AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Potser la característica política més notable del catalanisme d’aquest període
va ser l’intent de crear plataformes polítiques unitàries. Es van fer diverses
temptatives en aquest sentit, que sovint van aconseguir la participació de tots els
grups polítics i sindicals importants, a excepció dels comunistes del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a qui es considerava responsable de la
pèrdua de Catalunya durant la Guerra Civil.47
A París i a Catalunya, el FNC48 continuava cercant un mitjà per unificar les
forces d’oposiciñ. El 1945 va quedar exclòs del govern de la Generalitat a l’exili.
Després de 1945, el FNC es va veure obligat a resoldre la seva confusa ideologia
després del ressorgiment dels partits republicans a l’exili i a l’interior. El FNC
proposava una política amb una orientaciñ més social i defensava l’estructura cofederal
dels països catalans, i finalment es va unir a la Carta de l’Atlàntic. El
FNC havia estat la principal plataforma d’unitat fins el 1945. No obstant, després
de 1945, la seva relativa força va minvar en quedar exclòs del govern de la
Generalitat i en patir una severa persecució per part de les forces franquistes. El
juny de 1946 va haver-hi una persecució massiva de membres del FNC a
Montjuïc a càrrec dels franquistes. La persecució policial va desmantellar la
secciñ militar, la universitària i l’aparell de propaganda, però no va aconseguir
eliminar el FNC, que es va aconseguir reorganitzar.49 El Segon Congrés del
FNC es va celebrar l’octubre de 1947 a Sant Just d’Esvern.50 La principal
diferència amb la seva política anterior era el desig d’esdevenir un partit
fonamentalment polític i renunciar a l’activisme armat. El Front també esperava
obtenir ajuda de les potències democràtiques. El FNC va romandre lleial al
president de la Generalitat i va organitzar oficialment el CNDC.51 Malgrat tot,
l’any 1947, la mesa executiva del FNC havia comprès que els objectius
catalanistes estaven, en realitat, en via morta. El FNC va renunciar a la lluita
armada.52
A Espanya, un altre intent de crear una plataforma unitària va ser l’Aliança
dels Partits Republicans Catalans (APRC) de 1944, relacionada amb Josep Pous i
Pagès.53 Pous i Pagès, escriptor, havia tornat a Barcelona de l’exili la primavera
de 1944, i allà va rebre instruccions de Pere Puig, el secretari general d’ERC amb
base a Catalunya, per organitzar una plataforma comuna per a les organitzacions
catalanes. Pous i Pagès va fer bé la seva feina, tot separant els partits catalans de
l’ANFD i constituint, el juliol de 1945, l’APCR, presidida per ell mateix.54
L’APCR va ser un intent notable d’unir les forces republicanes catalanistes.