AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

«Lord Templewood (Sir Samuel Hoare) ha declarat que Franco i el seu
règim han fracassat i que la persecució violenta continua, mentre que la vida
política i social no s’ha humanitzat. Lord Templewood es va entrevistar amb
Lequerica, a qui va expressar la preocupació del govern britànic respecte a
aquesta qüestiñ, tot afegint que Anglaterra no desitjava entremetre’s amb els
afers interns d’un altre país. No obstant, Gran Bretanya s’alegraria de veure
com Espanya resol aquest problema, tot possibilitant el retorn dels elements
exiliats que representen un sector molt important dels intel·lectuals i els
treballadors del país. Aquest suggeriment no ha obtingut cap resultat positiu.
Samuel Hoare va ser el promotor de l’amistat amb Franco i és el responsable
principal de la política del Foreign Office per Espanya. Samuel Hoare ha
amagat sistemàticament els problemes nacionals de Euzkadi i Catalunya.
Ara suggereix que els elements nacionalistes siguin sondejats sobre el tema
d’una soluciñ monàrquica amb un general com a pont».8
En el si de les Nacions Unides i entre les potències democràtiques prevalia
una actitud similar.9 Les forces d’oposiciñ eren incapaces d’assolir cap mena
d’unitat o de consistència, i en vista d’això, els britànics van decidir acceptar el
règim franquista. Els interessos britànics depenien en part de la posició
americana. Al capdavall, es va decidir optar per una política de no intervenció,
mentre s’esperava a un hipotètic canvi en el futur.10
Els americans consideraven que la neutralitat d’Espanya a la Segona Guerra
Mundial havia estat crucial. També pensaven que Franco era el millor mitjà per
reduir l’avenç del comunisme en el continent europeu. En aquests aspectes, la
postura dels Estats Units reflectia la dels britànics, que ambiguament
condemnaven el règim franquista però duien una política de no intervenció en els
afers espanyols. Els Estats Units comprenien que els grups d’oposiciñ podien
evitar la monopolització franquista del poder, mentre que Franco, de moment, els
resultava útil.11 En general, l’única cosa que va variar en relaciñ a la postura
dels aliats envers Espanya va ser la intensitat de les peticions d’ajuda dels
antifranquistes, però el consens general va seguir essent de no intervenció.12
La qüestió espanyola es va discutir en un seguit de reunions internacionals.
Espanya era un mitjà per aturar l’expansiñ soviètica. El poder i la influència
soviètica creixien tangiblement, i els països veïns estaven arribant a acords i
disposicions bilaterals. L’agenda internacional va canviar de manera radical
davant l’expansiñ del comunisme. Mentrestant, Franco havia actuat amb
rapidesa, i amb una bona dosi d’astúcia, en resposta a la victòria aliada.13 Tot
distanciant-se progressivament de les potències de l’Eix, va tenir cura de
subratllar les seves credencials com a factor important en la lluita internacional
contra el comunisme. La seva contenció durant els desembarcaments aliats al
nord d’Àfrica va influir clarament en l’opiniñ dels aliats envers el règim.14