AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Finalment, el CNDC es va ampliar el 1946 mitjançant una aliança amb la
plataforma d’esquerres ANFD. Com ja hem vist en el sisè capítol, l’ANFD
espanyola va tenir representaciñ catalana. L’ANFD a Catalunya acceptava les
reivindicacions d’autonomia catalanes i estava directament relacionada amb
l’ANFD d’Espanya. El CNDC es va convertir en el Comitè Permanent de la
Democràcia Catalana (CPDC) i va acceptar Irla com a president de la
Generalitat. Va ser un intent important cap a la unitat, i cadascuna de les dues
entitats van conservar el seu nom i autonomia.63 El CPDC va ser un darrer intent
per crear una plataforma unitària que s’ampliés als grups d’oposiciñ espanyols.
Cada grup va mantenir tenaçment la seva pròpia identitat i, lligat de peus i mans,
el CPDC mai no va arribar a traduir la seva importància potencial en accions
concretes.
L’exili atlàntic
Un grup de catalans van romandre a Nova York64, Mèxic, Xile i Argentina,
treballant per la democràcia i pel dret dels catalans a l’autodeterminaciñ.65
Avesats a seguir la direcció del Consell de Londres, quan aquest es va dissoldre
es va estendre una sensaciñ de confusiñ. L’exili atlàntic (el d’Estats Units i el
d’Amèrica Llatina66) va patir la dissolució del Consell de Londres, que fins
aleshores havia proporcionat un camí polític a seguir.67 La creixent
independència i varietat de les comunitats va dissipar i diluir la seva
influència.68
Un fragment d’una carta de la comunitat catalana de Mèxic el 1947
demostra que els desitjos democràtics i catalanistes seguien encara molt vius,
però que en realitat les comunitats llatinoamericanes no estaven assolint els seus
objectius:
La comunitat catalana de Mèxic, a la vista de l’assemblea de les
Nacions Unides, es pren la llibertat d’insistir en el trencament de relacions
per part de totes les democràcies amb el règim feixista de Franco, amb
l’objectiu de provocar la caiguda del dictador i el restabliment de la
democràcia. Franco hauria de respondre davant d’un tribunal com a criminal
de guerra. (...) Els catalans exiliats, en el seu nom i en nom dels que són a
Catalunya, reclamen el dret del poble a exercir la seva sobirania nacional, i
defensen la construcció de la Península sobre la base de la igualtat de les
diverses nacionalitats que composen l’actual estat espanyol. Lluitem per una
confederació de nacions i per un govern democràtic. La pau a Europa
exigeix l’alliberament immediat dels pobles hispànics i l’establiment de la
democràcia republicana.69
Relacions exteriors catalanes