AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

També calia mantenir les relacions amb els grups d’oposiciñ d’esquerres:
republicans, socialistes i comunistes. Els catalans comprenien que s’enfrontaven
als mateixos problemes fonamentals que la resta d’antifranquistes: la manca de
democràcia i la repressió franquista, però amb la diferència important de quin era
el sistema que consideraven millor per substituir Franco. La conciliació i els
intents de coordinar l’activitat van arribar tard i no van ser efectius. En acabar la
Segona Guerra Mundial, la soluciñ republicana semblava l’alternativa més viable
al franquisme, i en acceptar aquest fet, i en un intent de millorar la seva posició a
nivell internacional, els catalanistes es van apropar als republicans. Les
institucions republicanes es van restablir i es va fer cada vegada més difícil
mantenir el nacionalisme al marge. Els nacionalistes pensaven que la possibilitat
més realista en el cas d’una intervenciñ aliada a Espanya era el restabliment de la
República de 1931. El grup amb qui l’aliança era més estreta en territori
espanyol eren els nacionalistes bascos.76
Les Corts republicanes es van reunir a Mèxic el 17 d’agost de 1945. El nou
president de la República, Diego Martínez Barrio77, va encarregar la formació
d’un nou govern al professor José Giral, d’Izquierda Republicana, amb
l’esperança que fos reconegut pels aliats. El 27 d’agost de 1945, a Mèxic, es va
formar un govern republicà a l’exili, i el president mexicà en va reconèixer la
legalitat.78 Posteriorment, el govern es va traslladar a París. José Giral va
convocar les Corts i el parlament republicà es va reunir el 1945.79 Giral esperava
obtenir el reconeixement internacional i el restabliment de la Segona República.
Martínez Barrio en seria el president, i Giral seria l’encarregat de formar un nou
govern. Negrín havia presentat la seva dimissió.80 El setembre de 1945, l’ANFD
va reconèixer el govern republicà de José Giral i va esdevenir el seu instrument
dintre d’Espanya, perquè l’ANFD necessitava ajuda. Això va fer que, en
fracassar el govern, l’ANFD caigués amb ell. Els francesos van acceptar el
govern de Giral, però els britànics no ho van fer. Irujo va ser nomenat ministre
d’Aviaciñ. Entre la resta de ministres hi havia Miquel Santalñ, que va ser
nomenat ministre d’Instrucciñ Pública, i Lluís Nicolau d’Olwer, d’ACR.81
El març de 1945, Giral, Martínez Barrio, Irla i Aguirre es van reunir a París,
on s’havia reubicat el govern de Giral. Els nacionalistes estaven disposats a
col·laborar, ja que la seva participaciñ comportava la possibilitat d’influència en
les decisions polítiques. Un altre avantatge per als nacionalistes era l’accés
potencial a les xarxes republicanes de comunicacions i serveis. Això, en teoria,
ajudaria a la unificació.82
Irujo va especificar una sèrie de condicions: llibertat d’expressió religiosa,
incorporaciñ de Navarra a les lleis autonòmiques basques, aprovaciñ de l’estatut
gallec, i nomenament d’un ministre gallec. Els dos elements de discòrdia més
importants per als nacionalistes (l’ampliaciñ de l’estatut i el reconeixement del
dret d’autodeterminaciñ) van ser rebutjats.83 D’aquesta manera, Aguirre no
podia acceptar la participació del PNB en el govern de Giral. El PNB es va
dividir entre els que volien recolzar la República i els que no estaven disposats a
fer-ho.84