AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

«Els republicans són nombrosos però estan dispersats, no tenen direcció
i han de lluitar sota condicions desfavorables i difícils. (...) Entre els
republicans que resideixen al Regne Unit, hi havia algunes personalitats que
tenien una rellevància política gràcies a la seva vàlua intel·lectual. Salvador
de Madariaga, que, tot i viure a Oxford, venia sovint a Londres. (...) El grup
de republicans amb el qual teníem més relació, potser perquè sentíem una
gran afinitat personal, era el que constituïa una delegació de la JARE. (...) És
un fet molt interessant que, en general, els republicans de Londres fossin els
més comprensius amb les nostres idees, més oberts a noves perspectives
polítiques».105
Les relacions entre republicans i catalans a nivell institucional eren
pràcticament inexistents; al Regne Unit només s’hi van establir algunes relacions
personals. Pi i Sunyer declarava:
«La possible coexistència entre Espanya i Catalunya depèn d’Espanya.
(...) A Mèxic s’hi ha constituït un grup força gran de republicans espanyols,
amb ramificacions a altres països americans. (...) Han dit que representaven
el primer moviment d’unitat de republicans espanyols a Mèxic, i que per tant
era necessari que fixéssim la nostra postura respecte a aquest
desenvolupament de la política republicana».106
A l’extrem esquerra de l’espectre polític, els comunistes catalans mai no van
acceptar la primacia del CNC. El secretari general del PSUC, Joan Comorera, va
escriure cartes d’oposiciñ al CNC.107 El PSUC s’oposava al CNC, però les
relacions mai no van degenerar en violència.108 Al llarg dels anys trenta, la CNT
s’havia dividit entre els puristes i els que estaven disposats a cooperar amb altres
grups, una divisió que la guerra no va fer més que accentuar. La divisió era
extremadament complexa, però molts líders exiliats a França van adoptar una
posició purista, mentre que la majoria de militants de l’interior creien que la
Guerra Civil no havia acabat i que era necessari un ampli front antifranquista.
Després de la Guerra Civil, el POUM va desaparèixer i els seus membres es van
unir a altres grups com el Moviment Socialista de Catalunya, a finals dels anys
quaranta.
També cal tenir en consideració les relacions entre els exiliats al Regne Unit
i els de França. Pi i Sunyer afirmava que el Regne Unit havia pres la direcció del
moviment catalanista, simplement perquè, després de la invasió de França, els
que es trobaven en territori britànic es trobaven en una posició millor per
treballar pels interessos catalans.109 L’any 1940, Carles Pi i Sunyer escrivia a
Josep Andreu Abelló, un altre polític català: