AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

El desembarcament de Normandia el juny de 1944 va significar el primer
auguri d’una victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. No obstant, el
recolzament al nacionalisme català per part de les potències occidentals no es va
arribar a materialitzar. Semblava assenyat pensar que els Estats Units, el Regne
Unit i França no acceptarien un govern feixista a Espanya, i per tant ajudarien les
forces d’oposiciñ a derrocar Franco. Tanmateix, l’amenaça del comunisme, en
especial després de la irrupció de la Unió Soviètica com a potència mundial, va
prendre clarament un paper preferent en l’agenda internacional. Les potències
occidentals estaven més preocupades per assegurar i preservar els interessos
estratègics i econòmics d’Espanya que pels problemes polítics de la poblaciñ
espanyola per se. Aparentment, Franco podia assegurar la seguretat i l’estabilitat.
D’altra banda, les potències occidentals no tenien sobre la taula una alternativa
realista en l’Espanya dels anys quaranta. La decisió dels poders estrangers de no
eliminar Franco va resultar devastadora per als catalanistes.1 José Félix
Lequerica, aleshores ambaixador espanyol pro nazi a París, es congratulava que
l’oposiciñ antifranquista es sentís greument defraudada: «Entre els emigrants de
1939 creix un sentiment desesperaciñ, ja que l’oposiciñ esperava amb fe cega
una victòria anglo-americana i darrera d’aquesta una victòria triomfal a Espanya
recolzada pels governs victoriosos».2
En línies generals, la Unió Soviètica i França volien derrocar Franco després
de la Segona Guerra Mundial, mentre que els americans i els britànics estaven
decidits a no intervenir a Espanya. Els soviètics, que havien fet la guerra del
bàndol aliat després de la invasió de la Unió Soviètica per part de Hitler, eren
clarament contraris a Franco, i van intentar convèncer el Regne Unit perquè
adoptés una postura antifranquista.3 Tot i això, els interessos estratègics i
econòmics soviètics a la Península Ibèrica, una zona propera a Itàlia i a França
on s’hi podien instal·lar exèrcits permanents, sempre van ser més aviat
superficials. D’altra banda, Espanya conservava una influència substancial sobre
les repúbliques llatinoamericanes. Stalin va poder afirmar que no intervindria a
Espanya, malgrat que estigués ideològicament en contra de Franco, perquè creia
que el país estava subjecte a la influència occidental, i, ipso facto, havia deixat de
ser per a ell una preocupació primordial.4