AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

L’oposiciñ a Franco va adoptar quatre formes polítiques diferenciades.
L’oposiciñ cultural es basava en la defensa de la llengua i les tradicions
catalanes, mitjançant la propaganda i un sistema de premsa clandestina tant
dintre d’Espanya com a l’estranger.10 L’acciñ directa estava organitzada per
grups juvenils, que s’enfrontaven directament amb l’aparell franquista i
intentaven organitzar vagues locals i generals.11 A més, van intentar provocar
una certa pressió política en el panorama polític internacional. Hom creia que, tot
recolzant els esforços aliats en la Segona Guerra Mundial mitjançant la
cooperaciñ d’agents secrets i les xarxes compartides d’informaciñ secreta, el
nacionalisme català rebria, a canvi, el recolzament de la comunitat internacional.
Al capdavall, l’oposiciñ institucional catalana es va mantenir en precari, sense
cap institució de govern entre 1939 i 1945, i tots els intents de ressuscitar la
Generalitat (la principal institució governamental catalana) van acabar en fracàs.
L’aspiraciñ d’una autonomia regional era compartida per altres grups a
Espanya. En aquest tema, els nacionalistes catalans estaven molt propers als
nacionalistes bascos. A diferència dels nacionalistes catalans, els grups
nacionalistes bascos es van unir sota les sigles d’un únic partit, el Partit
Nacionalista Basc (PNB), que coordinava l’activitat nacionalista basca dintre i
fora de les fronteres. Amb uns fonaments més sòlids, els nacionalisme basc era
un aliat important amb interessos estratègics comuns.12
Els nacionalistes bascos estaven més ben organitzats que els catalans, però
tanmateix els seus assoliments van ser relativament similars, a excepció potser
d’una reacciñ més intensa per part de Franco. Menys organitzats, els catalans
passaven per ser una amenaça material menor per a la dictadura. Els gallecs van
ser el tercer grup que va expressar desitjos d’autonomia regional durant aquest
període. No obstant, malgrat que les seves reclamacions històriques eren
similars, els gallecs no van assolir un nivell comparable d’organitzaciñ política, i
el seu pes a nivell nacional va ser molt menor.13
Una certa mesura de realpolitik va tenir la seva influència sobre la política.
Amb la idea que les potències occidentals afavoririen la restauraciñ d’una
república després de la guerra, es van fer esforços per fer causa comuna amb els
grups republicans.14 Va haver-hi intents de formar aliances amb els grups de
l’esquerra, per regla general amb socialistes i republicans, però no van passar de
ser intents esporàdics i no van prosperar.15
El període 1939-1950 és molt significatiu per al desenvolupament del
nacionalisme català. Malgrat haver guanyat la Guerra Civil, que va acabar l’1
d’abril de 1939, el règim franquista encara no havia arrelat totalment. A mesura
que el franquisme començava a consolidar-se, es va desenvolupar una base
opositora. Els catalans esperaven l’ajuda de la comunitat internacional. Entre
1939 i 1950, l’oposiciñ catalana va passar per diversos estadis de
desenvolupament.