AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Entre agost de 1944 i setembre del mateix any, França no va descartar la
possibilitat de col·laborar amb els antifranquistes. Evidentment, França
compartia una frontera comuna i tenia una implicació directa i un interès en la
situació espanyola. Novament, semblava probable que una potència estrangera
oferís simpatia i recolzament: França havia patit recentment les envestides del
feixisme a mans dels alemanys, i els socialistes i comunistes francesos eren sens
dubte antifranquistes. El 25 de maig de 1945, l’Assemblea Consultora francesa
va exigir que els aliats trenquessin relacions amb Franco, i va demanar que el seu
domini fos substituït per un govern democràtic. El govern francès estava dividit
en la qüestiñ espanyola. D’una banda, França era prudent davant la manca de
suport per part d’americans i britànics. A més, una confrontació amb Franco
podia complicar o danyar els lligams comercials entre Espanya i França. D’altra
banda, els grups d’esquerres del govern francès eren antifranquistes. França
acabava de ser alliberada, gràcies en part al recolzament dels republicans
espanyols a la resistència francesa, i alguns pensaven que els francesos tenien un
deute amb els antifranquistes. La política exterior francesa anava directament
lligada a la política interior.5
El recolzament republicà a l’alliberament de França era un element que no
figurava en l’agenda de britànics i americans envers la qüestiñ espanyola, i tots
dos països es sentien menys obligats a ajudar els antifranquistes. Gran Bretanya
temia l’expansionisme comunista, i va adoptar una postura pragmàtica respecte a
la situació política espanyola, tot i que públicament la desaprovés. Una Espanya
autoritària era el millor baluard contra una Espanya en bones relacions amb els
soviètics.6 Winston Churchill va indultar el règim franquista el 1944, en
agraïment a la neutralitat d’Espanya a la Segona Guerra Mundial i als serveis que
Franco havia ofert al Regne Unit en els desembarcaments aliats al nord d’Àfrica.
S’adonava que Espanya havia de ser un factor important per mantenir la pau a la
Mediterrània després de la guerra. Sir Samuel Hoare, ambaixador a Madrid,
afirmava que el seu veritable desig era veure resolts els problemes espanyols,
però assegurava que el Regne Unit no intervindria:
«Franco i el seu règim han fracassat totalment i la violenta persecució
continua, mentre que la vida política i social no s’ha humanitzat. (...) El
govern britànic està preocupat pel que fa a aquest tema. Gran Bretanya no té
cap desig d’entremetre’s en els afers interns d’un altre país, però s’alegraria
de veure com Espanya resol aquest problema, cosa que comportaria el retorn
dels elements exiliats que representen el sector més important dels
intel·lectuals i els treballadors del país».7
La política oficial britànica respecte a Espanya el 1944 era de condemna
pública i no intervenció. El Regne Unit va mantenir les distàncies envers
Espanya. Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya, afirmava que
desitjava veure resolt el problema espanyol, però que el Regne Unit no hi
intervindria, com confirma la cita següent: