AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

El 8 de novembre de 1942, els aliats van desembarcar al nord d’Àfrica.
Mussolini va abandonar el seu càrrec el 25 de juliol de 1943, i el 8 de setembre
de 1943 Itàlia va capitular. En aquest punt, Franco va fer un gir cap a una política
d´apropament als aliats. Quan la victòria aliada ja semblava probable, Franco va
començar a presentar-se davant la comunitat internacional com a única esperança
contra el comunisme, va posar èmfasi en els elements catòlics i monàrquics del
seu projecte i va dissimular els aspectes més autoritaris. L’objectiu principal era
romandre en el poder. El terrible record de la Guerra Civil jugava al seu favor, ja
que va exercir una enorme influència en el recolzament internacional al
franquisme. Com a mínim, la dictadura prometia estabilitat. En vista de la
situaciñ, els catalanistes van anar perdent l’entusiasme respecte a les possibilitats
de derrocar Franco.1
La dissolució del CNC de Londres, el fracàs del Consell de Santaló
a Mèxic i la reconstitució del Consell de Londres
Entre 1940 i 1942, els centres de l’exili català, en termes d’importància
política, havien estat el Regne Unit i les comunitats d’Amèrica Llatina. Després
de 1942, l’oposiciñ catalanista va estar encapçalada principalment per un
reconstituït Consell de Londres i pel Front Nacional a França, Espanya i el
Regne Unit. És important distingir entre el Consell Nacional de Catalunya a
Londres (CNC) entre 1940 i 1943, el Consell de Santaló a Mèxic entre 1941 i
1944, i el reconstituït Consell de Londres entre 1944 i 1945.
El setembre de 1942, després que els membres del CNC al Regne Unit
fossin informats de la presa de poder de Santaló a Mèxic, Carles Pi i Sunyer va
dimitir com a president del CNC. Un gran nombre de catalans estava en desacord
amb el nomenament de Santaló, doncs el consideraven contrari als interessos de
Catalunya. Malgrat que Pi i Sunyer fos un dels crítics més prominents de
Santalñ, va acceptar la legitimitat d’aquest i per tant va abandonar el seu càrrec.
El CNC va deixar d’existir a començaments de 1943.2 Els membres del CNC de
Londres explicaven la dissolució:
«L’any 1942, el president del Parlament català, Josep Irla i Bosch, que
es considerava president virtual de Catalunya (després que els feixistes
haguessin mort el president Lluís Companys) va delegar les seves funcions
presidencials en Josep Santaló per tal que aquest formés un govern a Mèxic,
i va ser així com va començar la divisió de la família catalana. (...) El cas és
que Pi i Sunyer va presentar la dimissió del seu càrrec a les entitats catalanes
d’Amèrica. Les comunitats catalanes d’Amèrica van demanar a Pi i Sunyer
que romangués en el càrrec i que no dimitís. (...) Però Carles Pi i Sunyer va
enviar una carta als catalans d’Amèrica en la qual insistia en la seva
dimissió. Per tant, en arribar el 1943, el CNC de Londres ja no existia».3