AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

L’oposiciñ catalanista, malgrat l’exili francès, va intentar mantenir els
lligams amb altres moviments d’oposiciñ. És probable que la relació més
important fos la que va mantenir amb l’oposiciñ nacionalista basca. De 1936 a
1945, el nacionalisme basc va estar liderat pel president del Partit Nacionalista
Basc (PNB) José Antonio Aguirre. L’any 1940, ja a l’exili, la nova doctrina del
programa de govern del PNB defensava el fet diferencial de la personalitat basca
i el dret a l’autodeterminaciñ. Els nacionalistes bascos eren el grup més
cohesionat d’oposiciñ a Franco. L’activitat basca es centrava en dos eixos: la
col·laboració amb els aliats i l’ajuda als presos bascos. Els nacionalistes bascos
volien distanciar-se dels republicans, la feblesa dels quals els va permetre
funcionar independentment a l’exili. Com a resultat d’aquesta independència, els
nacionalistes bascos van creure que podrien obtenir el seu estatut d’autonomia i
fins i tot la independència amb l’ajuda dels poders democràtics, i Aguirre va
cercar la protecció de França contra la repressió franquista.41
El PNB, com els catalanistes, va crear institucions socials a l’exili. Els
nacionalistes bascos exiliats també van saber establir fortes xarxes de
comunicació amb les autoritats franceses. Els nacionalistes bascos també van
crear serveis secrets, que eren organitzacions clau dintre del PNB. Les
operacions estaven destinades a obtenir informació que pogués ser útil als aliats,
i també a donar a conèixer internacionalment la causa basca.42
El PNB també va crear instruments de propaganda al sud de França, per tal
de promoure la seva causa. La propaganda estava dissenyada per recalcar la
necessitat d’una intervenciñ aliada contra Franco, així com per subratllar la
importància del problema basc. Els nacionalistes bascos van crear la Lliga
Internacional dels Amics Bascos com a substitut del consolat basc a França43 i
per proposar solucions polítiques i representar-los a un nivell internacional, tot i
que també s’ocupava de qüestions culturals.
Els nacionalistes bascos a l’exili també van patir greus condicions
financeres, tot i que la seva situació no fos tan nefasta com la dels catalans. Com
els catalans, el PNB també va cercar ajuda en els republicans. Les friccions entre
els dos grups van interrompre necessàriament aquest traspàs de fons.
Els nacionalistes bascos i catalans es van aliar per promoure els seus
objectius regionalistes; ambdós estaven impacients per a arribar a un acord. De
1939 en endavant, els camins polítics de bascos i catalans van convergir. Si el
govern autònom català havia deixat d’existir després de la caiguda de Barcelona,
el govern basc havia mantingut la seva coherència interna i havia seguit actuant
des de l’exili francès, fins que l’ocupaciñ alemanya va prohibir totes les activitats
polítiques. El lligam més important entre els dos moviments va ser l’ajuda
econòmica donada pels nacionalistes bascos als catalans, però hi havia
nombroses similituds entre tots dos, en termes de situació, objectius i estratègia,
que els van dur a fer causa comuna contra el franquisme. Van actuar plegats per
pròpia conveniència i per l’afecte i la simpatia mútua que sentien.44