AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

La primera conferència internacional dels aliats per tractar el paisatge polític
posterior a la Segona Guerra Mundial es va celebrar a Ialta, l’11 de febrer de
1945, abans de la fi del conflicte. Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i
Josif V. Stalin van encapçalar la conferència, sota els auspicis de la Carta de
l’Atlàntic.15 Es va afirmar que Europa havia de passar per un procés de
reconstrucció en el qual les persones lliures desmantellarien les restes del
feixisme i crearien institucions escollides per elles mateixes.16 La conferència
proposava eleccions lliures en els països alliberats.17 En aquesta fase, els Estats
Units i el Regne Unit confiaven que Franco seria succeït per un règim basat en
els principis democràtics, que socorreria l’oposiciñ antifranquista. Tanmateix, a
les declaracions de Ialta no es feia cap esment específic a Espanya.18 La
declaració conjunta de les potències reunides a Ialta afirmava:
«L’establiment de l’ordre a Europa i la reconstrucciñ de la vida
econòmica nacional s’haurà de dur a terme mitjançant un procés que permeti
a les persones lliures destruir les restes del nazisme i el franquisme i crear
institucions escollides per elles mateixes».19
L’esperança dels antifranquistes es basava en les possibles simpaties dels
Estats Units i el Regne Unit. No va haver-hi pronunciaments públics on es fes
cap mena de promesa d’ajuda als antifranquistes, sinñ més aviat una creença
implícita en la complicitat democràtica.
Entre el 25 d’abril i el 26 de juny de 1945 es va celebrar una altra
conferència a San Francisco. Aquesta vegada, els participants eren Xina, Mèxic,
França, els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica: va ser la conferència
fundadora de les Nacions Unides (ONU). Amb Espanya com a tema de discussió
a un nivell internacional, era una ocasió perfecta per presentar una alternativa
democràtica a la dictadura i per aconseguir el suport dels aliats en la lluita contra
Franco. El 19 de juny, la delegaciñ mexicana va proposar l’exclusiñ de qualsevol
país el règim del qual s’hagués establert amb l’ajuda de les forces armades dels
estats que havien entrat en el conflicte contra la voluntat de les Nacions Unides.
La resoluciñ mexicana, redactada amb l’ajuda d’exiliats espanyols republicans,
s’aplicava a l’Espanya de Franco i va ser aprovada per unanimitat. L’Espanya
franquista va quedar exclosa de l’ONU, però a un nivell pràctic l’ajuda futura va
ser molt minsa.20