AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

La pròpia administració nord-americana va foragitar qualsevol hipotètica
idea d’ajudar l’oposiciñ antifranquista: sota la direcciñ de George F. Keenan, el
personal de planificació política nord-americana havia enviat un informe, el
febrer de 1946, al secretari d’estat nord-americà, el general Marshall, tot
recomanant una ràpida normalització de les relacions econòmiques i polítiques
dels Estats Units amb Espanya. Marshall va aprovar immediatament les
recomanacions de Keenan.9 La política nord-americana s’enfocava ara cap a
l’objectiu de contenir l’expansionisme soviètic, com s’expressava en un conegut
i llarg telegrama de febrer de 1946, en el qual Keenan denunciava la política
agressiva i l’expansiñ de l’URSS. Washington havia abandonat qualsevol idea
d’expulsar Franco del poder, i afirmava que la tasca de resoldre els problemes
interns pertocava únicament als espanyols.10 Abans d’això, els catalans (com
passava amb la resta de l’oposiciñ antifranquista) no havien aconseguit presentar
un bloc creïble que pogués ser considerat una alternativa realista a Franco. És
difícil dir fins a quin punt les coses podrien haver estat diferents si les forces
d’oposiciñ (i les del catalanisme en particular) haguessin aconseguit presentar un
front més unit.
Les resolucions internacionals a Espanya es van debatre a continuació a les
Nacions Unides, a Nova York, el febrer de 1946. Espanya va quedar exclosa de
la mesa, ja que les Nacions Unides no acceptaven la naturalesa del règim. Això
semblava denotar un canvi en l’actitud de les Nacions Unides en relaciñ a dur a
terme alguna acciñ concreta, i alimentava les esperances dels grups d’oposiciñ en
el sentit que l’ONU aviat imposaria un embargament econòmic. La trobada es va
produir en el context d’una creixent confrontaciñ entre la Uniñ Soviètica i els
Estats Units, a mesura que s’intensificava la Guerra Freda. Als nord-americans
els preocupava la idea que els soviètics volguessin controlar Espanya per raons
estratègiques.11
La comunitat internacional va llençar una nova campanya antifranquista
amb la Nota Tripartita, el 5 de març de 1946. En reiterar el principi de no
intervenció, la Nota Tripartita va provocar una profunda frustració en el si de
l’oposició antifranquista.12 La Nota declarava, entre altres coses:
Els governs de França, el Regne Unit i els Estats Units han intercanviat
els seus punts de vista en relaciñ a l’actual govern d’Espanya i les seves
relacions amb aquest règim. Hem acordat que mentre el general Franco
segueixi governant a Espanya, el poble espanyol no pot esperar relacions
plenes i cordials amb les nacions del mñn que, mitjançant l’esforç comú, han
derrotat el nazisme alemany i el feixisme italià. No hi ha cap intenció
d’interferir en els afers interns d’Espanya. El propi poble espanyol ha de
solucionar a la llarga el seu propi destí. Els tres governs esperen que el poble
espanyol no torni a patir els horrors i l’amargor de la lluita civil. Esperen
que els espanyols trobin aviat els mitjans per aconseguir una pacífica
retirada del poder per part de Franco.13