AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

És evident que la política occidental en relació al règim franquista i la
qüestió espanyola en general va anar variant amb el temps, i que la decisió ferma
o final sobre la política a seguir va estar anys sense decidir-se. Durant el període
anterior al final de la Segona Guerra Mundial, les conferències encara deixaven
oberta la porta a l’ajuda aliada als antifranquistes. La conferència de Ialta, el
febrer de 1945, declarava que Europa havia de desmantellar les restes del
feixisme, però no feia una menció específica a Espanya. La conferència de San
Francisco l’abril de 1945 on es van fundar l’Organitzaciñ de Nacions Unides va
excloure l’Espanya franquista, però no es va obtenir cap ajuda pràctica. La
conferència de Potsdam, el juliol de 1945, condemnava el règim de Franco però
també anunciava el respecte al principi de no intervenció en altres països. Va ser
un període de condemna del franquisme però també de no intervenció.
Finalment, després de la Segona Guerra Mundial, el 1946-1947, davant de la
creixent amenaça del comunisme, els aliats van decidir acceptar Franco per
assegurar que Espanya no caigués en mans comunistes. Espanya va quedar
exclosa de les reunions de les Nacions Unides de febrer de 1946. La Nota
Tripartita de març de 1946 tornava a afirmar la condemna però també la no
intervenciñ. El desembre de 1946, l’ONU va recomanar la retirada dels
ambaixadors a Madrid. Encara hi havia esperança per als antifranquistes.
Després d’això, però, l’amenaça creixent del comunisme va fer que els aliats
viressin cap a una política d’acceptaciñ del franquisme. La política aliada no es
va decidir fins el 1947, i les forces republicanes i nacionalistes van tenir una
ocasió per arribar a acords i cercar el seu suport a nivell internacional. Com
d’altres, el nacionalisme català es va mostrar aparentment incapaç de ser
pragmàtic, com a mínim fins a l’extrem necessari. L’oposiciñ antifranquista no
va aconseguir aprofitar-se de les possibilitats polítiques disponibles abans que els
aliats decidissin acceptar Franco. El novembre de 1950, els ambaixadors van
poder tornar a París. Al llarg dels anys, la manca de definiciñ de l’actitud dels
aliats en relaciñ a l’oposiciñ antifranquista no va ajudar gens als catalans. No
obstant, als antifranquistes se’ls pot culpar d’una incapacitat per presentar una
alternativa creïble, unitària i realista contra Franco quan els aliats encara no
havien decidit la seva política.
L’oposiciñ catalanista a Franco va ser, en resum, políticament ineficaç. En
general, els catalans no van aconseguir crear una alternativa unitària i realista
contra Franco i no van tenir en compte la força del franquisme ni les seves
pròpies mancances. A més, els catalans creien plenament en la falsa premissa
que obtindrien ajuda dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial. La unitat
entre els antifranquistes hauria estat una condiciñ necessària per a l’ajuda aliada,
tot i que probablement tampoc no hagués estat suficient.