AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Va ser un èxode ràpid. Una gran quantitat de persones van travessar els
carrers de Puigcerdà, Camprodon, Prats de Molló, Darnius, La Jonquera i
Portbou. Els que abandonaven els seus pobles i cases van caminar fins a França,
on van patir una rebuda molt dura, i en molts casos van ser enviats a camps de
concentració. En pocs dies, milers de refugiats havien entrat a França, i havien
augmentat la població del país en 500.000 persones.16 Els camins empresos pels
refugiats catalans són interessants per als objectius del present capítol. En primer
lloc, els exiliats van anar al sud de França, l’opciñ més pràctica i propera, tot
travessant els Pirineus. Tolosa i Perpinyà17 van ser dos destins importants. Més
tard, alguns es van traslladar a París, el centre neuràlgic de l’activitat catalanista
fins a la invasió alemanya. La gran majoria de catalans que es van traslladar a
França no comptaven amb recursos materials i van restar lligats a les
preocupacions causades per la pròpia supervivència. La dispersió de refugiats
arreu de França va dificultar l’assoliment de la unitat i va jugar en contra d’una
presa de decisions efectiva.18 A més, la tasca d’instal·lar-se a França, de trobar
allotjament i feina, va resultar encara més difícil per l’absència de cap mena de
marc o suport institucional per a l’organitzaciñ d’una oposiciñ catalana. Un
testimoni de l’arxiu de Poblet explica algunes d’aquestes dificultats:
«Les xifres no concorden, alguns parlen de 150.000 catalans, d’altres
d’uns 200.000, però la xifra exacta importa poc. El patiment i la por de
molts i l’esperança d’uns pocs sñn el que compta. Primer l’èxode i després la
dispersió van seguir al dolor de la derrota, sense oblidar la cruel persecució
que van patir els que es van quedar a territori espanyol. Mai en la història de
Catalunya s’havia viscut un èxode tan ràpid i tan gran».19
Molts exiliats catalans van anar a parar a camps de concentració del sud de
França. Hi havia cinc camps principals: Argelès-sur-Mer, Saint Cyprien,
Barcarès, Arles-sur-Tech i Prats de Molló. Desgraciadament per als refugiats, els
camps es van aixecar molt ràpidament i estaven mal preparats. Gairebé no hi
havia menjar, i el fred a l’hivern era intens degut a la proximitat dels Pirineus
orientals. D’altra banda, els refugiats havien de dormir al terra. A més, hi havia
malalties contagioses que sovint resultaven letals i molts dels refugiats de major
edat van morir en no poder suportar les condicions. El govern francès temia
l’allau de refugiats i els va deixar en unes condicions miserables i humiliants. El
manteniment d’aquests camps de concentraciñ quedava a càrrec d’altres refugiats
com els senegalesos, perquè els francesos no volien ocupar-se’n. Es van aixecar
altres camps a la part baixa dels Pirineus i al Midi: el de Bram i Aude, el d’Agde,
a Hérault, amb molts catalans, el de Sept-fonds, a Tarn-et-Garonne. Gurs, als
Pirineus atlàntics, era el camp de concentració més gran del sud de França. Altres
refugiats van ser enviats a la fortalesa de Colliure, on eren tractats com si fossin
criminals.20