AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Sota l’allargada i amenaçadora ombra de l’expansiñ alemanya per Europa,
un grup de catalans es van traslladar als Estats Units. El govern dels Estats Units,
que havia entrat en la Segona Guerra Mundial del bàndol dels aliats, era un soci
atractiu. Un centre català a Nova York representaria millor les aspiracions
catalanistes davant de l’administraciñ dels Estats Units.3 Hom creia que el fet
que el propi govern dels Estats Units dugués a terme una política de bloqueig de
possibles aliances amb les potències de l’Eix faria que els antifranquistes fossin
benvinguts als Estats Units.
El grup català als Estats Units era relativament petit en termes numèrics,
però efectiu.4 El Centre Català de Nova York estava presidit per Josep Maria
Fontanals.5 També es va crear una delegació nacional. El Casal Català de Nova
York representava la colònia catalana als Estats Units6 i els 80.000 catalans
d’Amèrica Llatina. Fontanals volia que la delegaciñ als Estats Units treballés
com a enllaç entre els catalans d’Amèrica Llatina i el CNC de Londres. La
comunitat catalana als Estats Units respectava plenament la política del CNC.
Entre els seus dirigents a Nova York hi havia Ventura Sureda, Josep Carner
Ribalta i Josep Guibernau. La maquinària de representaciñ, l’organitzaciñ de
l’exili, la seva facilitaciñ i institucions estaven principalment subvencionades per
la JARE i el SERE.7 Pel que fa a l’exili atlàntic, la JARE va jugar probablement
un paper més important pel fet d’estar radicada a Mèxic. Fontanals explicava així
les línies polítiques i esperances de la delegació catalana als Estats Units:
«Josep Fontanals, president del Casal Català, en correspondència amb el
president Roosevelt, ha expressat el desig del poble català a ser considerat
―oposat a l’actual règim espanyol‖ i contrari a ―qualsevol afiliaciñ amb
qualsevol política que estigui o pugui estar en oposiciñ als ideals americans‖
(...) Fontanals ha expressat la seva esperança que en els acords posteriors a
la guerra es tingui en compte l’autonomia de Catalunya».8
Paral·lelament a l’exili català als Estats Units, els bascos també van provar
d’instal·lar-s’hi. Els bascos semblaven tenir una base més sòlida als Estats Units,
malgrat que a la llarga la història no afavoriria cap de les dues causes. L’arribada
de J. A. Aguirre a Amèrica va consolidar una relació que ja era prou pròxima
entre els nacionalistes bascos i els serveis nord-americans. Aguirre va viatjar als
Estats Units, seguit per altres personalitats capdavanteres del nacionalisme basc.
El govern basc va encoratjar activament l’emigraciñ als Estats Units de 1940 en
endavant, tot canviant el centre del nacionalisme basc d’Europa a Amèrica.
Aguirre va organitzar diverses reunions del govern basc a Nova York. Defensava
l’autogovern i un pacte amb els catalans.9