AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Cap de les peticions antifranquistes a San Francisco es va transformar en una
acció concreta contra Franco. Sense un projecte clar sobre la taula, els aliats van
acordar no prendre mesures contra el règim, com un embargament econòmic
(que hauria afeblit enormement Franco) o una ajuda econòmica directa a
l’oposiciñ.
París havia estat alliberada l’agost de 1944 (amb l’ajuda, dintre de la
coalició, dels republicans espanyols). Les hostilitats van continuar oficialment
fins el 8 de maig de 1945, amb la capitulaciñ formal d’Alemanya. Franco va
tornar a canviar d’una política de no bel·ligerància a una de neutralitat en la
Segona Guerra Mundial. L’11 de maig de 1945 es va signar l’armistici de Reims,
que va significar la fi de la guerra a Europa. Amb la previsiñ d’una victòria
aliada, la majoria de catalans estaven convençuts que el règim de Franco entraria
en decadència i, malgrat que la seva desaparició es pogués aplaçar, amb el temps
acabaria caient.25 Els aliats no havien promès específicament cap ajuda a
l’oposiciñ antifranquista, però l’oposiciñ esperava igualment aquesta ajuda donat
que Franco era ideològicament proper a Hitler i Mussolini, que ja havien estat
derrocats, i molts el consideraven una amenaça per a les democràcies
occidentals.
Els esdeveniments a França, Catalunya i Gran Bretanya
L’alliberament de França va restablir el paper d’aquest país com a centre
principal de l’oposiciñ catalanista al règim de Franco. L’activitat es va
reorganitzar. Els dos centres més importants en aquest període van ser París i
Perpinyà. La comunicació entre França i Espanya era molt més fàcil que entre el
Regne Unit i Amèrica i la terra natal. L’espectre de partits catalans en aquest
punt es podia dividir entre partits de dretes, partits d’esquerres, i partits
independents i no catalans. Analitzarem la importància d’aquests partits pel que
fa a seguidors, publicacions, direcció, recursos econòmics i xarxes fora de
Catalunya.