AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Els nacionalistes catalans i bascos compartien els respectius serveis
d’informaciñ per tal d’apropar-se al govern francès i pressionar la causa
antifranquista. Ambdñs nacionalismes confiaven en l’ajuda de les potències
occidentals (els Estats Units, el Regne Unit i França, en especial els dos
darrers)45 per potenciar la seva causa, i tots dos grups van oferir els seus serveis
als aliats en la lluita contra el feixisme, amb la ingènua esperança d’obtenir una
recompensa en acabar la guerra.46 Com que els bascos tenien l’avantatge de
comptar amb una estructura governamental, a diferència dels catalans, els
catalans van fer servir el govern basc com a punt de referència i de recolzament.
Finalment, els nacionalistes catalans i bascos van compartir el projecte comú de
Galeuzka (abreviació de les aspiracions de Galícia, Euzkadi i Catalunya).
Al llarg de tota la història de l’oposiciñ antifranquista va persistir una
intensa relació basca-catalana. En línia amb això, el projecte de Galeuzka
pretenia unir els nacionalistes gallecs, bascos i catalans en la lluita per assolir
l’autodeterminaciñ de les seves nacions. No obstant, els nacionalistes bascos i el
seu objectiu d’autodeterminaciñ van dificultar el consens entre les tres regions, i
en darrera instància el pacte no es va consumar. Aquest projecte no s’ha de
confondre amb la història més àmplia de solidaritat entre bascos i catalans, sinó
que cal considerar-lo un intent seriós de formalitzar les relacions entre les
regions que demanaven l’autodeterminaciñ. El nacionalisme gallec no era tan
fort: el Partit Nacionalista Gallec no havia aconseguit crear uns fonaments sòlids,
i la repressió franquista a Galícia va ser especialment severa.47
També calia mantenir les relacions amb els grups d’oposiciñ d’esquerres. El
grup més important dintre del bàndol republicà eren els socialistes, seguits pels
comunistes, que més endavant desbancarien els socialistes en importància.
Els catalans estaven disposats a pactar amb els republicans sempre que
aquests acceptessin dues condicions: que mantinguessin el dret a
l’autodeterminaciñ i que acceptessin el pacte previ amb els nacionalistes bascos,
que es considerava una prioritat. Els catalans creien que l’única manera d’aliar-se
amb l’esquerra era acordar una estructura política federal per a Espanya. En
qualsevol cas, si els aliats guanyaven la guerra, semblava probable que el govern
republicà d’Espanya fos restaurat. Tanmateix, el principal obstacle en l’aliança
amb els republicans era la divisió interna gairebé total que patien. Com
explicarem en els capítols posteriors, aquest projecte d’unificar les forces
republicanes i catalanistes mai es va arribar a posar en pràctica.48