franco. Els nacionalistes bascos, com els catalans, lluitaven
per mantenir la seva identitat i incrementar la seva autonomia. La tradició de
solidaritat basco-catalana és rica en simbolisme. Moments com el rescat dels
refugiats del govern basc a l’estiu de 1937 van ser molt celebrats. Els
nacionalistes bascos es van traslladar a Catalunya el 5 de febrer de 1939, mentre
Lluís Companys i J. A. Aguirre emprenien el camí a l’exili. Pocs mesos més tard,
l’exili basc, amb recursos superiors i una millor organitzaciñ, va començar a
col·laborar amb l’exili català, sota les atencions punitives de les autoritats
franceses.
Els catalans i els bascos havien tingut històricament certes coses en comú.
Eren dues regions amb una ètnia, una llengua, uns trets socials i culturals
característics. Amb unes estructures jurídiques pròpies, ambdues cultures
defensaven principis liberals i democràtics. D’altra banda, ambdñs programes
predicaven una idea de llibertat nacional i l’establiment de la democràcia i
l’autodeterminaciñ. És possible que la proposta basco-catalana pogués aplicar-se
també al cas de Galícia.150
Malgrat les similituds evidents entre els dos moviments nacionalistes,
seguien havent-hi diferències importants que es reflectien en l’enfocament
diferent adoptat per ambdós grups en la seva oposició a Franco. El nacionalisme
basc es concentrava al voltant del PNB, una força hegemònica. El nacionalisme
català, en canvi, no estava representat per un únic partit. Si bé un nombre de
catalans van decidir recolzar Franco per tal d’assegurar l’estabilitat, d’altres van
intentar organitzar una oposició, tant dintre del territori català com després des de
l’exili. L’oposiciñ catalana serà el tema central dels capítols següents.
CAPÍTOL SEGON
L’OPOSICIÓ CATALANISTA D’ABRIL DE 1939 A JUNY
DE 1940: L’EXILI FRANCÈS
«L’exili és com la dimensiñ d’una llar desconeguda;
però una vegada el coneixes, ja no el pots negar. (...) I
aleshores l’exiliat descobreix sobtadament que, torni o no,
mai no deixarà de ser un exiliat».1

Introducció
Després d’imposar-se a la Guerra Civil l’abril de 1939, Franco va establir una
dictadura fonamentada en el terror i la persecució. Aviat es va fer evident que
Franco es consolidaria mitjançant la implantaciñ d’un poder absolut i que
perseguiria tots els integrants del bàndol perdedor que tractessin d’establir cap
mena d’oposiciñ. Això incloïa els catalans, que en primera instància es van
exiliar a França, en un moviment facilitat per la proximitat geogràfica. A més,
França era un país democràtic, i la creença generalitzada era que rebria els
refugiats catalans amb els braços oberts. Però tal i com es mostrarà al llarg
d’aquest capítol, l’exili francès va presentar profundes dificultats d’organitzaciñ i
posteriorment es va enfonsar amb la invasió de França per part dels alemanys el
juny de 1940.
Les circumstàncies al propi país i a l’estranger van contribuir al fracàs de
l’exili francès. Primerament, els catalans no tenien un govern ni una columna
vertebral a França. En segon lloc, un sector significatiu de la burgesia catalana
(en particular membres destacats de la Lliga) van deixar de recolzar el
nacionalisme català. En tercer lloc, els catalans estaven mancats de recursos
suficients. En quart lloc, van ser incapaços de trobar la persona que agafés el
testimoni del lideratge de Lluís Companys; la seva pèrdua va provocar
nombrosos enfrontaments pel poder. En cinquè lloc, i en un sentit més general,
els catalans a l’exili no estaven units entre ells, els mancava cohesió i capacitat
per desenvolupar relacions amb l’oposiciñ catalanista dintre d’Espanya i amb la
resta de forces a l’exili. Per últim, els catalans que es van traslladar a França es
van trobar en una situació de precarietat que va convertir en primordial la qüestió
de la pròpia supervivència.
El final de la Guerre Civil – La situació a Catalunya
Després de la Guerra Civil, la incertesa i la confusió es van escampar per
Catalunya. Podem diferenciar tres grups dintre de la societat catalana del
moment: els que es van quedar a Espanya i recolzaven el franquisme, els que es
van quedar a Catalunya i van treballar secretament contra el règim, i els que es
van exiliar i van organitzar la lluita antifranquista més enllà de les fronteres
espanyoles. La manera de marxar i el moment de fer-ho van resultar ser factors
complicats per als catalans.2

La reacció de la societat catalana al franquisme mereix un examen minuciós.
En acabar la Guerra Civil, a Catalunya la societat estava devastada i enormement
traumatitzada. Els empresaris, la burgesia catòlica i l’Església catalana
compartien els records d’una terrible Guerra Civil. La victòria de Franco oferia
per fi la restauraciñ d’un règim segur i estable que garantiria la seva seguretat
física i el seu futur econòmic. Molts components de l’elit catalana es van tornar
defensors declarats del franquisme.3 El fet que molts antics catalanistes
recolzessin el franquisme va suposar un cop dur per als que intentaven organitzar
l’oposiciñ catalana en el període immediat a l’acabament de la guerra; va
soscavar la seva força, va crear confusió i inseguretat, i va reduir substancialment
l’espai de maniobra, en un moment en què molts dels seus dirigents eren
perseguits pel règim.
No obstant, un nombre de catalans va aconseguir formar una oposició als
franquistes. Els republicans catalans més moderats van romandre a Espanya
després de la Guerra Civil; la seva manca de radicalisme els va permetre quedarse
al país i actuar clandestinament. L’ús generalitzat d’àlies dificultava
identificar o controlar les seves activitats. Un dels principals mitjans d’expressiñ
era la premsa clandestina. Els que s’hi involucraven tenien diferents motivacions:
alguns actuaven esperonats per la por, d’altres ho feien per convicció i alguns
(entre els quals hi havia mercenaris) per diners. Els catalanistes més radicals,
mentrestant, van haver de marxar a l’exili per escapar a les persecucions. Com
s’explicarà més endavant, la divisiñ en el si de l’oposiciñ catalanista entre els que
es van quedar a Catalunya i els que es van exiliar va generar dificultats
d’organitzaciñ addicionals, degut a la rivalitat entre els diversos centres de poder
i d’un seguit de problemes de comunicaciñ, i no va contribuir a alleujar la manca
de recursos essencials sense els quals no es podia construir una bona
infraestructura.4

Els principals partits del nacionalisme català abans de la Guerra Civil eren la
Lliga i Uniñ Democràtica de Catalunya (UDC), a la dreta de l’espectre polític, i
Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l’esquerra. Després de
la Guerra Civil, moltes figures representatives del nacionalisme català, incloent
molts membres de la Lliga, es van apropar al franquisme. La Guerra Civil va
causar una profunda esquerda en la societat catalana, com era inevitable donada
la intensitat del conflicte de classes. Una part va recolzar el franquisme per
esgotament, o perquè en el nou règim percebien un mitjà per assegurar
l’estabilitat. Francesc Cambñ era crític amb els franquistes però els va recolzar
per raons relatives a l’estabilitat econòmica que aquests prometien. Cambñ va
romandre a l’exili de 1936 fins a la seva mort l’any 1947, exceptuant una visita
molt breu a Madrid el 1940. En aquell moment, sembla que l’orientaciñ
clarament feixista del règim encara no era evident. De fet, una gran part de la
burgesia catalana va cercar un espai en el nou poder franquista, ja que percebien
en el franquisme una oportunitat per acabar amb un govern republicà de
Catalunya que els havia exposat a la revolució proletària. La decisió va
comprometre amb força els membres de la Lliga, i va representar un moment
crucial en la seva història. Cambó, va arribar a lamentar la decisió quan les
polítiques repressives de Franco es van fer evidents.5 De fet, la Lliga per se
havia deixat d’existir al 1936, malgrat que Cambñ va intentar reconstruir-la a
partir de 1945.6
La simpatia de la Lliga per Franco resultava imperdonable per a gran part de
les bases catalanistes i explica per què va perdre la seva legitimitat a ulls de
molts nacionalistes catalans.7 Malgrat la promesa franquista d’estabilitat política,
el suport català al règim no va ser de cap manera tan incondicional o automàtic;
al capdavall, el franquisme era ideològicament incompatible amb el nacionalisme
català. Les paraules de Francesc Cambñ al 1943 capten part de l’ambivalència
que sentien molts catalans en aquell període. L’error va resultar crucial per
determinar el fracàs de la Lliga per seguir existint sota el règim de Franco:
«Repudio el règim i desitjo veure com es transforma... però el més important és
el manteniment de l’ordre intern i la prevenciñ de l’esclat d’una nova Guerra
Civil, i ara mateix l’única persona que pot garantir això és Franco».8 Únicament
alguns membres de la Lliga van romandre en actiu, i van continuar publicant una
versió clandestina del diari Veu de Catalunya.
L’altre partit important de dretes anterior a la Guerra Civil era Uniñ
Democràtica de Catalunya (UDC), fundada el 7 de novembre de 1931 com a
partit demòcrata, catòlic i catalanista. En acabar la Guerra Civil, la major part
dels seus líders es van exiliar. La Llei de Responsabilitats Polítiques de Franco
va prohibir el partit, el va fragmentar i va perseguir els seus dirigents. Miquel
Coll i Alentorn9 i Maurici Serrahima10 el van reorganitzar clandestinament el
1940. Els que es van quedar a Espanya el van començar a reorganitzar el 1941.11
Un membre d’UDC va crear una organitzaciñ diferent anomenada Joventut
Catalana Democràtica (JDC), que va produir una gran quantitat de propaganda
catalanista a les impremtes clandestines i va tenir com a publicació capdavantera
Els quaderns de Sant Jordi.12

Un tercer grup de nacionalistes catalans consistia en el que quedava d’Estat
Català (EC), un moviment independentista fundat per Francesc Macià el 18 de
juliol de 1922.13 EC havia quedat aïllada de la Generalitat, i el PSUC l’havia
substituït en el paper d’estendard del nacionalisme radical. La divisiñ va
continuar durant l’exili francès. Alguns membres d’EC exigien la independència
total de Catalunya, i d’altres no. Les divisions d’EC a l’exili van tenir sens dubte
l’efecte d’exagerar les que ja existien entre la resistència residual d’EC a
Catalunya. Un quart partit, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), majoritari
a la Generalitat, estava en actiu a Catalunya, però encara no s’havia consolidat.
ERC publicava Humanitat, tot i que esporàdicament i sempre clandestinament.
Sota el franquisme, la major part dels dirigents d’ERC van anar a l’exili. Els
membres d’ERC que van romandre a Espanya van intentar recolzar les
plataformes antifranquistes. D’altra banda, les pròpies institucions
governamentals catalanes (en concret la Generalitat i el Parlament català) van
desaparèixer en començar l’exili català. L’absència d’un marc institucional va
afeblir enormement la causa catalanista, que depenia dels assoliments de les
institucions i el govern catalans.14
Els partits anteriors a la Guerra Civil, de dretes o d’esquerres, van mostrar
pocs signes de vitalitat després de la guerra, mancats com estaven de recursos,
coherència ideològica i seguidors. La seva reorganització va requerir un llarg
lapse de temps. UDC va començar-la el 1940. EC va quedar greument dividit
internament. Finalment, ERC va romandre en un estat de desordre. El nombre de
catalans disposats a defensar les reivindicacions nacionalistes després de la
Guerra Civil havia disminuït, mentre que les diferències polítiques de pes
dividien els partits.
L’èxode a França
Amb la caiguda de Barcelona el 25 de gener de 1939, seguida de la de tota
Catalunya sota les forces franquistes, un nombre ingent de catalans va fugir a
França. França, com a democràcia limítrof amb Catalunya, era un destí evident,
des del punt de vist geogràfic i polític, per al bàndol perdedor de la Guerra Civil
espanyola. Les autoritats franceses havien reconegut el govern franquista el 27
de febrer de 1939, però el govern d’Édouard Daladier, membre dels radicals
francesos, ostentava el poder i per tant va permetre sense dubtar-ho l’entrada a
França de refugiats civils espanyols, principalment dones i nens.15

Va ser un èxode ràpid. Una gran quantitat de persones van travessar els
carrers de Puigcerdà, Camprodon, Prats de Molló, Darnius, La Jonquera i
Portbou. Els que abandonaven els seus pobles i cases van caminar fins a França,
on van patir una rebuda molt dura, i en molts casos van ser enviats a camps de
concentració. En pocs dies, milers de refugiats havien entrat a França, i havien
augmentat la població del país en 500.000 persones.16 Els camins empresos pels
refugiats catalans són interessants per als objectius del present capítol. En primer
lloc, els exiliats van anar al sud de França, l’opciñ més pràctica i propera, tot
travessant els Pirineus. Tolosa i Perpinyà17 van ser dos destins importants. Més
tard, alguns es van traslladar a París, el centre neuràlgic de l’activitat catalanista
fins a la invasió alemanya. La gran majoria de catalans que es van traslladar a
França no comptaven amb recursos materials i van restar lligats a les
preocupacions causades per la pròpia supervivència. La dispersió de refugiats
arreu de França va dificultar l’assoliment de la unitat i va jugar en contra d’una
presa de decisions efectiva.18 A més, la tasca d’instal·lar-se a França, de trobar
allotjament i feina, va resultar encara més difícil per l’absència de cap mena de
marc o suport institucional per a l’organitzaciñ d’una oposiciñ catalana. Un
testimoni de l’arxiu de Poblet explica algunes d’aquestes dificultats:
«Les xifres no concorden, alguns parlen de 150.000 catalans, d’altres
d’uns 200.000, però la xifra exacta importa poc. El patiment i la por de
molts i l’esperança d’uns pocs sñn el que compta. Primer l’èxode i després la
dispersió van seguir al dolor de la derrota, sense oblidar la cruel persecució
que van patir els que es van quedar a territori espanyol. Mai en la història de
Catalunya s’havia viscut un èxode tan ràpid i tan gran».19
Molts exiliats catalans van anar a parar a camps de concentració del sud de
França. Hi havia cinc camps principals: Argelès-sur-Mer, Saint Cyprien,
Barcarès, Arles-sur-Tech i Prats de Molló. Desgraciadament per als refugiats, els
camps es van aixecar molt ràpidament i estaven mal preparats. Gairebé no hi
havia menjar, i el fred a l’hivern era intens degut a la proximitat dels Pirineus
orientals. D’altra banda, els refugiats havien de dormir al terra. A més, hi havia
malalties contagioses que sovint resultaven letals i molts dels refugiats de major
edat van morir en no poder suportar les condicions. El govern francès temia
l’allau de refugiats i els va deixar en unes condicions miserables i humiliants. El
manteniment d’aquests camps de concentraciñ quedava a càrrec d’altres refugiats
com els senegalesos, perquè els francesos no volien ocupar-se’n. Es van aixecar
altres camps a la part baixa dels Pirineus i al Midi: el de Bram i Aude, el d’Agde,
a Hérault, amb molts catalans, el de Sept-fonds, a Tarn-et-Garonne. Gurs, als
Pirineus atlàntics, era el camp de concentració més gran del sud de França. Altres
refugiats van ser enviats a la fortalesa de Colliure, on eren tractats com si fossin
criminals.20

Els catalans van col·laborar en operacions especials dels aliats per tal
d’escapar de la persecuciñ franquista i travessar la frontera cap a França. Val la
pena mencionar també els mecanismes d’evasió que es van utilitzar. Hi havia
xarxes polititzades a la frontera que sovint cobraven als refugiats per fer-los
passar.21
Va ser de crucial importància que la Generalitat deixés d’existir del 26 de
gener de 1939 en endavant, després de l’exili de Lluís Companys, el seu
president. Companys va fugir a França en acabar la guerra per no haver
d’enfrontar-se al judici i l’execuciñ per part dels franquistes. Juntament a la
pèrdua del seu cap visible, la Generalitat ja s’havia vist afeblida per la pressiñ del
govern central republicà i per tensions internes entre ERC i el PSUC22, els
comunistes catalans. ERC havia intentant en va mantenir la Generalitat, però
després de la marxa de Companys i l’escissiñ dels grups catalanistes a l’exili, la
Generalitat va desaparèixer davant la mancança d’un fonament sòlid. La pèrdua
de la Generalitat va ser un desastre per al nacionalisme català, ja que va eliminar
d’una tongada el seu principal símbol i la instituciñ que el representava i li
donava legitimitat. Els catalans desplaçats a França, sense un marc institucional,
van intentar reproduir el govern de la Generalitat, però no tenien recursos per ferho.
Aquests catalans en particular van radicalitzar el seu punt de vista polític com
a conseqüència d’aquest fracàs.23
Tot i que la situació a França era precària, els catalans van aconseguir crear
el Front Nacional de Catalunya (FNC), en el que va ser el primer intent seriós
d’unir les forces del nacionalisme català. Format a París l’abril de 1940, va
esdevenir la principal organització catalanista i el seu objectiu era representar els
catalans de dintre i fora d’Espanya. Els membres fundadors van ser Joan
Cornudella d’EC24, Manuel Cruells, ex militant d’EC, Enric Pagès, representant
de la Federaciñ Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)25 i del Bloc Escolar
Nacionalista (BEN)26, Jaume Martínez Vendrell de l’organitzaciñ patriòtica
Nosaltres Sols!27 i Lluís Companys i Josep Irla d’ERC.28
El FNC va sorgir com a reacció de la joventut a la repressió franquista, i era
principalment una derivaciñ d’EC. El FNC va unir membres d’EC, Acciñ
Catalana Republicana (ACR)29 i ERC, a l’esquerra de l’espectre polític. Era un
partit d’esquerres. Les forces de la dreta, incloses UDC i la Lliga, van quedar
excloses del FNC, en part perquè es trobaven en un estat pràcticament moribund
i s’havien apropat al franquisme, i en part perquè els seus membres no es
trobaven a França i no estaven d’acord amb la política del Front. El FNC estava
pensat com una organització on els grups catalans independents poguessin
participar sense perdre la seva autonomia.30 Es tractava d’una organitzaciñ
d’envergadura per als paràmetres de l’època, amb un cens d’entre 300 i 500
membres. Tanmateix, malgrat que el FNC fos la principal organització
catalanista a França, la repressió franquista va perseguir aferrissadament els seus
membres a Espanya.31 Un article publicat a Ressorgiment resumeix la fundació
del FNC:

«El Front Nacional de Catalunya es va fundar tot agrupant elements
dels antics partits demòcrates republicans. Consistia en una enèrgica protesta
contra Franco i una afirmació del nacionalisme català. (...) El FNC també
s’encarregava d’ajudar els refugiats per arribar a França des d’Espanya».32
El FNC no renunciava a la lluita armada, però es concentrava més aviat en el
desenvolupament de serveis secrets per ajudar la resistència francesa i els aliats;
hi havia l’esperança que els aliats retornarien el favor tot eliminant Franco en
acabar la Segona Guerra Mundial. Els serveis es van establir amb la col·laboració
dels serveis secrets del Regne Unit i el servei d’intel·ligència de l’estat francès.
Fonamentalment duien a terme operacions d’informaciñ militar.33 Uns
mecanismes de propaganda sòlids eren fonamentals per transmetre una imatge
positiva del nacionalisme català dintre d’Espanya i per internacionalitzar la causa
catalana. Així, a començaments dels anys quaranta, el FNC no va desenvolupar
un programa antifranquista, sinó que es va dedicar més aviat a ajudar els aliats.
Les formes d’oposiciñ i les activitats empreses pels catalans exiliats a França van
consistir majoritàriament en la provisiñ de serveis d’informaciñ, propaganda,
activitats culturals, recolzament dels aliats i ajuda als refugiats.
Els membres del FNC van tornar a travessar la frontera francesa i es van
instal·lar a Barcelona de 1942 en endavant. Els seus objectius polítics eventuals
coincidien amb els del Consell Nacional de Catalunya, que cercava reestructurar
Espanya en una confederaciñ d’estats lliures, mitjançant l’aboliciñ del pacte
constitucional de 1931 i la implantació del dret de autodeterminació.34
En el terreny cultural, la repressió franquista contra el nacionalisme català va
ser eficient, i va obstruir de manera significativa el desenvolupament de la
cultura catalana en aquest període. Potser el fet més visible va ser la prohibició
per part de Franco de l’ús de la llengua catalana, però la repressiñ cultural del
règim apuntava a totes les institucions i tradicions catalanes, i va ser altament
efectiva.35 Els recursos eren limitats, però l’oposiciñ va fer el possible per
mantenir viva la cultura catalana. Es van dur a terme activitats culturals
juntament amb les purament polítiques.36 Josep Maria Ainaud de Lasarte afirma
que els grups catalanistes sovint feien el doble joc cultural i polític, i les dues
lluites anaven juntes i no es podien discernir fàcilment.37
Una important organització creada per refugiats catalans a França va ser el
Consell Nacional de Catalunya, compost per importants personalitats
intel·lectuals i promogut pels líders d’ERC. Pompeu Fabra, Antoni Rovira i
Virgili, Jaume Serra Hunter, Jaume Pi i Sunyer i Josep Pous i Pagès van
encapçalar el Consell, fundat el 1940. L’ajuda als refugiats consistia
principalment en ajudar els que volien sortir d’Espanya i passar a França o més
tard al Regne Unit o a Amèrica. Algunes institucions republicanes van aportar
ajuda econòmica.

A més de la repressió franquista a Espanya i de la manca de recursos i
estructura institucional a França, els catalans també patien dificultats
econòmiques. Les greus penúries econòmiques van resultar ser un dels
desafiaments primordials per als catalans a l’exili, i van coartar la seva capacitat
de crear una oposició sòlida al franquisme. Durant la Guerra Civil, la Generalitat
havia compromès una gran part dels recursos al bàndol republicà, la incerta
situació econòmica del qual havia estat al llarg de tot el conflicte molt menys
estable que la dels franquistes. En acabar la guerra es va fer evident que els
catalans no recuperarien els seus diners, i encara menys de part d’una
administraciñ republicana. La major part d’aquest capital ja no existia, i no hi
havia cap voluntat de tornar el poc que quedava. Per tant, la Generalitat va
marxar a l’exili sense recursos econòmics.38 Un altre document trobat a Poblet
resumeix els límits d’aquesta situaciñ:
«Les perspectives de la Generalitat eren difícils. Molts testimonis han
confirmat que el govern central de la República va exigir el lliurament de
tots els recursos econòmics de la Generalitat de Catalunya abans de marxar a
l’exili, tot prometent una ajuda econòmica posterior i amb la promesa que
els catalans prendrien part en l’administraciñ de la República. Aquestes
promeses no es van acomplir. (...) Així, la Generalitat s’enfrontava a un llarg
exili sense recursos econòmics. (...) Els catalans esperaven que amb els seus
recursos comercials podrien aconseguir préstecs. Però en començar la
Segona Guerra Mundial, aquestes esperances es van esmicolar i els catalans
es van trobar sense recursos».39
En una situació d’arraconament, els catalans van haver de dependre durant
molt de temps de l’ajuda econòmica de bascos i republicans. Per tant, les
relacions amb els nacionalistes bascos van esdevenir crucials. Ara l’ajuda
econòmica unia encara més dos grups que ja compartien la ideologia
nacionalista. Aquestes ajudes estan documentades als arxius del govern
d’Euzkadi.40
Les relacions exteriors

L’oposiciñ catalanista, malgrat l’exili francès, va intentar mantenir els
lligams amb altres moviments d’oposiciñ. És probable que la relació més
important fos la que va mantenir amb l’oposiciñ nacionalista basca. De 1936 a
1945, el nacionalisme basc va estar liderat pel president del Partit Nacionalista
Basc (PNB) José Antonio Aguirre. L’any 1940, ja a l’exili, la nova doctrina del
programa de govern del PNB defensava el fet diferencial de la personalitat basca
i el dret a l’autodeterminaciñ. Els nacionalistes bascos eren el grup més
cohesionat d’oposiciñ a Franco. L’activitat basca es centrava en dos eixos: la
col·laboració amb els aliats i l’ajuda als presos bascos. Els nacionalistes bascos
volien distanciar-se dels republicans, la feblesa dels quals els va permetre
funcionar independentment a l’exili. Com a resultat d’aquesta independència, els
nacionalistes bascos van creure que podrien obtenir el seu estatut d’autonomia i
fins i tot la independència amb l’ajuda dels poders democràtics, i Aguirre va
cercar la protecció de França contra la repressió franquista.41
El PNB, com els catalanistes, va crear institucions socials a l’exili. Els
nacionalistes bascos exiliats també van saber establir fortes xarxes de
comunicació amb les autoritats franceses. Els nacionalistes bascos també van
crear serveis secrets, que eren organitzacions clau dintre del PNB. Les
operacions estaven destinades a obtenir informació que pogués ser útil als aliats,
i també a donar a conèixer internacionalment la causa basca.42
El PNB també va crear instruments de propaganda al sud de França, per tal
de promoure la seva causa. La propaganda estava dissenyada per recalcar la
necessitat d’una intervenciñ aliada contra Franco, així com per subratllar la
importància del problema basc. Els nacionalistes bascos van crear la Lliga
Internacional dels Amics Bascos com a substitut del consolat basc a França43 i
per proposar solucions polítiques i representar-los a un nivell internacional, tot i
que també s’ocupava de qüestions culturals.
Els nacionalistes bascos a l’exili també van patir greus condicions
financeres, tot i que la seva situació no fos tan nefasta com la dels catalans. Com
els catalans, el PNB també va cercar ajuda en els republicans. Les friccions entre
els dos grups van interrompre necessàriament aquest traspàs de fons.
Els nacionalistes bascos i catalans es van aliar per promoure els seus
objectius regionalistes; ambdós estaven impacients per a arribar a un acord. De
1939 en endavant, els camins polítics de bascos i catalans van convergir. Si el
govern autònom català havia deixat d’existir després de la caiguda de Barcelona,
el govern basc havia mantingut la seva coherència interna i havia seguit actuant
des de l’exili francès, fins que l’ocupaciñ alemanya va prohibir totes les activitats
polítiques. El lligam més important entre els dos moviments va ser l’ajuda
econòmica donada pels nacionalistes bascos als catalans, però hi havia
nombroses similituds entre tots dos, en termes de situació, objectius i estratègia,
que els van dur a fer causa comuna contra el franquisme. Van actuar plegats per
pròpia conveniència i per l’afecte i la simpatia mútua que sentien.44

Els nacionalistes catalans i bascos compartien els respectius serveis
d’informaciñ per tal d’apropar-se al govern francès i pressionar la causa
antifranquista. Ambdñs nacionalismes confiaven en l’ajuda de les potències
occidentals (els Estats Units, el Regne Unit i França, en especial els dos
darrers)45 per potenciar la seva causa, i tots dos grups van oferir els seus serveis
als aliats en la lluita contra el feixisme, amb la ingènua esperança d’obtenir una
recompensa en acabar la guerra.46 Com que els bascos tenien l’avantatge de
comptar amb una estructura governamental, a diferència dels catalans, els
catalans van fer servir el govern basc com a punt de referència i de recolzament.
Finalment, els nacionalistes catalans i bascos van compartir el projecte comú de
Galeuzka (abreviació de les aspiracions de Galícia, Euzkadi i Catalunya).
Al llarg de tota la història de l’oposiciñ antifranquista va persistir una
intensa relació basca-catalana. En línia amb això, el projecte de Galeuzka
pretenia unir els nacionalistes gallecs, bascos i catalans en la lluita per assolir
l’autodeterminaciñ de les seves nacions. No obstant, els nacionalistes bascos i el
seu objectiu d’autodeterminaciñ van dificultar el consens entre les tres regions, i
en darrera instància el pacte no es va consumar. Aquest projecte no s’ha de
confondre amb la història més àmplia de solidaritat entre bascos i catalans, sinó
que cal considerar-lo un intent seriós de formalitzar les relacions entre les
regions que demanaven l’autodeterminaciñ. El nacionalisme gallec no era tan
fort: el Partit Nacionalista Gallec no havia aconseguit crear uns fonaments sòlids,
i la repressió franquista a Galícia va ser especialment severa.47
També calia mantenir les relacions amb els grups d’oposiciñ d’esquerres. El
grup més important dintre del bàndol republicà eren els socialistes, seguits pels
comunistes, que més endavant desbancarien els socialistes en importància.
Els catalans estaven disposats a pactar amb els republicans sempre que
aquests acceptessin dues condicions: que mantinguessin el dret a
l’autodeterminaciñ i que acceptessin el pacte previ amb els nacionalistes bascos,
que es considerava una prioritat. Els catalans creien que l’única manera d’aliar-se
amb l’esquerra era acordar una estructura política federal per a Espanya. En
qualsevol cas, si els aliats guanyaven la guerra, semblava probable que el govern
republicà d’Espanya fos restaurat. Tanmateix, el principal obstacle en l’aliança
amb els republicans era la divisió interna gairebé total que patien. Com
explicarem en els capítols posteriors, aquest projecte d’unificar les forces
republicanes i catalanistes mai es va arribar a posar en pràctica.48

La principal forma de col·laboració en aquest període entre catalans i
republicans va ser econòmica. Es van crear dues institucions republicanes per
ajudar els refugiats espanyols. El Servei d’Evacuaciñ de Refugiats Espanyols
(SERE), i la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE). El SERE va ser
creat a París per les forces republicanes comandades pel darrer primer ministre
republicà, el socialista Juan Negrín, el març de 1939. La seva missió era
organitzar un exili a Amèrica per als refugiats espanyols a França, després de
l’ocupaciñ franquista de Catalunya. El SERE feia servir fonts de bancs francesos,
belgues i suïssos. Els comunistes també van participar en el SERE.49 L’agost de
1939, Indalecio Prieto,50 des de Mèxic, va crear la JARE amb la intenció
d’ajudar els refugiats i organitzar l’emigraciñ de Mèxic a Xile. L’organitzaciñ de
Prieto es va finançar mitjançant fons enviats a Mèxic per Negrín en benefici del
SERE.51 Negrín havia organitzat una estratègia per enviar recursos econòmics a
Mèxic. Va adquirir el vaixell Giralda (que va rebatejar amb el nom de Vita), que
havia pertangut a Alfons XIII i acumulava or, plata i les reserves del Banc
d’Espanya.52 El Vita va salpar de França, però va arribar a Mèxic abans que els
agents de Negrín el poguessin rebre. Prieto va aconseguir fer-se amb el
carregament, i d’aquesta manera va crear el seu propi grup i va provocar un
conflicte entre aquest i el SERE, a més d’exacerbar la situaciñ de crisi interna
dintre del partit socialista.53
D’una banda hi havia, en línies generals, els comunistes i els simpatitzants
del govern de Negrín, i de l’altra, els elements anticomunistes de la República,
organitzats al voltant de Prieto a Mèxic.54 Existia una intensa rivalitat personal
entre els dos líders que es remuntava a l’abril de 1938, quan Negrín va expulsar
Prieto del seu govern. Aquesta hostilitat va esquitxar el lideratge dels republicans
a l’exili, a França i a Mèxic. La activitat i la presa de decisions de l’esquerra mai
no van estar efectivament coordinades degut en part a aquesta competència
subjacent.
El PCE funcionava a l’exili i dintre d’Espanya. Les divisions entre el PCE i
el PSUC es devien precisament a les aspiracions catalanistes. El Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC) sempre va ser comunista.55 El PCE defensava
que la derrota a la Guerra Civil havia estat culpa del PSOE. En conseqüència, el
projecte d’unitat nacional del PCE va ser rebutjat. Una minoria encapçalada per
Negrín estava a favor d’una col·laboraciñ continuada amb els comunistes, mentre
que la majoria es decantava pels aliats en l’intent de derrocar la dictadura.
També calia mantenir les relacions entre l’exili francès i els catalans que
seguien a Espanya. Els catalans que van restar a territori català eren d’una
tendència més moderada i potser temien menys la repressió franquista. El record
de la Guerra Civil era omnipresent en aquest període. Un ampli sector de la
població catalana estava preocupada principalment per la pròpia supervivència.
La capacitat d’organitzaciñ política era molt feble. Tots els dirigents principals
del catalanisme van haver de fugir del país, i en conseqüència, els que es van
quedar a Espanya es van trobar sense institucions, sense finançament, i sense uns
líders efectius que els representessin.56

La manca d’un marc institucional treia legitimitat a la tasca dels dirigents
catalanistes a l’exili. És important tenir en compte fins a quin punt els catalans
dintre d’Espanya consideraven que els exiliats representaven els seus interessos.
De fet, la coordinaciñ entre els catalans a l’exili i els que estaven a Catalunya va
fallar. Hi havia una manca mútua de recolzament i comprensió, una propensió a
les lluites pel lideratge, i múltiples nuclis de poder i centres de presa de
decisions. Els exiliats intentaven reproduir les institucions i la ideologia del
nacionalisme català, tal com s’havia practicat a Espanya. Les males
comunicacions van aturar qualsevol contacte real entre els dos grups, a costa de
la legitimitat dels que estaven exiliats a França. Aquesta important manca de
coordinaciñ va afeblir encara més l’oposiciñ catalanista.
Després d’un llarg i complicat procés de dubtes i tergiversaciñ, l’Eix va
acceptar la declaració de neutralitat de Franco, amb el convenciment que
Espanya, donada la seva precària situació després de la Guerra Civil, podia
arribar a ser més un obstacle que una ajuda. Les potències de l’Eix no volien que
Espanya participés en el conflicte i tampoc cercaven cap canvi polític en el
país.57 Als aliats els convenia la neutralitat espanyola per raons estratègiques; no
volien un tercer contrincant feixista, mentre que els britànics en particular
desitjaven salvaguardar la zona de Gibraltar, on tenien interessos econòmics i
estratègics. En general, Franco i la Falange van quedar profundament decebuts
pel fet de no entrar a la Segona Guerra Mundial. Els antifranquistes es van
alegrar de no entrar en el conflicte ja que s’adonaven clarament que en aquells
moments el país no estava preparat per lluitar en una altra guerra.58
L’impacte de l’esclat de la Segona Guerra Mundial en el
nacionalisme català.
En aquest punt, l’anàlisi ha de recaure en el començament de la Segona
Guerra Mundial, un esdeveniment que va confirmar en gran mesura la dislocació
geogràfica dels catalans.59 És important tenir en compte el paper d’Espanya a la
Segona Guerra Mundial, la postura de les potències internacionals en relació a
Espanya, i com això va afectar la sort política del nacionalisme català. Aquesta
dimensió internacional no va passar desapercebuda a Pi i Sunyer, que va
comentar: «Catalunya forma part d’Europa i els problemes europeus tenen un
efecte immediat sobre Catalunya».60
En esclatar la Segona Guerra Mundial, les simpaties de Franco estaven del
bàndol de les potències de l’Eix, com ho demostraven les seves paraules:
«Sempre seré un seguidor lleial de la teva causa. Considero, com tu ho fas, que el
destí de la història ens ha unit a tu, al Duce i a mi d’una forma indissoluble».61

Mussolini parlava d’un lligam comparable al començament de la Segona
Guerra Mundial, quan va afirmar: «Considero l’amistat italo-espanyola com una
guia permanent i segura per a la política exterior italiana, i com una de les bases
principals del nou ordre polític que tindrà Europa en acabar la guerra».62
Naturalment, Franco se sentia proper a Hitler en començar la guerra, però va
posar fre a aquesta tendència per mor de la pròpia supervivència interna i per la
incapacitat econòmica i militar d’Espanya en aquells moments. La Falange va
recolzar Hitler fins a finals de la Segona Guerra Mundial, mentre que els militars,
en canvi, només van creure en una victòria de l’Eix fins a la tardor de 1940.
Evidentment, Franco va anar adaptant les seves decisions d’acord amb els
esdeveniments de la guerra. Franco va estar temptat d’entrar en el conflicte del
bàndol de l’Eix fins al 1941. Les relacions entre Hitler i Franco eren molt bones i
d’agraïment, degut principalment a l’ajuda dispensada pels alemanys durant la
Guerra Civil, i només van empitjorar a causa de l’arrogància del Führer.63 En
començar la Segona Guerra Mundial, Franco va anunciar oficialment una
neutralitat estricta. La primavera de 1940, Franco creia en una ràpida victòria
alemanya, i en aquell moment, la importància estratègica d’Espanya va fer que
els alemanys volguessin incorporar Espanya al seu bàndol. Els britànics volien
assegurar-se que Espanya es mantenia al marge de la guerra. Per tant, Franco
podia haver entrat a la Segona Guerra Mundial del bàndol dels aliats, però no ho
va fer en no va arribar a les condicions adequades amb Hitler. Quan Franco va
passar de la neutralitat a la no bel·ligerància, es tractava d’un moviment
favorable a l’Eix. Franco volia entrar a la guerra prop del final de la mateixa.
Acceptava que Espanya no estava preparada per suportar una altra guerra, però
també patia la pressió internacional per adoptar una postura formal en relació al
conflicte.64
Els catalans van rebre amb satisfacció que Espanya romangués neutral,
donada la devastaciñ que havia provocat la Guerra Civil. L’oposiciñ catalanista
associava la perspectiva d’una victòria aliada amb un futur derrocament de
Franco; hom creia que les potències occidentals no permetrien el manteniment
d’un estat feixista a Espanya una vegada Hitler i Mussolini haguessin caigut. Des
del començament, per tant, van cooperar i van lluitar al costat dels aliats,
principalment a través dels seus serveis secrets.65

En començar la Segona Guerra Mundial, l’exili català a França seguia
intentant organitzar-se. Tanmateix, la invasió alemanya de França, el juny de
1940, va frenar el seu desenvolupament. El règim de Vichy66, una dictadura que
va prohibir els partits polítics i els sindicats, va ser instaurat pel mariscal
Pétain,67 que es va declarar cap del govern francès després de la derrota francesa
contra els alemanys el 1940.68 França va signar un armistici amb els alemanys el
22 de juny segons el qual quedava dividida en dues parts: una zona ocupada pels
alemanys i una altra governada des de Vichy.69 En el proper capítol s’explicaran
les conseqüències de la invasió alemanya de França per als nacionalistes catalans
i bascos a l’exili. Davant la imminent invasiñ alemanya de França, la majoria de
catalans va haver de fugir del país i cercar un nou refugi o bé tornar a Espanya.
Els que es van quedar a França tenien menys recursos i van afrontar obstacles
d’organitzaciñ encara més grans. Alguns d’ells es van unir a la resistència
francesa en la lluita contra la invasió nazi.70
CAPÍTOL TERCER
L’OPOSICIÓ CATALANISTA DE JULIOL DE 1940 A
AGOST DE 1942: L’EXILI BRITÀNIC
Introducció

Aquest capítol explica l’èxode dels catalans al Regne Unit després de la invasiñ
alemanya de França l’any 1940, i el .naixement i caiguda del Consell Nacional
de Catalunya (CNC), la principal organitzaciñ catalanista de l’època. Durant el
període que va de juliol de 1940 a agost de 1942, el Regne Unit va esdevenir el
centre principal de l’exili català. Des de Gran Bretanya, malgrat els esforços per
vèncer els problemes de comunicació i les divisions internes, el CNC va treballar
amb l’objectiu d’unificar els catalanistes, i va millorar gradualment les relacions
amb els nacionalistes bascos i els grups d’esquerres. Tanmateix, les continues
crisis de lideratge entre els propis catalans aviat van malmetre el somni de la
unió. Gens disposats a acceptar el lideratge amb base britànica, els membres
d’ERC es van unir en canvi en el suport a Josep Irla, president per defecte de la
Generalitat, i van treure legitimitat a la reivindicaciñ d’autoritat de Carles Pi i
Sunyer des de Londres, cosa que va conduir a la pèrdua de legitimitat de la CNC
el 1942. Els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial són el rerefons del
desenvolupament de l’oposiciñ catalanista, i és en aquest sentit que es relaten
aquí.
L’impacte de l’ocupació alemanya de França sobre l’exili francès
La invasió alemanya de França va tenir conseqüències evidents per als
catalans que s’hi havien exiliat, i que havien intentat organitzar des d’allà una
oposiciñ d’ençà del final de la Guerra Civil. Arribada en un moment en què els
exiliats a França s’havien ajustat a la situaciñ i havien començat a organitzar-se
amb més efectivitat, la invasió va suposar un cop molt fort. Bon nombre de
catalans exiliats a França van ser fets presoners o van ser enviats a camps de
concentraciñ, mentre que d’altres es van unir a les forces de resistència franceses.
Això es va produir a la França ocupada i també a la no ocupada. Lluís
Companys, per exemple, va ser detingut i enviat a Barcelona.1
Apart dels problemes de supervivència, l’organitzaciñ dels refugiats catalans
a França topava també amb els obstacles imposats per la policia espanyola i els
agents falangistes que operaven dintre de França. La persecució i la censura de
l’aparell franquista a França va augmentar encara més quan la policia franquista
va començar a col·laborar amb la policia alemanya. Evidentment, aquesta
col·laboració policial va eixamplar de manera tremenda la capacitat de maniobra
de la persecució franquista, i va permetre, per exemple, la captura de Companys i
Aguirre per part de la Gestapo. Quan Companys va ser detingut a la França
ocupada per la Gestapo, va ser enviat a Espanya (primer a Madrid, i després a
Barcelona) pel govern de Vichy per ser jutjat per una tribunal militar. Finalment
va ser executat per un escamot d’afusellament a dos quarts de set del matí del 15
d’octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Les seves darreres paraules van ser:
«Per Catalunya!»2
Dues cartes inèdites van aparèixer a l’arxiu personal d’Enrique Varela,
escrites a mà per Companys just abans de ser condemnat i enviat a la mort. Els
extractes d’aquestes cartes demostren que va fer gala d’un gran coratge:

«Ja saps que la meva dona està molt amoïnada per mi. Et demano que la
tranquil·litzis pel que fa a la meva salut i a la meva situació. No et serà difícil
esbrinar si es troba a Boulez-les-Pins o a Yuarry. (...) Si us plau, digues-li que ara
em trobo molt bé, al castell de Montjuïc amb una petita cambra amb un llit i un
armari, una wàter i una dutxa i força llum. També tinc una petita sala. Passo els
dies escrivint, llegint i rebo un tracte excel·lent. El meu germà em visita i té cura
de mi. En el meu cas no podria esperar res millor, i em trobo perfectament. Em
cuido i les hores passen sense que me n’adoni. Digues-li que estigui tranquil·la i
que es cuidi, la seva salut és la meva vida. Digues-li que mantingui la serenitat i
la salut. (...) Si us plau, digues-li que m’informi de qualsevol notícia que tingui
sobre el nostre fill, sense mentir-me. (...) No tinc esperances de trobar-lo amb
vida i he acceptat la voluntat de Déu en aquest cas. Per tant, em pot dir la veritat.
(...) Només li demano que venci els seus pensaments tristos, que es cuidi i que
estigui contenta, perquè això és el que jo vull i repeteixo que em trobo bé».3
«El record dels meus fills, la tragèdia de casa meva... Però això és meu i
solament meu, i m’ho guardo dintre el cor. Després, la resta... La presñ de la
Baule, la Santé de París, la segona divisió, la cel·la dels condemnats, vuit
dies i en ruta... Els carrers, la vida, la llibertat... Contemplo aquells que
passen, cadascú amb la seva mica de llibertat, amb la seva mica de vida.
Aquell home vell, aquell jove, una parella... Haver pogut venir aquí amb la
meva dona. Llibertat. (...) Però el cotxe avança de pressa cap a la presó.
Estic molt confós. Som-hi, doncs! Cap al destí!»4
Després de la seva mort, Lluís Companys va esdevenir un símbol i un heroi
del nacionalisme català. Però la seva pèrdua va provocar un buit de poder que
trigaria anys en omplir-se. La mort de Companys va decapitar el nacionalisme
català i va un exemple més de la crueltat franquista.
Després de l’execuciñ de Companys, en aplicaciñ de l’article 44 dels estatuts
interns, Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va esdevenir
(automàticament i amb plens poders) president provisional de la Generalitat.5
Irla va incidir en la necessitat de col·laborar amb els aliats, amb els nacionalistes
bascos i amb altres grups d’oposiciñ al franquisme, sobre la base que una aliança
entre aquests grups podria acabar amb el domini franquista. D’altra banda, Irla
no desitjava una aliança amb els comunistes.6 En el seu lloc, desitjava formar un
comitè a l’exili que unifiqués tots els catalans de l’oposiciñ.7 Altres líders van
desafiar la presidència d’Irla, ja que no havia estat investit formalment del poder
presidencial, i, des del començament, van sorgir divisions entre els dirigents
catalanistes. Aquest acabaria essent un obstacle important en l’intent d’organitzar
una oposició cohesionada contra Franco. Després de la detenció de Companys, el
lideratge dels catalanistes va esdevenir vulnerable a tota mena d’enfrontaments.

La majoria de catalans residents a França van decidir abandonar el país quan
aquest va ser envaït per les forces alemanyes, ja que la seva situació havia
esdevingut molt precària. Mentre que un contingent va tornar a Espanya, molts
van marxar a Amèrica Llatina (principalment a Mèxic i Argentina), tal com
descriurem en el proper capítol, i molts comunistes van marxar a Rússia.8 La
fugida de territori francès era inevitable. La majoria d’exiliats catalans, però, es
van traslladar al Regne Unit, que era geogràficament el país més proper on
podien esperar a ser acceptats. Per a la direcció política, el més preocupant era
veure com la seva influència, direcció i existència pròpies es veien directament
amenaçades. L’èxode va deixar el Regne Unit com a únic país d’Europa on les
esperances d’organització dels catalanistes encara es mantenien, i al seu degut
temps es va convertir en el centre de l’exili català.
L’impacte de la Segona Guerra Mundial a l’exili britànic
La Segona Guerra Mundial va actuar com a rerefons de l’exili catalanista al
Regne Unit.9 Els espanyols sempre havien estat propers als italians, cosa que
reforçava el temor a que Espanya pactés tard o d’hora amb les potències de l’Eix.
Aquests temors no eren injustificats. Un document del Ministeri d’Afers
Exteriors italià indica que eren fonamentats: «Espanya no oblida la generosa
ajuda brindada per Itàlia quan va haver de lluitar fortament per la seva existència,
i d’aquell moment en endavant el seu recolzament a l’Eix va quedar
irrevocablement fixat».10
Hitler va rebutjar els serveis de Franco l’estiu de 1940 perquè els
considerava inútils, i els intents de Franco per passar a formar part de l’Eix la
tardor de 1940 van fracassar perquè Hitler no volia pagar un preu massa alt.
Franco sempre va estar proper a Hitler, però li preocupava més la pròpia
supervivència que la de Hitler. El 1941, Mussolini va intentar convèncer Franco
per unir-se a l’Eix, però Franco es va adonar que Espanya no comptava amb els
recursos i la força econòmica per fer-ho. Franco va tenir encara més compte de
no entrar a la Segona Guerra Mundial quan es va adonar que aquesta seria llarga.
Tanmateix, Franco es va tornar a engrescar amb l’Eix el juny de 1941, amb la
invasió alemanya de Rússia. A més, la neutralitat espanyola a la Segona Guerra
Mundial va ser el fruit que Alemanya no volia o no es podia permetre l’entrada
d’Espanya. D’octubre de 1944 en endavant, Espanya va dir que sempre havia
estat propera a l’Eix com a estratègia anti-soviètica.

Un moment crucial pel que fa a la postura dels aliats envers la situació
internacional va ser la signatura de la Carta de l’Atlàntic entre el 9 i el 12 d’agost
de 1941, aprovada per la Uniñ Soviètica i catorze països més, després d’una
trobada entre el primer ministre britànic, Winston Curchill, i el president nordamericà,
Franklin Delano Roosevelt.11 Aquesta signatura va representar un
moment important en el desenvolupament de la situació internacional, i al seu
torn va tenir implicacions per a la situació espanyola.12 Es basava en la defensa
dels principis d’autodeterminació i democràcia.13 La Carta de l’Atlàntic resumia
els pilars polítics dels aliats pel que fa a la situació internacional. Declarava que,
una vegada acabada la Segona Guerra Mundial, els aliats garantirien la lliure
decisió de tots els pobles, la seguretat territorial i l’accés de tots els estats a la
cooperaciñ econòmica internacional. La Carta de l’Atlàntic declarava que els
països victoriosos restablirien la llibertat en els casos que els hagués estat
arrabassada pel feixisme, i fins i tot prometia col·laboració econòmica en aquests
mateixos casos.14 Roosevelt cercava una justificaciñ ideològica per a l’entrada
oficial dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, que es produiria el
desembre de 1941. La Carta de l’Atlàntic va revifar les esperances de l’oposiciñ
antifranquista en el sentit que l’ajuda vindria de l’estranger. No obstant, la
declaraciñ no va comportar cap mena d’acciñ.15
L’exode a Gran Bretanya
Després de la invasió alemanya de França, els catalans van escollir viatjar al
Regne Unit, doncs era, després de França, el darrer país democràtic d’Europa
susceptible d’acollir-los.16 D’altra banda, alguns catalans ja estaven establerts al
Regne Unit, doncs hi havien cercat refugi en els anys de la Guerra Civil. Fins i
tot alguns nens catalans hi havien estat enviats l’any 1937. Aquesta presència va
facilitar l’arribada dels nouvinguts, el gruix dels quals va arribar després de juny
de 1940. Una vegada més, fugien amb molt pocs recursos.17 Les prioritats eren
establir contactes amb les autoritats britàniques, crear una residència per a
intel·lectuals i escriptors al Regne Unit, i produir propaganda per a la causa
catalanista.18 Els catalans que ja s’havien instal·lat al Regne Unit eren
predominantment intel·lectuals i no gaudien de cap poder polític real.
Els catalans van organitzar diverses activitats culturals a Londres, inclosa la
creació del Casal Català19, que es va convertir en el principal lloc de trobada
dels intel·lectuals catalans al Regne Unit.20 L’activitat cultural era important per
arrelar l’objectiu polític de mantenir la llengua catalana, que havia estat
prohibida per Franco, i de promoure i donar a conèixer la causa catalanista arreu
d’Europa.21 La cita següent d’un català al Regne Unit dñna testimoni de la
importància del Casal Català de Londres:

«Juntament amb les funcions d’ajuda, havíem d’aplicar les de caràcter
cultural, que per nosaltres eren encara més importants, ja que significaven la
possible supervivència de la cultura catalana a l’exili. (...) El nostre objectiu
era ensenyar a l’opiniñ pública britànica la demostraciñ de l’esperit, la
cultura i l’art de Catalunya. (...) Uns altres actes que van mobilitzar una gran
quantitat de persones van ser una sèrie de conferències que van tenir lloc al
Casal Català, sobre cultura catalana».22
Carles Pi i Sunyer, Pere Bosch i Gimpera23, Josep Trueta24 i Josep Maria
Batista i Roca25 eren les principals figures catalanistes al Regne Unit. Quan
Carles Pi i Sunyer va arribar a Gran Bretanya, va comptar amb el recolzament de
Pere Bosch i Gimpera i de Josep Maria Bastista i Roca.26 Tots dos vivien ja al
Regne Unit abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.27
Bosch i Gimpera era principalment un acadèmic.28 Exemplificava
l’intel·lectual que intervenia en política. Era professor i degà de la universitat.
Era un moderat d’esquerres provinent d’Acciñ Catalana Republicana, que creia
en el valor educatiu de la política i es preocupava principalment dels principis i
la cerca de la justícia. Mentre va estar involucrat en política (1937-1940) es va
sentir allunyat del populisme d’ERC, si bé va recolzar Pi i Sunyer, que també
estava afiliat a ERC.29
Josep Maria Batista i Roca procedia de la tradició del nacionalisme
radical.30 Representava el tipus de nacionalisme radical associat, per exemple,
amb Estat Català, però sense tenir cap afiliació política concreta. Com en el cas
de Josep Trueta, Batista i Roca rebutjava el republicanisme catalanista d’ERC.31
També com en el cas de Trueta, Batista i Roca era anticomunista, però la seva
ideologia era encara més radical. Batista i Roca creia en els Països Catalans i en
la Unió Occidental. Era anticomunista i antifederalista. Trueta era un catalanista
més conservador. El seu nacionalisme oscil·lava entre la política d’Acciñ
Catalana i els segments més d’esquerres de la Lliga. Era ideològicament
conservador i rebutjava el populisme d’esquerres d’ERC i els seus aliats, així
com la ideologia de Companys. Es pot argumentar que Pi i Sunyer seguia en
certa mesura la direcció del Partit Laborista del Regne Unit, mentre que la
política de Trueta s’assemblava més a la del Partit Conservador. Era un republicà
catalanista, federalista i socialdemòcrata.32 Representava una republicanisme
d’esquerres que havia estat dominant entre 1931 i 1936, i estava recolzat per un
sector de la classe mitjana, professionals lliberals i segments populars
catalanistes de la societat.33 Pi i Sunyer defensava el federalisme, el progrés
social i creia en la institucionalització de la cultura catalana.34 La seva arribada
el 1939 va formalitzar les relacions entre els catalans i els britànics.35 Els
principals dirigents catalanistes al Regne Unit compartien diverses idees: la
defensa dels drets nacionals de Catalunya, la llibertat i la democràcia, i el
restabliment d’una república.36

Pi i Sunyer i Batista i Roca van crear el Consell Nacional de Catalunya
(CNC) el 25 de juliol de 1940 a Londres. El CNC va esdevenir la principal
organització catalana al Regne Unit durant aquest període.37 El CNC intentaria
més endavant unificar tots els grups catalans. Batista i Roca explicava així la
formació del Consell:
«La delegaciñ catalana a Londres té l’honor d’informar el govern de Sa
Majestat que la direcciñ d’afers catalans ha estat reconstituïda sota el nom de
Consell Nacional de Catalunya. Des de la caiguda de França, els membres
del govern català residents a França, que juntament amb els residents a Gran
Bretanya eren responsables de conduir els afers catalans, ja no són lluïres
d’acomplir amb les seves obligacions. Aquestes obligacions han recaigut per
tant de manera total en els catalans residents a Gran Bretanya, com a únics
catalans a Europa que es troben en un país lliure i com a representants dels
catalans d’arreu del mñn».38
Carles Pi i Sunyer va esdevenir president del CNC per decisió majoritària
dels seus membres. Va descriure el seu nomenament de la següent manera: «Es
va proposar que jo presidís el CNC i que els altres membres fossin Bosch i
Gimpera, Batista i Roca, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés. La
proposta va ser aprovada per majoria».39
Pi i Sunyer va arribar a Londres l’abril de 1939, enviat per Companys per
actuar com a principal representant de la política catalana al Regne Unit. La seva
missió era crear una delegació de la presidència de la Generalitat al Regne Unit,
amb dos objectius: en termes polítics, controlar l’evoluciñ dels afers
internacionals, establir contactes amb els serveis socials britànics, i intentar
utilitzar les escasses cartes que l’exili català pogués posar sobre la taula respecte
al futur d’Europa; i en termes culturals, lluitar per crear un focus estable
d’escriptors, intel·lectuals i artistes catalans a la Illes Britàniques. Aparentment,
Pi i Sunyer comptava amb el suport de molts dels seus compatriotes.
No obstant, la confusió respecte a la successió de Josep Irla, d’ERC, després
de la mort de Companys, va provocar un important enfrontament per la direcció
del catalanisme. Molts catalans seguien la política de Pi i Sunyer, tot i que Josep
Irla fos el president de facto de la Generalitat després de Companys. Aquesta
lluita pel poder va ser un obstacle per al desenvolupament del nacionalisme
català.40

La política del CNC es basava en la defensa dels interessos del poble català.
41 Pi i Sunyer estava en contra de la política d’ERC, concretament de la política
que defensava la recuperació de la legalitat republicana i la Segona República.42
Pi i Sunyer va radicalitzar el seu manifest. ERC seguia l’estatut català, mentre
que l’ala més radical dels caps del CNC cercaven la independència total de
Catalunya.43 El CNC posava èmfasi en la democràcia i el liberalisme, reclamava
el dret d’autodeterminaciñ de Catalunya i intentava mantenir la tradiciñ
democràtica catalana.44 La carta de Pi i Sunyer a Diego Martínez Barrio45, el
polític republicà, el 1941 resumia la seva ideologia. La carta va tenir un enorme
impacte en els cercles polítics de l’exili. En aquesta carta, publicada a Mèxic, Pi i
Sunyer presentava el projecte polític que després defensaria, institucionalment,
mitjançant el CNC de Londres. Es basava en la no acceptació automàtica del
règim republicà de 1932, la superació del marc legal definit per la constitució de
1931 i l’estatut de 1932, i el disseny d’una nova realitat peninsular, formada per
una estructura federal i per l’exercici del dret a la autodeterminació a
Catalunya.46
Pi i Sunyer va afegir contingut a aquest programa polític. Va fer un
important discurs nacionalista al CNC, basat en una visiñ federalista d’Europa.47
La doctrina del federalisme va ser defensada per Pi i Sunyer i va prendre forma
en gran mesura el 1941, íntimament relacionada amb un concepte d’europeïsme.
Pi i Sunyer afirmava: «Catalunya és Europa i els principals problemes que
l’afecten sñn els europeus».48 Pi i Sunyer va arribar a donar suport a la idea
d’una confederaciñ ibèrica en la qual es reconegués plenament la sobirania de
Catalunya, Galícia i Euzkadi.49 «La creaciñ d’una Confederaciñ de Nacions
Hispàniques asseguraria completament l’establiment d’un règim democràtic i
donaria forma a l’ideal pel qual han lluitat moltes generacions de catalans».50
El CNC es considerava una delegació de la Generalitat al Regne Unit, i, amb
el col·lapse de l’organitzaciñ a França, va ser l’organitzaciñ més important del
catalanisme en aquest període. Dues coses van quedar clares des dels inicis del
CNC. En primer lloc, l’organitzaciñ assumia temporalment la direcciñ dels
exiliats catalans degut a la incapacitat dels que es trobaven a França. El CNC va
declarar explícitament que es tractava d’un substitut provisional de les autoritats
legítimes; mai no va tenir intenció de substituir-les, sinó que simplement actuava
mentre les institucions democràtiques seguissin paralitzades:
«De la seva constitució en endavant, el CNC va declarar que el seu
objectiu principal era crear una organització provisional, però representativa
de la personalitat catalana, i que fos un nexe d’uniñ per a tots els catalans
arreu del món. El CNC mai no va voler substituir les institucions legítimes
escollides democràticament pel nostre poble, i que representen la continuïtat
política de la voluntat nacional».51

En segon lloc, l’objectiu del CNC era assegurar la continuïtat constitucional.
Aquesta continuïtat estava personificada en la presència de dos ex membres de la
Generalitat, Pi i Sunyer i Bosch i Gimpera. Tots dos tenien bons contactes al
Regne Unit.52
El CNC desitjava mantenir la tradiciñ democràtica catalana, tal com ja s’ha
descrit. Havia d’aglutinar i coordinar els esforços de tots els catalans, tot ajudant
els que estaven a França a abandonar el país, supervisant els catalans que vivien
a Amèrica i esdevenint per a ells una organització central, i ajudant els aliats en
els seus esforços bèl·lics.53 El CNC també va ajudar alguns catalans a passar de
França al Regne Unit, i va demanar l’ajuda dels líders polítics britànics per als
exiliats bascos, catalans i republicans que vivien allà, per tal de salvar-los de ser
assassinats o perseguits per la Gestapo. Una carta del Comitè Català al Regne
Unit, l’agost de 1940, indica que assegurar un passatge segur per als refugiats a
França era un dels seus objectius: «Recolzem plenament els catalans que
pateixen la repressiñ franquista. (....) Una de les missions que ha d’acomplir el
CNC és la següent: permetre la sortida de França de tants catalans com sigui
possible».54
El CNC va obtenir un suport considerable de les comunitats catalanes
d’Amèrica Llatina, una federaciñ d’entitats catalanes situades a cadascun dels
països amb presència catalana. Les comunitats d’Amèrica Llatina gaudien
d’independència en les seves activitats, però en darrera instància donaven
comptes al CNC. Les relacions entre els contingents del Regne Unit i l’Amèrica
Llatina s’analitzen en el capítol següent.
L’existència del CNC tenia sentit mentre existís l’esperança que una victòria
aliada a la Segona Guerra Mundial significaria l’enderrocament de Franco. El
CNC estava veritablement compromès en el fet d’oferir suport incondicional a
les potències aliades, com va declarar Batista i Roca l’any 1940: «Podeu estar
segurs que siguis quines siguin les condiciones a la península i a la Mediterrània,
els catalans seguiran simpatitzant enèrgicament amb els aliats i la seva causa».55
Els catalans mostraven una admiració especial pels britànics, de qui creien
que els ajudarien enormement en la lluita contra Franco.56 Un document trobat
als Arxius Exteriors Britànics afirma: «Els pobles català i els basc, a través de les
seves delegacions a Londres, han tingut el privilegi de confirmar els llaços de
simpatia i amistat que ells sempre han sentit envers la Gran Bretanya,
especialment ara, en temps de guerra».57

En general, el període 1940-1942 va ser el més reeixit del CNC. No obstant,
fins i tot en aquest estadi, el CNC va haver d’afrontar una sèrie de problemes
clau. Les comunicacions eren difícils i els recursos extremadament escassos.58
D’altra banda, les lluites internes pel lideratge, les lluites entre els nuclis de
poder i l’estatus provisional de l’organitzaciñ feien molt problemàtica la seva
legitimitat.59 Els problemes de comunicació, que afectaven principalment les
comunicacions amb Amèrica, eren deguts a les llargues distàncies i a
l’organitzaciñ dels portaveus del CNC. En darrera instància, la resoluciñ
d’aquestes qüestions va resultar difícil. El problema es va millorar mitjançant
l’enviament de cartes, tot i que el procés era molt lent.60 Una altra qüestió
fonamental que afectava el CNC eren els problemes interns de direcció. Com que
molts dirigents catalanistes havien estat perseguits o es trobaven a l’exili, era
molt difícil atorgar legitimitat a figures substitutes que representessin el CNC a
altres països. Els líders catalans estaven escampats pel món i sovint aïllats els uns
dels altres. També hi havia diferències ideològiques, no solament entre els que
estaven a França i els del Regne Unit, sinó també entre els líders del CNC al
Regne Unit. La unitat del CNC es basava en la visiñ futura d’una Espanya
federal i democràtica. No obstant, aquests conceptes eren poc clars. Pi i Sunyer i
Batista i Roca no s’entenien i en darrera instància lluitaven per la direcciñ
catalanista en territori britànic. Batista i Roca reivindicava que ell portava més
temps al Regne Unit, mentre que Pi i Sunyer afirmava que ell era el delegat de
Companys i comptava amb un major suport popular. Batista i Roca era més
radical en la seva ideologia catalanista que Pi i Sunyer. I les diferències
ideològiques de tots dos van afectar a pitjor la cohesió del CNC, a Europa i a les
comunitats d’Amèrica. La credibilitat del CNC va esdevenir molt més fràgil.61
Apart de les lluites personals entre els catalans de França i els que s’havien
instal·lat al Regne Unit, cal remarcar que aquests catalans també van resultar
afectats per les circumstàncies històriques de França i el Regne Unit, que van
determinar la seva capacitat d’organitzaciñ. França, per exemple, va ser envaïda
pels alemanys, a diferència del Regne Unit.
El FNC treballava a França i a Catalunya. Era una plataforma d’esquerres
que va patir enormement per la repressió franquista. El FNC defensava
l’autodeterminaciñ de Catalunya i la creaciñ d’una confederaciñ d’estats.

A més, hi havia diferències clares entre els catalans del Regne Unit i els de
França; els darrers no acceptaven el lideratge del grup britànic. L’ocupaciñ
alemanya de França i l’èxode al Regne Unit va afegir un altre nucli de poder
catalanista, a més dels d’Espanya i França. Tots tres lluitarien per la
preeminència. També hi havia una inconsistència d’objectius polítics entre els
catalans. Mentre que el FNC estava unit entorn de la figura de Companys i la
Generalitat, el CNC es basava en el rebuig a la constituciñ de 1931 i a l’estatut de
1932 (acceptats per la Generalitat), i exigia la independència total per a
Catalunya. Evidentment, el fracàs de l’exili francès havia encoratjat una certa
radicalització del punt de vista del CNC, ja que la política de consens del FNC a
França havia quedat en res. També es pot argumentar que el CNC es radicalitzés
perquè semblava que una nova Europa posterior a la Segona Guerra Mundial
faria possible qualsevol cosa en el marc d’una constituciñ federal.
Les diferències polítiques entre el FNC i el CNC eren essencialment les
mateixes que separaven l’esquerra europea «en armes» (amb la seva idea d’una
nova Europa socialment igualitària) de l’aposta (majoritàriament) angloamericana
d’un «acord» molt més conservador després de la Segona Guerra
Mundial. Segons aquest raonament, evidentment, el FNC era molt més «radical»
que el CNC. De fet, el rebuig del CNC de la constitució republicana de 1931 i de
l’estatut català de 1932 es devien precisament al conservadorisme subjacent del
CNC.
En una reuniñ de tots el líders d’ERC a Nîmes l’any 1941, Josep Irla, Joan
Sauret62 i Miquel Santaló63 van discutir la manera de neutralitzar el poder del
CNC amb base a Londres. L’estratègia acordada va consistir en enviar Santaló a
Mèxic, tot dotant-li dels poders del president Irla; Pi i Sunyer va perdre legitimat,
ja que el CNC del Regne Unit existia sobre la base que Irla era incapaç d’exercir
el seu poder. La direcciñ de l’oposiciñ catalanista va ser incapaç de posar-se
d’acord en qui havia de representar el moviment, en el lloc i en la persona, cosa
que va minvar tremendament la seva legitimitat i efectivitat. Els comunistes
també van provar de neutralitzar el poder del CNC64, primer mitjançant les
cartes de Joan Comorera, el principal líder comunista, i després l’any 1941,
mitjançant un llarg document en el qual la política del CNC es presentava com a
gairebé feixista.65
Un darrer problema que assetjava el nacionalisme català al Regne Unit va
ser la qüestiñ econòmica. L’evacuació de França al Regne Unit va ser
organitzada pel SERE i pel JARE, les dues organitzacions econòmiques
republicanes que havien organitzat primerament l’exili francès. La diplomàcia
catalana amb ambdues institucions era crucial, degut a la rivalitat existent entre
elles i perquè l’ajuda econòmica d’ambdues parts era una necessitat fonamental.
El SERE va donar una ajuda molt necessària per pagar els vaixells de refugiats
d’Europa a Amèrica del Nord, com també ho va fer el JARE mitjançant el seu
president català, Lluís Nicolau d’Olwer.66 Tot i l’ajuda republicana, els catalans
mai no van arribar a resoldre plenament els seus problemes econòmics.67

Les relacions exteriors catalanes
Al Regne Unit, els catalans van mantenir unes relacions de molta proximitat
amb els nacionalistes bascos. Amb l’ocupaciñ nazi de França, alguns
nacionalistes bascos van tornar al País Basc. Els alemanys van perseguir els que
van romandre a França, i alguns van ser enviats a camps de concentració com el
de Gurs. Només una petita quantitat de bascos es va veure temptada a col·laborar
amb els nazis. Alguns bascos es van quedar a França i es van unir a la
resistència, mentre que d’altres van anar a l’Amèrica Llatina i als Estats Units, i
alguns al Regne Unit. Les institucions governamentals basques es van clausurar,
així com també el diari Euzko-Naia. Per tant, la censura franquista va atacar els
nacionalistes bascos com ho feia als catalans. El PNB va crear xarxes secretes
d’informaciñ per als aliats, va participar en diverses activitats anti-nazis i va
col·laborar amb la resistència francesa. Tot i que les forces alemanyes van
capturar José Antonio Aguirre, el principal líder del nacionalisme basc, aquest va
aconseguir escapar. El 27 d’agost de 1941, la família Aguirre arribava a Rio de
Janeiro.
El centre del nacionalisme basc en aquest període va virar de França al
Regne Unit, com va passar amb el cas del catalanisme. De manera similar, quan
van arribar els refugiats al Regne Unit, ja s’hi havia establert una petita
comunitat basca. Com els catalans, els bascos van demanar ajuda als líders
polítics britànics per alliberar els bascos atrapats a la França ocupada. José
Ignacio de Lizaso68, el cap de la delegació basca a Londres, que reclamava la
independència d’Euzkadi69, va demanar ajuda a les autoritats britàniques, tot
informant del perill que corrien els bascos a França:
«Per tant els he de demanar que considerin la possibilitat d’evacuar
aquests homes des de França i els concedeixin permís bé de residir a
Anglaterra o bé d’entrar al territori britànic de camí a una de les repúbliques
sud-americanes, que admeten els bascos sense dificultat».70
Així, els bascos, com els catalans, van cercar la protecciñ i l’ajuda dels
aliats. Els bascos van signar un acord amb Charles De Gaulle71 (cap de la
resistència francesa contra els nazis), el pacte basco-francès72, segons el qual De
Gaulle reconeixia el govern basc i es comprometia a ajudar a alliberar els bascos
empresonats a França. El pacte tenia l’objectiu d’instigar la col·laboraciñ entre
tots dos països i facilitar la cooperaciñ en temes d’informaciñ, premsa i
propaganda.73

Els nacionalistes bascos van crear el Consell Nacional Basc (CNB) l’11 de
juliol de 1940 a Londres74, sota la direcció de Manuel de Irujo75 (ministre de la
República i diputat nacionalista), el principal dirigent del PNB al Regne Unit.76
Irujo lluitava per un País Basc independent.77 Era membre del PNB i formava
part de l’ala més radical i pro independentista del partit. Una vegada a Londres,
no va dubtar en imposar la seva política al partit. Pi i Sunyer, també des de
Londres, duia a terme una política similar.78 L’objectiu principal del CNB era
mantenir la política del govern basc, que consistia en recolzar la causa
democràtica al costat de les potències aliades79 i assolir les aspiracions nacionals
basques de llibertat mitjançant la independència.80 El CNB era una mesura
temporal fins que Aguirre tornés a assumir les seves funcions.81
Un altre objectiu del CNB era ampliar les xarxes dels serveis secrets bascos i
posar-les al servei del Regne Unit i França, és a dir, oferir el seu ajut als aliats
com ho havien fet els catalans. La delegació basca al Regne Unit declarava:
«El govern basc està impacient per ajudar Gran Bretanya i França de
totes les maneres possibles en la seva lluita per alliberar Europa. Ja hem
ofert els serveis dels nostres compatriotes fora de la península als governs
britànic i francès i ens gratifica veure que aquests serveis ja estan sent
utilitzats en certes direccions. Sentim que una de les nostres funcions més
útils pot ser oferir un complet servei d’informaciñ política i militar des de la
península. (...) El servei està a hores d’ara completament organitzat».82
Els nacionalistes bascos, com els catalans, creien que els aliats ajudarien la
seva causa:
«El CNB aclama la gran declaració de llibertat, pau i solidaritat
democràtica formulada pel president dels Estats Units i el primer ministre
britànic, com a expressió de la futura política dels seus països, i ofereix tot el
suport dintre de les possibilitats del poble basc per assolir la victòria que és
essencial per a la plena realitzaciñ d’aquesta política. La nostra ferma
creença és que les dues grans democràcies i els seus aliats, quan
reconstrueixin el món després de la destrucció final de la tirania nazi,
respectaran el dret nacional del poble basc per escollir la forma de govern
sota la qual viurà, i li restaurarà els drets sobirans i l’autogovern».83

El CNB també s’ocupava de l’assistència als exiliats bascos. Com el seu
equivalent català, el CNB afrontava una sèrie de problemes d’organitzaciñ. Al
Regne Unit es va produir una lluita pel poder. Irujo era el cap dels nacionalistes
bascos a Londres, però Ortúzar, un altre líder nacionalista instal·lat al Regne
Unit, estava més proper al Foreign Office, i tots dos estaven en desacord sobre la
direcció del moviment al Regne Unit. Les lluites internes entre Ortúzar, Irujo y
Lizaso són comparables amb les que hi havia entre Pi i Sunyer, Batista i Roca i
Bosch i Gimpera. Els problemes de comunicació eren similars en els casos català
i basc, i la lluita pel lideratge polític entre els diferents grups també és
comparable. A més, com passava amb els catalans, el lideratge dels bascos
radicats a Gran Bretanya no era acceptat pels radicats a França. Els nacionalistes
bascos volien mantenir una relació cordial amb els catalans i els republicans,
però veien amb escepticisme que les forces d’esquerra de l’oposiciñ acceptessin
la sobirania del País Basc com a condició fonamental de les seves
reivindicacions.84
Amb la derrota de França, la dispersió de molts nacionalistes bascos, i la
pèrdua d’Aguirre, els bascos es van desmoralitzar; la maquinaria administrativa i
el marc polític havien resultat completament destruïts.85 Tot i haver iniciat
l’exili en una posiciñ més forta que els catalans (amb un únic partit unificat i un
lideratge clar, i havent aconseguit, en un principi, mantenir amb vida les
institucions governamentals), la repressiñ franquista s’havia cobrat gradualment
el seu preu. Els nacionalistes bascos van patir una intensa crisi política, tal com
havia passat amb els catalans.86
Els bascos i els catalans exiliats al Regne Unit van tenir experiències
similars. El CNB i el CNC s’assemblaven en molts aspectes.87 Tots dos havien
estat creats per dirigents que actuaven en lloc dels caps dels governs respectius:
Irujo i Pi i Sunyer88 reemplaçaven Aguirre i Companys.89 El Regne Unit servia
de base d’operacions per a tots dos camps, que col·laboraven en ajudar els
exiliats i els presoners.90 Tots dos intentaven col·laborar amb els aliats, mantenir
les institucions democràtiques, l’activitat cultural i les aspiracions nacionalistes, i
ambdues organitzacions eren provisionals.91 La declaraciñ comuna d’Aguirre i
Pi i Sunyer afirmava:
«El CNC i el CNB, en representació dels governs respectius, reafirmen
l’amistat entre els seus pobles, i la seva intenciñ de mantenir i enfortir la
cooperació ja establerta entre tots dos governs, i amb aquest objectiu fan les
següents declaracions conjuntes: ambdós països, tot interpretant el sentiment
dels seus pobles, reiteren la seva fe en la democràcia; estan segurs de la
victòria de Gran Bretanya i els seus aliats i amb aquest objectiu estan
disposats a oferir tota la cooperació els sigui possible donar».92

Els catalans i els bascos es reunien un cop a la setmana a la delegació basca
al Regne Unit per parlar de política.93 Els bascos del Regne Unit es trobaven en
un millor posició en relació als britànics perquè tenien un contacte més personal
amb ells i portaven més temps al país. Les relacions amb el Foreign Office les
mantenien Lizaso i Batista i Roca.94 Els catalans afirmaven:
«És igualment convenient organitzar l’aliança entre els nacionalistes
bascos i els catalans. Els nacionalistes bascos i els catalans tenen
característiques nacionals definides, un estat democràtic, l’ideal comú de la
llibertat dels respectius països, i una amistat sincera. L’aliança entre els
nacionalistes bascos i catalans compta amb una llarga història».95
Els nacionalistes bascos i catalans eren conscients de la utilitat de l’acciñ
conjunta en aquest període, pel fet de compartir reivindicacions
d’autodeterminaciñ i rebuig als estatuts d’autonomia. Les delegacions catalana i
basca a Londres declaraven conjuntament:
«Els consells nacionals basc i català, com a intèrprets lliures i fidels dels
seus respectius pobles, neguen el dret del general Franco a parlar per ells.
Els catalans i els bascos són en primer lloc éssers humans i demòcrates, i en
segon lloc nacionalistes bascos i catalans. El seu principal interès és la
llibertat. Aquestes persones estan decidides a defensar el principi fonamental
de la llibertat universal, diametralment oposat a l’atac dictatorial».96
El CNC i el CNB van donar a conèixer un manifest conjunt que van
presentar al govern britànic, on reivindicaven el dret a l’autodeterminaciñ i
posaven de relleu la lluita comuna per la democràcia amb els aliats. El manifest
comú era un reflex clar dels objectius comuns dels nacionalistes catalans i
bascos.97 A continuaciñ, un fragment d’aquesta declaració conjunta.
«L’objectiu comú és triple: obtenir la llibertat nacional d’acord amb el
dret a l’autodeterminaciñ, la transformaciñ de l’Estat Unitari present en una
comunitat de persones lliures i amb igualtat de drets per tal de resoldre en
comú els assumptes d’interès comú, i l’establiment d’un règim democràtic
en cadascun dels països i en la confederació. (...) La declaració convida els
demòcrates gallecs i espanyols a unir-se al pacte, i a una adherència comuna
als principis democràtics dels demòcrates espanyols».98
Malgrat que els nacionalistes catalans i bascos col·laboressin en declaracions
conjuntes,99 l’aliança va donar pocs beneficis en termes polítics. Tanmateix,
conscients de fins a quin punt els objectius catalans coincidien amb els seus, els
nacionalistes bascos estaven disposats a proporcionar ajuda econòmica.

A més, l’any 1940, els catalans van presentar una proposta per crear un
consell entre Galícia, Catalunya i el País Basc. Sota el nom de Galeuzka, incloïa
tres membres gallecs, tres bascos i tres catalans, i intentava trobar una política
que unís les tres cultures en una acció comuna contra el poder totalitari. La
creació de Galeuzka va suposar un pas endavant en les relacions entre els tres
grups. L’acord estava pensat per ser compatible amb la sobirania nacional de
cadascuna de les zones. La coordinació havia de ser perfecte per tal de presentar
un front sòlid contra els republicans. Galeuzka va preparar un programa
d’accions a la Península amb l’objectiu de crear una confederaciñ ibèrica.
Tanmateix, Galeuzka va aturar les seves activitats degut a les divisions internes
entre els catalans i en absència d’una organitzaciñ que representés les
reivindicacions gallegues. En els següents capítols es parlarà més extensament de
Galeuzka.100
A més de les relacions amb els nacionalistes bascos, els catalans del Regne
Unit també cercaven relacions amb l’oposiciñ d’esquerres a Franco.
Principalment, els catalans volien pactar amb l’ala esquerra de l’oposiciñ
antifranquista sempre que els demòcrates poguessin acceptar el seu objectiu
d’autodeterminaciñ. Per part de l’esquerra, aquesta acceptaciñ no es va produir,
cosa que va evitar qualsevol col·laboració.101 En general, l’esquerra espanyola
oposada a Franco estava profundament dividida. L’any 1940, un grup socialista
es va començar a reorganitzar a Mèxic al voltant d’Indalecio Prieto, que va
fundar el Centre Cultural de Pablo Iglesias. Els propis socialistes no acceptaven
les exigències catalanes d’independència, i això va minvar enormement la
possibilitat d’una aliança entre tots dos grups.
Els republicans es concentraven al voltant de Juan Negrín, els seguidors del
qual formaven un gran grup radicat al Regne Unit i que recolzava el SERE. Entre
els republicans, els radicats al Regne Unit eren normalment els més propers als
catalans. El grup de Negrín, que es seguia considerant cap de la República,
estava disposat a pactar amb els catalanistes, però sota unes condicions que
aquests trobaven inacceptables, ja que no reconeixien l’autodeterminaciñ de
Catalunya.102 Els republicans volien restaurar la constitució republicana de
1931 i els estatuts d’autonomia redactats aquell mateix any, mentre que els
nacionalistes bascos i catalans volien assolir una major autonomia, i fins i tot
aspiraven a la plena sobirania.103 Bosch i Gimpera va resumir la posició dels
republicans envers els estatuts d’autonomia en la seva carta a Carles Pi i Sunyer
el 1941: «Tots els republicans coincideixen en la necessitat de restablir la
constituciñ de 1931. Els estatuts d’autonomia es reconeixen en aquesta
constitució, i el règim podria esdevenir federalista».104
Els contactes entre catalanistes i republicans tendien a consistir bé en
mantenir una discreta distància diplomàtica, o bé una relació intel·lectual o
personal. No en va sorgir cap acciñ concreta en comú, cap definiciñ clara d’una
política o projecte comuns. La carta de Pi i Sunyer a Martínez Barrio resumia els
contactes amb l’esquerra:

«Els republicans són nombrosos però estan dispersats, no tenen direcció
i han de lluitar sota condicions desfavorables i difícils. (...) Entre els
republicans que resideixen al Regne Unit, hi havia algunes personalitats que
tenien una rellevància política gràcies a la seva vàlua intel·lectual. Salvador
de Madariaga, que, tot i viure a Oxford, venia sovint a Londres. (...) El grup
de republicans amb el qual teníem més relació, potser perquè sentíem una
gran afinitat personal, era el que constituïa una delegació de la JARE. (...) És
un fet molt interessant que, en general, els republicans de Londres fossin els
més comprensius amb les nostres idees, més oberts a noves perspectives
polítiques».105
Les relacions entre republicans i catalans a nivell institucional eren
pràcticament inexistents; al Regne Unit només s’hi van establir algunes relacions
personals. Pi i Sunyer declarava:
«La possible coexistència entre Espanya i Catalunya depèn d’Espanya.
(...) A Mèxic s’hi ha constituït un grup força gran de republicans espanyols,
amb ramificacions a altres països americans. (...) Han dit que representaven
el primer moviment d’unitat de republicans espanyols a Mèxic, i que per tant
era necessari que fixéssim la nostra postura respecte a aquest
desenvolupament de la política republicana».106
A l’extrem esquerra de l’espectre polític, els comunistes catalans mai no van
acceptar la primacia del CNC. El secretari general del PSUC, Joan Comorera, va
escriure cartes d’oposiciñ al CNC.107 El PSUC s’oposava al CNC, però les
relacions mai no van degenerar en violència.108 Al llarg dels anys trenta, la CNT
s’havia dividit entre els puristes i els que estaven disposats a cooperar amb altres
grups, una divisió que la guerra no va fer més que accentuar. La divisió era
extremadament complexa, però molts líders exiliats a França van adoptar una
posició purista, mentre que la majoria de militants de l’interior creien que la
Guerra Civil no havia acabat i que era necessari un ampli front antifranquista.
Després de la Guerra Civil, el POUM va desaparèixer i els seus membres es van
unir a altres grups com el Moviment Socialista de Catalunya, a finals dels anys
quaranta.
També cal tenir en consideració les relacions entre els exiliats al Regne Unit
i els de França. Pi i Sunyer afirmava que el Regne Unit havia pres la direcció del
moviment catalanista, simplement perquè, després de la invasió de França, els
que es trobaven en territori britànic es trobaven en una posició millor per
treballar pels interessos catalans.109 L’any 1940, Carles Pi i Sunyer escrivia a
Josep Andreu Abelló, un altre polític català:

«En la nostra política, en els nostres actes, mai no oblidàvem ni érem
indiferents als catalans a França. Eren els nostres amics i sabíem que entre
ells hi havia representants de les nostres institucions. No obstant, també
érem conscients que, mentre França estigués ocupada pels nazis, el nostre
paper era lluitar per les aspiracions catalanes».110
Això no era tot, i encara ocultava una competència subjacent arreu de l’exili
sobre com s’havia de compartir el poder. El CNC de Londres havia substituït
nominalment el FNC de París. Va ser un pas necessari, però va crear problemes
interns entre els exiliats catalans que van limitar greument l’efectivitat del CNC.
D’altra banda, la personalitat dels dirigents catalans dificultava la cooperaciñ. La
primacia del CNC per damunt d’altres nuclis de poder catalanistes no sempre va
ser acceptada. En el següent capítol s’explica com els catalans a França van
organitzar una estratègia per arrabassar el poder al CNC, cosa que va precipitar
una crisi el 1942.
Les comunicacions entre els catalans del Regne Unit i els que seguien a
Catalunya també eren millorables. Una de les poques maneres d’encarar el
problema era mitjançant el desplegament d’agents secrets, com Jaume Ribas.111
Ribas treballava per als serveis secrets britànics i filtrava informaciñ a l’oposiciñ
catalanista sobre el curs dels esdeveniments a Espanya. En general, la
comunicació entre els exiliats i els que continuaven a Espanya va seguir sent
extremadament pobra. Pi i Sunyer explicava les dificultats provocades per la
divisió dels catalans entre els que estaven a l’exili i els que no:
«Catalunya està dividida en dos trossos: la Catalunya sotmesa a la cruel
repressiñ i la de la persecuciñ contra el seu propi esperit, la de l’exili,
llençada a una aventura de futur incert. (...) Tanmateix, en totes dues el
sentiment catalanista es fa més fort i la voluntat dels homes que volen
recuperar Catalunya es fa més gran».112
Finalment, també cal considerar les relacions entre l’exili al Regne Unit i les
comunitats catalanes a Amèrica. En teoria, el CNC representava la veu de les
comunitats catalanes a Amèrica. La comunicació entre els catalans radicats al
Regne Unit i a Amèrica també es tractarà en el capítol següent.
CAPÍTOL QUART

L’OPOSICIÓ CATALANISTA DE JULIOL DE 1940 A
AGOST DE 1942: L’EXILI ATLÀNTIC
Introducció
«La mare llegeix a la filla la darrera carta del pare: ―Déu,
meu, quan ens podrem tornar a reunir? Quan s’acabarà aquesta
separació de milers de famílies? Aquesta separació és la fi de
totes aquestes famílies que mai no es tornaran a reunir‖».1
Malgrat la magnitud de la població exiliada, al continent americà no va arribar a
sorgir una oposició catalanista efectiva. Els problemes de comunicació i la
mateixa distància geogràfica respecte als centres europeus van resultar difícils de
superar. D’altra banda les lluites pel lideratge entre els catalans també van dividir
l’exili americà. El fracàs de l’exili americà (als Estats Units i a Amèrica Llatina)
per contribuir a una oposició efectiva, entre juliol de 1940 i agost de 1942, es
descriu en aquest capítol.
Després de la caiguda de França en mans dels nazis, un gran nombre de
catalans havien cercat refugi al Regne Unit. No obstant, alguns van escollir
travessar l’Atlàntic, tot arribant als Estats Units i a diversos països d’Amèrica
Llatina. L’exili atlàntic implicava haver de començar de zero. Els catalans es van
trobar sense recursos, sense una infraestructura i (per les pobres comunicacions
amb els seus compatriotes a Europa) necessitats d’una organitzaciñ coordinadora
entre Europa i Amèrica. Els conflictes de lideratge i els problemes organitzatius
van impedir que aquestes necessitats es fessin realitat.
El fracàs de la campanya alemanya a Rússia i la irrupció a la guerra dels
Estats Units el 8 de desembre de 1941 semblava marcar una millora en la
situació del bàndol aliat. Els successos de Pearl Harbour van significar el
moment en què el conflicte va adquirir una dimensió veritablement global.
L’expansionisme alemany i japonès, que al començament havia guanyat uns
substancials actius territorials, va comportar uns passius de defensa igualment
substancials. La contraofensiva soviètica semblava demostrar que l’expansiñ
alemanya s’havia acabat; el territori britànic estava intacte, almenys des d’un
punt de vista territorial. De 1942 a 1943, el curs de la Segona Guerra Mundial
afavoria els aliats; les potències de l’Eix començaven a semblar vulnerables.2
L’oposició catalanista als Estats Units

Sota l’allargada i amenaçadora ombra de l’expansiñ alemanya per Europa,
un grup de catalans es van traslladar als Estats Units. El govern dels Estats Units,
que havia entrat en la Segona Guerra Mundial del bàndol dels aliats, era un soci
atractiu. Un centre català a Nova York representaria millor les aspiracions
catalanistes davant de l’administraciñ dels Estats Units.3 Hom creia que el fet
que el propi govern dels Estats Units dugués a terme una política de bloqueig de
possibles aliances amb les potències de l’Eix faria que els antifranquistes fossin
benvinguts als Estats Units.
El grup català als Estats Units era relativament petit en termes numèrics,
però efectiu.4 El Centre Català de Nova York estava presidit per Josep Maria
Fontanals.5 També es va crear una delegació nacional. El Casal Català de Nova
York representava la colònia catalana als Estats Units6 i els 80.000 catalans
d’Amèrica Llatina. Fontanals volia que la delegaciñ als Estats Units treballés
com a enllaç entre els catalans d’Amèrica Llatina i el CNC de Londres. La
comunitat catalana als Estats Units respectava plenament la política del CNC.
Entre els seus dirigents a Nova York hi havia Ventura Sureda, Josep Carner
Ribalta i Josep Guibernau. La maquinària de representaciñ, l’organitzaciñ de
l’exili, la seva facilitaciñ i institucions estaven principalment subvencionades per
la JARE i el SERE.7 Pel que fa a l’exili atlàntic, la JARE va jugar probablement
un paper més important pel fet d’estar radicada a Mèxic. Fontanals explicava així
les línies polítiques i esperances de la delegació catalana als Estats Units:
«Josep Fontanals, president del Casal Català, en correspondència amb el
president Roosevelt, ha expressat el desig del poble català a ser considerat
―oposat a l’actual règim espanyol‖ i contrari a ―qualsevol afiliaciñ amb
qualsevol política que estigui o pugui estar en oposiciñ als ideals americans‖
(...) Fontanals ha expressat la seva esperança que en els acords posteriors a
la guerra es tingui en compte l’autonomia de Catalunya».8
Paral·lelament a l’exili català als Estats Units, els bascos també van provar
d’instal·lar-s’hi. Els bascos semblaven tenir una base més sòlida als Estats Units,
malgrat que a la llarga la història no afavoriria cap de les dues causes. L’arribada
de J. A. Aguirre a Amèrica va consolidar una relació que ja era prou pròxima
entre els nacionalistes bascos i els serveis nord-americans. Aguirre va viatjar als
Estats Units, seguit per altres personalitats capdavanteres del nacionalisme basc.
El govern basc va encoratjar activament l’emigraciñ als Estats Units de 1940 en
endavant, tot canviant el centre del nacionalisme basc d’Europa a Amèrica.
Aguirre va organitzar diverses reunions del govern basc a Nova York. Defensava
l’autogovern i un pacte amb els catalans.9

Els nacionalistes bascos eren raonablement optimistes respecte al
desenvolupament de la Segona Guerra Mundial al llarg de tot aquest període. A
partir de 1940, els Estats Units van llençar una campanya contra l’Eix que
afavoria els interessos bascos. Aguirre creia que el final de la guerra comportaria
una oportunitat per a més autonomia.10 Els pilars de la política d’Aguirre als
Estats Units eren dobles: l’establiment i desenvolupament de relacions amb el
govern dels Estats Units, i la col·laboració de la intel·ligència basca amb els
serveis secrets americans (la CIA) mitjançant el Servei d’Informaciñ Basc.
Aguirre va arribar a un pacte amb els americans i els britànics perquè creia que
els aliats expulsarien Franco del poder.11 El missatge de Nadal d’Aguirre el
1941, emès des dels Estats Units, era una significativa crida a les armes dirigida
als nacionalistes bascos, i no només metafòricament:
«Provem de recuperar la terra dels nostres pares i la nostra llengua, les
nostres lleis i la nostra llibertat. El govern basc continua al seu lloc. És el
govern legítim dels bascos perquè interpreta els sentiments d’una raça
invencible. Per això avui la nostra unitat i la nostra força són invencibles. La
posició basca es va expressar el 1939 en començar la Segona Guerra
Mundial. (...) Hem de continuar amb la nostra tasca d’alliberament. (...)
Estic molt orgullñs de ser el president d’un país que ha continuat lluitant
sota la més espantosa confusió».12
Aquest discurs en particular és important perquè es pot considerar el
moment en què el nacionalisme basc va virar cap a un moviment més violent,
mentre que el nacionalisme català no ho va fer.
Aguirre va organitzar diverses reunions del govern basc a Nova York.13 Tot
i que estava disposat a pactar amb els catalanistes dels Estats Units, va mantenir
la prudència, dubtant entre contactar amb Carles Pi i Sunyer, el cap del CNC, o
Irla, el president de la Generalitat a l’exili. Aquesta va ser una de les
conseqüències de la manca d’unitat interna dels catalans.14 Sense immutar-se,
Aguirre va cercar cada vegada més una aliança amb els catalans, i més tard amb
els gallecs, mitjançant el projecte de Galeuzka. Volia formar la base d’una acciñ
independent dels nacionalistes i incloure l’acceptaciñ del dret
d’autodeterminaciñ. Aguirre va arribar a considerar Galeuzka com una manera
de donar empenta als interessos basc-catalans, més que cap altre forma d’aliança
o de pacte. Tanmateix, la relació entre la declaració de Galeuzka i altres pactes
polítics basc-catalans, malgrat les circumstàncies comparables en què es van
concebre, no es va resoldre; les relacions entre els nacionalistes catalans i bascos
seguien essent complexes.15 No obstant, cal reconèixer que, en general, el grup
català als Estats Units va assolir una importància simbòlica sense aconseguir mai
tenir un pes polític específic, ja que el nombre de catalans que s’hi havien
instal·lat no era gaire gran. El principal objectiu de la representació catalana als
Estats Units consistia en la seva capacitat de promoure la causa catalana en el si
del govern del país.

L’oposició catalanista a Amèrica Llatina
Durant el període 1940-1942 es va viure un moviment molt més nombrós de
catalans cap a Amèrica Llatina. Aquest destí, (principalment Mèxic i Argentina)
era atractiu per una sèrie de raons. Per damunt de tot, semblava haver-hi una
afinitat cultural i lingüística entre els països llatins. Els punts en comú que es
percebien prometien una transició més fàcil. No hi havia una diferència
específica entre els exiliats catalans de França que van escollir anar al Regne
Unit i els que es van traslladar a Amèrica. Més aviat, tot semblava dependre de
les circumstàncies particulars, la infraestructura disponible i les possibilitats
pràctiques de viatjar i trobar una manera de sobreviure en un altre indret.16 El
nou assentament a Amèrica Llatina en aquest període va ser facilitat pel canvi
dels governs a una política antifranquista com a conseqüència de l’entrada dels
Estats Units en la Segona Guerra Mundial del bàndol dels aliats. Això va obrir
les portes als exiliats que anaven arribant.
A Amèrica Llatina, els catalans es van organitzar en les anomenades
comunitats. Cadascuna d’elles estava administrada localment i tenia una àmplia
llibertat d’iniciativa per actuar, però es considerava part d’una organitzaciñ
nacional. La creació de comunitats es pot explicar com una mena de
confederaciñ d’entitats catalanes dintre de cada país americà on hi hagués exiliats
catalans. Les comunitats responien davant els organismes centrals catalans,
intentaven fer aliances entre elles, i en darrera instància depenien del CNC de
Londres, tot seguint de prop les línies polítiques de Pi i Sunyer i el CNC. Un
article a la revista Nova Catalunya publicat a Cuba el 1944 afirmava que el CNC
era el principal punt de referència per a les comunitats d’Amèrica: «La missiñ del
CNC és unir tothom, sense distinció, i ajudar els respectius ambaixadors i
consolats que afecten els col·lectius i donar-los suport en tot allò que tingui un
sentit nacional».17 Les comunitats eren actives i semblaven unides, com
afirmava la comunitat de Mèxic: «El nostre grup es va constituir per tal de
treballar des de l’exili per derrocar el règim opressiu franquista. (...) En aquesta
tasca, persistim amb l’objectiu d’alliberar Catalunya. Necessitem la unitat de tots
els catalans antifranquistes».18
Hi ha també la pròpia descripció de Carles Pi i Sunyer sobre les comunitats
d’Amèrica Llatina i la seva relaciñ amb el CNC a Londres:

«Vam decidir crear el CNC. (...) Un cop establerta la nostra posició, les
comunitats van presentar la seva lleialtat al projecte. D’aleshores ençà, vam
treballar conjuntament amb les comunitats perquè compartíem la lleialtat
envers Catalunya. Poc a poc, l’organitzaciñ va adquirir una forma i identitat
pròpies. Tot seguint el consell dels catalans de les comunitats, el 14 de juny
de 1942 vaig fer un discurs al Casal Català de Londres, on confirmava
l’existència del CNC, i expressava la intenciñ de crear una organització que
representés la unitat catalana arreu del mñn, tot incloent l’activitat de les
comunitats i formant una organitzaciñ comuna. L’organització seria única en
la seva idea i el seu propòsit, amb una estructura descentralitzada, i un
objectiu funcional, actiu i eficient».19
La relació era per tant de mutu suport. Els portaveus del CNC a Amèrica
Llatina treballaven com a representants de l’organisme de Londres i intentaven
coordinar les accions a banda i banda de l’oceà.20 Algunes de les figures
principals del CNC a Amèrica Llatina van ser Josep Tomàs i Piera21, Salvador
Armendares, i més tard, Bosch i Gimpera.22 Carles Pi i Sunyer explicava com el
CNC comptava amb el suport de les comunitats:
«Vam crear el CNC comptant amb el suport de totes les comunitats
catalanes constituïdes a les repúbliques d’Amèrica Llatina. El CNC compta
per tant amb el suport dels catalans a l’exili però també amb el suport dels
catalans a Espanya que avui estan patint una terrible repressió».23
La de Mèxic era amb un cert marge la comunitat catalana més nombrosa
d’Amèrica Llatina, però hi havia una presència significativa a Xile, Argentina,
Cuba, Veneçuela i Colòmbia. Els governs amfitrions sovint acollien de bon grat
els catalans, tot seguint les directrius evidents dels Estats Units. Si bé Xile i
Argentina24 també comptaven amb nombroses comunitats de catalans, en
general les quotes d’immigraciñ solien ser fixes.25 L’emigraciñ estava
organitzada per la JARE i el SERE, que donaven diners per pagar els vaixells
que travessaven l’Atlàntic d’Europa a Amèrica carregats de refugiats catalans.
Els catalans viatjaven allà on podien, on els era permesa l’entrada, i on poguessin
trobar feina.26
La ideologia catalanista a Amèrica Llatina es basava directament en la lluita
contra el franquisme. Els catalans reivindicaven la seva autonomia i la necessitat
de la unitat catalana per la causa, tal i com mantenia la comunitat catalana de
Mèxic:27
«Sabem que fareu tots els esforços per reduir el patiment del nostre
poble i contribuir a la unitat nacional de tots els catalans, sota la guia del
govern de la Generalitat, i per mantenir bones relacions amb els bascos i els
altres pobles hispànics ja que aquesta unitat decidirà la llibertat per a
Catalunya i la resta d’Espanya i el restabliment de la legalitat
republicana».28

Xile va respondre positivament a les peticions de refugi fetes pels catalans.
El govern xilè va estipular unes quotes pel nombre d’exiliats catalans que
permetria travessar les seves fronteres. La majoria dels que es van traslladar a
Xile eren intel·lectuals i professionals. Estaven centrats a Santiago de Xile, on es
va crear l’Agrupaciñ Patriòtica Catalana, depenent del CNC de Londres. El seu
president era Joaquim Sabaté, amb Joan Oliver com a secretari.29 La missió de
la comunitat i la seva dependència de Londres era explícitament descrita pels
catalans de Xile: «La principal rañ per reorganitzar l’Agrupaciñ Patriòtica
Catalana ha estat donar una unitat eficient i definida al col·lectiu català, tot
seguint la inspiració i les orientacions del CNC, establert a Londres».30
Com els seus equivalents xilens, la delegació catalana a Argentina també
seguia les directrius del CNC de Londres i es resistia a acceptar el desafiament
de Josep Irla a la legitimitat d’aquesta. Una altra cosa que tenia en comú amb
Xile era que la immigraciñ havia de ser controlada, ja que s’afegia a la xifra
d’immigrants que ja s’hi havien establert en els anys anteriors a la Guerra Civil.
El centre organitzatiu català a Argentina es trobava a Buenos Aires. Els seus
principals dirigents van ser Hipòlit Nadal i Mallol i Pere Mas i Perera.31 El
novembre de 1939, el govern argentí va decidir formalment permetre l’entrada
de ciutadans espanyols al país. A Argentina hi havia centres catalans a Buenos
Aires, Mendoza i Rosario, la Lliga de Nostra Senyora de Montserrat i
publicacions periòdiques com Ressorgiment. A ulls de l’ambaixada britànica a
Buenos Aires:32 «La comunitat catalana és un comitè central on hi ha
representades totes les societats locals, i el seu objectiu és promoure la solidaritat
entre tots els catalans».33
Cuba va ser un altre lloc de refugi per als catalans. El seu centre principal es
trobava a l’Havana34, on els catalans subscrivien plenament la direcció del CNC
de Londres.35 Un altre centre, a Santiago de Cuba36 era més independent i
radical.37 Un representant del centre català de l’Havana va escriure una carta a
Pi i Sunyer on afirmava el que segueix:
«El centre català de l’Havana ha donat el seu ple suport al CNC de
Londres per dues raons principals. En primer lloc, per tal d’enfortir la
solidaritat entre els elements patriòtics a Amèrica, i en segon lloc perquè
creu fermament que la tasca del CNC de Londres anirà en favor dels
interessos de Catalunya».38
Veneçuela39 i Colòmbia40 van ser uns altres països d’Amèrica Llatina que
van rebre positivament els catalans, malgrat que al capdavall s’hi instal·lés un
nombre molt menor de catalans que no pas en el cas de Mèxic41.

Les comunitats de Mèxic eren les més grans, les més actives i les més ben
organitzades de tota Amèrica Llatina. Depenent del nombre de catalans assentats
a cadascun dels països llatinoamericans, hi havia una única o diverses comunitats
catalanes en el país. L’octubre de 1940, després de l’ocupaciñ catalana de
França, el govern mexicà comandat per Lázaro Cárdenas42 va acceptar un
nombre il·limitat de refugiats espanyols. Un acord amb el govern de Vichy va
possibilitar el viatge d’Europa a Amèrica Llatina, finançat pels republicans
espanyols.43 El president mexicà declarava: «Mèxic està disposada a acollir els
refugiats espanyols residents a França. Si el govern francès accepta la nostra
idea, des d’aquell moment tots els refugiats espanyols quedaran sota protecció
mexicana».44
Les comunitats catalanes de Mèxic recolzaven la política del CNC de
Londres.45 Tomàs i Piera era el president de la principal comunitat mexicana.
Entre altres publicacions, el grup publicava El Poble Català. El grup català de
Mèxic va exercir un impacte considerable en el nacionalisme català,
principalment perquè comptava amb un programa clarament articulat i era un
grup nombrós i ben organitzat. De fet, el catalanisme necessitava urgentment que
els seus organismes representatius actuessin amb l’efectivitat demostrada pel
grup mexicà. A continuaciñ s’inclou un fragment de la declaraciñ de principis de
la comunitat catalana a Mèxic:
«La comunitat de Mèxic reivindica el dret de Catalunya a exercitar
lliurement la seva sobirania nacional, la defensa d’una nova organitzaciñ
peninsular basada en la uniñ de les nacions que integren l’estat espanyol
actual. (...) La comunitat proposa la creaciñ d’una confederaciñ de nacions,
el manteniment d’un règim democràtic com a sistema de govern, la
necessitat de donar a conèixer la causa catalana fora de Catalunya. Aquest
moviment ha d’estar coordinat amb els que es troben a Espanya i ha
d’establir un pacte de govern que refermarà l’acciñ comuna dels
nacionalistes catalans, bascos i gallecs.»46
En general, la major contribuciñ dels catalans d’Amèrica Llatina va ser
proporcionar suport al CNC, tot legitimant i ampliant l’abast del seu poder, i
desenvolupar el perfil internacional de la causa.
Les relacions catalanes amb altres grups d’oposició
a Amèrica Llatina
Els catalans d’Amèrica Llatina tenien instruccions de fomentar i mantenir
bones relacions amb els partits d’esquerres. Tanmateix, això no incloïa la
formaciñ d’aliances concretes, com les que podien establir amb els nacionalistes
bascos. La comunitat xilena explicava les relacions dels catalans amb altres
grups:

«Volem preguntar-vos urgentment sobre l’actitud que hem d’adoptar
respecte als republicans i els comunistes espanyols. (...) A Xile, com a tot
arreu, els republicans espanyols estan dividits en dos grups: el primer grup
sñn els negrinistes i volen reconèixer l’antic govern de Negrín i les
institucions republicanes tal com estaven formades en el moment de la
caiguda de la República. El segon està format per seguidors de Prieto que
s’oposen als arguments del primer grup, i juntament amb la CNT, sñn
enemics dels comunistes. Tots dos grups intenten obtenir la nostra aliança i
la nostra unitat. (...) No ens hem aliat amb cap d’ells, solament amb els
nacionalistes bascos, amb els quals hem format el comitè basc-català i amb
qui estem d’acord en totes les qüestions nacionals. Ens agradaria saber quina
serà la posició adoptada pel CNC respecte als comunistes i republicans».47
Calia establir i mantenir relacions amb els grups d’esquerres a Amèrica
Llatina. El tres dirigents d’esquerres més importants que van fugir a Amèrica
Llatina van ser els socialistes Indalecio Prieto i Juan Negrín i el republicà Diego
Martínez Barrio. Martínez Barrio va arribar a Mèxic el 1939 i va ser una figura
important entre els republicans espanyols. Formava part d’Uniñ Republicana, un
petit partit que gaudia de bones relacions amb la JARE i el SERE. Després
d’auto declarar-se president de facto de la República, va intentar reconstituir el
govern republicà i la legalitat constitucional acceptada.48 Martínez Barrio
cercava un acord amb els nacionalistes i va intentar en va obtenir el recolzament
britànic. Va aconseguir unir la major part del moviment republicà al continent
americà, així com un petit nucli d’exiliats a Gran Bretanya. Socialistes i
republicans no van aconseguir posar-se d’acord, ja que competien pel lideratge
de l’oposiciñ d’esquerres a Franco.
Prieto i Negrín pertanyien al PSOE i cadascú tenia els seus seguidors.
Negrín esperava restaurar la República de 1931 i va organitzar una reunió de les
Corts a Mèxic, l’any 1940, que va significar el primer intent seriñs per restablir
la República. Indalecio Prieto, l’altre dirigent socialista, comandava la JARE,
que s’encarregava de l’esforç d’assistència als refugiats espanyols. Des d’una
postura moderada, proposava un plebiscit constitucional i recolzava els
monàrquics. La restauració de la República no era un dels objectius de Prieto,
cosa que va resultar ser una font de tensions amb el seu rival, Negrín.49
Qualsevol fusió entre els grups socialistes i republicans quedava descartada. De
fet, Prieto va aconseguir boicotejar la primera reunió de les Corts a Mèxic. Prieto
va fundar el centre cultural de Pablo Iglesias a Mèxic. Els socialistes no
acceptaven les reivindicacions d’independència dels nacionalistes. Per tant, el
socialisme es va ressentir de les lluites pel lideratge entre Prieto i Negrín.

Altres grups d’esquerres també estaven dividits. La CNT (el sindicat
anarquista) i l’UGT (el sindicat socialista), en particular, estaven internament
trencats. És concebible que el nacionalisme català pogués haver explotat la
plataforma sindicalista, en especial la CNT, que tenia una forta base a Catalunya.
Com que el moviment obrer a Catalunya havia estat molt potent a començaments
del segle XX, el nacionalisme català després de la Guerra Civil hauria pogut aliarse
amb ell com a instrument de mobilitzaciñ popular que recolzés l’elit
intel·lectual i política catalana. Fins i tot, podria haver estat la base d’unes
accions armades i de carrer que el nacionalisme català no va tenir durant els anys
quaranta. Tot i que l’UGT i la CNT no es basessin principalment en la política
catalana, ambdós sindicats no eren contraris a les exigències nacionalistes, i la
uniñ de tots els grups hauria enfortit les possibilitats d’organitzaciñ. No obstant,
els dos sindicats van quedar greument afeblits després la Guerra Civil i no van
poder proporcionar els fonaments necessaris.
En l’espectre antifranquista, els partits d’esquerres espanyols a l’exili
d’Amèrica Llatina es dividien principalment entre els procomunistes i els
anticomunistes. Els republicans, la branca del PSOE liderada per Prieto, la CNT,
els nacionalistes bascos i els catalans eren anticomunistes. D’altra banda, el PCE,
el PSUC i el PSOE liderat per Negrín eren procomunistes. Com que els catalans
eren anticomunistes, les relacions entre aquests dos grups eren pràcticament
inexistents. En general, els republicans i els socialistes (els líders d’esquerres no
comunistes) estaven disposats a tractar amb els catalanistes (principalment
Martínez Barrio i Prieto) i van oferir un enorme suport econòmic. No obstant, les
grans divisions internes anaven en detriment de les possibilitats d’assolir un
pacte més ferm.
Com els catalans, molts bascos es van trobar exiliats a Amèrica Llatina.
Amb l’ocupaciñ de França, els bascos van fugir al Regne Unit o a Amèrica.
Després de visitar els Estats Units, Aguirre va aterrar a Argentina l’any 1941.50
En el moment que Aguirre va arribar a Amèrica Llatina51, el poder d’Irujo al
Regne Unit va perdre legitimitat, ja que Aguirre era el president dels bascos i fins
a cert punt la posiciñ d’Irujo només tenia sentit mentre el president no pogués
exercir el seu poder.52 Per tant, l’arribada d’Aguirre a Amèrica Llatina va tenir
un efecte comparable però diferent a la de Santaló en el cas català. La legitimitat
del CNC i del CNB s’havia posat en dubte.
Aguirre va enfortir els seus contactes polítics i administratius amb les
autoritats llatinoamericanes. Els seus objectius principals eren establir comunitats
basques, promulgar idees nacionalistes i establir sistemes efectius d’informaciñ i
propaganda en la causa basca. Aguirre va reeixir en la reorganització de les
comunitats dels països que va visitar.53

A Amèrica Llatina, com a tot arreu, els catalans van fomentar la unió amb
els bascos, que tenien millors recursos i estaven més units. A més, l’arribada
d’Aguirre a terres americanes va anunciar i va iniciar un desenvolupament
substancial de les relacions entre catalans i bascos.54 Un document trobat a
Poblet parlava de les relacions entre catalans i bascos a Amèrica Llatina: «Els
catalans i els bascos actuen conjuntament en diverses repúbliques americanes, de
vegades per decisió espontània i de vegades per l’acciñ intel·ligent de les
organitzacions que representen tots dos col·lectius».55
Galeuzka també es va intentar posar en pràctica a Amèrica Llatina.
L’objectiu del projecte era organitzar un país federal, assolir la sobirania de
Catalunya, el País Basc i Galícia. A continuaciñ s’inclou un fragment de la
declaració de Galeuzka escrita a Argentina:
«Els pobles basc, català i gallec volen convergir en una acció comuna
en favor del restabliment de la sobirania nacional recolzada per un sistema
federal que la convertiria en duradora i estable. (...) Un Directori intentarà
organitzar aquest moviment que s’anomenarà Galeuzka. (...) El Directori
també proclamarà el seu suport als següents principis bàsics: sobirania de
cada nació peninsular, compatible amb una federació; forma de govern
democràtica i republicana; política exterior efectiva. (...) Les organitzacions
Partido Nacionalista Vasco, Solidaridad de Trabajadores Vascos, Partido
Galleguista, Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català, Partit
Socialista Català, Comunitat Catalana i Unió de Catalans Independents
declaren que arriben a un pacte sota les següents bases: s’oposaran a
qualsevol intent de restauració monàrquica, antipopular o antidemoràtica;
declaren que Euzkadi, Galícia i Catalunya són tres nacions independents;
demanen un règim democràtic i republicà basat en el respecte i la llibertat de
l’ésser humà, i s’inspiren en els principis de justícia social. (...) Per tal
d’acomplir totes aquestes premisses, constitueixen una organització
denominada Galeuzka, que comprèn les representacions basca, catalana i
gallega».56
Molts dels projectes de Galeuzka es van redactar (principalment en forma de
manifests) als anys quaranta, a Europa i a Amèrica. Invariablement, els projectes
no van aconseguir enlairar-se.
Problemes d’organització a Amèrica Llatina
L’organitzaciñ de les comunitats a Amèrica Llatina va patir tota una sèrie de
problemes. En primer lloc, la comunicació entre Europa i Amèrica era difícil. El
viatge entre els dos continents va resultar ser mot costñs d’organitzar. Pi i Sunyer
explicava les dificultats del catalans que provaven de deixar França per
Amèrica:57

«Aquests dies també estic preocupat per la situació dels catalans a
França. (...) Molts d’ells volen marxar a Amèrica però com que les
comunicacions són més difícils i els viatges poc freqüents, això ha provocat
un estat d’inquietud. És una llàstima, perquè els espanyols exiliats a França
havien aconseguit assolir una situació força estable i ara hauran de passar
per un altre període de patiment».58
En segon lloc, qualsevol esforç organitzatiu o de coordinació estava subjecte
als capricis i incerteses de la Segona Guerra Mundial i a l’amenaça de
l’expansionisme nazi.59 Els nouvinguts a Amèrica havien de ser integrats per les
comunitats establertes anys enrere.60 L’efecte general va ser que les comunitats,
pas a pas, van adoptar postures individuals i van desenvolupar personalitats força
diferents. La dependència de la doctrina del CNC a Londres va minvar.61 La
confusió creada per successives onades d’immigraciñ demanava un reajustament
constant de les persones ja instal·lades, que ara havien d’acomodar els que
arribaven, com ells ho havien fet abans, sense infraestructura ni recursos, i
havent de començar de zero una nova vida. Una cultura política activa era difícil
de desenvolupar i encara més difícil d’assimilar. La distància geogràfica i les
males comunicacions empitjoraven encara més la situació.62 Carles Pi i Sunyer
explicava la dificultat d’estructurar les comunitats: «La distància geogràfica entre
les comunitats, la lentitud de les comunicacions, la manca de recursos i el poc
temps que alguns dels membres podien dedicar a la causa, ja que havien de
treballar per guanyar-se la vida».63
La situació econòmica dels catalans seguia essent precària, i depenia en part
dels recursos republicans, ja fossin de la JARE o del SERE.64 L’objectiu
principal de la JARE era facilitar el passatge per a tots els que volguessin arribar
a Amèrica, però aviat les comunicacions es van fer més difícils i finalment es van
arribar a interrompre.65 Carles Pi i Sunyer donava una explicació de la posició
econòmica de la comunitat xilena:
«Pel que fa a la situació econòmica del CNC, la situació és la següent.
Després de la caiguda de França, vam presentar el problema de
l’administraciñ catalana a la JARE. Una part d’aquests recursos estava
dedicada a l’assistència als refugiats i una part al desenvolupament de la
cultura catalana. (...) Tanmateix, la JARE no estava d’acord amb tots els
nostres requeriments, i per això hem renovat les nostres reivindicacions».66
Els catalans van intentar treure tots els diners possibles de la JARE, com
afirmava Pi i Sunyer: «He exposat clarament el problema de l’acord econòmic
català amb la JARE. Espero que intervingueu en favor nostre per tal d’ajudar els
catalans a aconseguir més recursos de la JARE».67 Les dificultats econòmiques
no es va arribar a resoldre mai.
L’arribada de Santaló a Mèxic

L’arribada de Miquel Santalñ a Mèxic va plantejar problemes greus. Fins
aleshores, Carles Pi i Sunyer, cap del CNC, havia actuat com a figura més
prominent del catalanisme68, donat que Josep Irla69, el president de facto de
Catalunya, no podia exercir el seu poder des de Vichy, França. No obstant, Josep
Tarradellas (cap d’ERC) va encetar estratègies des de França per neutralitzar el
poder del CNC. El febrer de 1941, els dirigents d’ERC es van reunir a Nîmes:
Tarradellas, Irla (que ja era president de la Generalitat després de l’execuciñ de
Companys), Joan Sauret i Miquel Santaló hi eren presents. Santaló era membre
dels comitès d’ERC. Va haver-hi un debat sobre la primacia del CNC de
Londres, i es va parlar de les maneres de reduir la seva influència. Es va acordar
enviar Santalñ a Mèxic, amb un document d’Irla on l’autoritzava a crear una
delegaciñ de la presidència de la Generalitat a terres americanes. Amb l’arribada
de Santalñ a Amèrica Central l’any 1941, la legitimitat del CNC de Londres va
quedar greument tocada, ja que la seva premissa era que Irla no pogués exercir el
seu poder. El lideratge de Carles Pi i Sunyer va quedar en entredit, i les
comunitats catalanes d’Amèrica Llatina es van dividir ràpidament segons les
filiacions respectives. Carles Pi i Sunyer resumia així el moment: «El 27
d’octubre, vaig rebre el següent telegrama de Santalñ: ―Acabo d’arribar a Mèxic.
Els president Irla m’ha encarregat la responsabilitat de la seva delegaciñ a
Catalunya i França per a la uniñ dels catalans, inclòs el CNC‖».70
A continuació es va produir una lluita pel poder. Els catalans exiliats a
Amèrica Llatina van quedar dividits amb l’arribada de Santalñ, cosa que va
comprometre la capacitat d’organitzaciñ. Una minoria constitucionalista, liderada
per Santalñ, comandava els sectors moderats d’ERC, tot defensant la legalitat
republicana i l’estatut d’autonomia, obertament contraris a la política defensada
per Carles Pi i Sunyer. El CNC de Pi i Sunyer defensava un nacionalisme radical.
Per al CNC, Catalunya estava fora de la República i amb el temps podria
aconseguir l’autodeterminaciñ. Pi i Sunyer explicava la divisió entre els catalans:
«El cisma produït ha dividit els nostres membres en dos fronts d’opiniñ, un que
defensa la fórmula legalista de Santaló i un altre que dóna suport al CNC de
Londres».71
Per tant, l’arribada de Miquel Santaló, com havia estat la intenció, va
provocar enormes problemes a Carles Pi i Sunyer. Internament, va cedir el
lideratge del nacionalisme català, i externament va perdre legitimitat a ulls de
molts catalans. La delegació de Santaló a Mèxic va demanar la col·laboració dels
seguidors del CNC, específicament de Carles Pi i Sunyer, a qui van oferir que
formés part del Consell de Santaló.
Després de considerar la proposta, Pi i Sunyer va decidir rebutjar l’oferiment
de participar en el Consell de Santaló, tot raonant que el projecte era contrari a la
política del CNC i anava en contra de la voluntat de la majoria de catalans. La
decisió va ser immediatament comunicada a les comunitats:

«Després d’uns mesos d’incertesa, i havent arribat a Mèxic Miquel
Santaló amb una delegació presidencial, vaig rebre notícies seves amb les
quals m’oferia si volia formar part del Consell. Em va dir quins serien els
membres constituents. No obstant, vaig trobar que aquest projecte no
abraçava tot el Consell Nacional i vaig rebutjar el seu oferiment. Penso que
el projecte no era prou bo per ser acceptat per al majoria dels catalans.
També vaig haver d’anunciar la meva decisiñ als membres de les
comunitats, ja que volia evitar la confusió».72
Una vegada més, les divisions internes i les lluites pel lideratge van impedir
l’organitzaciñ d’una oposiciñ cohesionada i sòlida.
CAPITOL CINQUÈ
L’OPOSICIÓ CATALANISTA D’AGOST DE 1942 A
OCTUBRE DE 1944: LA CRISI DEL NACIONALISME
CATALÀ A EUROPA I AMÈRICA
Introducció
E
ls dos anys que van d’agost de 1942 a agost de 1944 van ser un període de
confusió, desordre i escassa activitat en el conjunt del nacionalisme català. Les
possibilitats d’una victòria aliada semblaven cada vegada més grans, i aquest es
considerava un factor positiu per a l’oposiciñ antifranquista, i encara més per a
l’oposiciñ catalanista, que havia recolzat plenament la causa aliada i esperava
rebre alguna ajuda en acabar la guerra. No obstant, no era gens clar com o fins i
tot quan els aliats intervindrien en la lluita contra el règim franquista.

El 8 de novembre de 1942, els aliats van desembarcar al nord d’Àfrica.
Mussolini va abandonar el seu càrrec el 25 de juliol de 1943, i el 8 de setembre
de 1943 Itàlia va capitular. En aquest punt, Franco va fer un gir cap a una política
d´apropament als aliats. Quan la victòria aliada ja semblava probable, Franco va
començar a presentar-se davant la comunitat internacional com a única esperança
contra el comunisme, va posar èmfasi en els elements catòlics i monàrquics del
seu projecte i va dissimular els aspectes més autoritaris. L’objectiu principal era
romandre en el poder. El terrible record de la Guerra Civil jugava al seu favor, ja
que va exercir una enorme influència en el recolzament internacional al
franquisme. Com a mínim, la dictadura prometia estabilitat. En vista de la
situaciñ, els catalanistes van anar perdent l’entusiasme respecte a les possibilitats
de derrocar Franco.1
La dissolució del CNC de Londres, el fracàs del Consell de Santaló
a Mèxic i la reconstitució del Consell de Londres
Entre 1940 i 1942, els centres de l’exili català, en termes d’importància
política, havien estat el Regne Unit i les comunitats d’Amèrica Llatina. Després
de 1942, l’oposiciñ catalanista va estar encapçalada principalment per un
reconstituït Consell de Londres i pel Front Nacional a França, Espanya i el
Regne Unit. És important distingir entre el Consell Nacional de Catalunya a
Londres (CNC) entre 1940 i 1943, el Consell de Santaló a Mèxic entre 1941 i
1944, i el reconstituït Consell de Londres entre 1944 i 1945.
El setembre de 1942, després que els membres del CNC al Regne Unit
fossin informats de la presa de poder de Santaló a Mèxic, Carles Pi i Sunyer va
dimitir com a president del CNC. Un gran nombre de catalans estava en desacord
amb el nomenament de Santaló, doncs el consideraven contrari als interessos de
Catalunya. Malgrat que Pi i Sunyer fos un dels crítics més prominents de
Santalñ, va acceptar la legitimitat d’aquest i per tant va abandonar el seu càrrec.
El CNC va deixar d’existir a començaments de 1943.2 Els membres del CNC de
Londres explicaven la dissolució:
«L’any 1942, el president del Parlament català, Josep Irla i Bosch, que
es considerava president virtual de Catalunya (després que els feixistes
haguessin mort el president Lluís Companys) va delegar les seves funcions
presidencials en Josep Santaló per tal que aquest formés un govern a Mèxic,
i va ser així com va començar la divisió de la família catalana. (...) El cas és
que Pi i Sunyer va presentar la dimissió del seu càrrec a les entitats catalanes
d’Amèrica. Les comunitats catalanes d’Amèrica van demanar a Pi i Sunyer
que romangués en el càrrec i que no dimitís. (...) Però Carles Pi i Sunyer va
enviar una carta als catalans d’Amèrica en la qual insistia en la seva
dimissió. Per tant, en arribar el 1943, el CNC de Londres ja no existia».3

La dimissió de Pi i Sunyer el setembre de 1942 i la dissolució del CNC del
Regne Unit el 1943 no van acabar amb els dubtes sobre el lideratge català, ja que
moltes comunitats d’Amèrica Llatina no aprovaven la delegaciñ de Santalñ i van
seguir recolzant Pi i Sunyer.4
Un representant català a Colòmbia indicava que algunes comunitats ni tan
sols acceptaven el poder del president interí, Josep Irla. En paraules de Joan Solé
i Pla:
«Declarem la nostra lleialtat al CNC de Londres. (...) Irla no mereix cap
mena de compassió, ja que va ser nomenat sobtadament com a president
interí del Parlament de Catalunya. (...) Quan va rebre l’ordre d’abandonar
Barcelona i reunir el Parlament català sense temps per pensar-ho, Irla va
deixar d’actuar com a president i es va convertir en un refugiat com
qualsevol altre. No va ser conscient que, per les dificultats del moment,
tothom, però ell més que ningú altre, havia de mostrar energia, serenitat i
patriotisme, coses totes elles que aparentment va ignorar».5
A més, la comunitat de Mèxic va seguir recolzant Pi i Sunyer, cosa que va
trencar les relacions entre la comunitat catalana de Mèxic i ERC a França:
«ERC recolzava el president de la Generalitat com a representant
legítim de Catalunya. (...) Pocs mesos abans de l’ocupaciñ de París per part
dels alemanys, la constitució de la comunitat catalana es va iniciar a Mèxic
seguint l’exemple d’altres nuclis residents a Argentina, Xile i Colòmbia. (...)
Quan el Consell provisional de Londres va reprendre les relacions amb la
representació legítima de Catalunya, el president Carles Pi i Sunyer va
presentar la seva dimissió en nom del presumpte consell. (...) La comunitat
catalana de Mèxic ha esdevingut el portaveu d’aquests canvis, i ha demanat
al president del consell provisional que romangui en el seu lloc per tal de dur
a terme la seva política personal. (...) La comunitat de Mèxic es va adreçar
directament al president que dimitia en comptes d’adreçar-se al president de
Catalunya. (...) Per tant, el partit va declarar la incompatibilitat entre ERC i
la comunitat de Mèxic».6
Els catalans estaven dividits arreu d’Amèrica i d’Europa. Degut a
l’enfrontament pel lideratge entre Santalñ i Pi i Sunyer, el CNC va cessar la seva
activitat durant divuit mesos a partir de la seva dissolució, cosa que va
paral·litzar el moviment d’oposiciñ catalanista. Cap organitzaciñ va aconseguir
substituir adequadament les funcions del CNC de Londres.7 El propi Pi i Sunyer
comentava: «La realitat és que abans el CNC representava un element d’unitat, i
des que va patir la crisi no ha estat possible substituir-lo per cap element
eficient».8

Santaló no va aconseguir reorganitzar las comunitats catalanes a Amèrica.
Els seus intents per reconstituir el Consell després de 1943 també van quedar en
res. Entre 1941 i 1943, Santaló va intentar reconstituir una institució similar al
CNC de Londres, però el seu Consell de Mèxic sempre va estar destinat al fracàs,
ja que no podia comptar amb el suport dels dirigents del CNC de Londres ni de
les comunitats catalanes d’Amèrica Llatina. Per molt que Santalñ hagués volgut
exercir el poder que Irla li havia entregat formalment, la legitimat del seu
lideratge no era acceptada i el seu suport es reduïa als membres d’ERC a França.
Per tant, no va aconseguir posar en pràctica la seva política.9 Bosch i Gimpera
explicava el fracàs de Santaló: «Crec que Santaló té la culpa del fracàs de
l’organitzaciñ dels catalans a Amèrica Llatina. Santalñ no ha sabut resoldre el
problema. (...) D’altra banda, també he lamentat molt el vostre silenci, ja que
cadascú l’ha interpretat a la seva pròpia manera».10 L’any 1943, era clar que la
delegació de Santaló havia fracassat principalment degut a la manca de suport
dels catalans a Mèxic, que encara obeïen a la direcció del CNC de Pi i Sunyer a
Londres. Si Santaló hagués aconseguit integrar Pi i Sunyer en la seva delegació,
les coses podrien haver estat diferents, però Pi i Sunyer havia rebutjat la seva
oferta.
El fracàs del Consell de Santaló (1941-1943) va deixar un buit institucional.
Bosch i Gimpera va explicar a Pi i Sunyer que les crides a reconstituir el Consell
de Londres havien augmentat el 1943. «A Londres, els elements del Casal Català
demanaven que reconstituíssim el Consell. Des d’arreu d’Amèrica ens
reclamaven el mateix: Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia, Nova York».11
D’aquesta manera, el 1944, Pi i Sunyer va intentar reconstituir el Consell
després de rebre el suport de l’oposiciñ catalanista amb base a Catalunya.12 Les
esperances que el nou Consell pogués esdevenir un cop més la principal
institució representativa del catalanisme es van renovar.13 El fet que Catalunya
continués sense cap organització que representés els seus interessos va ser la
principal motivació per a la reconstitució del Consell.14 El nou Consell
afirmava:15 «La tasca de la recuperació de Catalunya és complicada i dura, però
no supera la nostra capacitat i la nostra força. (...) Catalans, és l’hora de recuperar
Catalunya».16
El nou Consell va anunciar la seva reestructuraciñ el 24 d’agost de 1944 a
Londres (Declaració del Consell Nacional de Catalunya), tot rebutjant el projecte
polític de Santaló.17 El nou Consell tenia en compte la seva antiga política però
radicalitzava el missatge, amb una defensa oberta del dret d’autodeterminaciñ i
un concepte d’estructura federal per a Espanya.18 L’objectiu final era
l’estructuraciñ d’una federaciñ dels Països Catalans. La idea d’una federaciñ de
nacions arribava al punt de proposar la creaciñ d’un Comunitat de Nacions
Ibèriques.19 Alguns elements de la Declaració de 1944 ja havien estat presents el
1940, però la situació internacional havia canviat considerablement. El nou
Consell trencava amb la política de la Generalitat. El reconstituït Consell també
intentava mantenir relacions amb els catalans als Estats Units, com afirmava Pi i
Sunyer:

«Ara més que mai, és important que hi hagi representació catalana a
Londres i als Estats Units. (...) Les comunitats catalanes d’Amèrica recolzen
el Consell Nacional Català. (...) El govern basc està disposat a col·laborar
amb nosaltres. (...) Totes les comunitats d’Amèrica han d’actuar en
coordinació amb el Consell de Londres».20
Immediatament després de la constitució del nou Consell, els seu membres
van cercar l’aprovació de la comunitat catalana de Mèxic, i li van demanar que
informés a les altres comunitats americanes.
Pi i Sunyer va tornar a ser una figura prominent en el nou Consell de 1944,
malgrat que després va ser desbancat per l’ala més radical de catalanistes del
Regne Unit. A Pi i Sunyer li va costar decidir quin camí havia de seguir. Les
seves simpaties naturals tendien al federalisme, la idea de la unitat nacional, la
cultura nacional i el republicanisme; però d’altra banda apreciava els socialistes
catalans. Malgrat tot, també havia perdut un recolzament considerable des de
1940, i ara s’enfrontava, com ho feien els seus col·legues, a totes les
impossibilitats i imprevistos d’actuar des de França: els problemes de
comunicació i la pobresa de recursos. Era clar que les circumstàncies s’havien
conjurat en contra d’un camí moderat. Josep Tarradellas, el cap d’ERC a l’exili,
resumia la ideologia de Pi i Sunyer el 1944:
«Carles Pi i Sunyer cercava per a Catalunya la unitat catalana i
l’estructuraciñ d’una organització de caràcter nacional. En segon lloc,
esperava millorar les relacions amb els nacionalistes bascos i gallecs. En
tercer lloc, els catalans haurien de tenir una actitud comuna envers les Corts
republicanes de Mèxic».21
La defensa de Pi i Sunyer del dret d’autodeterminaciñ i l’estructura
d’Espanya com a confederaciñ d’estats lliures igualitaris no encaixava amb la
postura d’ERC a Mèxic. L’any 1944, Pi i Sunyer escrivia a Trueta, el metge del
CNC: «Hem refusat la constituciñ d’un estatut, i reclamem l’autodeterminació.
Mantenim la nostra proposta de ampliar el Consell d’Amèrica».22
Pi i Sunyer23 volia mantenir el centre del poder català a Londres, però la
seva línia política va ser desafiada per Batista i Roca i Trueta24, que tenien
projectes més radicals, purament nacionalistes i anticomunistes. La política del
nou Consell reflectia més aviat les ambicions d’aquests darrers.25

El poder de Pi i Sunyer va quedar encara més en entredit quan el seu
principal aliat, Pere Bosch i Gimpera, va marxar a Amèrica l’estiu de 1940. Amb
Pi i Sunyer distret amb la direcció i coordinació de les activitats de les
comunitats d’Amèrica Llatina, Josep Trueta i Batista i Roca van seguir cercant
més influències. Cap dels dos depenia de la vella guàrdia pel que fa a
responsabilitats polítiques i històriques, però al mateix temps, en la seva condició
d’ex consellers de la Generalitat, tots dos representaven una mena de continuïtat
institucional que no ofenia els polítics republicans més antics. Amb Pi i Sunyer
cada vegada més aïllat, Batista i Roca i Trueta van assumir una importància
creixent. Dintre del nou Consell, l’equilibri de forces va canviar. Un membre del
Foreign Office britànic, Mr. Harvey, explicava:
«El remei del doctor Trueta per a Espanya era una Espanya federal (per
escapar al comunisme i el feixisme) en la qual Catalunya i el País Basc, com
a estats federals, servirien de contrapès a la influència de la resta d’Espanya.
Mentre que els bascos i els catalans eren comunitats progressistes i
mercantils, els espanyols no ho eren. Tanmateix, no estava segur que aquest
règim fos possible d’implantar».26
El nou Consell va afrontar doncs una sèrie de problemes després de la seva
reconstitució: el sistema de comunitats encara no funcionava adequadament, els
recursos seguien sent escassos, i les lluites polítiques internes continuaven al
propi país i a l’estranger. Aquests factors van anar en detriment de l’efectivitat i
el poder del Consell.27 El nou Consell es va dissoldre tot just un any després, el
1945.
Els esdeveniments catalans a França i Espanya
Entre 1942 i 1944, alguns grups, inclosos Estat Català (EC) i Esquerra
Republicana (ERC)28, es van començar a reorganitzar a França i a Catalunya.
Tres anys després d’acabada la Guerra Civil, la sort dels catalans començava a
millorar lentament dintre de les pròpies fronteres. No obstant, EC i ERC haurien
d’esperar a l’alliberament de França abans de poder esdevenir organitzacions
polítiques obertes i formalitzades més que no pas associacions a l’ombra.29

Estat Català (EC) s’havia tornat a formar el juny de 1936 amb la unificació
del Partit Nacionalista Català, el grup paramilitar Nosaltres Sols! i sectors de les
Joventuts d’Esquerra Republicana. EC va començar a ressorgir quan Joan Carol
Ventosa (membre d’un grup de militants del partit) va arribar clandestinament a
Barcelona. Durant la seva visita a la Catalunya Nord va entrevistar Vicenç
Borrell30, secretari general d’EC, i li va demanar que contactés amb grups
polítics a Catalunya per tal de promoure la idea d’una Catalunya liberal i
independent en el marc d’una Europa democràtica. Des de França, EC recolzava
el servei d’intel·ligència britànic i el Deuxième Bureau francès. Tot i que
l’activitat del partit va ser força feble entre 1942 i 1944, es van crear les
Joventuts d’Estat Català (JEC). El 1944, el secretari general, Vicenç Borrell, va
passar a Catalunya, cosa que va consolidar la reorganitzaciñ d’EC, que es va
començar a desenvolupar a Catalunya i a França.31 Dintre de Catalunya, EC era
radical, i aspirava a un alt grau d’autodeterminaciñ, com afirmava el seu
manifest: «És necessari que la nostra organització adquireixi des de la seva
formació el títol de moviment nacional. Cal deixar ben clar des del començament
que Catalunya aspira a una àmplia llibertat nacional».32
L’altre partit important d’esquerres que es va reorganitzar el 1942 va ser
Esquerra Republicana de Catalunya.33 El dirigent més preeminent d’ERC era
Josep Tarradellas, que vivia a França. ERC seguia una línia legalista, i defensava
un retorn a la constitució republicana de 1931.34 ERC defensava l’autonomia
sobre la base de l’estatut de 1932 i desitjava recuperar la constituciñ de la Segona
República.35 La política d’ERC era similar a França i a Mèxic. El partit aspirava
a l’hegemonia entre els seus compatriotes i va intentar per tots els mitjans
possibles boicotejar el nou Consell de Londres. Entre 1939 i 1951, van haver-hi
diverses fases en la reorganitzaciñ d’ERC. Abans de 1941, la pròpia existència
d’ERC era molt feble. El 1941 es va formar un nucli de dirigents, la tasca
immediata dels quals era tornar a agrupar els militants que s’havien quedat a la
capital de Catalunya, abans de contactar amb els nuclis de les zones que
envoltaven Barcelona. A les presons catalanes, els militants d’ERC es van
començar a reorganitzar. A mitjans de 1942, un sector d’ERC va decidir unir-se
al Front Nacional de Catalunya (FNC), sense abandonar l’estructura autònoma
del partit. Formalment, el sector d’ERC que s’havia unit al FNC va mantenir la
seva autonomia. En aquest estadi, i per motius pràctics, els contactes amb la
França ocupada gairebé havien desaparegut. Els membres que seguien a
Catalunya s’oposaven als seus col·legues a França. La influència d’ERC es va
canalitzar, principalment, a través de la plataforma del FNC, que representava un
ampli sector de la joventut catalana.

Es va produir un clara divisió en el si del nacionalisme català entre els
seguidors de la política de Pi i Sunyer i els que recolzaven la política d’ERC. El
domini de Pi i Sunyer i el Consell Nacional de Catalunya (CNC) va acabar el
1942, quan els nuclis d’ERC es van començar a reorganitzar. Santalñ va
desaparèixer de l’esfera política després de fracassar en l’intent de reconstituir el
Consell a Mèxic. En canvi, Josep Irla va continuar com a president de facto de la
Generalitat de Catalunya fins el 1954. Pi i Sunyer, que era àmpliament respectat
pels catalans a l’exili, va formar part del govern català a l’exili fins el 1947.
Tarradellas va ser president de la Generalitat, amb una legalitat discutible, de
1954 en endavant.36
En conjunt, de 1942-1944 en endavant, la força capdavantera del
catalanisme va ser el Front Nacional de Catalunya (FNC) a França i a Espanya.
El consell nacional executiu del Front Nacional estava format per Joan
Cornudella (president), Manuel Cruells (secretari d’organitzaciñ i propaganda),
Jaume Martínez (secretari militar), i Lluís Serres, Ramon Arrufat, Domènec
Ramon i Pere Narbona com a portaveus.37 Molts militants es van unir al FNC
des d’Estat Català. Nosaltres Sols!38 es va integrar en el FNC, tot i que el seu
sector paramilitar va conservar un grau d’autonomia. La majoria de militants
d’ERC, dispersats i desconnectats, també es van unir al FNC. El FNC va
esdevenir el punt focal de la militància catalanista dintre d’Espanya. La
influència del FNC també va arribar al moviment anarcosindicalista. Un sector
important de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (el sindicat
anarcosindicalista), va col·laborar amb el FNC de 1942 en endavant. El FNC
també va reeixir en incloure els membres d’Acciñ Catalana Republicana
(ACR),39 tot demostrant una considerable capacitat d’integraciñ, doncs havia
assolit la filiació de forces tan diverses com els anarcosindicalistes, els
catalanistes centristes moderats, els nacionalistes republicans i els
independentistes. Malgrat estar controlat per radicals favorables a la
independència, el FNC va esdevenir l’organitzaciñ de tots els demòcrates
catalans.
El setembre de 1943, els dirigents del FNC van demanar a Pi i Sunyer que
redactés un document per cridar a la unitat i la constància entre els catalans. El
manifest de Pi i Sunyer es va titular Primeres paraules, i es va distribuir
clandestinament arreu de Catalunya. Com a bona base de propaganda de la causa
catalana, va contribuir a la consolidació i l’augment de popularitat del FNC. Uns
pocs milers de còpies de Primeres paraules es van distribuir arreu de Catalunya,
tot un assoliment si tenim el compte que el franquisme reprimia i perseguia
severament la propaganda antifranquista.
El document Primeres paraules mostrava clarament fins a quin punt el FNC,
i els catalans en general, recolzaven la causa aliada. Pi i Sunyer afirmava a
Londres el setembre de 1943:

«La ideologia del nacionalisme català, que els catalans senten i
defensen, són els mateixos principis de dignitat humana que també es
debaten en la guerra actual, i són els que triomfaran al capdavall. (...)Els
catalans han de perseverar en la seva fe i lleialtat envers Catalunya. (...) Les
Nacions Unides que lluiten per la seva reafirmació (la Carta de l’Atlàntic)
han promès donar a tots els pobles que són honestos i han manifestat la seva
voluntat la llibertat que se’ls va arrabassar».40
Pi i Sunyer prenia com a referència la Carta de l’Atlàntic de 1941 i intentava
identificar la causa catalana amb la dels aliats, amb l’esperança d’obtenir la seva
ajuda.
Gràcies a la difusió de la publicació de Primeres paraules, la policia
espanyola va descobrir i identificar els dirigents del FNC. Va haver-hi
persecucions. Mentre alguns eren detinguts, Jaume Cornudella, Antoni Andreu i
d’altres van fugir a Perpinyà, i després van tornar a Barcelona, on
immediatament van començar a recompondre el FNC.41 Un telegrama de Josep
Andreu informava de la situació:
«Com a conseqüència de la difusió de Primeres paraules, els serveis de
la Gestapo alemanya42 a Catalunya han enfortit la seva repressió contra els
catalans».43
La repressió no era una novetat per al FNC. El juny de 1941, la policia havia
detingut prop de quaranta persones. Una vegada superada la crisi, el FNC havia
creat un altre comitè, políticament més actiu i més fort. De 1943 en endavant va
establir contactes amb el CNC de Londres.
Per regla general, les relacions entre el FNC i el CNC de Londres eren
bones. Els contactes dels catalans amb els serveis secrets britànics s’acostumaven
a fer a través del membre del FNC Jaume Ribas, que sovint visitava Barcelona
des de Londres, tot proporcionant una línia de comunicació entre el FNC, ERC i
el CNC.44 La seva detenció va provocar fortes protestes. Com suggereix un
arxiu del PRO, el Cònsol General Farquahr va llegir una carta al Times del 16 de
febrer escrita pel doctor Trueta d’Oriel College, Oxford, on aquest demanava
ajuda per aconseguir l’alliberament d’intel·lectuals a Barcelona que havien estat
empresonats recentment per les seves simpaties aliades i feia referència en
particular al senyor Carles Riba. «Hi ha informes segons els quals la policia
secreta ha detingut 250 membres. Alguns encara continuen empresonats, però C.
Riba va sortir en llibertat condicional fa una setmana».45 En termes generals, el
FNC va esdevenir el principal grup d’oposiciñ durant aquest període, a més de
ser el més gran i, pel que va als seus membres, el més integrador.

Els primers documents que detallaven la política del FNC es van elaborar
l’any 1944.46 La principal missió del FNC era assolir la independència política
de Catalunya i defensar el cas català davant els aliats. Els membres del FNC
creien que, després del triomf aliat, a Espanya es restabliria la normalitat
democràtica. El FNC creia que la uniñ de l’acciñ política i la militar podria
derrocar Franco. El sector militar de l’organitzaciñ, encapçalat pel Nosaltres
Sols! i el seu líder Jaume Martínez Vendrell, intentava erosionar el sistema
franquista mitjançant l’acciñ militar.47 L’any 1945, el FNC també va aconseguir
produir i distribuir regularment al voltant de 5.000 còpies de la revista
Catalunya.48
La declaraciñ d’agost de 1944, després d’afirmar que el FNC esperava
assolir la unitat democràtica catalana, incidia en la política social que defensaria
la llibertat de pensament i d’expressiñ. Pel que fa a la qüestiñ nacional, el FNC
defensava l’objectiu estratègic d’una estructura co-federal dels Països Catalans i
recolzava la Carta de l’Atlàntic. El FNC estava aïllat del govern de la Generalitat
i per tant es sentia obligat a definir la seva confusa ideologia.49
Cada vegada més, el camp d’influència del FNC no es confinava al territori
català. Amb l’arribada a Barcelona des de França d’alguns dels seus membres,
l’organitzaciñ va començar a treballar ràpidament en ambdós països.50 Els
membres del FNC al Regne Unit treballaven amb els serveis secrets britànics, i
també recolzaven la tasca del CNC al Regne Unit. El FNC va combinar la
capacitat per integrar membres de diferents partits i per operar travessant
fronteres. Totalment compromès al servei dels aliats i amb l’esperança de
promoure el dret a l’autodeterminaciñ, el programa del FNC coincidia plenament
amb el del CNC.
Els esdeveniments a Amèrica Llatina
Paral·lelament als esdeveniments en l’escena política europea, l’oposiciñ
antifranquista a Amèrica Llatina també intentava organitzar-se. Durant aquest
període, els republicans, que per regla general subscrivien els principis
fonamentals de la república de 1931, també van iniciar la reorganització.
Acceptaven la legalitat constitucional i no la defensa del dret d’autodeterminaciñ
dels nacionalistes, cosa que va impossibilitar qualsevol acord entre ells. Els
nacionalistes bascos i catalans es comprometien a establir un sistema democràtic
i republicà a la Península Ibèrica, fortament oposat al feixisme i la monarquia,
però insistien en el reconeixement del seu dret a la autodeterminació.

L’intent més notable dels partits d’esquerres del continent americà per crear
una plataforma d’esquerres unificada va ser la formació de la Junta de Liberación
(JL51) a Mèxic, el 25 de novembre de 1943. Estava integrada per elements de les
organitzacions republicanes i socialistes espanyoles i del catalanisme. El pacte
per al restabliment del règim republicà el van signar a Mèxic Izquierda Unida,
Unión Republicana, ERC, Acció Catalana Republicana i el PSOE. Com a tal, era
una associació de partits i grups polítics, i no representava la democràcia
espanyola en conjunt. Els comunistes en van quedar exclosos. Igualment, els
bascos tampoc hi van intervenir. Es tractava, específicament, d’un altre intent
d’uniñ per part dels republicans i els catalanistes. La JL era una organitzaciñ de
govern presidida per Diego Martínez Barrio i Prieto, que era el seu secretari. En
termes polítics, representava un punt intermedi entre aquests dos dirigents.52
Totes les parts de la JL seguien els principis de la constitució de 1931, malgrat
que, tal com emfatitzava la pròpia JL, la seva intenció no era formar un govern.
Entre els partits catalans, ERC i ACR es van unir a la JL perquè combinaven els
objectius republicans amb els catalanistes. Bosch i Gimpera explicava els
fonaments de la JL:
«La Junta de Liberación és un acord entre els partits que havien
promogut la república. No és i no intenta ser un govern, i només vol treballar
per derrocar Franco per tal d’alliberar Espanya i establir un règim republicà
democràtic a Espanya i un compromís amb els principis autonòmics de les
regions».53
Tanmateix, la JL no va durar. Les diferències entre els socialistes de Prieto i
els republicans de Martínez Barrio van resultar un obstacle massa gran perquè la
Junta pogués reeixir. La JL tampoc va acceptar les exigències
d’autodeterminaciñ dels catalanistes. Era impossible arribar a un acord, com
afirmava Josep Trueta:54 «La nostra existència com a naciñ s’està reconeixent
finalment... (...) Fora un error pactar amb els republicans espanyols en aquest
moment».55 Una vegada més, els partits d’esquerres i els catalanistes no van
poder arribar a un acord polític. Cap dels dos grups tenia la capacitat de
compromís necessària per arribar a una entesa.
La JL era l’organitzaciñ rival de la Uniñ Nacional Espanyola (UNE), ja que
la JL era ferotgement anticomunista i la UNE va ser creada pels comunistes i
pretenia ser un front més ampli del que era en realitat. Els comunistes del PCE
(Partit Comunista de Espanya), una força creixent a França de 1941 en endavant,
van crear una plataforma unitària, la Unió Nacional Espanyola (UNE), que unia
els grups d’esquerres. Encara que la coaliciñ estigués dirigida pels comunistes, la
implicaciñ de republicans, socialistes, catalanistes i l’UGT van fer que no
faltessin les lluites pel lideratge.56 La UNE va ser un intent remarcable d’unir
catalanistes, comunistes, republicans i socialistes, que mai no s’havien fusionat
abans, però la temptativa va fracassar.57

CAPÍTOL SISÈ
L’OPOSICIÓ CATALANISTA D’AGOST DE 1944 A JUNY
DE 1945: LA FI DE LA GUERRA
Introducció
L’agost de 1944, la molt desitjada victòria aliada semblava probable, cosa que,
s’esperava, comportaria una ràpida intervenciñ per derrocar Franco i restablir la
democràcia. Els aliats encara no havien decidit com enfocar el cas espanyol. Els
primers debats internacionals sobre Espanya van alimentar les esperances d’una
intervenciñ aliada, tot i que no s’hagués dut a terme cap acciñ concreta contra
Franco. La desuniñ i una crítica manca de credibilitat de l’oposiciñ en aquest
període (1944-1945) van evitar que els aliats recolzessin amb més empenta els
esforços antifranquistes. Sempre que Washington, Londres o París s’apropaven
als antifranquistes, només podien negociar amb un segment de l’oposiciñ, mai
amb un grup cohesionat amb unes línies polítiques definides; és evident que això
va anar en detriment de la credibilitat del moviment quant a proporcionar un
nivell d’estabilitat i seguretat comparable al que havia assolit el règim franquista.
En aquesta fase, els aliats, malgrat que no aprovaven el règim, no van fer res per
intervenir en la situació espanyola. Aquest capítol explica els esdeveniments del
catalanisme entre agost de 1944 i juny de 1945. A Catalunya i a França es van
desenvolupar alguns grups, a esquerra i dreta de l’espectre polític, però aquests
grups no van arribar unir-se, a l’espera d’una ràpida intervenció aliada.
La lliberament de França

El desembarcament de Normandia el juny de 1944 va significar el primer
auguri d’una victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. No obstant, el
recolzament al nacionalisme català per part de les potències occidentals no es va
arribar a materialitzar. Semblava assenyat pensar que els Estats Units, el Regne
Unit i França no acceptarien un govern feixista a Espanya, i per tant ajudarien les
forces d’oposiciñ a derrocar Franco. Tanmateix, l’amenaça del comunisme, en
especial després de la irrupció de la Unió Soviètica com a potència mundial, va
prendre clarament un paper preferent en l’agenda internacional. Les potències
occidentals estaven més preocupades per assegurar i preservar els interessos
estratègics i econòmics d’Espanya que pels problemes polítics de la poblaciñ
espanyola per se. Aparentment, Franco podia assegurar la seguretat i l’estabilitat.
D’altra banda, les potències occidentals no tenien sobre la taula una alternativa
realista en l’Espanya dels anys quaranta. La decisió dels poders estrangers de no
eliminar Franco va resultar devastadora per als catalanistes.1 José Félix
Lequerica, aleshores ambaixador espanyol pro nazi a París, es congratulava que
l’oposiciñ antifranquista es sentís greument defraudada: «Entre els emigrants de
1939 creix un sentiment desesperaciñ, ja que l’oposiciñ esperava amb fe cega
una victòria anglo-americana i darrera d’aquesta una victòria triomfal a Espanya
recolzada pels governs victoriosos».2
En línies generals, la Unió Soviètica i França volien derrocar Franco després
de la Segona Guerra Mundial, mentre que els americans i els britànics estaven
decidits a no intervenir a Espanya. Els soviètics, que havien fet la guerra del
bàndol aliat després de la invasió de la Unió Soviètica per part de Hitler, eren
clarament contraris a Franco, i van intentar convèncer el Regne Unit perquè
adoptés una postura antifranquista.3 Tot i això, els interessos estratègics i
econòmics soviètics a la Península Ibèrica, una zona propera a Itàlia i a França
on s’hi podien instal·lar exèrcits permanents, sempre van ser més aviat
superficials. D’altra banda, Espanya conservava una influència substancial sobre
les repúbliques llatinoamericanes. Stalin va poder afirmar que no intervindria a
Espanya, malgrat que estigués ideològicament en contra de Franco, perquè creia
que el país estava subjecte a la influència occidental, i, ipso facto, havia deixat de
ser per a ell una preocupació primordial.4

Entre agost de 1944 i setembre del mateix any, França no va descartar la
possibilitat de col·laborar amb els antifranquistes. Evidentment, França
compartia una frontera comuna i tenia una implicació directa i un interès en la
situació espanyola. Novament, semblava probable que una potència estrangera
oferís simpatia i recolzament: França havia patit recentment les envestides del
feixisme a mans dels alemanys, i els socialistes i comunistes francesos eren sens
dubte antifranquistes. El 25 de maig de 1945, l’Assemblea Consultora francesa
va exigir que els aliats trenquessin relacions amb Franco, i va demanar que el seu
domini fos substituït per un govern democràtic. El govern francès estava dividit
en la qüestiñ espanyola. D’una banda, França era prudent davant la manca de
suport per part d’americans i britànics. A més, una confrontació amb Franco
podia complicar o danyar els lligams comercials entre Espanya i França. D’altra
banda, els grups d’esquerres del govern francès eren antifranquistes. França
acabava de ser alliberada, gràcies en part al recolzament dels republicans
espanyols a la resistència francesa, i alguns pensaven que els francesos tenien un
deute amb els antifranquistes. La política exterior francesa anava directament
lligada a la política interior.5
El recolzament republicà a l’alliberament de França era un element que no
figurava en l’agenda de britànics i americans envers la qüestiñ espanyola, i tots
dos països es sentien menys obligats a ajudar els antifranquistes. Gran Bretanya
temia l’expansionisme comunista, i va adoptar una postura pragmàtica respecte a
la situació política espanyola, tot i que públicament la desaprovés. Una Espanya
autoritària era el millor baluard contra una Espanya en bones relacions amb els
soviètics.6 Winston Churchill va indultar el règim franquista el 1944, en
agraïment a la neutralitat d’Espanya a la Segona Guerra Mundial i als serveis que
Franco havia ofert al Regne Unit en els desembarcaments aliats al nord d’Àfrica.
S’adonava que Espanya havia de ser un factor important per mantenir la pau a la
Mediterrània després de la guerra. Sir Samuel Hoare, ambaixador a Madrid,
afirmava que el seu veritable desig era veure resolts els problemes espanyols,
però assegurava que el Regne Unit no intervindria:
«Franco i el seu règim han fracassat totalment i la violenta persecució
continua, mentre que la vida política i social no s’ha humanitzat. (...) El
govern britànic està preocupat pel que fa a aquest tema. Gran Bretanya no té
cap desig d’entremetre’s en els afers interns d’un altre país, però s’alegraria
de veure com Espanya resol aquest problema, cosa que comportaria el retorn
dels elements exiliats que representen el sector més important dels
intel·lectuals i els treballadors del país».7
La política oficial britànica respecte a Espanya el 1944 era de condemna
pública i no intervenció. El Regne Unit va mantenir les distàncies envers
Espanya. Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya, afirmava que
desitjava veure resolt el problema espanyol, però que el Regne Unit no hi
intervindria, com confirma la cita següent:

«Lord Templewood (Sir Samuel Hoare) ha declarat que Franco i el seu
règim han fracassat i que la persecució violenta continua, mentre que la vida
política i social no s’ha humanitzat. Lord Templewood es va entrevistar amb
Lequerica, a qui va expressar la preocupació del govern britànic respecte a
aquesta qüestiñ, tot afegint que Anglaterra no desitjava entremetre’s amb els
afers interns d’un altre país. No obstant, Gran Bretanya s’alegraria de veure
com Espanya resol aquest problema, tot possibilitant el retorn dels elements
exiliats que representen un sector molt important dels intel·lectuals i els
treballadors del país. Aquest suggeriment no ha obtingut cap resultat positiu.
Samuel Hoare va ser el promotor de l’amistat amb Franco i és el responsable
principal de la política del Foreign Office per Espanya. Samuel Hoare ha
amagat sistemàticament els problemes nacionals de Euzkadi i Catalunya.
Ara suggereix que els elements nacionalistes siguin sondejats sobre el tema
d’una soluciñ monàrquica amb un general com a pont».8
En el si de les Nacions Unides i entre les potències democràtiques prevalia
una actitud similar.9 Les forces d’oposiciñ eren incapaces d’assolir cap mena
d’unitat o de consistència, i en vista d’això, els britànics van decidir acceptar el
règim franquista. Els interessos britànics depenien en part de la posició
americana. Al capdavall, es va decidir optar per una política de no intervenció,
mentre s’esperava a un hipotètic canvi en el futur.10
Els americans consideraven que la neutralitat d’Espanya a la Segona Guerra
Mundial havia estat crucial. També pensaven que Franco era el millor mitjà per
reduir l’avenç del comunisme en el continent europeu. En aquests aspectes, la
postura dels Estats Units reflectia la dels britànics, que ambiguament
condemnaven el règim franquista però duien una política de no intervenció en els
afers espanyols. Els Estats Units comprenien que els grups d’oposiciñ podien
evitar la monopolització franquista del poder, mentre que Franco, de moment, els
resultava útil.11 En general, l’única cosa que va variar en relaciñ a la postura
dels aliats envers Espanya va ser la intensitat de les peticions d’ajuda dels
antifranquistes, però el consens general va seguir essent de no intervenció.12
La qüestió espanyola es va discutir en un seguit de reunions internacionals.
Espanya era un mitjà per aturar l’expansiñ soviètica. El poder i la influència
soviètica creixien tangiblement, i els països veïns estaven arribant a acords i
disposicions bilaterals. L’agenda internacional va canviar de manera radical
davant l’expansiñ del comunisme. Mentrestant, Franco havia actuat amb
rapidesa, i amb una bona dosi d’astúcia, en resposta a la victòria aliada.13 Tot
distanciant-se progressivament de les potències de l’Eix, va tenir cura de
subratllar les seves credencials com a factor important en la lluita internacional
contra el comunisme. La seva contenció durant els desembarcaments aliats al
nord d’Àfrica va influir clarament en l’opiniñ dels aliats envers el règim.14

La primera conferència internacional dels aliats per tractar el paisatge polític
posterior a la Segona Guerra Mundial es va celebrar a Ialta, l’11 de febrer de
1945, abans de la fi del conflicte. Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i
Josif V. Stalin van encapçalar la conferència, sota els auspicis de la Carta de
l’Atlàntic.15 Es va afirmar que Europa havia de passar per un procés de
reconstrucció en el qual les persones lliures desmantellarien les restes del
feixisme i crearien institucions escollides per elles mateixes.16 La conferència
proposava eleccions lliures en els països alliberats.17 En aquesta fase, els Estats
Units i el Regne Unit confiaven que Franco seria succeït per un règim basat en
els principis democràtics, que socorreria l’oposiciñ antifranquista. Tanmateix, a
les declaracions de Ialta no es feia cap esment específic a Espanya.18 La
declaració conjunta de les potències reunides a Ialta afirmava:
«L’establiment de l’ordre a Europa i la reconstrucciñ de la vida
econòmica nacional s’haurà de dur a terme mitjançant un procés que permeti
a les persones lliures destruir les restes del nazisme i el franquisme i crear
institucions escollides per elles mateixes».19
L’esperança dels antifranquistes es basava en les possibles simpaties dels
Estats Units i el Regne Unit. No va haver-hi pronunciaments públics on es fes
cap mena de promesa d’ajuda als antifranquistes, sinñ més aviat una creença
implícita en la complicitat democràtica.
Entre el 25 d’abril i el 26 de juny de 1945 es va celebrar una altra
conferència a San Francisco. Aquesta vegada, els participants eren Xina, Mèxic,
França, els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica: va ser la conferència
fundadora de les Nacions Unides (ONU). Amb Espanya com a tema de discussió
a un nivell internacional, era una ocasió perfecta per presentar una alternativa
democràtica a la dictadura i per aconseguir el suport dels aliats en la lluita contra
Franco. El 19 de juny, la delegaciñ mexicana va proposar l’exclusiñ de qualsevol
país el règim del qual s’hagués establert amb l’ajuda de les forces armades dels
estats que havien entrat en el conflicte contra la voluntat de les Nacions Unides.
La resoluciñ mexicana, redactada amb l’ajuda d’exiliats espanyols republicans,
s’aplicava a l’Espanya de Franco i va ser aprovada per unanimitat. L’Espanya
franquista va quedar exclosa de l’ONU, però a un nivell pràctic l’ajuda futura va
ser molt minsa.20

A la conferència de San Francisco hi va assistir una representació de la Junta
Espaðola de Liberaciñn (JEL), creada l’agost de 1944, després de l’alliberament
de França, quan els grups republicans es van reunir a Tolosa amb la CNT. La
JEL era una extensiñ, a França, de l’organitzaciñ amb base a Mèxic. El seu
objectiu principal era restablir la legalitat republicana a Espanya. La JEL
considerava la seva tasca com una preparaciñ del camí per a l’entrada de l’exèrcit
aliat a Espanya.21 La JEL de França incloïa tots els partits republicans: ERC, els
socialistes, la UGT i la CNT, cadascun amb la seva pròpia autonomia.22 José
Antonio Aguirre, en representació del govern basc, i Negrín també van participar
en els procediments de la conferència de San Francisco. La presència de
l’oposiciñ antifranquista a la conferència va servir principalment com a
propaganda. El grup va presentar un memoràndum on criticava la naturalesa
totalitària del franquisme i advocava per la necessitat d’una democràcia a
Espanya. No obstant, les divisions entre els republicans eren flagrants, i els
intents d’Aguirre per reconciliar-los van ser infructuoses.
La intenciñ d’Aguirre era enviar una única representació a San Francisco, en
comptes de tres (la JEL, Negrín i els bascos). La seva preferència era que les
Corts de Mèxic nomenessin un president de la República, que al seu torn pogués
nomenar un president del govern que representés legalment tots els grups
d’oposiciñ presents a San Francisco. Aguirre va intentar provocar un apropament
entre Negrín i Prieto. Malgrat que els socialistes, els republicans i els
nacionalistes treballessin per crear un front comú, Prieto no va accedir a arribar a
un pacte amb els nacionalistes. D’aquesta manera, l’exili espanyol va romandre
desunit i desorganitzat. La manca d’unitat entre els espanyols antifranquistes
presents a San Francisco va afeblir les seves peticions.
Com que no havien pogut enviar cap representant a la conferència de San
Francisco, els catalans van enviar una apel·lació per escrit a les Nacions
Unides23 en la qual s’expressaven les peticions d’autodeterminaciñ. Un extracte
de l’apel·laciñ a l’ONU diu així:
En resum, Catalunya demana a les Nacions Unides: que consideri el
problema com a necessitat d’acciñ immediata; que tingui en compte la
peticiñ d’autodeterminaciñ; i que la posiciñ de Catalunya en l’organitzaciñ
política la decideixi ella mateixa, mitjançant un plebiscit. Catalunya demana
justícia a les Nacions Unides.24
L’impacte del document va ser menor que el que hauria tingut l’enviament
d’una representaciñ adient a la conferència. Els catalans no eren prou forts per
enviar-hi un representant, ni estaven prou ben organitzats com per aliar-se amb la
JEL, els bascos o Negrín, i fer sentir la seva veu. La millor opció per als catalans
hauria estat enviar una representació juntament amb la JEL, però una vegada
més, la manca d’organitzaciñ i la incapacitat per fer concessions polítiques va
impedir una participació personal en la conferència.

Cap de les peticions antifranquistes a San Francisco es va transformar en una
acció concreta contra Franco. Sense un projecte clar sobre la taula, els aliats van
acordar no prendre mesures contra el règim, com un embargament econòmic
(que hauria afeblit enormement Franco) o una ajuda econòmica directa a
l’oposiciñ.
París havia estat alliberada l’agost de 1944 (amb l’ajuda, dintre de la
coalició, dels republicans espanyols). Les hostilitats van continuar oficialment
fins el 8 de maig de 1945, amb la capitulaciñ formal d’Alemanya. Franco va
tornar a canviar d’una política de no bel·ligerància a una de neutralitat en la
Segona Guerra Mundial. L’11 de maig de 1945 es va signar l’armistici de Reims,
que va significar la fi de la guerra a Europa. Amb la previsiñ d’una victòria
aliada, la majoria de catalans estaven convençuts que el règim de Franco entraria
en decadència i, malgrat que la seva desaparició es pogués aplaçar, amb el temps
acabaria caient.25 Els aliats no havien promès específicament cap ajuda a
l’oposiciñ antifranquista, però l’oposiciñ esperava igualment aquesta ajuda donat
que Franco era ideològicament proper a Hitler i Mussolini, que ja havien estat
derrocats, i molts el consideraven una amenaça per a les democràcies
occidentals.
Els esdeveniments a França, Catalunya i Gran Bretanya
L’alliberament de França va restablir el paper d’aquest país com a centre
principal de l’oposiciñ catalanista al règim de Franco. L’activitat es va
reorganitzar. Els dos centres més importants en aquest període van ser París i
Perpinyà. La comunicació entre França i Espanya era molt més fàcil que entre el
Regne Unit i Amèrica i la terra natal. L’espectre de partits catalans en aquest
punt es podia dividir entre partits de dretes, partits d’esquerres, i partits
independents i no catalans. Analitzarem la importància d’aquests partits pel que
fa a seguidors, publicacions, direcció, recursos econòmics i xarxes fora de
Catalunya.

A la dreta de l’espectre polític, un grup important que es va organitzar a
Catalunya va ser Unió Democràtica de Catalunya (UDC), el partit català
demòcrata cristià. Coll i Alentorn i Maurici Serrahima, dues de les seves figures
principals, van optar per concentrar-se en la recuperació cultural, donat que
l’abast de l’activitat política catalana semblava limitat. UDC es va limitar a una
cultura d’elit26, i va mostrar, des del començament, una tendència cap a una
orientació més cultural del catalanisme. UDC defensava els intents recurrents de
crear més plataformes unitàries, i participava en cadascuna d’elles. Com altres
partits de dretes, UDC va continuar la seva activitat després de 1947, mitjançant
Anton Cañellas27 i Miquel Coll i Alentorn.28 Com a partit demòcrata cristià, es
trobava en una bona situaciñ per defensar la causa catalana, ja que l’Església
catalana havia conservat la seva independència. Així, UDC va jugar la carta del
catolicisme, va situar la resurrecció de la llengua catalana en el punt principal de
la seva lluita, i va incloure en les seves files molts dels joves burgesos.29
L’objectiu d’UDC era assegurar una regiñ autònoma dintre d’una estructura
espanyola. Era un partit de naturalesa moderada que atreia la burgesia catalana.
UDC es convertir en el principal partit de dretes d’aquest període i va comptar
amb el significatiu lideratge de Coll i Alentorn. El catalanisme cultural era la
seva base, i això va donar molt pes a l’efectivitat de les seves publicacions. UDC
es va desenvolupar principalment a Catalunya.
Un altre grup de dretes, cristià i catalanista, va centrar més la seva activitat
en el si de les universitats. Joventut Catalana Democràtica (JDC), fundada per
Anton Caðellas, Antoni Bassols, Jordi Sarsanedes i d’altres, va establir contactes
amb la Lliga i amb UDC.30 Tot i que al començament fos una organització
separada, el grup va esdevenir el moviment de joventuts d’UDC l’any 1947, i va
organitzar activitats tan diverses com la commemoraciñ de l’11 de setembre
(diada nacional de Catalunya), i el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, (patró de
Catalunya). Malgrat que el seu pes fos menys significatiu que el d’UDC, la JDC
donava suport intel·lectual a UDC i també advocava per una major autonomia
per a Catalunya. El més notable va ser la publicació dels Quaderns de Sant Jordi
i l’organització de esdeveniments culturals catalans que tindrien una influència
en l’educaciñ de la joventut en una identitat catalana. La JDC es va desenvolupar
majoritàriament a Catalunya,. Com que el seu objectiu principal era mantenir
viva la cultura catalana, ni UDC ni la JCD significaven una amenaça real per al
franquisme.

Diversos grups catalans es van desenvolupar a França durant aquest període,
inclòs el Front Nacional de Catalunya (FNC), una plataforma d’esquerres.
L’objectiu principal del FNC era establir la independència política de Catalunya,
en base al dret a l’autodeterminaciñ.31 El FNC esperava establir un estat federal
dintre d’una federaciñ ibèrica. La direcciñ del FNC creia que Franco podia ser
derrocat mitjançant una combinaciñ d’acciñ política i acció militar. Comptava
amb una secciñ militar, comandat per un antic oficial d’artilleria de l’exèrcit
republicà i membre de l’organitzaciñ patriòtica Nosaltres Sols!, Jaume Martínez
Vendrell. Una secció universitària connectada constitucionalment amb la secció
militar es va crear el 1942, i la seva activitat va ser intensa, tot produint una
quantitat substancial de propaganda antifranquista. Gràcies al seu prestigi, el
FNC feia circular unes 5.000 còpies de la revista Per Catalunya.32 La revista no
va durar gaire. La intensa persecució del règim franquista de membres
individuals del FNC al llarg de 1944 va conduir finalment a la dissolució del
grup independentista. Com a intent d’unificar un nombre força diferent
d’organitzacions independents, el FNC no va arribar a ser més que la suma de les
seves parts.
El FNC també es va desenvolupar a Catalunya, de novembre de 1943 a
l’estiu de 1945, paral·lelament al seu desenvolupament a França. A
començaments de 1944 es va constituir un nou comitè, format per Antoni Andreu
i Abelló com a secretari polític i Jaume Martínez Vendrell com a secretari de
l’organitzaciñ.33 Una part important de l’estructura es basava encara en elements
d’Estat Català, Nosaltres Sols! i la Federaciñ Nacional d’Estudiants de
Catalunya. Les relacions amb el mñn exterior es canalitzaven a través d’una
delegació a Perpinyà, i també a través del CNC de Londres.34 A començaments
de 1944, però, la repressió política a Catalunya es va intensificar, i va afectar
especialment els militants del FNC. Era un grup d’esquerres i independentista, i
unia diversos partits, tot i estar comandat per una única persona, Jaume Martínez
Vendrell. El nombre de socis era gran, i incloïa diversos partits. Amb una secció
militar i una secció universitària que semblaven plantejar una major amenaça al
franquisme, les autoritats es van afanyar a dur a terme una ferotge repressió
policial per tal d’aturar el creixement del grup.

Altres grups catalanistes es van començar a reorganitzar lentament el 1944,
incloent Estat Català (EC), que va recuperar la seva autonomia sota la direcció de
Vicenç Borrell. EC defensava un programa de nacionalisme liberal i
democràtic,35 però fins a cert punt, com a partit d’esquerres, va quedar debilitat
per la competència amb el FNC. També va haver d’afrontar divisions entre els
membres exiliats i els que s’havien quedat a Catalunya. EC era un grup
catalanista i independentista d’esquerres que cercava la creaciñ d’un estat català
independent i federal. Les principals publicacions relacionades amb el grup van
ser Circular, Diari de Catalunya, Catalunya, EC, Amogàvers i Butlletí del Partit
d’Estat Català.36 Les Joventuts d’Estat Català (JEC), que treballaven
conjuntament amb Estat Català des de 1942, feien circular publicacions
clandestines i publicaven el Butlletí de les Joventuts d’Estat Català i Torxa.37
Les JEC era un grup juvenil que recolzava EC, i el 1943 es van integrar en el
partit.38 En comptes de cooperar, EC i el FNC competien per un espai similar en
l’espectre polític. Poc a poc, el 1944 els militants d’Estat Català es van anar
incorporant al FNC. Quan Vicenç Borrell, secretari general d’EC, va arribar a
Barcelona l’any 1944, va ser inclòs en el consell executiu del FNC. La força
d’EC va minvar per les divisions entre els membres radicats a França i els que
estaven a Catalunya, i pel fet de compartir el mateix espai polític que el FNC.
ERC es va reorganitzar l’octubre de 1944 sota la direcciñ de Josep
Tarradellas, que en va esdevenir secretari general, amb base a Montpeller.39
Acceptava la República de 1931 i els estatuts d’autonomia i el seu objectiu era
restablir les institucions catalanes.40 Un document trobat a Poblet resumeix els
fonaments polítics d’ERC:
Els membres d’ERC es declaren defensors de la legalitat constitucional
republicana del 9 de desembre de 1931, l’Estatut de Catalunya del 15 de
setembre de 1932, l’Estatut de Catalunya i l’Estatut basc del 6 d’octubre de
1936.41
Alguns membres d’ERC es van integrar al FNC el 1942 però van tornar a
ERC el 1945 i el 1946. Tots dos grups aspiraven a ocupar el centre del
nacionalisme català. ERC va ser el més perseguit dels grups polítics catalanistes.
Es va començar a reorganitzar a Barcelona el 1943, tot mantenint un contacte
molt estret amb el CNC de Londres. La situació, però, va canviar radicalment
amb l’alliberament de França, i l’arribada clandestina a Barcelona de Pere Puig,
delegat d’ERC, i del secretari general del partit, Josep Tarradellas, que va separar
ERC del FNC el 1942.42 A l’exili (principalment a França), ERC va aconseguir
mantenir-se després del Congrés de Tolosa, però a Catalunya, Pere Puig, el
secretari general, va tenir problemes per mantenir el partit en actiu per la
repressiñ i les divisions ideològiques entre els seus membres. L’any 1947, ERC
va quedar virtualment moribunda.43

La reorganitzaciñ d’ERC a França va ser un altre cop per al CNC de
Londres. Tarradellas s’oposava directament al CNC, criticava el seu radicalisme
i el fet que no acatés les regles de la constitució republicana, i argumentava que
la política del CNC era contrària a la Generalitat i a l’Estatut.44 L’any 1944, Pi i
Sunyer va escriure a Batista i Roca sobre Tarradellas: «Tarradellas lluita contra
el CNC. (...) Tarradellas afirma que el CNC no és més que un grup sentimental
de persones amb idees romàntiques, i s’oposa principalment a les idees de Pi i
Sunyer».45
ERC era un partit republicà d’esquerres que aspirava a un alt grau
d’autonomia. Tenia dos dirigents principals, Pere Puig i Josep Tarradellas. ERC
operava a França i a Catalunya. No obstant, com ja havia passat amb EC, alguns
dels seus membres van abandonar el partit per unir-se al FNC, cosa que va
debilitar ERC. Novament, la desunió dels catalans afeblia la seva eficàcia
política. ERC competia amb el CNC de Londres per la supremacia del
catalanisme, en comptes de cooperar amb les polítiques respectives.
El gener de 1945, a París, Tarradellas va presentar una plataforma unitària,
Solidaritat Catalana46, que es basava en l’acceptaciñ de l’autoritat del president
de la Generalitat. L’objectiu del moviment era coordinar la lluita antifranquista i
restablir les institucions republicanes.47 Evidentment, Tarradellas prenia la
legalitat republicana com a punt de partida, però declarava que amb aquesta no
n’hi havia prou, i cercava una col·laboraciñ ulterior amb els nacionalistes bascos.
Solidaritat Catalana reunia ERC, Acció Catalana Republicana, (ACR), UDC,
Estat Català, el Front de Llibertat (els antics socialistes), els Fronts de
Resistència i el FNC. L’intent de Solidaritat de reunir diferents grups polítics
significava una primera temptativa de plataforma unificada a França. És
important tenir en compte que, en no incloure el bloc PSUC-UGT-Unió de
Rabassaires, la CNT i el CNC de Londres, Solidaritat va esdevenir, en alguns
aspectes, un moviment paral·lel al CNC. Després de perdre el recolzament dels
membres del FNC en favor de Solidaritat, el CNC de Londres es resistia a
acceptar el lideratge de Tarradellas.48 El canvi era característic i indicatiu de la
manca de cohesió del catalanisme.
La distància entre els que vivien a França i els que estaven radicats al Regne
Unit va debilitar substancialment la seva causa. Solidaritat era un desafiament
més per al CNC de Londres. La manca de cohesió entre els catalans de França i
els catalans del Regne Unit va ser un dels majors obstacles per arribar a un
catalanisme políticament efectiu. Les línies divisòries entre els catalans es
reflectien amb les relacions respectives amb els governs francès i britànic. Els
catalans mai no van presentar un front comú als francesos i els britànics, sinó que
cada grup va presentar les seves reivindicacions per separat.49

Els esdeveniments del nacionalisme català al Regne Unit en aquest període
es van centrar en la dissolució del reconstituït Consell de Londres. Pi i Sunyer va
arribar a París el 22 de maig de 1945. Després de reunir-se amb Tarradellas, Pi i
Sunyer va decidir dissoldre el Consell, en percebre que ara hi havia un projecte
clar per al restabliment de la Generalitat.50 Considerava que la tasca s’havia
acomplert, donat que el Consell era el substitut provisional de les institucions
legítimes.51 Quan Pi i Sunyer va veure que Tarradellas restabliria la Generalitat,
va decidir deixar pas i dissoldre el Consell. La cohesió del nacionalisme català ja
no estava en les seves mans. Això no vol dir que no hi hagués una competència
clara entre Pi i Sunyer i Tarradellas pel lideratge del catalanisme. Les seves
relacions van estar marcades per les males comunicacions, les lluites internes, la
nul·la disposiciñ a comprometre’s amb les polítiques respectives i un cert grau de
voler quedar sempre per damunt de l’altre.52 Tot plegat va evitar una acció
comuna i Pi i Sunyer es va estimar més deixar pas en percebre que el Consell de
Londres tenia poc o cap futur.53
En acabar la guerra, Acció Catalana Republicana (ACR), el petit partit
liberal nacionalista de la República, pràcticament s’havia dissolt, en veure que
calia sacrificar les institucions republicanes en favor d’un govern provisional que
representés tots els sectors de la societat i fos capaç de donar una imatge de
legitimitat davant les Nacions Unides. ACR va donar ple suport a Josep Irla, i va
mantenir estrets contactes amb els monàrquics. Després de la Segona Guerra
Mundial, ACR, va abandonar el suport a la legalitat republicana i va optar per
l’autodeterminaciñ i la confederaciñ. Els seus dirigents esperaven formar un
govern de Catalunya bastat en l’Estatut. No obstant, aquests arguments no van
ser acceptats pels seus equivalents a Mèxic, i ACR va entrar en un període de
gran confusió.54 En línies generals, en aquest període ACR era un partit modest
que va tenir un impacte limitat degut a les divisions internes i a la manca
d’organitzaciñ.
Els sindicats, els socialistes i els comunistes de Catalunya també es van
reorganitzar durant aquest període, però no compartien els objectius catalanistes.
El 14 de gener de 1945, el Moviment Socialista de Catalunya, un altre partit
d’esquerres, es va reorganitzar a Tolosa. Hi eren representades totes les
tendències socialistes, malgrat que el socialisme català no fos un corrent polític
potent i els seus dirigents no comptessin amb un recolzament significatiu. Al
capdavall, el seu impacte va ser limitat: malgrat que defensaven un alt grau
d’autonomia per a Catalunya, mai van aconseguir unir-se als socialistes
espanyols.

Els sindicats anteriors a la guerra van seguir una estratègia diferent.
L’anarcosindicalista Confederaciñ Nacional del Treball (CNT) i la socialista
Unió General de Treballadors (UGT) van intentar reorganitzar xarxes
clandestines, independents dels sindicats oficials. A més de pintar eslògans i
distribuir material sindicalista, aquests grups estaven principalment involucrats
en activitats de reclutament. Això facilitava la infiltració de la policia, i, en el
conjunt d’Espanya, disset comitès executius nacionals de la CNT van caure entre
1940 i 1947. A Catalunya, els sindicats anteriors a la guerra es van debilitar
malgrat l’existència de militants entregats i actius.55 L’UGT i la CNT no eren
organitzacions catalanes. Eren organitzacions espanyoles que tenien alguns
afiliats a Catalunya. En general, els sindicats no compartien els objectius del
moviment catalanista, i van resultar enormement debilitats per la repressió
franquista. Els catalanistes tenien poc contacte amb els socialistes, i per tant poc
contacte amb l’UGT. Eren més pròxims a la CNT, el sindicat anarquista, donat
que l’anarquisme tenia molta força a Catalunya. No obstant, molts catalans
havien estat víctimes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra
Civil, i com en el cas de l’UGT, el programa de la CNT no era de naturalesa
catalanista.
Molts republicans es van refugiar a les muntanyes en compte de rendir-se.
Aquests fugitius representaven un ventall de grups republicans i van formar una
oposició de guerrilles. La seva lluita era principalment defensiva. El primer
objectiu era la supervivència. Era una manera d’evitar la mort o
l’empresonament. Va haver-hi alguns actes de sabotatge. Els guerrillers es
consideraven l’avantguarda d’un hipotètic exèrcit invasor, però a la llarga
estaven destinats al fracàs, i, a finals dels anys quaranta, aquests guerrillers
s’havien vist reduïts a robar per sobreviure.56
A l’extrem esquerre de l’espectre polític, els comunistes catalans del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) seguien les instruccions de Moscou i
van ser severament perseguits per les forces de seguretat franquistes. Els
comunistes espanyols que van intervenir en la resistència francesa van envair la
Vall d’Aran l’octubre de 1944. De fet, la majoria d’implicats eren comunistes, tot
i que la direcció amb base a Moscou del PCE va intentar desesperadament evitar
la temptativa d’invasiñ.57 Va ser un intent seriós de dur a terme una acció militar
per part dels exiliats, que va acabar en fracàs. Els catalanistes no van ser un
element significatiu de la invasió. La resistència armada va continuar fins el
1947. En general, els comunistes no estaven d’acord amb els objectius
nacionalistes dels catalans.58
Un altre grup catalanista era el Bloc Escolar Nacionalista (BEN), que es
centrava principalment en la recuperació de la cultura i la llengua catalanes. El
BEN es va formar clandestinament sota la direcció de Joan Grasses. El grup
incloïa un gran nombre d’estudiants catalans. El BEN publicava Redreçament,
Redreçament Sèrie Blava, Randa i La Boatella,59 i era un exemple de grup
català independent amb un impacte modest derivat de les seves activitats
editorials.

En aquest període, altres grups catalans independents es van desenvolupar
també al marge dels partits tradicionals. Dos d’ells eren propers al FNC:
l’Organitzaciñ de Resistència Nacional (ORN) i el Moviment de Resistència de
Catalunya (MRC). Cap dels dos estava d’acord amb la política dels partits
principals, i tots dos creien en la importància de la llengua catalana com a
instrument fonamental per al desenvolupament del nacionalisme català.60
L’ORN va sorgir a Barcelona el 1945 després de la victòria aliada a Europa.
Estava formada per un nombre relativament petit de catalans amb certs recursos
econòmics. El grup creia fermament en el poder i la importància de la llengua
catalana, i era més conegut com a Grup Bandera, el títol de la revista que
publicava. Bandera, també anomenada Torras i Bages, havia aparegut per primer
cop el 1942. Va assolir una expansió notable amb les seves publicacions, tot
defensant una postura catalanista revisionista. Com alguns altres, el grup es
centrava en la recuperació de la cultura i la llengua catalanes com a determinants
polítics. Així, Bandera prefigura una tendència del catalanisme en dècades
posteriors, la de la subsistència a través de la cultura. Va ser també un altre dels
grups que combinaven el catolicisme amb el catalanisme.61
El MRC es va començar a desenvolupar a Catalunya des de començaments
de 1945, recolzat per catalanistes independents que no estaven d’acord amb la
política dels grans partits. La seva política es basava en una oposició radical al
franquisme. El MRC era conegut principalment per la publicació La Nació
Catalana. L’eix central de l’activitat del MRC era la preparaciñ d’una vaga
general a Catalunya que mai no es va arribar a materialitzar.62 L’ORN i el MRC
eren grups independents antifranquistes que estaven al marge dels principals
partits catalans. Els membres afiliats eren escassos i no podien presentar una
estructura política real ni un gran lideratge. D’altra banda, operaven només a
Catalunya i no van aconseguir desenvolupar lligams útils amb els exiliats. El seu
pes real era menor, i tots dos eren coneguts fonamentalment per les seves
publicacions. L’existència de tots aquests grups independents il·lustra com el
catalanisme era un moviment molt heterogeni que no va aconseguir unir-se en el
recolzament d’una línia política prèviament acordada. Això es devia sovint a les
lluites pel lideratge i a una manca de capacitat bàsica per arribar a acords o
comprometre’s, més que no pas a unes diferències ideològiques bàsiques. També
era conseqüència de la derrota a la Guerra Civil espanyola i de la continua
repressiñ franquista. La major part de l’oposiciñ franquista va patir els mateixos
problemes de fragmentació.

Els grups catalans van demostrar ser adeptes a publicar, i molts van
aconseguir una significativa circulació clandestina per a les seves publicacions.
Els catalans atorgaven una gran importància a la conservació i el
desenvolupament de la cultura i la llengua catalanes, i això va ajudar a que la
bandera catalana continués onejant. Aquest era el valor de publicacions com
Catalunya.63 Al Regne Unit s’hi van organitzar esdeveniments culturals com els
Jocs Florals, amb l’objectiu de propagar la cultura catalana.64 Els intel·lectuals
catalans també tenien la important tasca de presentar el cas català a l’estranger,
com van fer alguns escriptors presents al congrés internacional del PEN a
Estocolm, l’any 1946:
Al general Franco li ha estat permès, sense cap protesta seriosa
provinent de l’estranger, dur a terme una de les més terribles campanyes de
persecuciñ de la història contra l’ànima d’un país i contra una llengua
desenvolupada al llarg dels segles. Proposem que el PEN prengui la
iniciativa de protegir la producció literària catalana.65
El PEN va condemnar per escrit el franquisme, però no es va aconseguir cap
acció directa, només una declaració.
Algunes publicacions independents no estaven lligades a cap partit català en
particular. Com ja hem indicat, en aquests anys la premsa clandestina va
esdevenir un instrument important en la lluita catalanista. Dues edicions de
Vetlla es van publicar el 1939 i el 1940, principalment per recaptar diners per als
presos. El pamflet L’hora de Catalunya es va publicar en 364 ocasions, abans de
ser convertit més endavant en diari, amb notícies dels esdeveniments de la
Segona Guerra Mundial. Altres publicacions van ser Catalunya, Què Fem? i Per
veure-hi clar.66 Per tant, un dels mecanismes principals de l’oposiciñ
antifranquista va ser la premsa clandestina, que en gran mesura va aconseguir
eludir la censura franquista. Tot i ser un mitjà útil de propaganda, la manca
d’accions concretes va limitar el seu impacte.
Les relacions exterior catalanes

Paral·lelament a la reorganització dels catalans a França, els bascos també hi
van iniciar la seva pròpia reorganització. Aguirre va arribar a París des dels
Estats Units el 27 de març de 194467, moment en el qual el govern basc també
va decidir el trasllat a París.68 El 31 de març de 1944, Aguirre, que era el cap del
PNB, va signar el Pacte de Baiona69, que incloïa diversos projectes d’unitat amb
els antifranquistes i significava un acord en ferm amb les forces republicanes
espanyoles.70 La nova política d’Aguirre de barrejar els objectius nacionalistes
amb la política republicana representava un canvi radical respecte a la seva línia
tradicional de no participar en la política espanyola.71 Prèviament, Aguirre
s’havia mostrat disposat a pactar només amb els catalans, amb els quals
compartia els objectius nacionalistes, però no amb els republicans. La raó era la
convicció dels bascos que els aliats intervindrien contra Franco per restablir el
govern republicà. Els socialistes i el PNB, però, s’oposaven directament a la
política del PCE, i van provar d’aïllar-lo. Els nacionalistes bascos tampoc podien
acceptar l’opciñ monàrquica72, que semblava comptar amb el favor de les
potències occidentals, doncs sabien que els monàrquics, al seu torn, mai no
acceptarien un acord que inclogués les nacionalitats històriques, per no parlar
dels estatuts nacionalistes aprovats durant la República.73 Un article francès
resumia la postura monàrquica envers el nacionalisme basc: «Els monàrquics,
independentment de les promeses que puguin fer, no respectaran l’estatut basc i
intentaran restringir-lo progressivament, mentre que els nacionalistes bascos, ben
al contrari, voldrien ampliar-lo poc a poc en benefici propi».74
Galeuzka s’havia estancat durant dos anys, fins el 1944, degut a la manca
d’unitat entre els catalans i a la manca d’entesa entre aquests i els nacionalistes
bascos.75 El 1944, en canvi, es van plantejar molts projectes de Galeuzka.76 El
fragment inclòs a continuaciñ parla d’un d’aquests projectes.
Els dirigents de Catalunya, Euzkadi i Galicia (Galeuzka), units per
afectes i interessos comuns, han convingut signar un ferm pacte d’uniñ
d’acord amb l’esperit respectiu, amb els mateixos propòsits i l’objectiu de la
llibertat nacional i la democràcia. (...) Declaren que mai consideraran legítim
el règim dictatorial i opressiu de Franco, que inclouen el restabliment de la
República espanyola. (...) També reclamen el restabliment equitatiu i
simultani de les democràcies catalana, basca i gallega en els territoris
respectius, amb les seves organitzacions legítimes.77

Els acords de Galeuzka de l’any 1944 defensaven la democràcia i rebutjaven
la monarquia.78 L’objectiu comú de Galeuzka era assolir l’autodeterminaciñ i
crear una confederació de països lliures. A més, es convidava a tots els
demòcrates espanyols a unir-se al projecte.79 L’assoliment de la llibertat
nacional es marcava com a prioritat, d’acord amb el dret d’autodeterminaciñ;
l’estat unitari espanyol s’havia de transformar en una comunitat de pobles lliures;
i un règim democràtic havia de governar, en confederació, cadascun dels països.
L’adherència als principis democràtics de les Nacions Unides es promovia en el
context més ampli de la integració de la comunitat hispànica en un nou i pacífic
ordre internacional.80
El projecte de Galeuzka s’enfrontava a tres obstacles principals. En primer
lloc, els catalans van ser incapaços d’arribar a un acord amb Aguirre.81 El pacte
signat feia un reconeixement explícit dels estatuts d’autonomia, però la defensa
del dret d’autodeterminaciñ per part del PNB impossibilitava qualsevol resoluciñ
conjunta entre Aguirre i Pi i Sunyer. Pi i Sunyer era pro nacionalista, però en
aquell moment no defensava l’autodeterminaciñ. Creia en assolir una autonomia
més àmplia. En segon lloc, els catalans veien amb escepticisme qualsevol pacte
amb els gallecs, mancats de organització representativa:
El Consell de Catalunya, si bé està d’acord en el principi, difereix en la
pràctica del vostre pla sobre Galeuzka. Considera que els nacionalistes
bascos i els catalans no guanyen res de fer un pacte amb els gallecs, que no
tenen un govern ni un país autònom. Els catalans preferirien establir un
pacte català-basc; i després convidar Galícia a unir-s’hi; els catalans temen
que Galeuzka afebleixi la posició internacional de Catalunya i Euzkadi i que
ho confongui tot encara més.82
En tercer lloc, els catalans estaven internament dividits. Una facció,
encapçalada per ERC, era moderada. L’altra, associada amb el nacionalisme
català del CNC de Londres, estava sota la direcció de Pi i Sunyer. Galeuzka va
tornar a fracassar perquè no es va dur a terme cap acció comuna concreta entre
les tres nacionalitats, més enllà dels projectes i les declaracions.
Els projectes de Galeuzka es van presentar a Londres83, Nova York84 i
Amèrica Llatina.85 El 1945, els nacionalistes bascos cridaven a la unitat entre
nacionalistes catalans i gallecs, republicans i nacionalistes bascos, per tal de
derrocar finalment Franco.86 Aguirre va preparar un esborrany per a Galeuzka a
Nova York:

«Accentuem la nostra actitud inalterable d’oposiciñ a Franco, la nostra
adherència a la tasca de restauració republicana i de cooperació amb el
govern republicà; les condicions sorgides d’aquesta tasca; els nostres ideals
fonamentals: el dret a l’autodeterminaciñ. La declaraciñ de principis de
l’ordre internacional era l’establiment d’un cos internacional; l’acceptaciñ de
la comunitat internacional del dret d’autodeterminaciñ i l’acceptaciñ de la
llibertat política. Galeuzka fomenta els lligams fraternals amb Portugal;
exponent dels postulats de civilització i democràcia occidental; Galeuzka
mantindrà bones relacions amb la Unió Soviètica; Galeuzka connecta amb
les nacions anglosaxones i iberoamericanes; Galeuzka proclama la necessitat
d’una mútua comprensiñ entre nacions»87
El 15 de novembre de 1944, el Consello de Galiza es va constituir a Buenos
Aires. Malgrat que no gaudia d’una àmplia base política, va ser útil per reforçar
el moviment de Galeuzka, tot i que va tenir només un impacte local. 88
A Amèrica Llatina, el pacte de Galeuzka es va signar a Mèxic el 27 de
novembre de 1944, amb els mateixos fonaments i objectius que l’europeu.89 Els
signants eren les comunitats catalanes, el PNB, el Partit Gallec, ERC, EC, ACR,
Partit Socialista Català i Unió de Catalans Independentistes.90 Els nacionalistes
bascos i gallecs van treballar dur per Galeuzka a Amèrica Llatina, però les
divisions entre els catalans (els que recolzaven el CNC i els que recolzaven ERC)
van impedir un desenvolupament ulterior.91 El pacte tripartit es va tornar a
aplaçar. D’altra banda, el 1944, els refugiats van començar el retorn a Europa, i
en especial a França. Les circumstàncies tornaven a canviar. Aguirre va seguir
lluitant per Galeuzka, recolzat pels gallecs, però les diferències entre els catalans
van reduir definitivament el desenvolupament real del pacte.92
L’octubre de 1944, una sèrie d’organitzacions republicanes i socialistes de
Madrid (Izquierda Republicana [IR], Unión Republicana [UR], Partido
Republicano Federal [PRF], PSOE, UGT i CNT) van col·laborar en la formació
de l’ANFD. Estava presidida per Régulo Martínez.93 L’ANFD estava composta
per un ampli front de republicans, socialistes i anarquistes. Era un pas
significatiu envers la unificació de les forces antifranquistes. L’ANFD
presentava un programa de recuperaciñ de l’ordre republicà i de creaciñ d’un
govern democràtic provisional.94 Intentava unir els objectius socialistes,
republicans i nacionalistes, incloses les reivindicacions d’autonomia dels
catalans.95 Es tractava d’un apropament important entre republicans i
catalanistes.96 Tenia també representació a Catalunya i acceptava les aspiracions
d’autonomia, però no el principi d’una federaciñ de països independents.97 A
Catalunya, l’ANFD es va constituir el maig de 1945, i integrava els ex membres
del POUM i la majoria d’organitzacions nacionalistes.
Tanmateix, degut a la repressió de règim, i en vista de la manca de suport de
les potències occidentals, la plataforma es va enfonsar.98 Galeuzka, l’UNE i
l’ANFD, intents tots ells de unir els grups antifranquistes, van fracassar degut a
la manca de capacitat d’acord, les àmplies divisions internes i les lluites pel
poder.

CAPITOL SETÈ
L’OPOSICIÓ CATALANISTA DE JUNY DE 1945 A
NOVEMBRE DE 1950: EL RETORN
DELS AMBAIXADORS
Introducció
L
’any 1946, els aliats ja havien decidit no intervenir en la situaciñ espanyola, i
d’aleshores en endavant, Franco es va convertir amb l’opciñ més realista per als
aliats,1 el mitjà més creïble per assegurar la neutralitat d’Espanya en cas d’una
confrontació amb la Unió Soviètica.2 El 12 de desembre de 1946, les Nacions
Unides van decidir enretirar els ambaixadors d’Espanya. En bona part, es
tractava d’un gest simbòlic, ja que el personal de l’ambaixada va continuar
treballant amb normalitat. No obstant, l’octubre de 1950, els ambaixadors de les
potències occidentals van tornar a Espanya, cosa que implicava com a mínim una
acceptació del franquisme, per no dir una aprovació directa, per part de la
comunitat internacional, o almenys d’alguns dels seus membres clau.3 Va ser un
moment simbòlic i una derrota per a les esperances i expectatives dels grups
d’oposiciñ catalanistes. L’any 1950, ja era evident que l’oposiciñ antifranquista, i
amb ella el nacionalisme català, no havien aconseguit presentar un bloc
cohesionat i una alternativa realista i estable a Franco. La Guerra Freda va
marcar el final de les esperances dels grups antifranquistes per derrocar el
dictador, donat que els aliats ja havien decidit no intervenir a Espanya.
Descriurem el curs dels esdeveniments del nacionalisme català en aquest
període, amb una atenció especial a França i a Espanya, però també
considerarem la situació al Regne Unit, els Estats Units i Amèrica Llatina. Una
sèrie de partits catalans, a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític, van intentar
restablir-se, i sovint van proposar plataformes unitàries. La Generalitat es va
reconstituir entre 1945 i 1948. A la llarga, tots els esforços van sucumbir degut a
la manca de recursos, la mala organització, els conflictes interins i un
recolzament internacional limitat.

A la darrera part d’aquest capítol parlarem de la situaciñ posterior a 1947,
quan la política occidental va ajudar a reestructurar el nacionalisme català com a
fenomen cultural. A Catalunya, i arreu d’Espanya, l’oposiciñ política efectiva a
Franco no va ressorgir fins després de molts anys. De 1950 en endavant, el
catalanisme polític va ser poca cosa més que un vestigi. Feia molt temps que els
aliats havien decidit la política que anaven a seguir.
La qüestió espanyola
La conferència més important del bàndol aliat posterior a la Segona Guerra
Mundial es va celebrar a Potsdam. El 16 de juliol de 1945, el president nordamericà
Harry S. Truman (que havia succeït Roosevelt el 12 d’abril de 1945
després de la mort d’aquest), el primer ministre britànic Winston Churchill
(reemplaçat per Clement Attlee el 28 de juliol), i el líder soviètic Josif Stalin es
van reunir a la conferència de Potsdam, on, en principi, van proposar una
condemna absoluta al règim de Franco. La Unió Soviètica, els Estats Units i el
Regne Unit va reafirmar que Espanya no podia ser admesa a les Nacions Unides,
tot remarcant els orígens feixistes del franquisme i la necessitat de restablir la
democràcia a Espanya. L’objectiu principal de la trobada de Potsdam era tractar i
coordinar la qüestiñ de l’ocupaciñ aliada d’Alemanya i els altres països lliures, i
la reconstrucció material i reorganització del sistema internacional. Per a les
potències occidentals, el quid de la qüestió política era conservar la pau i
l’estabilitat a la Península Ibèrica i aturar l’expansiñ el comunisme, tot basant-se
en dos pilars: el rebuig públic de Franco, i el respecte al principi de no
intervenciñ en els afers interiors d’un altre país.4 La declaració de Potsdam
afirmava:
En primer lloc, el règim franquista no es va iniciar com a conseqüència
d’un desenvolupament de la política espanyola, sinñ com a resultat d’una
intervenciñ de l’Eix, que va imposar un règim feixista a Espanya. En segon
lloc, el règim espanyol significava un enorme perill per a les nacions
europees i sud-americanes que cercaven la llibertat. En tercer lloc, la
repressió franquista havia fet que la població espanyola demanés el
restabliment d’una Espanya democràtica. Per tant, la Conferència
considerava necessari demanar a les Nacions Unides que trenquessin
relacions amb Franco i recolzessin les forces democràtiques espanyoles. 5

Les Nacions Unides van condemnar el franquisme i van demanar als seus
membres que trenquessin relacions amb Franco, però no es va dur a terme cap
altra acció. De Ialta a Postdam, els aliats havien desenvolupat una postura ferma.
Ialta no havia fet cap menció específica a Espanya, mentre que Potsdam es
limitava a condemnar el franquisme. Cap acció va acompanyar les paraules. Els
catalanistes es van sentir decebuts per la conferència de Potsdam, que per una
banda condemnava públicament el règim franquista, però alhora deixava clar el
principi de no intervenció en els afers espanyols. De sobte, els catalans
s’adonaven que no rebrien l’ajuda que havien esperat dels aliats.
La política del govern provisional francès respecte a Espanya, fins el gener
de 1946, va ser de no confrontació. Hom reconeixia que, sense democràcia a
Espanya, unes relacions franco-espanyoles estretes eren impossibles, però el
govern francès, com tampoc el britànic, no podia passar per alt els lligams
comercials entre ambdós països.6 El 15 de gener de 1946, l’Assemblea Nacional
francesa va adoptar per unanimitat una resolució on felicitava el govern per
haver suggerit que els britànics i els nord-americans trenquessin les relacions
diplomàtiques amb la dictadura, i reconeixia la legitimitat del govern republicà a
l’exili. El 27 de febrer de 1946, el govern francès va decidir tancar
immediatament la frontera amb Espanya, pressionat per l’opiniñ pública francesa
i, principalment, pels partits d’esquerres. França va tancar la frontera amb
Espanya durant uns mesos de 1946, però Charles de Gaulle aviat va advertir de la
impossibilitat d’un embargament econòmic contra Espanya.7 El govern francès
també va fer una crida als aliats per prendre mesures similars contra els
franquistes i presentar el cas espanyol davant les Nacions Unides, en particular al
Consell de Seguretat, el seu organisme suprem. La Unió Soviètica va donar un
suport immediat a la iniciativa, però els Estats Units van refusar, amb l’argument
que depenia dels espanyols decidir el seu propi govern. No es va imposar cap
sanció econòmica. Els britànics també van rebutjar la proposta francesa en tots
els aspectes. Churchill, preocupat pels interessos britànics a la Península,
s’estimava més no intervenir a Espanya.8 Després de la Segona Guerra Mundial,
en tot cas, els britànics semblaven més propensos a ajudar l’oposiciñ monàrquica
a Espanya, i no van semblar mai gaire inclinats a ajudar l’oposiciñ catalanista.

La pròpia administració nord-americana va foragitar qualsevol hipotètica
idea d’ajudar l’oposiciñ antifranquista: sota la direcciñ de George F. Keenan, el
personal de planificació política nord-americana havia enviat un informe, el
febrer de 1946, al secretari d’estat nord-americà, el general Marshall, tot
recomanant una ràpida normalització de les relacions econòmiques i polítiques
dels Estats Units amb Espanya. Marshall va aprovar immediatament les
recomanacions de Keenan.9 La política nord-americana s’enfocava ara cap a
l’objectiu de contenir l’expansionisme soviètic, com s’expressava en un conegut
i llarg telegrama de febrer de 1946, en el qual Keenan denunciava la política
agressiva i l’expansiñ de l’URSS. Washington havia abandonat qualsevol idea
d’expulsar Franco del poder, i afirmava que la tasca de resoldre els problemes
interns pertocava únicament als espanyols.10 Abans d’això, els catalans (com
passava amb la resta de l’oposiciñ antifranquista) no havien aconseguit presentar
un bloc creïble que pogués ser considerat una alternativa realista a Franco. És
difícil dir fins a quin punt les coses podrien haver estat diferents si les forces
d’oposiciñ (i les del catalanisme en particular) haguessin aconseguit presentar un
front més unit.
Les resolucions internacionals a Espanya es van debatre a continuació a les
Nacions Unides, a Nova York, el febrer de 1946. Espanya va quedar exclosa de
la mesa, ja que les Nacions Unides no acceptaven la naturalesa del règim. Això
semblava denotar un canvi en l’actitud de les Nacions Unides en relaciñ a dur a
terme alguna acciñ concreta, i alimentava les esperances dels grups d’oposiciñ en
el sentit que l’ONU aviat imposaria un embargament econòmic. La trobada es va
produir en el context d’una creixent confrontaciñ entre la Uniñ Soviètica i els
Estats Units, a mesura que s’intensificava la Guerra Freda. Als nord-americans
els preocupava la idea que els soviètics volguessin controlar Espanya per raons
estratègiques.11
La comunitat internacional va llençar una nova campanya antifranquista
amb la Nota Tripartita, el 5 de març de 1946. En reiterar el principi de no
intervenció, la Nota Tripartita va provocar una profunda frustració en el si de
l’oposició antifranquista.12 La Nota declarava, entre altres coses:
Els governs de França, el Regne Unit i els Estats Units han intercanviat
els seus punts de vista en relaciñ a l’actual govern d’Espanya i les seves
relacions amb aquest règim. Hem acordat que mentre el general Franco
segueixi governant a Espanya, el poble espanyol no pot esperar relacions
plenes i cordials amb les nacions del mñn que, mitjançant l’esforç comú, han
derrotat el nazisme alemany i el feixisme italià. No hi ha cap intenció
d’interferir en els afers interns d’Espanya. El propi poble espanyol ha de
solucionar a la llarga el seu propi destí. Els tres governs esperen que el poble
espanyol no torni a patir els horrors i l’amargor de la lluita civil. Esperen
que els espanyols trobin aviat els mitjans per aconseguir una pacífica
retirada del poder per part de Franco.13

La Nota Tripartita reiterava el principi de no intervenció a Espanya, cosa
que va frustrar les esperances d’ajuda dels catalans.
El 1946, Espanya no va ser acceptada entre els membres de les Nacions
Unides. Va ser un període de condemna internacional del règim, però sense acció
directa. A finals d’any, les Nacions Unides van votar l’expulsiñ del règim de
totes les organitzacions internacionals. Tanmateix, només els països comunistes
van exigir les mesures més enèrgiques necessàries per obligar a Franco a
abandonar el poder, i durant el període 1946-1947, amb el pensament de les
potències occidentals centrat en l’expansiñ del comunisme, Franco va ser
ràpidament percebut com el menys dolent dels dos problemes.
Els nacionalistes catalans i bascos van intentar reivindicar les seves
demandes tot participant en els procediments. J. A. Aguirre va presentar un
informe a un subcomitè de l’ONU el 1946. A més, els catalans també van
entregar una apel·lació per escrit a les Nacions Unides, tot demanant ser inclosos
en els debats de l’ONU. Les potències internacionals no semblaven disposades a
oferir cap mena d’ajuda.14 Les apel·lacions catalanes i basques no van tenir un
impacte important. Malgrat que aquests textos presentessin unes ideologies i uns
objectius concrets, per als aliats era evident que cap dels dos casos comptaven
darrera seu amb una estructura política eficient, i per tant, eren impossibles de
recolzar.
Per últim, i el que és més important, al llarg de 1947 la tensió entre els Estats
Units i la Unió Soviètica va anar en augment. El període va estar marcat per la
dicotomia emergent entre les nacions comunistes i anticomunistes, entre Est i
Oest. El comunisme com a ideologia va agafar embranzida després de la Segona
Guerra Mundial, quan la Unió Soviètica va esdevenir una superpotència
internacional. Espanya va resultar inevitablement afectada per la Guerra Freda.
El comunisme es va establir al sud-est asiàtic, i també avançava a Europa. Al
capdavall, això va afavorir Franco, que per a molts era preferible a un govern
potencialment inestable i susceptible d’esdevenir un estat comunista.15 Espanya
va recuperar credibilitat i finalment va ser admesa per les organitzacions
internacionals afiliades a les Nacions Unides. Els interessos occidentals
aconsellaven la conservaciñ de l’status quo espanyol. Els Estats Units volien
eliminar els comunistes dels governs de l’Europa occidental. Gran Bretanya i els
Estats Units estaven dividits entre l’antipatia envers la dictadura espanyola i la
consciència de la seva vàlua en la Guerra Freda. Per a ells, Franco era la millor i
més realista alternativa a una Espanya comunista o d’influència comunista, donat
que l’oposiciñ antifranquista no havia presentat una alternativa millor.

L’1 de maig de 1947, el govern nord-americà va convèncer el britànic
perquè vetés també qualsevol acció de les Nacions Unides contra Franco.
Seguidament es va desenvolupar el Pla Marshall, un programa nord-americà
d’ajuda econòmica per a la reconstrucció europea. El 5 de juny de 1947, els
Estats Units van anunciar que estaven preparats per contribuir a la reconstrucció
d’Europa, en un pla acordat conjuntament amb els governs europeus.16 El Pla
Marshall va contribuir decisivament a la recuperació europea. Després que els
soviètics rebutgessin una invitació a unir-se al programa, el Regne Unit i França
van contactar amb tota la resta de països europeus, a excepciñ d’Espanya, per
formar el Comitè de Cooperació Econòmica Europea. L’exclusiñ d’Espanya va
ser ben rebuda per l’oposiciñ antifranquista, ja que es va considerar un primer
pas cap a un aïllament internacional de Franco.17
Els governs europeus van explicar la no inclusiñ d’Espanya en el Pla
Marshall sota la base que el país no havia participat activament en la Segona
Guerra Mundial, i per tant no tenia cap necessitat de reconstrucció.18 Un article
en el diari britànic favorable a Franco The Continental Daily Mail explicava la
decisió: «És normal que Espanya es mantingui fora d’aquesta qüestiñ, perquè no
necessita regals de ningú. Les seves indústries floreixen, les accions en els
mercats suissos i londinencs es venen al voltant del 90 per cent. Les botigues
estan plenes, la reserva d’or és satisfactòria».19 Malgrat que, en purs termes
econòmics, l’exclusiñ fos un cop dur per al franquisme, políticament estava a
punt de rebre la benedicció internacional, que es va produir a començaments de
la Guerra Freda.
El novembre de 1947, els Estats Units van intentar revocar la resolució de
les Nacions Unides aprovada el 1946 que recomanava la retirada dels
ambaixadors d’Espanya. La démarche nord-americana el 1947 demostrava que la
resoluciñ de l’ONU de 1946 (que incloïa un apart sobre treballar cap a la
democratitzaciñ d’Espanya) no seria mai aplicada, i que la seva eliminació
només era qüestió de temps. Entre 1945 i 1950, governs, diplomàtics i polítics
van debatre la qüestió espanyola a les Nacions Unides.

L’any 1947 va significar, entre altres coses, l’inici de la consolidaciñ
internacional del règim franquista. La divisió del món en dos blocs de poder va
afavorir la supervivència de la dictadura. Moltes dates han estat proposades com
a punt final de les esperances de l’oposiciñ antifranquista. A nivell internacional,
les resolucions de l’ONU de 1946 formalitzaven la no intervenciñ, i, el novembre
de 1947, les relacions diplomàtiques amb Espanya es van normalitzar. Els Estats
Units van repudiar la Nota Tripartita, i el 17 de novembre de 1947 van votar per
primera vegada a favor de Franco a les Nacions Unides.20 El 4 de novembre de
1950, l’Assemblea General de l’ONU va votar l’autoritzaciñ del retorn dels
ambaixadors a Madrid.21 Per si això encara fos poc, Espanya va ser admesa a
l’Organitzaciñ d’Alimentaciñ i Agricultura.22 Això es va considerar com una
victòria franquista i una derrota per a les esperances catalanistes. El moment que
Espanya va poder integrar-se en les organitzacions internacionals es pot
considerar la fi de les esperances de l’oposiciñ a Franco. Aquesta decisiñ
significava efectivament una acceptació implícita del franquisme, i liquidava
qualsevol esperança d’ajuda de la comunitat internacional a l’oposiciñ
antifranquista. Sense aquesta esperança, a l’oposiciñ no li quedava altre destí que
anar-se desintegrant.23
Franco va començar a rebre suport econòmic dels Estats Units de 1951 en
endavant, i va signar el concordat amb el Vaticà el 1953, cosa que li conferia la
benedicció de Roma. Els Estats Units van atorgar a Espanya un crèdit de
62.500.000 dòlars. Espanya es va unir a l’ONU. La Guerra Freda va convertir el
règim franquista en un baluard contra l’expansiñ del comunisme i va permetre
una actitud més positiva envers el franquisme. El 4 de novembre de 1950, les
Nacions Unides van revocar la resolució de 1946, i de 1955 en endavant, Espaya
va ser present en totes les institucions internacionals promogudes per l’ONU.
Això va provocar una tremenda crisi interna en el si de l’oposiciñ
antifranquista.24
Les potències internacionals mai no van tenir sobre la taula un pla sòlid i
creïble per part de les forces d’oposiciñ. Sir Victor Mallet, l’ambaixador britànic
a Espanya, ho testificava al Foreign Office:
Em va decebre força la manca de precisiñ d’idees i vaig tenir la
impressió que aquestes persones estaven edificant castells a l’aire. (...)
D’altra banda, tot i que sembla haver-hi un acord entre dretes i esquerres,
preveig encara moltes discussions respecte als mètodes pràctics per establir
un règim futur.25

Mallet preveia un apropament entre els grups antifranquistes mitjançant la
creació de plataformes comunes. No obstant, creia que una estructura política
sòlida encara distava molt de ser creada, i en això tenia raó. Els catalanistes, com
la resta de l’oposiciñ antifranquista, van rebre amb força l’impacte de la Guerra
Freda i la propagaciñ del comunisme, i es van ressentir de la decisiñ de l’ONU
de permetre el retorn dels ambaixadors a Espanya. L’acceptaciñ internacional del
franquisme va significar efectivament la fi de les esperances de l’oposiciñ a
obtenir ajuda dels aliats.
La formació del Govern català a França
Mentrestant, entre 1945 i 1948, van tenir lloc successius intents per formar
un nou govern de la Generalitat a França. El primer va fracassar el 1945. El
segon va reeixir però finalment va sucumbir a dificultats circumstancials, i es va
dissoldre el 1948. Josep Irla va demanar en un principi a Pi i Sunyer que formés
govern el 1945. El maig de 1945, Pi i Sunyer va acceptar el pla d’organitzar un
govern de la Generalitat a l’exili, sota la presidència de Josep Irla, en el qual
actuaria com a conseller. El nou govern necessitava integrar el reconstituït
Consell de Londres, els partits polítics a l’exili, i els grups radicats a Espanya. Pi
i Sunyer va tornar a Londres i va decidir dissoldre el Consell de Londres sota la
base que, donat que la Generalitat tornava a funcionar, el Consell havia assolit ja
el seu objectiu principal.26
La tasca de formar un nou govern era altament problemàtica perquè
representava un intent d’unir unes forces catalanes plenes de diferències
ideològiques i polítiques. L’objectiu era unir els catalans a l’exili i els de dintre
d’Espanya. Les idees particulars de Pi i Sunyer topaven amb les del FNC. Calia
unir els que reclamaven un retorn al règim estatutari i els que consideraven
imprescindible l’ús immediat del dret d’autodeterminaciñ.27 Pi i Sunyer sabia
que els antics seguidors del CNC no aprovarien el pla, i que, en posar-lo en
pràctica, es veuria obligat a reconèixer l’estatut i la constituciñ. A més, va tenir
problemes per viatjar. Incapaç de formar una coalició de la manera que ho hauria
desitjat, Pi i Sunyer va demanar a Irla que procedís ell mateix a formar el nou
govern. El setembre de 1945, en un viatge a París, Pi i Sunyer va presentar la
seva dimissió a Irla perquè creia que el nou projecte topava amb les idees del
Consell. Els enfrontaments ideològics i les divisions pel lideratge eren certament
un problema recurrent dels catalanistes.

Pi i Sunyer va dimitir en considerar que la tasca del Consell de Londres
s’havia acabat, donat que ara hi havia un projecte per a la reconstitució de la
Generalitat. El Consell que ell encapçalava estava pensat únicament com a
substitut de la Generalitat mentre aquesta no estigués en funcionament. Pi i
Sunyer també va dimitir per raons professionals; ja no quedaven diners per pagar
els funcionaris i consellers de la Generalitat, de manera que va decidir acceptar
una feina d’enginyer a l’Uruguai.28 Finalment, Pi i Sunyer va dimitir perquè
preveia que la Generalitat reconstituïda fracassaria i les relacions entre la
Generalitat i els que vivien a Espanya estaven trencades.
Josep Irla es va mantenir ferm i el seu segon intent per formar una coalició a
l’exili va reeixir. Va esdevenir president del nou govern català el 14 de setembre
de 1945, a París.29 La nova Generalitat es creava sobre la base de ser una
continuació de la que havia estat derrotada el 1939. La nova Generalitat era una
continuació institucional, legal i legítima de la Generalitat de 1939-1940.
D’acord amb l’estatut català, Irla, com a president del Parlament, havia succeït
Companys quan aquest va morir; per tant, es respectava la legalitat i només es
veia limitada per les dificultats de l’exili.30
Els recursos de la Generalitat eren molt limitats. Els catalans depenien
constantment de les negociacions amb el govern republicà; i quan aquestes
negociacions no funcionaven demanaven diners als bascos, tot i saber que serien
incapaços de tornar-lo.31 La manca de recursos va ser una de les raons principals
del fracàs de la Generalitat reconstituïda. En termes de personal, hi havia poques
figures que fossin rellevants, i estaven mal pagades. La major part eren
col·legues de Companys de 1939-1940 i membres d’ERC. Per tant, la ideologia
de la Generalitat era molt semblant a la de 1939. Entre els membres hi havia
Emili Vigo, que va morir a finals dels anys quaranta, i Joan Tauler, que havia
estat diputat parlamentari abans de 1939.32 Pere Puig era una altra de les figures
que va formar la nova Generalitat. Va acabar marxant a Bolívia, on es va
convertir en empresari. També hi havia Jaume Serra i Gasulla, que era delegat
del govern dintre de Catalunya, i Armand Obiols, editor de la revista Revista de
Catalunya. El 1948, després de la dissolució del nou govern, Víctor Torres,
secretari general de la presidència de la Generalitat, va encarregar-se de reduir al
mínim l’estructura del govern.33
Les relacions amb el govern francès eren tolerades per la nova Generalitat,
però de fet eren molt limitades. Es van establir contactes amb funcionaris i
polítics francesos, però sense massa transcendència. En el període 1946-1948, els
francesos i els britànics van intentar pressionar els republicans per tal que aquests
contactessin els monàrquics en la figura de Don Joan. Pi i Sunyer explica a les
seves memòries que un agent secret francès li va proposar una manera d’arribar a
Barcelona si acceptava anar primer a Estoril a veure Don Joan. Pi i Sunyer no va
acceptar la proposta.34

Un dels eixos de l’activitat de la nova Generalitat va ser la propaganda
cultural. A més de publicar l’emblemàtica Revista de Catalunya, el govern també
va organitzar classes de llengua catalana i va intentar desenvolupar uns serveis
d’informaciñ. Els serveis de relacions amb Catalunya estaven encapçalats per
Pere Puig i el punt central de transmissió de documents i paquets era Enveigt, en
territori francès, molt a prop de la frontera amb la Cerdanya. Finalment, els
serveis d’ajuda, tot i ser molt modestos, van aconseguir tirar endavant algunes
activitats humanitàries.35
L’objectiu més general del govern era aconseguir la unitat nacional i
restablir les institucions republicanes autònomes amb l’ajut de la pressiñ
internacional.36 La identitat catalana en aquest període es basava en el dret
d’autodeterminaciñ del poble català.37 El govern representava la continuïtat
d’una voluntat i un dret, i principalment del sentiment democràtic del poble
català.38 Carles Pi i Sunyer explicava l’objectiu d’aquest nou govern a Josep
Trueta:
S’ha format un govern en una situaciñ molt difícil, que representa una
soluciñ provisional i un primer nucli al voltant del qual existeix l’esperança
d’articular una unitat més completa. (...) El nou govern, fins i tot com a
composició limitada, te el propòsit de la unitat nacional.39
El govern embrionari volia ser inclusiu.40 En intentar incloure també
membres de la dreta i de l’oposiciñ de dintre d’Espanya,41 aviat es va arribar a
un punt mort.42 El govern no tenia recursos, ni capacitat per unificar les
polítiques de les diferents branques de l’oposiciñ catalanista. A Catalunya, ERC
no estava d’acord amb la formaciñ del govern a l’exili. També va perdre el
suport dels catalanistes del Regne Unit.
L´activitat del govern va quedar restringida per les difícils circumstàncies de
l’exili i per l’ambiciñ de coordinar un nombre de faccions diferents. Josep Irla va
dissoldre el govern el gener de 1948.43 Els membres del govern havien perdut
tota esperança de continuar.44 Amb el govern dissolt, el president va romandre
com a únic representant de la continuïtat institucional reconegut dintre
d’Espanya. La crisi institucional del nacionalisme català va tornar a posar-se de
manifest.45 Pi i Sunyer explicava la sensació de fracàs posterior a la dissolució
del govern:
El món que reflecteixen aquestes obres podria qualificar-se com un
fracàs. Tota aquesta feina, tots aquests esforços per organitzar un govern a
l’exili que, dintre d’Espanya, no es van percebre; les lluites amb les
autoritats republicanes espanyoles per tal d’obtenir una mínima autonomia
econòmica. (...) De vegades, he imaginat aquests lligams històrics com una
part d’un arbre que s’ha trencat o potser com un camí sense sortida.46
Plataformes d’oposició

Potser la característica política més notable del catalanisme d’aquest període
va ser l’intent de crear plataformes polítiques unitàries. Es van fer diverses
temptatives en aquest sentit, que sovint van aconseguir la participació de tots els
grups polítics i sindicals importants, a excepció dels comunistes del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a qui es considerava responsable de la
pèrdua de Catalunya durant la Guerra Civil.47
A París i a Catalunya, el FNC48 continuava cercant un mitjà per unificar les
forces d’oposiciñ. El 1945 va quedar exclòs del govern de la Generalitat a l’exili.
Després de 1945, el FNC es va veure obligat a resoldre la seva confusa ideologia
després del ressorgiment dels partits republicans a l’exili i a l’interior. El FNC
proposava una política amb una orientaciñ més social i defensava l’estructura cofederal
dels països catalans, i finalment es va unir a la Carta de l’Atlàntic. El
FNC havia estat la principal plataforma d’unitat fins el 1945. No obstant, després
de 1945, la seva relativa força va minvar en quedar exclòs del govern de la
Generalitat i en patir una severa persecució per part de les forces franquistes. El
juny de 1946 va haver-hi una persecució massiva de membres del FNC a
Montjuïc a càrrec dels franquistes. La persecució policial va desmantellar la
secciñ militar, la universitària i l’aparell de propaganda, però no va aconseguir
eliminar el FNC, que es va aconseguir reorganitzar.49 El Segon Congrés del
FNC es va celebrar l’octubre de 1947 a Sant Just d’Esvern.50 La principal
diferència amb la seva política anterior era el desig d’esdevenir un partit
fonamentalment polític i renunciar a l’activisme armat. El Front també esperava
obtenir ajuda de les potències democràtiques. El FNC va romandre lleial al
president de la Generalitat i va organitzar oficialment el CNDC.51 Malgrat tot,
l’any 1947, la mesa executiva del FNC havia comprès que els objectius
catalanistes estaven, en realitat, en via morta. El FNC va renunciar a la lluita
armada.52
A Espanya, un altre intent de crear una plataforma unitària va ser l’Aliança
dels Partits Republicans Catalans (APRC) de 1944, relacionada amb Josep Pous i
Pagès.53 Pous i Pagès, escriptor, havia tornat a Barcelona de l’exili la primavera
de 1944, i allà va rebre instruccions de Pere Puig, el secretari general d’ERC amb
base a Catalunya, per organitzar una plataforma comuna per a les organitzacions
catalanes. Pous i Pagès va fer bé la seva feina, tot separant els partits catalans de
l’ANFD i constituint, el juliol de 1945, l’APCR, presidida per ell mateix.54
L’APCR va ser un intent notable d’unir les forces republicanes catalanistes.

En el conjunt d’Espanya, la temptativa més important i concertada per
engendrar una plataforma de grups d’oposiciñ i reunir tots els partits republicans
catalans va ser el Consell de la Democràcia Catalana (CNDC). El CNDC es va
constituir el 6 de desembre de 1945 i va estar encapçalat per Josep Pous i Pagès
de l’APRC, fins al punt que va ser conegut també com a Comitè Pous i Pagès. El
CNDC va reconèixer Josep Irla com a president dels catalans, però no va
reconèixer el govern de la Generalitat a l’exili perquè el CNDC creia que el
centre de la lluita catalanista havia de ser Catalunya i no l’exili.55 El CNDC
incloïa Acció Catalana Republicana (ACR), Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), Estat Català (EC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Moviment
Socialista de Catalunya56, Joventut Catalana Democràtica (JCD), i Moviment de
la Resistència Catalana (MRC), Unió de Rabassaires, Front Nacional de
Catalunya (FNC), Partit Republicà d’Esquerra, Uniñ Catalana i Partit
Nacionalista Català; tots els partits excepte el comunista. En endavant, l’activitat
del FNC es va limitar a la seva implicació en el CNDC.57 El FNC va
desaparèixer del mapa polític després de la dissoluciñ del CNDC l’any 1952.58
El CNDC va ser la plataforma d’unitat més reeixida pel que fa a l’abast de
l’espectre polític. Va integrar fins i tot el FNC.59
Els dirigents del CNDC creien que la lluita catalanista havia de tenir lloc a la
pròpia Catalunya. Els motius eren diversos. En primer lloc, calia derrocar
Franco, alliberar Catalunya, i restablir alguna mena de democràcia. En segon
lloc, la continuïtat de la institució presidencial, encara ocupada per Josep Irla,
s’havia d’assegurar. En tercer lloc, mentre Franco encara fos al poder, les
funcions presidencials dintre de Catalunya havien d’estar representades pel
CNDC. Quart, un sistema federal substituiria la dictadura a Espanya. Finalment,
calia recolzar el pacte de Galeuzka.60 La política del CNDC consistia en
coordinar les accions amb Euzkadi, els monàrquics catalans, i l’ANFD a
Espanya. En l’esfera internacional, el CNDC va mantenir relacions amb les
democràcies occidentals.61
Malgrat el seu èxit en crear la unitat entre els partits, el CNDC va aconseguir
poca cosa més, excepte unes manifestacions força reduïdes l’11 de setembre de
1946. Aviat, les divisions en el si del CNDC es van començar a manifestar. La
participaciñ d’ERC en el CNDC era directament contradictòria, ja que ERC
recolzava la política del govern de la Generalitat a l’exili i el CNDC no
reconeixia la legitimitat d’aquest govern. El CNDC es reservava l’exercici de les
funcions presidencials dintre de Catalunya. El juny de 1947, ERC va decidir
separar-se del CNDC.62 A més, l’any 1946 el CNDC va ser objecte de la
persecució més severa per part de les forces franquistes. És probable que el
CNDC fracassés a causa del seu recolzament a la política del nou govern de la
Generalitat (que li va costar la sortida de molts dels seus membres), i per la
persecució franquista.

Finalment, el CNDC es va ampliar el 1946 mitjançant una aliança amb la
plataforma d’esquerres ANFD. Com ja hem vist en el sisè capítol, l’ANFD
espanyola va tenir representaciñ catalana. L’ANFD a Catalunya acceptava les
reivindicacions d’autonomia catalanes i estava directament relacionada amb
l’ANFD d’Espanya. El CNDC es va convertir en el Comitè Permanent de la
Democràcia Catalana (CPDC) i va acceptar Irla com a president de la
Generalitat. Va ser un intent important cap a la unitat, i cadascuna de les dues
entitats van conservar el seu nom i autonomia.63 El CPDC va ser un darrer intent
per crear una plataforma unitària que s’ampliés als grups d’oposiciñ espanyols.
Cada grup va mantenir tenaçment la seva pròpia identitat i, lligat de peus i mans,
el CPDC mai no va arribar a traduir la seva importància potencial en accions
concretes.
L’exili atlàntic
Un grup de catalans van romandre a Nova York64, Mèxic, Xile i Argentina,
treballant per la democràcia i pel dret dels catalans a l’autodeterminaciñ.65
Avesats a seguir la direcció del Consell de Londres, quan aquest es va dissoldre
es va estendre una sensaciñ de confusiñ. L’exili atlàntic (el d’Estats Units i el
d’Amèrica Llatina66) va patir la dissolució del Consell de Londres, que fins
aleshores havia proporcionat un camí polític a seguir.67 La creixent
independència i varietat de les comunitats va dissipar i diluir la seva
influència.68
Un fragment d’una carta de la comunitat catalana de Mèxic el 1947
demostra que els desitjos democràtics i catalanistes seguien encara molt vius,
però que en realitat les comunitats llatinoamericanes no estaven assolint els seus
objectius:
La comunitat catalana de Mèxic, a la vista de l’assemblea de les
Nacions Unides, es pren la llibertat d’insistir en el trencament de relacions
per part de totes les democràcies amb el règim feixista de Franco, amb
l’objectiu de provocar la caiguda del dictador i el restabliment de la
democràcia. Franco hauria de respondre davant d’un tribunal com a criminal
de guerra. (...) Els catalans exiliats, en el seu nom i en nom dels que són a
Catalunya, reclamen el dret del poble a exercir la seva sobirania nacional, i
defensen la construcció de la Península sobre la base de la igualtat de les
diverses nacionalitats que composen l’actual estat espanyol. Lluitem per una
confederació de nacions i per un govern democràtic. La pau a Europa
exigeix l’alliberament immediat dels pobles hispànics i l’establiment de la
democràcia republicana.69
Relacions exteriors catalanes

Evidentment, els catalanistes eren un dels grups que composaven l’oposiciñ
exterior al règim. Dos elements importants amb qui calia mantenir les relacions
eren els bascos i els partits d’esquerres. El govern basc a l’exili es va constituir
finalment el 1946, sobre la base de la legalitat dels estatuts republicans.70 El
projecte dels nacionalistes bascos no es va posar en pràctica degut a la resistència
de l’esquerra i a la reacciñ del règim de Franco.71 La inestabilitat geogràfica
causada per els continus canvis polítics a nivell internacional va alimentar la
inestabilitat institucional i de lideratge72, cosa que va dificultar enormement la
tasca de implementació i propagació de la causa basca.73
En el seu discurs de Nadal, el president Aguirre va fer una crida al poble
basc per recñrrer a la violència, en cas necessari, per tal d’assolir els objectius. El
sentiment que transmetia aquest discurs recordava el que ell mateix havia
pronunciat el dia de Nadal de 1941, la primera vegada que els nacionalistes
bascos eren cridats a passar a l’acciñ directa, en el que es pot considerar el tret de
sortida del nacionalisme basc radical. Un fragment de discurs del president
Aguirre deia així:
Nosaltres, els bascos, hem estat el típic exemple de poble oprimit. (...)
Cerquem la democràcia i la llibertat. (...) Lluitem per la llibertat d’Euzkadi i
per la fi de l’opressiñ del poble basc. Ara entrem en una tercera fase de la
nostra lluita. Aquest nou període s’ha de caracteritzar per l’acciñ directa i
persistent del poble. (...) L’oposiciñ dintre d’Espanya ha d’intensificar les
seves accions, en l’esfera pública i privada. (...) I nosaltres els bascos hem de
seguir onejant la nostra senyera.74
La crida d’Aguirre als nacionalistes bascos a utilitzar la resistència armada
no va ser seguida pels catalans, que mai no van dur a terme ni van intentar una
resistència armada contra el franquisme.
El projecte de Galeuzka, creat pels nacionalistes bascos, gallecs i catalans,
va desaparèixer en el moment que els trens presidents van signar un pacte amb la
legalitat republicana, en el qual acceptaven les institucions i lleis republicanes, el
23 de febrer de 1946. A més, des del moment que els governs català i basc es van
reconstituir, els contactes van passar a fer-se de govern a govern. No obstant, els
principis ideològics de Galeuzka va continuar vius en les relacions i projectes
entre catalans i bascos.75

També calia mantenir les relacions amb els grups d’oposiciñ d’esquerres:
republicans, socialistes i comunistes. Els catalans comprenien que s’enfrontaven
als mateixos problemes fonamentals que la resta d’antifranquistes: la manca de
democràcia i la repressió franquista, però amb la diferència important de quin era
el sistema que consideraven millor per substituir Franco. La conciliació i els
intents de coordinar l’activitat van arribar tard i no van ser efectius. En acabar la
Segona Guerra Mundial, la soluciñ republicana semblava l’alternativa més viable
al franquisme, i en acceptar aquest fet, i en un intent de millorar la seva posició a
nivell internacional, els catalanistes es van apropar als republicans. Les
institucions republicanes es van restablir i es va fer cada vegada més difícil
mantenir el nacionalisme al marge. Els nacionalistes pensaven que la possibilitat
més realista en el cas d’una intervenciñ aliada a Espanya era el restabliment de la
República de 1931. El grup amb qui l’aliança era més estreta en territori
espanyol eren els nacionalistes bascos.76
Les Corts republicanes es van reunir a Mèxic el 17 d’agost de 1945. El nou
president de la República, Diego Martínez Barrio77, va encarregar la formació
d’un nou govern al professor José Giral, d’Izquierda Republicana, amb
l’esperança que fos reconegut pels aliats. El 27 d’agost de 1945, a Mèxic, es va
formar un govern republicà a l’exili, i el president mexicà en va reconèixer la
legalitat.78 Posteriorment, el govern es va traslladar a París. José Giral va
convocar les Corts i el parlament republicà es va reunir el 1945.79 Giral esperava
obtenir el reconeixement internacional i el restabliment de la Segona República.
Martínez Barrio en seria el president, i Giral seria l’encarregat de formar un nou
govern. Negrín havia presentat la seva dimissió.80 El setembre de 1945, l’ANFD
va reconèixer el govern republicà de José Giral i va esdevenir el seu instrument
dintre d’Espanya, perquè l’ANFD necessitava ajuda. Això va fer que, en
fracassar el govern, l’ANFD caigués amb ell. Els francesos van acceptar el
govern de Giral, però els britànics no ho van fer. Irujo va ser nomenat ministre
d’Aviaciñ. Entre la resta de ministres hi havia Miquel Santalñ, que va ser
nomenat ministre d’Instrucciñ Pública, i Lluís Nicolau d’Olwer, d’ACR.81
El març de 1945, Giral, Martínez Barrio, Irla i Aguirre es van reunir a París,
on s’havia reubicat el govern de Giral. Els nacionalistes estaven disposats a
col·laborar, ja que la seva participaciñ comportava la possibilitat d’influència en
les decisions polítiques. Un altre avantatge per als nacionalistes era l’accés
potencial a les xarxes republicanes de comunicacions i serveis. Això, en teoria,
ajudaria a la unificació.82
Irujo va especificar una sèrie de condicions: llibertat d’expressió religiosa,
incorporaciñ de Navarra a les lleis autonòmiques basques, aprovaciñ de l’estatut
gallec, i nomenament d’un ministre gallec. Els dos elements de discòrdia més
importants per als nacionalistes (l’ampliaciñ de l’estatut i el reconeixement del
dret d’autodeterminaciñ) van ser rebutjats.83 D’aquesta manera, Aguirre no
podia acceptar la participació del PNB en el govern de Giral. El PNB es va
dividir entre els que volien recolzar la República i els que no estaven disposats a
fer-ho.84

El febrer de 1946, les institucions republicanes i els governs català i basc es
van traslladar a París per tal de desenvolupar una intensa activitat diplomàtica. El
govern de Negrín va ser reconegut per molts països. Giral estava massa
obsessionat amb el restabliment de la Segona República i no es va adonar que
l’única manera d’avançar era un govern de concentraciñ.85 Així, després de la
Nota Tripartita, els monàrquics van contactar amb l’ANFD, però Giral va
rebutjar l’apropament.
Quan el fracàs de Giral es va fer evident, va ser substituït pel socialista
Rodolfo Llopis, secretari general del partit socialista, el febrer de 1947. Llopis va
intentar arribar a un acord amb els monàrquics86, però els monàrquics van
rebutjar l’oferta, tot dient que només tractarien amb el PSOE.87 El govern de
Llopis no va incloure republicans conservadors, monàrquics ni catalanistes88, i
va fracassar. Tot i que les institucions republicanes van continuar existint, el
govern a l’exili es trobava pràcticament en via morta89 per anacrònic, i va ser
abandonat per tots els grups excepte els republicans que somniaven en un retorn
a 1931. D’altra banda, els socialistes estaven desmoralitzats i desacreditats,
mentre que la CNT i els comunistes estaven dividits per les dissensions
internes.90
El juliol de 1947, els socialistes encapçalats per Prieto van entaular
converses amb els monàrquics, sota els auspicis del govern britànic.91 Prieto
tenia l’esperança de trobar un govern alternatiu a Franco que els aliats poguessin
acceptar.92 Prieto es va reunir amb Gil Robles, el representant de Don Joan de
Borbñ. Tots dos van arribar a l’anomenat Pacte de San Juan de Luz (agost de
1948) per tal de restablir la democràcia a Espanya.93 El pacte va fracassar,
perquè no va tenir el suport de les democràcies occidentals.94 D’altra banda, els
catalanistes mai no van estar inclosos en aquest pacte. En última instància, els
monàrquics van preferir arribar a un acord amb Franco per a la restauració
eventual de la corona, tot soscavant el projecte de Prieto. El 1950, Prieto va
tornar a Mèxic.
A l’extrem esquerre de l’espectre polític hi havia els comunistes. Molts dels
dirigents del PCE i el PSUC es van exiliar a la Rússia d’Stalin.95 Els comunistes
que van romandre a Espanya van decidir al seu torn seguir una lluita armada
mitjançant l’organitzaciñ de activitats de guerrilles. Els PNB i els socialistes
s’oposaven a la política dels comunistes, i van provar d’aillar-los. A finals de
1945 es començava a construir una guerra de guerrilles declarada contra el
règim, al nord i a l’est de la Península. Sota el control dels comunistes, però
incloent també socialistes i anarquistes, els anomenats maquis espanyols van
amenaçar el règim fins el 1947.96 Comunistes i catalanistes mai no es van aliar
en la lluita antifranquista.
La fi de les esperances catalanistes

Entre 1947 i 1951, el nacionalisme català es va anar dissipant com a força
política. El període va acabar amb la famosa vaga de tramvies de 1951.97 A
Espanya, la progressiva acceptació del franquisme a nivell internacional va tenir
conseqüències greus per als partits d’oposiciñ a Franco, tots els quals es van
començar a desintegrar. Franco va aconseguir afeblir encara més els seus rivals
monàrquics mitjançant la Llei de Successió de 1947, que prometia un futur
restabliment de la monarquia i per tant va reduir les crítiques internacionals.98
L’aspirant monàrquic al tron, Don Joan, va acceptar una trobada amb Franco,
una decisiñ que va tenir com a seqüela, la tardor de 1948, l’enviament del seu fill
Joan Carles a Espanya per rebre l’educaciñ secundària, i que presagiava la
suspensiñ de l’oposiciñ monàrquica el juliol de 1951.99 L’oposiciñ d’esquerres
va defallir després de 1947, en part degut a la manca d’organitzaciñ i recursos i
en part per la manca de suport de les potències occidentals.100 Després de la
dissoluciñ del govern republicà, l’oposiciñ d’esquerres es va esvair com a
alternativa realista. A més, entre 1948 i 1950 va créixer el distanciament entre
l’oposiciñ a l’exili i la de dintre d’Espanya. L’oposiciñ basca també es va anar
consumint el 1948. Els nacionalistes bascos es negaven obertament a pactar amb
les forces republicanes, que al seu torn no volien acceptar el pacte autonòmic. Els
nacionalistes bascos s’aferraven a la independència, i limitaven les possibles vies
obertes davant seu.
Després de 1946, el nacionalisme català s’havia transformat en una força
més aviat cultural que no pas política. La cerimònia d’entronitzaciñ de la Mare
de Déu de Montserrat, el 27 d’abril de 1947, anunciava el canvi, tot barrejant la
devociñ religiosa amb una explosiñ de sentiment catalanista. L’esdeveniment es
va convertir en el primer acte públic de recuperació de la llengua i la cultura
catalanes des dels inicis del franquisme.101 El catalanisme, després d’haver
fracassat en els seus intents polítics, va virar cap a un nacionalisme cultural que
va mantenir viva la flama catalana fins la transició democràtica dels anys
setanta.102 Els catalans tenien la sensaciñ d’haver de començar de nou.103
Després de ser incapaços d’organitzar una oposició antifranquista efectiva,
consideraven que la via cultural era la millor i única opció per continuar la lluita.
Amb la desaparició dels partits polítics catalans el 1947, van sortir a la llum dues
noves tendències d’oposiciñ. A més del catalanisme cultural, l’activitat
comunista es va intensificar. De 1948 en endavant, la lluita antifranquista va
recaure en mans de grups com el PSUC, o es va organitzar en noves formes
d’oposiciñ com els grups culturals o les estructures universitàries i sindicals.104
El govern de la Generalitat es va dissoldre el 24 de gener de 1948, malgrat
que Josep Irla va continuar com a president fins el 1954, l’any que Josep
Tarradellas va ser elegit com a nou president. El primer govern de Tarradellas es
va formar més de vint anys després, en el context d’una Espanya democràtica. El
darrer símbol de l’oposiciñ catalanista va ser la vaga de tramvies de 1951, a
Barcelona, una protesta massiva de ciutadans esgotats per anys de pobresa. Va
ser una acció espontània, i la darrera acció política catalana de carrer durant
molts anys.105

EPÍLEG
L
’objectiu d’aquest estudi ha estat examinar el fracàs de l’oposiciñ catalanista a
Franco entre la fi de la Guerra Civil espanyola el 1939 i l’acceptaciñ del
franquisme per part de la comunitat internacional a començaments dels anys
cinquanta. En concret, el propòsit ha estat desenvolupar una descripció completa
i equilibrada del catalanisme polític, al llarg de la Segona Guerra Mundial i en
l’immediat període de postguerra, que fins ara no existia, i fer una avaluació més
mesurada de la naturalesa de l’oposiciñ catalanista al règim i de la seva posiciñ
en l’espectre més ampli de l’oposiciñ, interna i externa, a l’exili i en territori
català. El complex panorama que sorgeix d’aquest estudi confirma aparentment
les explicacions ja existents en alguns dels seus detalls, però també suggereix que
el paper que va jugar el nacionalisme català en el seu propi fracàs ha estat
subestimat.

Malgrat que hi ha una plètora d’informaciñ sobre el franquisme i el
nacionalisme català, en canvi no existeix molta documentació sobre quines van
ser les raons i la forma en què el catalanisme va fracassar i específicament què
van fer els catalans per contribuir al seu propi enfonsament. Aquest estudi vol
omplir aquest buit, mitjançant una explicació exhaustiva dels esdeveniments que
van tenir lloc a Catalunya, a Espanya i a l’exili de França, el Regne Unit, Estats
Units i Amèrica Llatina. També s’afegeix al registre de proves històriques sobre
el curs de la política aliada i a la presa de decisions al llarg d’aquest període, i el
seu impacte en la situació catalana i la qüestió espanyola. Que el catalanisme,
com altres nacionalismes regionals, es va enfrontar a una situació internacional
molt dificultosa, amb centenars de milers d’exiliats, s’ha reconegut en un o altre
moment. La meva tesi intenta avaluar fins a quin punt els catalanistes van ser
responsables del seu propi fracàs.
Per tal d’omplir aquest buit historiogràfic, l’autora va consultar arxius
públics i privats i va entrevistar diversos activistes de l’època. Per tant, l’estudi
va més enllà d’algunes de les limitacions de la bibliografia ja existent, que pateix
bé d’una manca d’amplitud de mires o bé d’una manca de profunditat, i que s’ha
concentrat principalment en les oposicions monàrquica i republicana al règim.
Els arxius públics de Catalunya donen fe dels punts de vista dels dirigents
catalans, a ambdñs bàndols de l’espectre polític. A alguns extractes i algunes
seccions documentals s’hi pot accedir en arxius catalans com el Pavelló Sert a
Barcelona, que ofereix una visiñ general dels esdeveniments de l’exili català a
l’altra banda de l’Atlàntic, principalment de les comunitats d’Amèrica Llatina.
Els arxius públics de Madrid i Itàlia permeten conèixer l’opiniñ oficial de l’estat,
mentre que arxius privats com el de José Enrique Varela Iglesias proporcionen la
perspectiva franquista. La canviant posició aliada es documenta en els arxius de
França i el Regne Unit, i el Foreign Office britànic i el Ministère des Affaires
Étrangers de París també van ser útils per traçar el desenvolupament de la
política de no intervenció. Com a contrapunt, el Ministeri de Affari Esteri italià
dñna fe del punt de vista de l’Eix respecte als esdeveniments polítics d’Espanya.
Juntament amb una sèrie d’entrevistes amb algunes d’aquestes figures, encara
vives, i amb la consideraciñ d’un seguit de material secundari sobre la història
internacional, espanyola i catalana del període, aquestes fonts són els fonaments
d’una visiñ panoràmica del nacionalisme català en el període en qüestió, una
visió que comprèn les veus dels principals dirigents catalans, de les comunitats
de l’exili, i dels poders aliats i de l’Eix.

L’oposiciñ catalanista a Franco es va desenvolupar després de la Guerra
Civil espanyola com a reacció davant la imposició del poder totalitari i la
repressiñ per part d’aquest poder de la tradiciñ i la cultura catalanes. A causa de
la mateixa repressió contra la qual lluitaven, molts catalans es van autoimposar
l’exili, tot cercant refugi primerament a França, on van fundar el Front Nacional
de Catalunya (FNC) en un intent d’unir totes les forces. Després de la invasiñ
alemanya de França el 1940, els catalans van haver de fugir d’aquest país i cercar
un nou refugi. En aquest punt, alguns van marxar al Regne Unit, mentre altres
travessaven l’Atlàntic cap als Estats Units o Amèrica Llatina. Al Regne Unit,
Carles Pi i Sunyer va fundar el Consell Nacional de Catalunya (CNC), que va
esdevenir la principal organització catalana a l’exili i va organitzar els catalans
en comunitats independents que estaven sota les seves ordres. Durant la Segona
Guerra Mundial, els catalans van ajudar els aliats, amb l’esperança que, després
de guanyar la guerra, els aliats podrien, al seu torn, ajudar els catalans. El 1944,
després de l’alliberament de París, França i el FNC van tornar a esdevenir el
centre de l’activitat catalanista. No obstant, en el període immediat de
postguerra, les potències internacionals van decidir no ajudar els antifranquistes
perquè el comunisme era vist com una amenaça més perillosa que no pas el
règim repressiu a Espanya. Aquesta decisió de les potències internacionals va
suposar un fort cop per als catalans, i va posar fi a la seva lluita de 1947 en
endavant.
Malgrat que l’oposiciñ catalanista a Franco va fracassar, va reeixir en alguns
aspectes. Per exemple, malgrat l’amenaça de la persecuciñ dintre d’Espanya i les
diverses dificultats que van trobar fora del país, els catalans van aconseguir
mantenir vives la llengua i la cultura amb l’establiment d’institucions com el
Casal Català, que sovint formaven part de les diferents comunitats catalanes
escampades arreu del món, i on es celebraven conferències en català o es
donaven classes de català. El fet que els catalans també fossin capaços d’establir
una pròspera premsa clandestina també hauria de ser vist com un punt molt
positiu. Diverses organitzacions catalanes publicaven els seus propis diaris i
revistes, fins i tot sota la censura de Franco. La Lliga, per exemple, va poder
publicar La Veu de Catalunya, EC publicava Diari de Catalunya, ERC publicava
La Humanitat, l’ORN publicava Bandera, el MRC La nació catalana i el BEN
Randa i La Boatella. Totes aquestes publicacions eren il·legals i eren impreses i
distribuïdes clandestinament. Però potser el major assoliment del moviment
catalanista va ser la seva capacitat d’organitzar un govern a l’exili, com es detalla
en el setè capítol. Tot i que els catalans es van quedar sense unes institucions
legítimes que els representessin després de la Guerra Civil, la reconstitució de la
Generalitat entre 1945 i 1948 és un fet notable.

Malgrat aquests assoliments, hi havia problemes importants que els
catalanistes no van poder superar, a nivell intern i extern, dintre d’Espanya i a
l’exili. L’oposiciñ antifranquista, a esquerra i dreta de l’espectre polític, estava
incapacitada políticament, i en general els catalans van fracassar en la creació
d’una alternativa realista i unitària al franquisme. Els mancava unitat interna,
cosa que es reflectia en totes les seves accions, i que, com aquesta tesi prova de
demostrar, va ser un factor determinant del seu fracàs als anys quaranta. Els
enfrontaments pel lideratge entre les diferents organitzacions catalanes després
de la mort de Lluís Companys el 1940 eren nous símptomes d’un problema
endèmic en el si del nacionalisme català com a moviment polític, i com s’ha
demostrat, sovint tenien un aspecte personal a més de polític. Les lluites internes
pel lideratge en les organitzacions individuals també eren comunes. Un exemple
que es descriu al capítol cinquè va tenir lloc quan la direcció de Pi i Sunyer del
nou Consell de Londres (1944-1945) vas ser refutada per Batista i Roca i Trueta.
Aquests fets evidenciaven certa incapacitat o voluntat de pragmatisme. Així, el
catalanisme es va enfonsar sense que ni un sol dirigent polític gaudís d’una
veritable legitimitat fins i tot dintre de les pròpies files.
A l’exili, els catalans es van dividir en dos fronts polítics principals: els que
creien en la recuperaciñ de la República i de l’Estatut d’Autonomia de 1932, com
era el cas del FNC a França, i els que defensaven la independència de Catalunya
a partir d’un nacionalisme radical, com en el cas del CNC del Regne Unit. El
resultat va ser una manca de comunicaciñ (empitjorada per l’exili atlàntic) fins i
tot quan les infraestructures no eren el problema principal, el sorgiment de
faccions afiliades a les línies dels partits, el fracàs de les faccions a arribar a
acords mutus, i fins i tot les lluites interiors i els desafiaments directes pel
lideratge, com per exemple el desafiament de Santaló a Pi i Sunyer que es
descriu en el quart capítol. Aquestes divisions polítiques entre els diversos grups
van contribuir a crear una enorme confusió entre els catalanistes.

La mateixa incapacitat per posar-se d’acord en les polítiques pròpies va
arruïnar els intents dels catalans per formar o mantenir aliances fora del
nacionalisme català. Un exemple és la relació entre bascos i catalans. Els dos
grups nacionals sempre van mantenir bones relacions però no van aconseguir
crear un front polític comú. La relaciñ mai no va arribar al punt d’assolir una
acciñ política concreta i no va passar de l’organitzaciñ de projectes i manifests.
El projecte de Galeuzka, per exemple (que esperava unir els nacionalistes
gallecs, bascos i catalans), mai no va aconseguir enlairar-se degut a les lluites
internes entre les seves faccions i la incapacitat de fer concessions polítiques per
tal d’arribar a un acord. Un altre exemple és el fracàs català per establir una
coaliciñ amb els republicans, com va passar amb els catalans d’Amèrica Llatina
(quart capítol) i el cas de la fallida Junta de Liberación (cinquè capítol). Aquest
va ser un error greu. Una aliança amb els republicans era fonamental, sobretot
perquè els republicans controlaven els recursos catalans. Si els aliats haguessin
ofert ajuda als antifranquistes en acabar la guerra, el resultat més probable hauria
estat el retorn d’Espanya al seu règim anterior, una república. Els republicans,
però, eren capaços d’acceptar les reivindicacions autonòmiques catalanes, però
no les reivindicacions d’autodeterminaciñ, i els catalans no van ser prou
pragmàtics com per accedir a algunes concessions polítiques. D’aquesta manera,
va haver-hi una manca de pragmatisme en el propi catalanisme i en les seves
relacions externes. Tots dos nivells de fragmentació van impactar negativament
en el desenvolupament del nacionalisme català durant els anys quaranta. La
rivalitat entre els que estaven a l’exili i els que s’havien quedat a Espanya
representava un enorme obstacle per a l’organitzaciñ del catalanisme com a
plataforma unitària. A mesura que augmentava la repressió franquista, hi havia
menys contacte entre els catalans a l’exili i els de l’interior, ja que les xarxes de
comunicació eren constantment interceptades.
La notable manca d’entesa entre els catalans de l’exili i els de l’interior va
ser un altre problema intern que va contribuir al seu fracàs. Els exiliats no tenien
legitimitat, en part perquè els que s’havien quedat a Catalunya no la volien
reconèixer. És possible que la dispersió del centres catalans i la manca de
legitimitat fos encara pitjor a l’exili que dintre de Catalunya, però en general les
febleses del catalanisme eren similars arreu.
A més, els catalans no van tenir en compte la força del franquisme i la
feblesa dels recursos i la moral catalanes després de la Guerra Civil. De fet, els
catalans van confiar cegament en una premissa que va resultar ser falsa, l’ajuda
que hipotèticament obtindrien dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial.
Podem argumentar que aquesta esperança d’ajuda era una mica ingènua perquè
no hi havia cap compromís escrit per part dels aliats que l’assegurés. Tots
aquests factors demostren la incapacitat dels catalans per organitzar una oposició
efectiva a Franco.

Entre les raons externes del fracàs del catalanisme hi havia la perillosa
situació en la qual es van trobar els catalans després de la Guerra Civil i la brutal
eficiència de la maquinaria de repressió franquista. Com hem descrit
principalment en el primer capítol, la repressió franquista va impedir la
comunicació entre els diversos centres del nacionalisme català i va exercir un
impacte encara més gran en la moral i les activitats del que les forces d’oposiciñ
havien esperat. La manca d’organitzaciñ dels altres grups d’antifranquistes i la
seva incapacitat per arribar a acords o fer concessions, similar a la
desorganització en el si dels catalans, també van contribuir al fracàs del
catalanisme.
Un factor àmpliament discutit en el fracàs de l’oposiciñ catalanista a Franco
és la no intervenció del victoriós bàndol aliat, contràriament al que molts havien
esperat. Com es descriu en el sisè i setè capítols, el suport aliat semblava
probable (per exemple, després de la signatura de la Carta de l’Atlàntic l’agost de
1941, que defensava la democràcia i l’autodeterminaciñ i declarava que els aliats
restablien la llibertat en els casos on hagués estat eliminada), però en acabar la
guerra aquesta possibilitat es va esvair.

És evident que la política occidental en relació al règim franquista i la
qüestió espanyola en general va anar variant amb el temps, i que la decisió ferma
o final sobre la política a seguir va estar anys sense decidir-se. Durant el període
anterior al final de la Segona Guerra Mundial, les conferències encara deixaven
oberta la porta a l’ajuda aliada als antifranquistes. La conferència de Ialta, el
febrer de 1945, declarava que Europa havia de desmantellar les restes del
feixisme, però no feia una menció específica a Espanya. La conferència de San
Francisco l’abril de 1945 on es van fundar l’Organitzaciñ de Nacions Unides va
excloure l’Espanya franquista, però no es va obtenir cap ajuda pràctica. La
conferència de Potsdam, el juliol de 1945, condemnava el règim de Franco però
també anunciava el respecte al principi de no intervenció en altres països. Va ser
un període de condemna del franquisme però també de no intervenció.
Finalment, després de la Segona Guerra Mundial, el 1946-1947, davant de la
creixent amenaça del comunisme, els aliats van decidir acceptar Franco per
assegurar que Espanya no caigués en mans comunistes. Espanya va quedar
exclosa de les reunions de les Nacions Unides de febrer de 1946. La Nota
Tripartita de març de 1946 tornava a afirmar la condemna però també la no
intervenciñ. El desembre de 1946, l’ONU va recomanar la retirada dels
ambaixadors a Madrid. Encara hi havia esperança per als antifranquistes.
Després d’això, però, l’amenaça creixent del comunisme va fer que els aliats
viressin cap a una política d’acceptaciñ del franquisme. La política aliada no es
va decidir fins el 1947, i les forces republicanes i nacionalistes van tenir una
ocasió per arribar a acords i cercar el seu suport a nivell internacional. Com
d’altres, el nacionalisme català es va mostrar aparentment incapaç de ser
pragmàtic, com a mínim fins a l’extrem necessari. L’oposiciñ antifranquista no
va aconseguir aprofitar-se de les possibilitats polítiques disponibles abans que els
aliats decidissin acceptar Franco. El novembre de 1950, els ambaixadors van
poder tornar a París. Al llarg dels anys, la manca de definiciñ de l’actitud dels
aliats en relaciñ a l’oposiciñ antifranquista no va ajudar gens als catalans. No
obstant, als antifranquistes se’ls pot culpar d’una incapacitat per presentar una
alternativa creïble, unitària i realista contra Franco quan els aliats encara no
havien decidit la seva política.
L’oposiciñ catalanista a Franco va ser, en resum, políticament ineficaç. En
general, els catalans no van aconseguir crear una alternativa unitària i realista
contra Franco i no van tenir en compte la força del franquisme ni les seves
pròpies mancances. A més, els catalans creien plenament en la falsa premissa
que obtindrien ajuda dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial. La unitat
entre els antifranquistes hauria estat una condiciñ necessària per a l’ajuda aliada,
tot i que probablement tampoc no hagués estat suficient.

La qüestió de què es podria haver aconseguit mitjançant una direcció o una
cultura política més pragmàtica només pot ser una conjectura. Igualment, malgrat
que el retorn dels ambaixadors a Espanya va marcar el moment en què les
potències occidentals van decidir que els franquistes eren la millor assegurança
contra l’expansiñ comunista a l’extrem occidental del continent europeu, la meva
investigació suggereix que una aliança més cohesionada contra la dictadura, en
especial per part de les forces republicanes i els nacionalistes, podria haver estat
suficientment atractiva per aconseguir el suport aliat. L’oposiciñ en general i el
catalanisme en particular hauria d’haver creat un front comú i unificat que hauria
enfortit enormement el seu potencial. Una oposició antifranquista consolidada
podria haver eliminat Franco del poder mitjançant la força.
La segona alternativa hauria estat la intervenciñ d’una potència estrangera.
El suport internacional podria haver estat polític (en forma d’aïllament i
condemna del franquisme), militar (amb una intervenció armada contra Franco),
o econòmic (bé duent a terme un embargament al franquisme o bé ajudant
econòmicament l’oposiciñ antifranquista). Els britànics, els francesos o els nordamericans
haurien dubtat entre l’incentiu d’un règim segur, unificat i democràtic
a Espanya i l’amenaça d’una alternativa recolzada pels comunistes. D’altra
banda, els catalans haurien d’haver estat capaços d’assegurar l’estabilitat
econòmica si realment esperaven l’ajuda. Tenint en compte que els aliats tenien
diverses prioritats estratègiques a Espanya, els catalans haurien d’haver ofert una
imatge d’estabilitat i seguretat. Haurien d’haver desacreditat Franco davant la
comunitat internacional.
APÈNDIX 1
PRINCIPALS PARTITS CATALANS ANTERIORS A 1939
APÈNDIX 2
PRINCIPALS ORGANITZACIONS POLÍTIQUES CATALANISTES
ENTRE 1939 I 1950
Apèndix 2A. Dretes
Apèndix 2B. Esquerres
Apèndix 2C. Grups independents

Apèndix 2D. No nacionalistes com a objectiu principal,
però relacionats amb els catalans
Apèndix 2E. Plataformes unitàries catalanes
Apèndix 2E. Plataformes unitàries catalanes
Apèndix 2F. Plataformes unitàries no catalanistes,
però relacionades amb els catalans
APÈNDIX 3
GEOGRAFIA, MARC TEMPORAL I FORÇA DE LES PRINCIPALS
ORGANITZACIONS CATALANISTES
Apèndix 3A. D’abril de 1939 a Juny de 1940
Partits Països Força
Lliga França i Catalunya Virtualment
moribunda
UDC França i Catalunya Feble
JCD França i Catalunya Feble
EC França i Catalunya Feble
ERC França i Catalunya Feble
FNC Principalment França, Organització
però també Catalunya principal
Apèndix 3B. De juliol de 1940 a agost de 1942
Partits Països Força
CNC Regne Unit Fort
Comunitats EEUU, principal- Febles

d’Estats Units ment Nova York
Amèrica Llatina principalment a Mèxic, Fortes
però arreu d’Amèrica Llatina
Apèndix 3C. De setembre de 1942 a octubre de 1944
Partits Països Força
Nou Consell Mèxic Feble
de Santaló
EC França i Espanya Feble
ERC França i Espanya Feble
FNC França i Espanya Feble
Apèndix 3D. De novembre de 1944 a juny de 1945
Partits Països Força
Nou Consell Regne Unit Feble
de Pi i Sunyer
UDC Principalment a Catalunya Feble
JCD Principalment a Catalunya Feble
FNC França i Catalunya Fort
ORN França i Catalunya Feble
MRC França i Catalunya Feble
EC França i Catalunya Feble
JEC França i Catalunya Feble
ERC França i Catalunya Feble
ACR França i Catalunya Feble
Moviment França i Catalunya Feble
Socialista
PSUC França i Catalunya Feble
BEN França i Catalunya Feble
ANFD França i Catalunya Feble
UNE França i Catalunya Feble
JL França i Catalunya Feble
Solidaritat França i Catalunya Feble
Catalana
Apèndix 3E. De juliol de 1945 a desembre de 1950
Partits Països Força
ANFD Feble
APRC Feble
CNDC Feble
CPDC Feble

FNC Feble
APÈNDIX 4
CATALANS A AMÈRICA LLATINA
País Política Dirigents
Estats Units – Grup petit però efectiu Josep Maria Fontanals
principalment
Nova York
Comunitats Federaciñ d’entitats catalanes – Josep Tomàs i Piera
d’Amèrica Llatina dependents del CNC de Londres i més endavant
Pere Bosch i Gimpera
GLOSSARI
AC: Acció Catalana
ACR: Acció Catalana Republicana
ANFD: Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas
APCR: Aliança de Partits Republicans Catalans
BEN: Bloc Escolar Nacionalista
BNC: Consell Nacional Basc
CEDA: Confederación Española de Derechas Autónomas
CIA: Central Intelligence Authority (Serveis secrets nord-americans)

CNC: Consell Nacional de Catalunya
CNDC: Consell Nacional de la Democràcia Catalana
CNR: Centre Nacionalista Republicà
CNT: Confederación Nacional del Trabajo (Sindicat anarquista)
CPDC: Comitè Permanent de la Democràcia Catalana
EC: Estat Català
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya
FAI: Federación Anarquista Ibérica
FET: Falange Española Tradicionalista (partit feixista creat el 1937 després de
la unificació dels carlistes amb la Falange Espanyola (FE))
FNC: Front Nacional de Catalunya
FNEC: Federaciñ Nacional d’Estudiants de Catalunya
GALEUZKA: (Abreviatura de Galícia, Euzkadi, Catalunya)
IR: Izquierda Republicana
JARE: Junta de Auxilio a Refugiados Españoles
JDC: Joventut Catalana Democràtica
JEC: Joventuts d´Estat Català
JEL: Junta Española de Liberación
JL: Junta de Liberación
JONS: Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (partit nacional establert el
1937 pel decret d´unificació de Franco)
MRC: Moviment de Resistència de Catalunya
ONU: Organització de Nacions Unides
ORN: Organització de Resistència Nacional
PCE: Partido Comunista de España (partit comunista d´orientació soviètica
fundat el 1920-1921)
PNB: Partit Nacionalista Basc
POUM: Partit Obrer d´Unificació Marxista (una amalgama de comunistes
dissidents i trotskistes i Izquierda Comunista, que es van unir el 1935 per
crear un partit revolucionari d´avantguarda). El POUM no era un partit
estrictament catalanista.
PSOE: Partido Socialista Obrero Español (establert el 1879)
PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya (controlat pels comunistes, va
néixer a finals de juliol de 1936)
SERE: Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles
UC: Unió Catalanista
UDC: Unió Democràtica de Catalunya
UGT: Unión General de Trabajadores
UNE: Unión Nacional Española
UR: Unió Republicana
URSS: Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

CRONOLOGIA
1939
26 de gener – Entrada de les tropes nacionals a Catalunya.
27 de gener – Els primers 1.500 refugiats espanyols, ferits i civils, entren a França després
que el govern francès canviés la seva actitud prèvia i permetés l’entrada de refugiats.
29 de gener – Caiguda de Barcelona; la Generalitat deixa d’existir.
1 de febrer – Les Corts republicanes es reuneixen per darrera vegada en territori no ocupat.
5 de febrer – El lehendakari Aguirre i Companys cerquen refugi a França juntament amb
Julio Jáuregui, Pi i Sunyer, Sbert i Tarradellas. Negrín i Azaña també marxen a
França. El govern francès permet l’entrada de civils, ferits i ex combatents en el seu
territori.
9 de febrer – S’aprova la llei franquista de Responsabilitats Polítiques.
10 de febrer – Caiguda de Catalunya.
21 de febrer – El poeta Antonio Machado mor a Colliure (Catalunya Nord).
27 de febrer – Reconeixement de Franco per part de Gran Bretanya i França; dimissió de
Manuel Azaña.
Març – Creació del SERE a París.
1 de març – El govern francès nomena Pétain ambaixador davant Franco.
5 de març – Negrín se’n va a l’exili.
8 de març – El duc d’Alba és nomenat ambaixador espanyol al Regne Unit.
9 de març – Dolores Ibárruri (dirigent comunista espanyola) arriba a París.
15 de març – Annexions alemanyes de Bohèmia i Moràvia.
27 de març – Franco recolza el pacte anti-Comintern (format per Alemanya i Japó,
novembre de 1936; Itàlia s’hi afegeix el setembre de 1937. El recolzament d’Espanya
s’anuncia el 6 d’abril).
28 de març – Les tropes franquistes entren a Madrid sense oposició.
31 de març – Tota Espanya queda en mans franquistes.
1 d’abril – Final de la Guerra Civil.
3 d’abril – Els Estats Units reconeixen Franco.
8 de maig – Espanya es retira de la Lliga de Nacions.
Agost – La JARE es crea a Mèxic.
1 de setembre – Comença la Segona Guerra Mundial.

4 de setembre – Declaració espanyola de neutralitat a la Segona Guerra Mundial.
1940
18 de març – Acords comercials anglo-espanyols.
22 de març – Paul Reynaud substitueix Édouard Daladier en la presidència del Consell de
França.
7 d’abril – Signatura del pacte anti-Comintern per part d’Espanya.
18 d’abril – Companys crea el Consell de Catalunya com a organització representativa dels
catalans a l’exili.
21 d’abril – El grup de Prieto crea el centre cultural Pablo Iglesias a Mèxic; a França es crea
el Front Nacional de Catalunya (FNC).
1 de juny – Sir Samuel Hoare, nou ambaixador britànic a Espanya, és enviat a Madrid per
evitar la participaciñ d’Espanya en la invasiñ Eix-alemanya de França.
13 de juny – Es fa públic el pas d’Espanya de la neutralitat a la no bel·ligerància. L’exèrcit
nazi ocupa París. El govern francès s’instal·la a Bordeus.
16 de juny – Primer oferiment de bel·ligerància de Franco a Hitler. Paul Reynaud presenta la
dimissiñ. El Mariscal Pétain s’encarrega de formar un nou govern.
1 de juliol – El govern francès s’instal·la a Vichy.
11 de juliol – Fundació del Consell Nacional Basc (CNB) a Londres.
29 de juliol – Reunió fundacional a Londres del Consell Nacional de Catalunya (CNC),
presidit per Carles Pi i Sunyer. Els altres consellers són Josep Maria Batista i Roca,
Josep Trueta, Pere Bosch i Gimpera, Ramon Perera i Fermí Vergés. El Consell està
en contacte amb les autoritats britàniques i defensa la independència de Catalunya.
11 d’agost – Primera reunió a Londres del Consell Nacional de Catalunya (CNC).
13 d’agost – Companys és empresonat a la Baule per la policia alemanya, en col·laboració
amb el comissari Urraca de la policia espanyola a l’ambaixada.
21 d’agost – Acords franco-mexicans segons els quals els governs de Vichy i Mèxic
col·laboraran en donar refugi als refugiats espanyols.
15 d’octubre – Execució de Lluís Companys a Barcelona
Octubre – Serrano Súðer és nomenat ministre d’Exteriors del règim franquista.
23 d’octubre – Franco es reuneix amb Hitler a Hendaia per tal de decidir les condicions de
l’entrada d’Espanya a la guerra del bàndol de l’Eix.
4 de novembre – Manuel Azaña mor a Montauban com a darrer president de la República
espanyola.
5 de novembre – Roosevelt és reelegit president dels Estats Units.
9 de desembre – Els britànics ataquen els italians al nord d’Àfrica.
- Reorganitzaciñ d’Uniñ Democràtica de Catalunya.
- Instauració del règim de Vichy a França (1940-1944).
1941
10 de gener – Es signa a Londres el pacte entre el Consell Nacional Basc i el Consell
Nacional Català.

15 de gener – Abdica el rei Alfons XIII 18 de gener – declaració conjunta del Consell
Nacional de Catalunya i el Consell Nacional Basc dirigida al govern britànic a
Espanya en la qual reafirmen el suport als aliats i al dret d’autodeterminaciñ, i
subratllen que la solidaritat entre Euzkadi i Catalunya pel que fa a la posició
geogràfica i la puixança econòmica constitueix una base sòlida per a la reconstrucció i
l’estabilitat a la Península.
21 de gener – Decret del govern mexicà que limita la xifra de refugiats espanyols que entren
al país.
12 de febrer – Entrevista entre Franco i Mussolini a Bordighera, en la qual es parla de
l’ingrés d’Espanya en el bàndol de l’Eix.
28 de febrer – Alfonso XIII mor a Roma.
21 d’abril – Manifest del Consell Nacional Basc on es defensa la lluita contra el
totalitarisme al costat dels aliats.
22 de juny – Comencen els atacs alemanys contra la Unió Soviètica, en els quals participa
també l’exèrcit romanès.
6 d’agost – Els alemanys prohibeixen la sortida de refugiats espanyols cap a Amèrica des de
territori francès.
14 d’agost – Publicaciñ de la Carta de l’Atlàntic després de la trobada entre Churchill i
Roosevelt.
5 de desembre – Comença la contraofensiva soviètica a les portes de Moscou.
7 de desembre – Atac japonès contra la base nord-americana de Pearl Harbour i entrada dels
Estats Units a la guerra.
18 de desembre – El govern franquista declara una vegada més la no bel·ligerància en la
guerra entre els Estats Units i Japó.
1942
20 de gener – Josep Irla, president del Parlament de Catalunya i president de facto de la
Generalitat, en una carta dirigida a Pi i Sunyer, president del Consell Nacional de
Catalunya a Londres, li expressa les seves reserves en relació a la legitimitat del
CNC.
28 de gener – El Consell Nacional Basc abandona les activitats com a representació basca
del president Aguirre a Amèrica.
17 de juliol – J. A. Aguirre arriba a Mèxic des de Nova York.
21 de juliol – J. A. Aguirre abandona Mèxic en direcció a Guatemala i Panamà.
10 de setembre – Reunió a Mèxic entre els representants de la República espanyola
presidida per Martínez Barrio, representants d’Acciñ Catalana i Esquerra Republicana
i representants del PNB com Julio Jáuregui per tal de discutir una possible acció
comuna a l’exili i l’organitzaciñ del futur estat espanyol. L’absència del PSOE en
aquestes reunions i la qüestiñ de l’autodeterminaciñ causaran el fracàs d’aquestes
converses.
27 d’octubre – Miquel Santalñ, membre del consell executiu d’Esquerra Republicana de
Catalunya, arriba a Mèxic defensant la legalitat republicana i l’estatut d’autonomia,
cosa que treu legitimitat al CNC de Pi i Sunyer i crea confusió entre les comunitats
d’Amèrica Llatina.
8 de novembre – Franco declara la seva neutralitat en la Segona Guerra Mundial.

27 de novembre – Decret del president de Mèxic per crear la comissió CAFARE, amb
l’objectiu de encarregar-se dels recursos de la JARE.
1943
4 de gener – Reunió de bascos i catalans a Mèxic per unificar les polítiques, presidida per
Aguirre.
14 d’abril – Els nacionalistes bascos i catalans arriben a un acord a Mèxic sobre com les
nacions sobiranes hauran de reordenar Espanya en acabar la guerra.
Novembre – constitució a Mèxic de la Junta Española de Liberación (JL), que inclou el
PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana, Esquerra Republicana de
Catalunya i Acció Republicana de Catalunya.
1944
26 de gener – Declaraciñ del ministre d’Exteriors franquista demanant l’estricta neutralitat
d’Espanya a la Segona Guerra Mundial.
6 de juny – Desembarcament aliat a la costa de Normandia.
1 d’octubre – Constituciñ d’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (ANFD), que inclou
els republicans, l’UGT socialista i els co-federalistes llibertaris. Es tracta d’una
plataforma unitària de forces antifranquistes no comunistes.
9 d’octubre – Trobada entre Churchill i Stalin sobre la reorganització del mapa europeu
després de la guerra, a Moscou.
28 d’octubre – Reuniñ d’Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalada per Josep
Tarradellas, per aprovar la legalitat republicana com a única alternativa al franquisme.
22 de desembre – Reunió a l ´hotel Majestic de la Ciutat de Mèxic de les representacions
nacionalistes d’Euzkadi, Galícia i Catalunya per signar el pacte Galeuzka, en el qual
les tres regions reivindiquen el seu dret a la llibertat, la sobirania i l’autonomia. El
govern basc no hi participa.
1945
6 de gener – manifest de Solidaritat Catalana presidit per Josep Tarradellas, que agrupa
Esquerra Republicana, Estat Català i Front Nacional.
6 de març – Creació de Solidaritat Catalana, encapçalada per Josep Tarradellas, a París. Té
aspiracions unitàries, defensa la legalitat republicana i reconeix l’autoritat del nou
president de la Generalitat, Josep Irla.
30 de març – El comitè assistent de la presidència de la Generalitat es crea com a
organització institucional del president Irla.
Març – Declaraciñ de Baiona: tots els partits bascos recolzen el govern d’Euzkadi i es
constitueix el consell consultiu, una organització de caràcter polític.
30 d’abril – Hitler es suïcida en el seu búnker de Berlín.
22 de maig – Pi i Sunyer marxa a París des de Londres.
3-4 de juny – Primera trobada a Tolosa d’Esquerra Republicana de Catalunya, en la qual Pi i
Sunyer, president del CNC de Londres, participa i abandona els seus objectius
d’autodeterminaciñ, tot defensant la legalitat republicana i el reconeixement dels
estatuts.
14 de juny – Pi i Sunyer demana la constituciñ d’un nou govern.

2 d’agost – La conferència de Potsdam ratifica l’exclusiñ d’Espanya de les Nacions Unides;
formaciñ del govern republicà a l’exili.
14 de setembre – Josep Irla nomena el nou govern de la Generalitat, format per ell mateix,
Pompeu Fabra, Pi i Sunyer i Rovira i Virgili.
18 de setembre – El govern a l’exili de Giral exclou els comunistes
19 de desembre – L’Assamblea Constituent francesa demana al govern que trenqui les
relacions diplomàtiques amb l’Espanya franquista.
1946
Gener – Nota diplomàtica del govern francès dirigida al Regne Unit, els Estats Units i
Rússia, on es demana al Servei de Seguretat que consideri el cas espanyol.
4 de març – Nota Tripartita, signada per Bidault, Byrnes i Bevin. En aquesta nota, els
governs de França, el Regne Unit i els Estats Units expressen la seva esperança que
els espanyols es desfaran de Franco per mitjans pacífics, que es formarà un govern de
transició, es proclamarà una amnistia general i es produirà un retorn dels exiliats.
Aquesta declaraciñ implica la condemna de l’acciñ de les guerrilles i la resistència, la
declaraciñ d’una intervenciñ no militar aliada a Espanya i una invitaciñ als exiliats a
pactar amb els monàrquics la formació d’un govern transitori que inclogui tots els
grups democràtics.
12 de desembre – Resolució de les Nacions Unides que condemna el règim de Franco i
recomana la retirada dels ambaixadors d’Espanya als membres de l’ONU.
1947
Febrer – El govern de Giral és succeït pel govern de Llopis.
12 de març – Guerra Freda; Doctrina de Truman.
31 de març – Publicació de la Llei de Successió.
Juliol – Referèndum de l’estat espanyol sobre si Espanya ha d’esdevenir un regne. Guanya
el SÍ. Franco prova de legitimar el seu poder.
1948
Abril – Davant la pressió europea, Espanya queda exclosa del pla Marshall.
1949
22 de setembre – Guerra Freda: es dóna a conèixer la capacitat nuclear de la Unió Soviètica.
Octubre – Guerra Freda: Mao Tse-Tung triomfa a Xina.
1950
4 de novembre – L’Assemblea General de les Nacions Unides vota l’autoritzaciñ del retorn
dels ambaixadors a Madrid, cosa que significa una acceptació implícita del
franquisme.
1951
12 de març – Vaga general a Barcelona.
23 d’abril – Vaga al País Basc.

FONTS PRIMÀRIES
FONTS NO PUBLICADES
ARXIUS OFICILAS
FONTS I BIBLIOGRAFIA
A- Archivo de la 2ª República en el exilio, Fundación Universitaria Española, (Madrid,
Espanya), (A2RE))
(i) Contingut general- principalment govern republicà- 1.4.2- relacions amb els governs
autònoms català i basc
(ii) Carpeta Sbert - Antoni Maria Sbert
(iii) Carpeta París- Relacions amb els governs autònoms català i basc i els republicans
B-ARTEA, Archivo de la fundación Sabino Arana, Archivo del nacionalismo,
Abertzaletasunaren Agiritegia, (Biscaia, Espanya), (AN)
(Cerca a Artea abans que alguns dels documents catalans acumulats a Artea fossin
entregats a les autoritats catalanes per part del lehendakari basc el febrer de 2002 i
conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya)
(i) Documents
(ii) Revistes
— Alderdi
— Azkatasuna- 1945 -1950

— Euzko Deia
C- Arxiu Pi i Sunyer - Fundació Pi i Sunyer, (Barcelona, Espanya), (FPS)
(i) Documents de Carles Pi i Sunyer
(ii) Epistolari de Carles Pi i Sunyer
D-Public Record Office, (Londres, Regne Unit, (PRO)
(i) Documents
E-Archivio Historico e diplomatico del ministero degli affari esteri, (Roma, Itàlia),
(AE)
(i) Servizio Storico e Documentazione Ufficio II-politica Espagna-Documenti
diplomatici italiani
F-Archivio Centrale dello stato, (Roma, Itàlia), (ACS)
(i) Documenti diplomatici Italiani
G-Pavelló Sert, Centre d´estudis d´història contemporània, (Barcelona, Espanya), (PS)
Premsa de l’exili català republicà- 1939-1975-CEHI fonts- Universitat de Barcelona
(i) Revistes
H-Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, (Poblet, Espanya), (AT)
(i) Arxiu 1936-1939- Documents de guerra
Arxiu de la Generalitat de Catalunya
(ii) Arxiu Clos de Mosny
(iii) Arxiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, anys 1939-1950
(iv) Revistes
(v) Arxiu de premsa
(vi) Arxiu gràfic
I) - Archivo General de la Administración, (Alcalá de Henares, Madrid, Espanya),
(AGA)
(i) Oficina d’Afers Estrangers
(ii) Fonts de la presidència del govern
J- Archivo Presidencia Moncloa, Archivo de la Jefatura del Estado (1938-1974),
(Madrid, Espanya), (APM)
(i) Secció A8-n.21 - (Fonts del palau del Pardo), Ambaixades, consolats, Europa i
Amèrica
K) Hemeroteca Municipal de Madrid, (Madrid, Espanya), (HMM)
Arriba- 1940-1946
L) Archive du Ministère des Affaires Étrangèrs, (Quay d’Orsay, París), (MAE)
(i) Documents 1940
(ii) Guerra 1939-1945- Vichy

M) Archives Nationales de France- Bibliothèque Nationale, (París, França), (ANF)
(i) F1
(ii) F7
N) Archivo Histórico Nacional, (Madrid, Espanya), (AHN)
(i) Fonts contemporànies
O Arxiu Josep Fornàs i Martínez, (Parlament de Catalunya, Parc de la Ciutadella,
Barcelona, Espanya), (JFM)
P Ministerio Asuntos Exteriores, Archivo General, Archivo Renovado, (Madrid,
Espanya), (MAEE)
(i) França
(ii) Nacions Unides
(iii) Gran Bretanya
(iv) Mèxic
COL·LECCIONS PRIVADES
A Arxiu personal d’Anton Cañellas, Síndic de Greuges de Catalunya, (Barcelona,
Espanya), (APSG)
B Arxiu privat de José Enrique Varela, (Cadis, Espanya), (AV)
(i) Documents sobre la monarquia
(ii) Informes personals
(iii) Arxius de seguretat
C Arxiu personal d’Isabel Dalmases, (Barcelona, Espanya), (ID)
Carta d’Ignacio Romaðá a Don Luis Jover Nunell
D-Institut Espanyol a l’Havana
L’autora va viatjar a l’Havana a la recerca de proves documentals de l’exili català a Cuba als
anys quaranta. Per desgràcia, accedir a aquests i altres documents va resultar
impossible pel tancament per part de Fidel Castro de l’Institut Espanyol de l’Havana,
a començaments de 2003, com a protesta contra el suport incondicional del govern de
José María Aznar a l’administraciñ de George Bush en la crisi d’Iraq.
FONTS PUBLICADES
DEBATS PARLAMENTARIS
DOCUMENTS I CORRESPONDÈNCIA OFICIALS
1947 Correspondència entre Joaquim Santasusagna (proper a Estat Català) i Josep Iglesias
– es pot trobar al Centre de Lectura de Reus- Arxiu Joaquim Santasusagna

ONU, registre oficial de l’Assemblea General, primera sessiñ, part 1, 1944
DIARIS I PIBLICACIONS PERIÒDIQUES
Bizkaitarra, Aberri, Euzkadi
El poble català
Euzko Deya, (París, Mèxic)
Galeuzka, Buenos Aires
Germanor
Historia y Vida
La veu de Catalunya
OPE- Oficina de prensa de Euzkadi
El Matí
Quaderns de l’exili (Mèxic)
Quaderns de Perpinyà
Ressorgiment
Revistes de Mèxic
Revista de Catalunya num.167, p.123, novembre 2001
ESCRITS, DISCURSOS, MEMÒRIES DELS PROTAGONISTES
Aguirre y Lecube, José Antonio, Diario de Aguirre, (Navarra, Txalaparta, 1998).
Atholl, Duquessa de, Searchlight on Spain, (Londres, Penguin, 1938).
Bosch i Gimpera, Pere, Memòries, (Barcelona, Edicions 62, 1980).
Bosch i Gimpera, Pere i Pi i Sunyer, Carles, Informes a les autoritats britàniques,
(Barcelona, Fundaciñ Carles Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals, Biblioteca
Carles Pi i Sunyer, edició de Francesc Vilanova, 1992).
Bosch i Gimpera, Pere, Viure el primer exili, cartes britàniques de Pere Bosch i Gimpera,
(1939-1940), (Barcelona, Quaderns de l’Arxiu Pi i Sunyer n.2, Fundaciñ Pi i Sunyer
d’estudis autonòmics i locals, 1998)
Cambó, Francesc, Memòries (1976-1936), (Barcelona, Alpha, 1981).
Ciano, Galeazzo, Diario 1939-1943, (Milano, Rizzoli, 1967).
Ciano, Galeazzo, Europa hacia la catástrofe, (Barcelona, Los libros de nuestro tiempo,
1949).
Franco, Francisco, Discursos y mensajes del jefe de estado, 68-70, (Madrid, Fundación
nacional Francisco Franco, Azor, 1993).
Gil Robles, José María, La monarquía por la que luché, páginas de un diario (1941-1954),
(Madrid, Taurus, 1976).
Güell, Comte de, Journal d’un expatrié, (36-45), (Monaco, Ed. Du Rocher, 1946).
Hoare, Samuel, Ambassador on especial mission, (Londres, Collins, 1946).
Martínez Vendrell, Jaume, Una vida per Catalunya, Memòries (1939-1946), (Barcelona,
Pòrtic, 1991).
Pi i Sunyer, Carles, 8 escrits de l’exili, (Barcelona, Fundació Pi i Sunyer, 1993).

Pi i Sunyer, Carles, Catalunya sota el règim franquista, Informe sobre la persecució de la
llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, (París, Edicions
Catalanes de París, 1973).
Pi i Sunyer, Carles, Informe de les gestions fetes a Barcelona l’any 1947, (Barcelona,
Quaderns de l’Arxiu Pi i Sunyer, 1991).
Pi i Sunyer, Carles, L’economia Catalana, Conferència al Casal Català de Nova York, 10-
07-1948, (Barcelona, Fundaciñ Pi i Sunyer d’Estudis autonòmics i locals, 1992).
Pi i Sunyer, Carles, La guerra des de Londres, Articles per al Ministeri d’informació
britànic (1940-1941), (Barcelona, Fundaciñ Carles Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i
locals, Biblioteca Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova Ed., 1996).
Pi i Sunyer, Carles, Memòries de l’exili, El Consell Nacional de Catalunya 1940-1945,
Vol.I, (Barcelona, Curial, Núria Pi Sunyer de Carrasco Ed., 1978).
Pi i Sunyer, Carles, Memòries de l’exili, El govern de la Generalitat, París 1945-1948,
Vol.II, (Barcelona, Curial, Núria Pi Sunyer de Carrasco Ed., 1978).
Pi i Sunyer, Carles, Reports 1939-42, (Barcelona, Fundaciñ Carles Pi i Sunyer d’estudis
autonòmics i locals, Biblioteca Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova Ed., 1993).
Pi i Sunyer, Carles, Tríptic de retaule, (Barcelona, Fundaciñ Carles Pi i Sunyer d’estudis
autonòmics i locals, Biblioteca Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova Ed., 1996).
-Pi Sunyer, Carles, Dietari del primer mig mes de guerra (Londres, 1939), (Barcelona,
Biblioteca Carles Pi Sunyer, Francesc Vilanova Ed., 1993).
Serrahima, Maurici, Memòries de la guerra i de l’exili, 2 Vols, (Barcelona, Edicions 62,
1981).
Solé Tura, Jordi, Una historia optimista, Memorias, (Madrid, Aguilar, 1999)
Tarradellas, Josep, «Ja soc aquí» Recuerdo de un retorno, (Barcelona, Planeta, 1990).
Trueta, Josep, Fragments d’una vida, Memòries, (Barcelona, Edicions 62, 1998).
FONTS SECUNDÀRIES
LLIBRES
Agustí, David, Historia breve de Cataluña, (Madrid, Sílex, 2002).
Alba, Víctor, Historia de la resistencia anti-franquista: 1939-1955, (Barcelona, Planeta,
1978).
Alcalde, Carmen, Mujeres en el franquismo: exiliadas, nacionalistas y opositoras,
(Barcelona, Flor de Viento, 1996).
Aldecoa, Fernando i Keating, Michael, Las relaciones internacionales de las regiones,
(Madrid, Marcial Pons, 2000) p. 186.
Alted Vigil, Alicia i Nicolás Marín, Encarna, Disidencias en el franquismo (1939-1975)
(Murcia, Diego Marín Editor, 1999).
Alted, Alicia, Mateos, Abdón, i Tussell, Javier, UNED, Departamento de Historia
Contemporánea, Actas del Congreso por el departamento de Historia
Contemporánea de la UNED, (Madrid, UNED, 1988).

Álvarez Junco, José, El Emperador del Paralelo: Lerroux y la demagogia populista,
(Madrid, Alianza Editorial, 1990).
Alvira, Montserrat, coordinadora, El exilio español en Méjico 1939-1982, (Méjico D.F.,
Fondo de cultura Económica, 1982).
Anguera, Pere i de la Granja, José Luis, Beramendi, Justo G., La España de los
nacionalismos y las autonomías, (Madrid, Síntesis, 2001).
Anguera, Pere, Aproximació a la Història de Reus, (Reus, Publicacions de l’Ajuntament de
Reus, Vol.II, 1980).
Benet, Josep, Catalunya sota el règim franquista, vol.I, (París, Edicions Catalanes de París,
1973).
Ansón, Luis María, Don Juan, (Barcelona, Plaza & Janés, 1984).
Antich, José, El Virrei; és Jordi Pujol un fidel aliat de la Corona o un cavall de Troia dins
de la Zarzuela? (Barcelona, Planeta, 1994, quarta edició).
Aranzazu Usandizaga, Arantxa, Ve y cuenta lo que pasó en España, (Barcelona, Planeta,
2000), p. 271.
Arasa, Daniel, Els Catalans de Churchill, (Barcelona, Curial, 1990).
Areilza, José María de, Cuadernos de transición, (Barcelona, Planeta, 1983).
Balcells, Albert, Catalan nationalism: past and present, (Basingstoke, Macmillan, 1996).
Balcells, Albert, Crisis económica y agitación social en Cataluña 1930- 1936, (Barcelona,
Ariel, 1971).
Balcells, Albert, Historia contemporánea de Cataluña, (Barcelona, Edhasa, 1983).
Balfour, Sebastian, Dictatorship, workers, and the city: labour in Greater Barcelona since
1939, (Oxford, Clarendon press, 1989).
Bardolet, Abad Sebastià, Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat
(1946-1947), (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997).
Beltza, El clero vasco frente a la cruzada franquista, (Tolosa, Eguindarra, 1966).
Beltza, El nacionalismo vasco en el exilio1937-1960, (San Sebastià, Txertoa, 1977).
Benet, Josep, Catalunya i la guerra civil (1936-1939), (Barcelona, Abadia de Montserrat,
1988).
Benet, Josep, Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua
i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, Vol.I, (Barcelona, Blume,
1978).
Benet, Josep, El president Tarradellas en els seus textos: 1954-1988, (Barcelona, Empúries,
1984).
Benet, Josep, Exili i mort del president Companys, (Barcelona, Empúries, 1990, segona
edició).
Benet, Josep, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, (Barcelona,
Montserrat, 1995, segona edició).
Bertrán i Güell, Felipe, Preparación y desarrollo del alzamiento nacional, (Valladolid,
Santarén, 1939).
Blasco Ibáñez, Vicente, El intruso, (Barcelona, Plaza & Janés, 1984, tercera edició).
Blinkhorn, Martin, Spain in Conflict, 1931-1939, (Cambridge, Cambridge University press,
1975).
Borrás, José, Políticas de los exilados españoles: 1944-1950, (París, Ruedo Ibérico, 1976).
Bosch i Gimpera, Pere and Pi i Sunyer, Carles, Cartes de Bosch i Gimpera i Carles Pi i
Sunyer, (Barcelona, Fundació Pi i Sunyer, 2004).
Brennan, Gerald, The Spanish Labyrinth, (Cambridge, Cambridge University press, segona
edició, 1990).

Bricall, Josep Maria, La Generalitat de Catalunya a l’exili, (Barcelona, Aymà, 1977).
Cable, John, The Royal Navy and the siege of Bilbao, (Cambridge, Cambridge University
press, 1990).
Calvet i Costa, Felip & Roig Rosich, Josep Maria, Josep Irla. President de la Generalitat de
Catalunya a l’exili, (Barcelona, Teide, 1981).
Calvo Serer, Rafael, Franco frente al rey: el proceso del régimen, (Madrid, Ruedo Ibérico,
1972).
Calvocoressi, Peter, International politics since 1945, (Nova York, Addison Wesley
Longman, 1999).
Cambó, Francesc, Per la concòrdia, (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1930).
Caminal i Badia, Miquel, Joan Comorera, (Barcelona, Empúries, 1994).
Camps i Arboix, Josep, La Mancomunitat de Catalunya, (Barcelona, Bruguera, quaderns de
cultura 44, 1968).
Carr, Raymond, Spain 1808-1975, (Oxford, Clarendon Press, 1982, segona edició).
Carr, Raymond, The Civil War in Spain, (1936-1939), (Londres, Weidenfeld and Nicolson,
1986).
Carr, Raymond, The republic and the Civil War in Spain, (Londres, Macmillan, 1971).
Carvajal Urquijo, Pedro i Casas, Julio, El exilio español (1936-1978), (Barcelona, Planeta,
2002, cinquena edició).
Cierva, Ricardo de la i Vilar, Sergio, Pro y contra Franco: franquismo y antifranquismo,
(Barcelona, Planeta, 1973).
Clemente, Josep Carles, El Carlismo en la España de Franco: bases documentales 1936-
1977, (Madrid, Fundamentos, 1994).
Clemente, Josep Carles, El Carlismo: historia de una disidencia social: 1833-1936,
(Barcelona, Ariel, 1990).
Consejo Nacional de ciencia y tecnología, Luis I. Rodríguez, Secretaría de relaciones
exteriores, La protección de los refugiados españoles en Francia, (Méjico, Colegio
de Méjico, 2000).
Conversi, Daniele, The Basques, the Catalans and Spain: alternative routes to nationalist
mobilisation, (Reno, University of Nevada Press, 1997).
Creixell, Joan, Premsa d’exili dels anys mes difícils (1939-1947), (Barcelona, Abadia de
Montserrat, 1992).
D’Eguizale, Ibon, Un homme, un clergé, un people: Euzkadi, (París, Gallimard, 1978).
Delgado, José Luis Ed., El primer franquismo: España durante la Segunda Guerra
Mundial, (Madrid, Siglo XXI, 1989).
Díez i Esculies, Daniel, El Catalanisme polític a l’exili (1939-1959), (Barcelona, La
Magrana, 1983).
Díaz i Esculies, Daniel, El Front Nacional de Catalunya i l’oposició catalanista al
franquisme 1939-1947, (Barcelona, La Magrana, 1983).
Díaz i Esculies, Daniel, L’Oposició catalanista al franquisme: el republicanisme liberal i la
nova oposició (1939-1960), (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1996).
Díaz Santos, Julià, Política en la Segunda República, (Madrid, Marcial Pons, 1995).
Dunthorn, David J., Britain and the Spanish anti-Franco opposition, 1940-1950, (Londres,
Palgrave MacMillan, 2000).
Edicions Enciclopèdia Catalana, Gran Enciclopèdia Catalana, (Barcelona, Enciclopèdia
Catalana, 1973).

Estévez, Xosé, De la triple alianza al pacto de San Sebastián, (Mundaiz, Cuadernos
Universitarios, 1991).
Fabre, Jaume, Huertas, Josep M.i Ribas, Antoni Vint anys de resistència catalana: 1939-59,
(Barcelona, La Magrana, 1978).
Ferrer i Alòs, Llorenç, Pagesos, rabassaires i industrials a la Catalunya Central: S.XIX I
S.XX (Barcelona, 1987).
Fontana, Josep, España bajo el franquismo, (Barcelona, Crítica, 2000).
Fontana, Josep, Los catalanes en la guerra de España, (Madrid, Samaran, 1951).
Fraser, Ronald, Blood of Spain: The experience of civil war: 1936-1939, (Londres, Allen
Lane, 1979).
Fundació Carles Pi i Sunyer, Carles, (1888-1971), Recull d’articles, (Barcelona, Ajuntament
de Barcelona, 1998).
Fusi, Juan Pablo, Un siglo de España, La cultura, (Madrid, Marcial Pons, 1999).
Fusi, Juan Pablo i García de Cortázar, Fernando, Política, nacionalidad e iglesia en el País
Vasco, (San Sebastià, Txertoa, 1988).
García de Cortázar, Fernando, Breve historia del S.XX, (Barcelona, Galaxia Gutenberg,
1993).
García Venero, Máximiano, Historia del nacionalismo catalán: 1793-1936, (Madrid,
Nacional, 1944).
Gaziel, Meditacions en el desert: 1946-1953, (París, Edicions Catalanes de París, 1974).
Gellner, Ernest, Nationalism, (Londres, Orion, 1988).
Gómez-Navarro, José Luis, El régimen de Primo de Rivera: reyes, dictaduras y dictadores,
(Madrid, Cátedra, 1991).
González Calbet, Maria Teresa, La dictadura de Primo de Rivera, (Madrid, El Arquero,
1987).
Graham, Helen, Socialism and War, The Spanish Socialist party in power in crisis 1936-
1939, (Cambridge, Cambridge Press, 1991).
Guderzo, Massimiliano, Madrid e l’arte della diplomazia: l’incognita spagnola nella
seconda guerra mondiale, (Florència, Manent, 1995).
Guibernau, Montserrat, Los nacionalismos, (Barcelona, Ariel, 1996).
Guibernau, Montserrat, Nacionalisme català: Franquisme, transició i democràcia,
(Barcelona, Pòrtic, 2002).
Guibernau, Montserrat, Nationalisms; The nation-state and nationalism in the twentieth
century, (Cambridge, Polity Press, 1996).
Heine, Hartmut, La Oposición política al franquismo: de 1939 a 1952, (Barcelona, Editorial
Crítica Grijalbo, 1983).
Heywood, Paul, The Government and politics of Spain, (Houndmills, McMillan Press Ltd.,
1995).
Hobsbawm, Eric, Age of extremes: the short twentieth century, 1914-1991, (Londres,
Penguin, 1994).
Hobsbawm, Eric & Ranger, Terence, eds., The invention of tradition, (Cambridge,
Cambridge University Press, 1984).
Hooper, John, The Spaniards, a portrait of the new Spain, (Londres, Penguin, 1997).
Irujo, Manuel, Inglaterra y los vascos, (Buenos Aires, Editorial Vasca Ekin, 1945).
Jardí, Enric, Francesc Macià: el camí de la llibertat 1905-1931, (Barcelona, Aymà, 1977).
Jáuregui, Fernando & Vega, Pedro, Crónica del antifranquismo, (Barcelona, Argós Vergara,
1983, segona edició).

Jiménez de Aberasturi Corta, Juan Carlos, De la derrota a la esperanza: políticas vascas
durante la Segunda Guerra Mundial (1937-1947), (Bilbao, Instituto Vasco de
Administración Pública, 1999).
Johnston, Hank, Tales of nationalism: Catalonia, 1939-1979, (Nova Jersey, Rutgers
University Press, 1991).
Juaristi, Jon, El bucle meláncolico: historias de nacionalistas vascos, (Madrid, Espasa
Calpe, 1997).
Juliá Díaz, Santos, El socialismo en España: desde la fundacíon del PSOE hasta 1975
(Madrid, Pablo Iglesias, 1986).
Kedourie, Elie, Nationalism, (Londres, Hutchinson, 1960).
Kennedy, Paul, The rise and fall of the great powers: economic change and military conflict
from 1500 to 2000, (Londres, Unwin Hyman, 1988).
Kershaw, Ian, Hitler, 1889-1936, (Harlow, Longman, 1991).
Lacomba, Juan Antonio, La crisis española de 1917, (Madrid, Ciencia Nueva, 1970).
Lannon, Frances i Preston, Paul, eds., Elites and power in the twentieth century Spain:
essays in honour of Sir Raymond Carr, (Oxford, Clarendon, 1990).
Lannon, Frances, Modern Spain: the project of a national Catholicism, (Oxford, Lady
Margaret Hall, Oxford University Press, 1983).
Lannon, Frances, Privilege, persecution and prophecy: the Catholic Church in Spain, 1875-
1975, (Oxford, Clarendon, 1987).
Letamendia, Francisco, Historia de Euzkadi: el nacionalismo vasco y ETA, 3 vols., (París,
Ruedo Ibérico, 1975).
López Rodó, Laureano, La larga marcha hacia la monarquía, (Barcelona, Noguer, 1977).
Madariaga, Salvador de, Españoles de mi tiempo, (Barcelona, Planeta, 1976).
Madariaga, Salvador de, Spain: a Modern history, (Londres, Jonathan Cape, 1961).
Maier, Charles, ed., The cold war in Europe: era of a divided continent, (Nova York, M.
Wiener Pub, 1991).
Mandel, Ernest, The meaning of the Second World War, (Londres, Verso, 1986).
Manent, Albert, De 1936 a 1975: estudis sobre la guerra civil i el franquisme, (Barcelona,
Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 1999).
Marco Nadal, Enrique, Todos contra Franco: la Alianza Nacional de Fuerzas
Democráticas, 1944-1947, (Madrid, Queimada, 1982).
Meaker, Gerald, The revolutionary left in Spain, 1914-1923, (Palo Alto, Stanford University
Press, 1974).
Mestre i Camps, Jeús, dir., Diccionari d´Història de Catalunya, (Barcelona, Edicions 62,
1995, tercera edició).
Mir, Conxita, ed., La represión bajo el franquismo Ayer 43, (Madrid, Marcial Pons, 2001).
Modern Humanities Research Association, MHRA Style book: notes for authors, editors,
and writers of theses, (Londres, The Association, 1996).
Molas, Isidre, Lliga catalana, (Barcelona, ediciones 62, 1974).
Molinero, Carme, & Ysàs, Pere, Catalunya durant el franquisme, (Barcelona, Empúries,
1999).
Molinero, Carme, i Ysàs, Pere, L’oposició antifeixista a Catalunya 1939-1950, (Barcelona,
La Magrana, 1981).
Moradiellos, Enrique, La España de Franco: 1939-1975, (Madrid, Síntesis, 2000).
Moradiellos, Enrique, El reñidero de Europa, (Barcelona, Península, 2001).
Moseley, Ray, Ciano, l’ombra di Mussolini, (Milà, Mondadori, 1999).
Obiols, Armand, Bordeus, 1945, (Sabadell, Fundació La Mirada, 2004).

Olivar-Bertrand, Rafael, Prat de la Riba, (Barcelona, Aedos, 1964).
Oliver, Joan, Pagés, Joan i Pagés, Pelai, La prensa clandestina, 1939-1956: propaganda y
documentos antifranquistas , (Barcelona, Planeta, 1978).
Orwell, George, Homenaje a Catalunya, (Barcelona, Virus, 2000).
Pablo, Santiago de, Mess, Ludger i Rodríguez Ranz, José Antonio., El péndulo patriótico:
historia del Partido Nacionalista Vasco, Vol.I, (1895-1936), (Barcelona, Crítica-
Contrastes, 2001).
Pablo, Santiago, Mees, Ludger i Rodríguez Ranz, José Antonio, El péndulo patriótico,
Historia del Partido Nacionalista Vasco, Vol. II, (1936-1979), (Barcelona, Crítica,
2001).
Pabón y Suárez de Urbina, Jesús, Cambó (1876-1947), (Barcelona, Alpha, 1999).
Payne, Stanley G., Basque nationalism, (Reno, University of Nevada Press, 1975).
Payne, Stanley G., Franco’s Spain, (Londres, Routledge and Kegan Paul, 1968).
Pike, David Wingale, Vae Victis!: los republicanos españoles refugiados en Francia 1939-
1944, (París, Ruedo Ibérico, 1969).
Poblet, Josep Maria, Història bàsica del catalanisme, (Barcelona, Pòrtic, 1977, segona
edició).
Poblet, Josep Maria, Vida i mort de Lluís Companys, (Barcelona, Pòrtic, 1976, segona
edició).
Portero, Florentino, Franco aislado: la cuestión española: 1945-1950, (Madrid, Aguilar,
1989).
Prat de la Riba, Enric, La Nacionalidad catalana, (Madrid, Alianza, 1987).
Preston, Paul, Comrades: Portraits from the Spanish Civil War, (Londres, HarperCollins,
1999).
Preston, Paul, ed., España en crisis: evolución y decadencia del régimen de Franco,
(Madrid, Fondo de Cultura Económica, 1977).
Preston, Paul, Franco: a biography (Londres, HarperCollins, 1993).
Preston, Paul, Juan Carlos: el Rey de un pueblo, (Barcelona, Plaza & Janés, 2003).
Preston, Paul, La destrucción de la democracia en España, (Barcelona, Grijalbo, 2001,
rev.).
Preston, Paul, Las tres Españas del 36, (Barcelona, Plaza & Janés, 1998, vuitena edició).
Preston, Paul, The politics of revenge: fascism and the military in the XXth century Spain,
(Boston Unwin Hyman, 1990).
Preston, Paul, ed., Revolution and war in Spain 1931-1939, (Londres, Methuen, 1984).
Preston, Paul i Balfour, Sebastian, eds., Spain and the great powers in the twentieth century,
(Nova York, Routledge, 1999).
Preston, Paul, The Spanish Civil War, (Londres, Weidenfeld and Nicolson, 1989).
Preston, Paul, The Triumph of Democracy in Spain (Londres, Routledge, 1990).
Puzzo, Dante, Spain and the great powers, 1936 to 1941, (Nova York, Columbia University
Press, 1962).
Raffaneau-Boj, Marie-Claude, Los campos de concentración de los refugiados españoles en
Francia: 1939-1945, (Barcelona, ediciones Omega, 1995).
Raguer, Hilari, Gaudeamus Igitur: notes per a una història del «Grup Torras i Bages»,
(Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999).
Raguer, Hilari, El quadern de Montjuïch: record de la vaga de tramvies, (Barcelona, Claret
2001).
Raguer, Hilari, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps: 1931-1939, (Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976).

Richards, Michael, A time of silence, civil war and the culture of repression in Franco’s
Spain, 1936-45, (Cambridge, Cambridge University Press, 1998).
Riera, Ignasi, Los catalanes de Franco, (Barcelona, Plaza & Janés, 1998).
Riquer i Permanyer, Borja de, L’ultim Cambó: 1936-1947 la dreta catalanista davant la
guerra civil i el primer franquisme, (Barcelona, Eumo Editorial, 1996).
Riquer, Borja de, Lliga Regionalista: la burgesia i el nacionalisme, 1898-1904, (Barcelona,
Aedos, 1969).
Robson, Colin, Real Research World, (Oxford, Oxford edition, 1993).
Romero Salvadó, Francisco J., Spain 1914-1918: between war and revolution, (Nova York,
Routledge, 1999).
Rosal, Amaro del, El oro del banco de España y la historia del Vita, (Barcelona, Grijalbo,
1976).
Rovira i Virgili, Antoni, Epistolari (1939-1949), (Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002).
Rubio, Javier, La emigración de la guerra civil de 1936-1939, (Madrid, Librería Editorial
San Martín, 1977).
Sauret, Joan, L’exili polític català, (Barcelona, Ayma, 1979).
Schlomo Ben-Ami, La dictadura de Primo de Rivera, 1923-1930 (Barcelona, Planeta,
1984).
Simoni, Leonardo, Berlino, ambasciatta d’Italia, 39-43, (París, Editions Pavilions Robert
Laffont, 1945).
Smith, Anthony D., National Identity, (Londres, Penguin, 1991).
Smith, Anthony D., Nationalism and modernity, (Londres, Penguin, 1991).
Solé i Sabaté, Josep Maria, Cataluña en la guerra civil española, (Barcelona, Biblioteca La
Vanguardia, 1989).
Solé i Sabaté, Josep Maria i Villarroya i Funt, Joan, La Repressió a la reraguàrdia de
Catalunya: 1936-1939, (Barcelona, Edicions 62, 1986).
Solé i Sabaté, Josep Maria, La repressió franquista a Catalunya: 1938-1953 (Barcelona,
Edicions 62, 1985).
Solé Tura, Jordi, Catalanisme i revolució burgesa, la síntesi de Prat de la Riba, (Barcelona,
Edicions 62, 1967).
Suárez, Luis, España, Franco y la Segunda Guerra Mundial: desde 1939 hasta 1945,
(Madrid, Actas, 1997).
Termes, Josep, De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil 1868-1939, (Barcelona,
Edicions 62, 1987).
Thomas, Hugh, The Spanish Civil War, (Londres, Eyre and Spottiswoode, 1961).
Tomàs, Joan Maria, Josep Maria Fontana i Tarrats: Biografia política d’un franquista
català, (Reus, Centre de lectura, 1997).
Toquero, José María, Franco y Don Juan: la oposición monárquica al franquismo,
(Barcelona, Plaza & Janés, 1989).
Tuñón de Lara, Manuel., La España del siglo XX: 1914-1939, (París, Librería Española,
1973, 2nd ed.).
Tusell, Javier, La dictadura de Franco, (Madrid, Alianza, 1988).
Tusell, Javier, La oposición democrática al franquismo, 1939-1962, (Barcelona, Espejo de
España, Planeta, 1977).
Ucelay Da Cal, Enric, La Catalunya populista: imatge, cultura i política en l’etapa
republicana, (1931-1939), (Barcelona, La Magrana, 1982).
Udina, Ernest, Josep Tarradellas, L’aventura d’una fidelitat, (Barcelona, Edicions 62,
1992).

Universidad Salamanca Publicaciones, Españoles en Francia 1936-1939, (Salamanca,
Universidad de Salamanca, 1991).
University of Chicago Press, The Chicago Manual of Style: for authors, editors, and
copywriters, (Chicago, University of Chicago Press, 1982, tretzena edició).
Varela Ortega, José, Una paradoja histórica, Hitler, Stalin, Roosevelt y algunas
consecuencias para España de la Segunda Guerra Mundial, (Madrid, Biblioteca
Nueva Fundación Ortega y Gasset, 2004).
Viadiu, Francesc, Entre el torb i la Gestapo, (Barcelona, Rafael Dalmau, 2000).
Viladot i Presas, Albert, Nacionalisme i premsa clandestina: 1939-1951, (Barcelona, Curial,
1987).
Vilanova, Francesc, Als dos costats de la frontera: relacions polítiques entre exili i interior
a la postguerra, 1939-1948, (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
2001).
Vilanova, Francesc, Aproximació al primer exili de Pi i Sunyer, (Barcelona, Fundació Pi i
Sunyer d’estudis autonòmics i locals).
Vilanova, Francesc, Entre la història i la política, (Lleida, Pagés editors, 1996).
Vilanova, Francesc, La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940: cartes d’escriptors,
intel·lectuals i científics, (Barcelona, Fundaciñ Carles Pi i Sunyer d’Estudis
Autonòmics i locals, 2002).
Vilanova, Francesc, Les ruptures de l’any 1939, (Barcelona, Publicacions de l’abadia de
Montserrat 2000).
Vilanova, Francesc, Repressió política i coacció econòmica: les responsabilitats polítiques
de republicans i conservadors catalans a la postguerra 1939-1942, (Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999).
Vilanova, Francesc, 1939 Barcelona any zero. Història gràfica de l’ ocupació de la ciutat,
(Barcelona, Edicions Proa, 1999).
Vilar, Pierre, dir., Història de Catalunya, (Barcelona, Edicions 62, 1987).
Vilar, Pierre, Spain, A brief History, (Oxford, Pergamon, 1977, segona edició).
Vilar, Sergio, Historia del anti-franquismo, 1939-75, (Barcelona, Plaza & Janés, 1984).
Vilar, Sergio, La oposición a la dictadura: protagonistas de la España democrática, (París,
ediciones sociales/librería española, 1968).
Villarroya i Font, Joan, 1939. Derrota i exili, (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2000).
Vizcaíno Casas, Fernando, La España de la posguerra 1939-1953, (Barcelona, Planeta,
1979).
TESIS NO PUBLICADES
Conversi, Daniel, Language, immigration and nationalism: comparing the Basque and
Catalan cases, (Londres, LSE tesis de doctorat, 1994).
Dowling, Andrew, PhD, «For Christ and Catalonia»: Catholicism, Catalanism and the
origins of Convergència i Unió, 1939-1975, (Southhampton, University of
Southhampton, 1999).
Dunthorn, D.J., Britain and the Spanish anti-Francoist opposition, (1940-50), (Bristol,
University of West England, Juliol de 1999).
Ehrlich, Charles, The Lliga Regionalista: Failure of a Spanish political movement, 1901-
1923, (Oxford, University of Oxford, 1995).

Pliego Moreno, Iván, Optimism betrayed: The golden era of Mexican Spanish relations,
1931-1939, (Londres, LSE PhD, encara no publicada).
ARTICLES
A diaris sense autor
«La Spagna contra Franco, Una lotta eroica per la pace, Problemi della pace», La Stampa
Moderna, Roma, 1952
«Los archivos hallados en Bilbao contienen cartas de Rodoreda, Riba o Pau Casals», La
Vanguardia, 23-05-1999
«Carlos Semprún Discurs en rebre el premi Blanquerna de mans del president Pujol», La
Vanguardia, 25-01-2003
A diaris amb autor
Alted Virgil, Alicia, «La historia olvidada, El País Semanal», 12-01-2003
Gali, Roberto, «1939: La caiguda de Catalunya», Avui, 12-02-99
Gaziel, «España ha muerto», La Vanguardia, 12-8-2001
Guezala, Luis, «La victoria de hace 60 años», Deia, Jueves 1 de abril
Anasagasti, Iñaki, «Un tiempo emocionante», Deia, 1-04-99
Lauzirika, Nekane, «Si los vascos hablan, Madrid tendrá que oír», Deia, 02-04-1999
Machado, A., «Recapitulemos», La Vanguardia, 20-8-2001
Mas i Segura, Antoni, «Febrer de 1939: els plecs de la memòria», Avui, 10-2-99
Pétrich, Blanche, «Sigue la deuda con sobrevivientes del exilio español», Pasajes de la
guerra civil, 10-04-2000
Preston, Paul, «El gran manipulador», El País Digital, 20-11-2000
Raguer, Hilari, «El último adiós de Companys», La Vanguardia, 23-05- 1999
Raguer, Hilari, «Los pueblos muestran su grandeza en la adversidad», El Correo, 01-04-
1999
Segura i Mas, Antonio, «Artea, Un arxiu que documenta, tot sol, la solidaritat bascocatalana»,
Avui, 4-07-99
Segura i Mas, Antonio, «Febrer de 1939: els plecs de la memòria», Avui, 10-02-1999
Segura i Mas, Antonio, «IC-V demana que Defensa doni sumari Companys a la
Generalitat», Avui, 18-02-1999.
Segura i Mas, Antonio, «La memòria necessària», Avui, 12-02-1999.
Sòria, Josep Maria, «El deporte de masas como cantera», La Vanguardia, 11-08-2001.
Sòria, Josep Maria, «El ultranacionalismo español», La Vanguardia, 06-08-2001.
Sòria, Josep Maria, «El separatismo catalán toma cuerpo», La Vanguardia, 08-08-2001.
Sòria, Josep Maria, «Dialéctica entre centralismo y radicalismo», La Vanguardia, 07-08-
2001.
Sòria, Josep Maria, «El señuelo del separatismo», La Vanguardia, 12-08-2001.
Sòria, Josep Maria, «Franco abona el independentismo», La Vanguardia, 10-08- 2001.
Sòria, Josep Maria, «La politización del catalanismo», La Vanguardia, 05-08- 2001.
Sòria, Josep Maria, «De Prats de Molló a la Generalitat», La Vanguardia, 09-08- 2001.

A revistes
Castells, Josep Maria i Elorza, Antonio, «El nacionalismo vasco», a Cuadernos de Historia
16, 92 (1987).
Elorza, Antonio, «El laberinto vasco», a La aventura de la historia, 4 (1999), pp.12-20.
Ballester, David, «El plet del CADCI: el sindicalisme nacionalista en la cruïlla de la guerra
civil» a Revista de Catalunya Num.167, 11-2001.
Ben Ami, Shlomo, «Basque nationalism between Archaism and Modernity» a Journal of
Contemporary History, 26/3-4 (1991), pp. 493-521
Casanova, Josep, «Consulat britànic a Barcelona» a ICESB, Perspectiva Social.
Casanovas i Prat, Josep, «La Catalunya de Mr.King: el Consolat Britànic de Barcelona
durant la Guerra Civil (1936-1939)» a Perspectiva Social, num. 35.
Dunthorn, David, Joe, «The Prieto-Gil Robles Meeting of October 1947: Britain and the
failure of the Spanish anti- Franco coalition,1945-1950» a European History
Quarterly, Vol.30, No. 1, 2000.
Ehrlich, Charles, «The Lliga Regionalista and the Catalan Industrial bourgeoisie» a Journal
of Contemporary History, vol.33, n.3, Juliol 1998
Fuentes, Enrique, «La oposición anti-franquista del 39 al 55», a Cuadernos del Ruedo
Ibérico, (París, Horizonte Español, 1966).
Graham, Helen, «Spain and Europe: the view from the periphery» a The historical journal,
35, 4, (1992), pp.969-983.
Granja Saínz, José Luis de la, «El nacionalismo vasco heterodoxo en el siglo XX», a
Cuadernos de Alzate, 19 (1998), pp.147- 165.
Mees, Ludger, «El nacionalismo vasco y España: reflexiones en torno a un largo
desencuentro», a Espacio, Tiempo y Forma. Historia Contemporánea, 9 (1996), pp.
67-83.
Richards, Michael, «Falange, autarky and crisis: The Barcelona general strike of 1951»,
European History Quarterly, octubre de 1999, pp. 543-585.
Vilanova i Vila-Abadal, Francesc, «El futur d’Europa: les reflexions federalistes de Carles
Pi i Sunyer al Londres de la Segona Guerra Mundial» a Quaderns de l’Arxiu Pi i
Sunyer, (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000).
A llibres
«El futur monàrquic: la relació amb el comte de Barcelona» a Abadal, Ramon, Entre la
història i la política (1988-1990), (Lleida, Pagés Editors, 1996).
Moradiellos, Enrique, «La conferencia de Potsdam de 1945 y el problema español» a Tusell,
Javier, La política exterior de España en el siglo XX, (Madrid, Universidad Nacional
de Educación a distancia, 1997).
Estévez, Xavier, «Las relaciones entre los nacionalismos periféricos: vasco, gallego y
catalán», in Ybarra, Pedro, Ideología y nacionalismo, (Vitoria, Instituto de Estudios
sobre nacionalismos comparados, 1992), pp. 94-150.
Norman Jones, «Regionalism and revolution in Catalonia» a Preston, Paul, Revolution and
War in Spain 1931-1939, (Londres, Methuen, 1985).
ENTREVISTES

Ainaud de Lasarte, Josep Maria – historiador que va ser membre de la Federació Nacional
d’Estudiants de Catalunya durant els anys quaranta. Barcelona, desembre de 2000.
Anguera, Pere – especialista en la repressió de Catalunya dels anys quaranta. Barcelona,
setembre de 2001.
Belausteguigoitia, Eneko – especialista en nacionalisme basc. Bilbao, setembre de 2002.
Benet, Josep – historiador especialitzat en la repressió catalana. Barcelona, novembre de
2001.
Cañellas, Anton – Síndic de Greuges a Barcelona fins l’any 2003. En la seva joventut va
participar en l’oposiciñ catalanista a Franco. Barcelona, desembre de 2001.
Clarà, Josep – especialista en l’oposiciñ catalanista a Girona. Girona, novembre de 2002.
Esteve, Pere – polític en actiu d’ERC. Barcelona, juny de 2001.
Grau, Josep Maria – historiador especialitzat en la història de la repressió a Tarragona
durant el període franquista. Tarragona, desembre de 2002.
Jiménez de Aberasturi, Juan Carlos – historiador especialitzat en l’oposiciñ nacionalista
basca a Franco en els anys quaranta. Durango, juliol de 2002.
Lord Thomas of Swynnerton – hispanista especialitzat en la Guerra Civil espanyola.
Londres, octubre de 2001.
Maragall, Pasqual – ex alcalde de Barcelona, ex president de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona, octubre de 2001.
Otazu, Alfonso – historiador especialitzat en el País Basc. Durango, juliol de 2002.
Raguer, Hilari – monjo involucrat políticament en l’oposiciñ catalanista moderada durant
els anys quaranta. Nascut el 1928, va decidir fer-se monjo de l’abadia benedictina de
Montserrat. El Miracle, novembre de 2002.
Varela, Enrique – militar especialitzat en l’oposiciñ monàrquica a Franco. Cadis, març de
2001.
Vilanova, Francesc – membre de la Fundaciñ Pi i Sunyer. Professor d’universitat i escriptor
especialitzat en el primer exili català després de la Guerra Civil espanyola.
Barcelona, juny de 2002.
Ybarra, Pedro – professor d’universitat al País Basc, especialitzat en l’oposiciñ basca sota el
franquisme.